Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris els nostres mestres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris els nostres mestres. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de maig del 2026

llegint la metamorfosi (I)


A los veintitrés años hice clases, por primera vez, en un colegio. Como no había estudiado pedagogía, mi única opción era buscar trabajo en colegios privados. Por eso fui a dar a un colegio en Curicó. Debía viajar dos veces por semana para enfrentar a unos estudiantes de segundo, tercero y cuarto medio que eran completamente indiferentes a cualquier cosa que yo les dijera y que demostraban esa indiferencia tirándome papeles a la cara. Pero igual había una alumna, en tercero medio, que me ponía atención. Y yo la cuidaba, claro. Toleraba humillaciones numerosas y constantes, así que la comparecencia en la primera fila de una alumna que me escuchaba con atención me parecía una cierta cortesía del destino, acaso una señal esperanzadora, aunque suponía que la alumna ponía atención en todas las asignaturas, no solo en mi clase: que me escuchaba porque esa era su costumbre, no porque yo lo mereciera o le interesara especialmente lo que decía.
Una mañana abrí la sesión preguntándoles si habían empezado a leer La metamorfosis. Por supuesto sabía la respuesta: nooooooooo, que dio paso a la dispersión de gritos y a una intimidante serie de conversaciones simultáneas. Conocía y deseaba esa respuesta, porque craneaba la prueba más difícil del mundo, la prueba que coronaría mi momentanea pero radical venganza con una hilera sangrante de rojos en el libro de clases. La única que respondió que sí había leído el relato de Kafka fue por cierto esa alumna semirrespetuosa que siempre me escuchaba. Le pregunté si le había gustado y respondió de inmediato, categóricamente, que no, que cómo iba a gustarle un libro sobre un tipo que una mañana despierta convertido en un bicho. Es asqueroso, me dijo: eso nunca pasó, es totalmente irreal. Es que es una metáfora, le dije, después de tragar un poco de saliva. Me preguntó por qué, o quizás me preguntó de qué. ¿Tú nunca te has sentido como un bicho?, la interpelé. ¿Nunca has sentido que tus papás no te pescan, que eres un estorbo para los demás? La niña se puso a llorar. Y no como en las películas. En las películas las lágrimas salen de a poco, de a una, como los tímidos afluentes de un río tímido. Pero ella se echó a llorar como lloran los niños: primero una expresión confusa y breve de desconcierto y luego la explosión de mocos y lágrimas. Me impresionó su reacción, aunque lo único de verdad impresionante era mi salida de madre. Demasiado tarde pensé que quizás la niña acababa de perder a un familiar y que otros diez o veinte escenarios podrían haber multiplicado por mil la crueldad de mi frase. No era así, al parecer, pero había tocado una vena. Y había trasladado mi sensación de lastre. Porque era yo el que se sentía como un bicho. Era yo el que con mayor intensidad que nadie en esa sala deseaba estar en otra parte. Era yo el que cada vez que podía se encerraba en el baño de profesores no a llorar pero sí a fumar, que es un placer genial y sensual y todo eso, pero que a veces se parece bastante a llorar. Aquí termina la historia. Me gustaría decir que la niña se volvió adicta a la lectura y que ahora cursa un posdoctorado en Kafka o en Clarice Lispector o en Robert Musil o por último en Haruki Murakami, pero no creo. No lo sé, la verdad. Lo único que luego supe de esos niños fue que tres o cuatro años después una de mis alumnas —otra, de las más desordenadas— figuró entre las finalistas de Miss Chile. Igual me sentí orgulloso, no me acuerdo si salió segunda o tercera.

Alejandro Zambra. Tema libre. Anagrama, 2019. P. 30-31.

dimecres, 30 d’abril del 2025

llegir


OT BOU COSTA
Llegir
Vilaweb
18|4|2025


És un començament tan preciós que m’agrada tornar-hi de tant en tant. “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe del germà Justiniano, al Col·legi de la Salle, a Cochabamba, Bolívia. És la cosa més important que m’ha passat a la vida. Gairebé setanta anys després recordo amb nitidesa com aquesta màgia, traduir les paraules dels llibres en imatges, va enriquir la meva vida, trencant les barreres del temps i de l’espai permetent-me de viatjar amb el capità Nemo vint mil llegües de viatge submarí, lluitar amb d’Artagnan, Athos, Porthos i Aramis contra les intrigues que amenacen la reïna en temps del sinuós Richelieu, o arrossegar-me per les entranyes de París, convertit en Jean Valjean, amb el cos inert de Màrius a coll.”

L’he tornat a rellegir aquesta setmana: és el discurs de Mario Vargas Llosa davant el rei de Suècia, l’any 2010, quan va rebre el premi Nobel de literatura. Em passa una cosa, amb ell, que em passa amb ben poca gent, i és que se me’n fot què digués i què pensés. El meu cos, no inert, però immòbil, ha viatjat tantes llegües al seu coll, que tant se me’n dóna l’espanyolisme de pa sucat amb oli, el seu discurs incendiari del 8 d’octubre; i entenc les crítiques d’aquests dies, entenc la ràbia que van sembrar les seves arengues reaccionàries, entenc l’exigència ètica de no perdonar frívolament els pecats dels autors que admirem, però a l’adolescent que no es podia moure de la roca de Mallorca on llegia, obsessionat, La fiesta del Chivo, li era tan insignificant el Vargas Llosa polític, l’intel·lectual amb pudor de caliquenyo, tan minúscul al costat del prodigi literari, com irrellevant li hauria semblat, a aquell marrec de Cochabamba, la ideologia de Jules Verne o de Victor Hugo.  

El detall que m’emociona més del seu discurs és el reconeixement del mestre, l’adult que té present el nen petit que porta dins, i que recorda el germà que els va ensenyar a llegir; i, potser per un excés de sensibleria, em fa caure gairebé una llàgrima imaginar-me una colla de criatures assegudes davant un pupitre, tot recitant les vocals, i pensar que se’n recordaran tota la vida, del raig de sol ataronjat que travessa la finestra de la classe, un dia qualsevol, mentre els ensenyen a llegir. La lectura et fa viatjar en submarí, però et porta també a la classe on en vas aprendre; la lletra de pal, els quaderns de cal·ligrafia. Aquests dies, pensant en Vargas Llosa, i recuperant el seu discurs, m’ha vingut a la memòria la veu dolça i amorosa de Núria Catalán, que a quart de primària ens va llegir tot El zoo d’en Pitus, i he solcat en la meva arqueologia sentimental aquella màgia que enriquiria qualsevol vida: les paraules, convertides en les imatges d’una colla de nens que s’organitzen per ajudar l’amic malalt. La portada misteriosa de El fugitiu de Queragut, dels Grumets de la Galera; i com la sal de la platja em va estrafer el llom de l’exemplar de Harry Potter i l’Orde del Fènix que em vaig endur de casa del meu amic Oriol, que ja no se’n deu ni recordar, i me’l vaig haver d’acabar aguantant feixos de pàgines amb cura; i quan, ajaçats a l’entrecuix del món, Marta Castillon ens va fer descobrir per primera vegada La plaça del diamant, que potser és la cosa més important que m’ha passat no sé si a la vida, però sí com a lector. “Contents…”

Vaig aprendre a llegir de petit, a la classe dels Sols, amb la Viqui, però en vaig aprendre de debò remenant la llibreria de casa dels meus avis, ajagut al parquet, fullejant llibres que ni tan sols entenia, purament perquè veia com els llegien ells, al sofà, i com en parlaven amb els amics que els venien a veure, i jo, innocent, que tot just ensumava la màgia, i que només volia imitar-los, i fer la volta al món amb ells, que és l’única cosa que he volgut sempre de debò. 

D’escriure, no sé quan en devia aprendre, però qui me’n va ensenyar de debò va ser Dolors Ribera. Ens devia fer classe cinc vegades per setmana, a dotze anys, perquè vaig tenir la sort que, al meu institut, a les hores estipulades de català se n’hi afegien tres més d’una assignatura que llavors en dèiem Comprensió Lectora, i la Dolors ens hi feia llegir Calders, un conte darrere un altre, i escriure cada dia una redacció, de l’extensió d’una pàgina sencera, per a l’endemà. “Divagues”, m’escrivia amb bolígraf vermell. O, en els moments més entusiàstics, un lacònic “Bé”. La Dolors era una mestra extraordinària, dura, estimulant. Hi ha qui en diria de la vella escola, i potser és això, la vella escola: sabia que només ens havia d’ensenyar a llegir i escriure. “Heu de llegir”, repetia sempre com una pregària. Aquest mes fa dos anys que es va morir i jo no podré deixar mai de donar-li les gràcies cada vegada que penso en ella. 

L’altre dia, parlant amb Ingrid Guardiola, autora d’una de les lectures que he fruït més últimament, La servitud dels protocols, em va dir que estem perdent la intimitat, atrapats en el forat negre de l’angoixa digital, connectats tota l’estona, en una espiral que mai no ens deixa reposar del tot. I què és la intimitat, li vaig demanar. “La intimitat és permetre’s la possibilitat de desaparèixer, d’estar en la immanència, i de ser una ruïna d’un mateix, de no forçar una identitat”, em va respondre. Vaig pensar de seguida en la literatura. En un món que, com diu Guardiola, ja gairebé no ens deixa cap engruna de misteri, cap racó per a explorar, llegir és el primer fil d’Ariadna per a tornar-nos a trobar a nosaltres mateixos: al capdavall de la lectura, hi ha el nostre nen interior. 

Aquesta sola idea, despullada, ja em toca la fibra: “Vaig aprendre a llegir quan tenia cinc anys, a la classe…”

 

dilluns, 18 de febrer del 2019

espantar els infants


GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
La poesía, al alcance de los niños
El País
27|1|1981

Un maestro de literatura le advirtió el año pasado a la hija menor de un gran amigo mío que su examen final versaría sobre Cien años de soledad. La chica se asustó, con toda la razón, no sólo porque no había leído el libro, sino porque estaba pendiente de otras materias más graves. Por fortuna, su padre tiene una formación literaria muy seria y un instinto poético como pocos, y la sometió a una preparación tan intensa que, sin duda, llegó al examen mejor armada que su maestro. Sin embargo, éste le hizo una pregunta imprevista: ¿qué significa la letra al revés en el título de Cien años de soledad? Se refería a la edición de Buenos Aires, cuya portada fue hecha por el pintor Vicente Rojo con una letra invertida, porque así se lo indicó su absoluta y soberana inspiración. La chica, por supuesto, no supo qué contestar. Vicente Rojo me dijo cuando se lo conté que tampoco él lo hubiera sabido. Ese mismo año, mi hijo Gonzalo tuvo que contestar un cuestionario de literatura elaborado en Londres para un examen de admisión. Una de las preguntas pretendía establecer cuál era el símbolo del gallo en El coronel no tiene quien le escriba. Gonzalo, que conoce muy bien el estilo de su casa, no pudo resistir la tentación de tomarle el pelo a aquel sabio remoto, y contestó: «Es el gallo de los huevos de oro». Más tarde supimos que quien obtuvo la mejor nota fue el alumno que contestó, como se lo había enseñado el maestro, que el gallo del coronel era el símbolo de la fuerza popular reprimida. Cuando lo supe me alegré una vez más de mi buena estrella política, pues el final que yo había pensado para ese libro, y que cambié a última hora, era que el coronel le torciera el pescuezo al gallo e hiciera con él una sopa de protesta.
Desde hace años colecciono estas perlas con que los malos maestros de literatura pervierten a los niños. Conozco uno de muy buena fe para quien la abuela desalmada, gorda y voraz, que explota a la cándida Eréndira para cobrarse una deuda es el símbolo del capitalismo insaciable. Un maestro católico enseñaba que la subida al cielo de Remedios la Bella era una transposición poética de la ascensión en cuerpo y alma de la virgen María. Otro dictó una clase completa sobre Herbert, un personaje de algún cuento mío que le resuelve problemas a todo el mundo y reparte dinero a manos llenas. «Es una hermosa metáfora de Dios», dijo el maestro. Dos críticos de Barcelona me sorprendieron con el descubrimiento de que El otoño del patriarca tenía la misma estructura del tercer concierto de piano de Bela Bartok. Esto me causó una gran alegría por la admiración que le tengo a Bela Bartok, y en especial a ese concierto, pero todavía no he podido entender las analogías de aquellos dos, críticos. Un profesor de literatura de la Escuela de Letras de La Habana destinaba muchas horas al análisis de Cien años de soledad y llegaba a la conclusión -halagadora y deprimente al mismo tiempo- de que no ofrecía ninguna solución. Lo cual terminó de convencerme de que la manía interpretativa termina por ser a la larga una nueva forma de ficción que a veces encalla en el disparate.
Debo ser un lector muy ingenuo, porque nunca he pensado que los novelistas quieran decir más de lo que dicen. Cuando Franz Kafka dice que Gregorio Samsa despertó una mañana convertido en un gigantesco insecto, no me parece que eso sea el símbolo de nada, y lo único que me ha intrigado siempre es qué clase de animal pudo haber sido. Creo que hubo en realidad un tiempo en que las alfombras volaban y había genios prisioneros dentro de las botellas. Creo que la burra de Ballam habló -como lo dice la Biblia- y lo único lamentable es que no se hubiera grabado su voz, y creo que Josué derribó las murallas de Jericó con el poder de sus trompetas, y lo único lamentable es que nadie hubiera transcrito su música de demolición. Creo, en fin, que el licenciado Vidriera -de Cervantes- era en realidad de vidrio, como él lo creía en su locura, y creo de veras en la jubilosa verdad de que Gargantúa se orinaba a torrentes sobre las catedrales de París. Más aún: creo que otros prodigios similares siguen ocurriendo, y que si no los vemos es en gran parte porque nos lo impide el racionalismo oscurantista que nos inculcaron los malos profesores de literatura.
Tengo un gran respeto, y sobre todo un gran cariño, por el oficio de maestro, y por eso me duele que ellos también sean víctimas de un sistema de enseñanza que los induce a decir tonterías. Uno de mis seres inolvidables es la maestra que me enseñó a leer a los cinco años. Era una muchacha bella y sabia que no pretendía saber más de lo que podía, y era además tan joven que con el tiempo ha terminado por ser menor que yo. Fue ella quien nos leía en clase los primeros poemas que me pudrieron el seso para siempre. Recuerdo con la misma gratitud al profesor de literatura del bachillerato, un hombre modesto y prudente que nos llevaba por el laberinto de los buenos libros sin interpretaciones rebuscadas. Este método nos permitía a sus alumnos una participación más personal y libre en el prodigio de la poesía. En síntesis, un curso de literatura no debería ser mucho más que una buena guía de lecturas. Cualquier otra pretensión no sirve para nada más que para asustar a los niños. Creo yo, aquí en la trastienda.

divendres, 11 de gener del 2019

posar fel a l'agulla


Volvimos a clases y nos cambiaron a la profesora jefe, la señorita Carmen, lo que agradecí de todo corazón. Llevábamos tres años con ella, y ahora pienso que no era una mala persona, pero me odiaba. Me odiaba debido a la palabra aguja, que para ella no existía. Para ella la palabra correcta era ahuja. No sé muy bien por qué un día me acerqué con el diccionario y le demostré que estaba equivocada. Me miró con pánico, tragó saliva y asintió, pero a partir de entonces dejó de quererme y yo también a ella. No deberíamos odiar a la persona que nos enseñó, bien o mal, a leer. Pero yo la odiaba o más bien odiaba el hecho de que ella me odiara.

Alejandro Zambra. Formas de volver a casa. Anagrama, 2011. P. 39.

dimecres, 8 de febrer del 2017

formar lectors


David Guzman entrevista Lara Reyes, mestra de primària.
Terrícoles. Betevé. 3|2|2017.
PLAY.


divendres, 2 de desembre del 2016

el vestit nou del pseudopedagog modern


Sóc professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma. M’agrada fer-hi classes. És la feina que em complau més de totes les que tinc a la facultat i al departament, ho confesso. Digueu-me que sóc ingenu, però encara ara sento un punt de goig beatífic quan arriba aquell moment, a l’aula, en el qual observo que els alumnes estan embadalits davant d’un vers inexhaurible de Rosselló-Pòrcel («perú de lliris i de llunes mina») o d’un poema de Maragall en el qual s’adonen que allò que fa olor de «ginesta» no és una planta sinó el so d’una paraula.
I percebo perfectament –des de dalt de la tarima i no pas darrere d’un powerpoint– que els estàs fent descobrir alguna cosa nova, precisament perquè estan captant el sentit del text i de la meva explicació. És aquell moment quasi màgic en què t’adones que estàs fent una autèntica «transmissió». De «coneixement», és clar, en el sentit més estricte del terme. En altres paraules: que estàs fent una «lliçó». I procures que sigui com més «magistral» millor, evidentment. I ells –que ho agraeixen– són capaços de fer aportacions personals a allò que els expliques, per descomptat. Potser perquè intueixen que els conceptes i valors que els estàs transmetent són, en el fons, tan actuals i moderns com ells mateixos i que els ajuden a formar-se com a persones. Igual com les seves aportacions, en molts dels casos, m’ajuden a créixer a mi, ho reconec. Potser és que és això, l’educació.
Precisament perquè la feina m’agrada, m’interessen les idees noves o les innovacions que pugui aportar a l’hora de fer la classe o de preparar-la. I procuro elaborar un programa de la matèria en el qual quedin clars els continguts, les lectures, la bibliografia, la feina a fer per aprovar l’assignatura, etc. Ah, i els tutoritzo tant com puc, de manera individualitzada i –si convé– amb plans de treball personalitzats. I em sap greu quan un alumne que sé que ha treballat no arriba a aprovar. Més del que ell s’imagina, segurament.
Una de les coses que he après amb el temps és que fer classe de literatura (o de qualsevol altra matèria) és, en el fons, una cosa molt senzilla. Vull dir que no calen grans recursos, ni grans divagacions de fons sobre competències i graus d’aprenentatge. El que fa falta, per sobre de tot, és un bon mestre capaç d’encisar els alumnes. Totes les teories pedagògiques, materials docents, recursos tecnològics, aplicacions informàtiques, etc. són útils precisament perquè poden complementar la feina d’aquest mestre en determinats moments concrets. Però no hi ha res, res de res, que sigui tan poderós com la seva paraula i la dels escriptors que s’estudien. A pèl. I, evidentment, cal tenir clar que l’important és la literatura, i la llengua que la genera, no pas tot allò que gira al seu entorn i que moltes vegades acaba camuflant-la i diluint-la.
Amb el pas dels anys he anat observant amb estupefacció creixent com, amb l’aparença de la Innovació Docent, es van apoderant de la nostra feina una sèrie de professionals de les Ciències de l’Educació (algun dia s’adonaran que l’Educació no és una Ciència, sinó que és una cosa molt més important, i tots plegats respirarem tranquils) que, després d’haver mig desmantellat l’ensenyament secundari, ja fa un temps que han accedit –juraria que amb propòsits similars– a l’ensenyament universitari. Per això ara, en comptes de fer classe, es veu que fem «activitat docent amb suport presencial» que el «professorat» «imparteix» a l’«alumnat». Així mateix, ara aquells programes de l’assignatura han passat a ser «guies docents» farcides d’una enumeració inacabable de «competències» (que poden ser «bàsiques», «específiques« o «transversals»), cada una d’elles amb un codi diferent, el qual s’ha de fer casar amb els corresponents codis d’un apartat sobre «resultats de l’aprenentatge» i amb un conjunt d’«activitats formatives» («dirigides», «supervisades» o «autònomes»), les quals també estan convenientment codificades. I pobre de tu que al final les codificacions no casin perquè l’«aplicatiu» no et deixa «passar de pantalla» o, en el pitjor dels casos, has de tornar a començar l’operació. També has d’indicar exactament quantes hores dedicaràs a cada una d’aquestes «activitats formatives», quantes creus que l’alumne en necessitarà per sortir-se’n (per incrementar la «taxa d’èxit», de fet), quants crèdits ECTS comporta cada una d’aquestes dedicacions i quin «cronograma» estableixes per a les diferents «sessions presencials». Tot això sense saber, és clar, quants alumnes tindràs ni si el grup –el «grup-classe» vull dir– serà dels que tiben o no. Exàmens i treballs? Ui no, d’això ja no en fem! Ara ens dediquem a «constatar evidències de diferents pràctiques d’avaluació formativa», les quals també estan classificades en rangs diferents (que ara no sóc capaç de recordar, pobre de mi!).
Tot sembla tan complex i científic, oi? Al darrere, però, el que s’hi amaga és la més clara de les obvietats. Vull dir que una de les «competències específiques» pot ser «analitzar críticament la literatura catalana», una de les «transversals» pot ser «respectar la diversitat i la pluralitat d’idees, persones i situacions» i els ítems dels «resultats de l’aprenentatge» poden exemplificar-se en un «construir un text escrit amb correcció gramatical» o bé «interpretar textos en profunditat i fer-ne una anàlisi crítica». Allò que a un professor de literatura no cal pas que ningú no li expliqui, vaja. Ni li ho codifiqui.
Per sort, com que tot és tan complicat, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) –és d’agrair– ens facilita la feina. Per això ha creat una Oficina de Qualitat Docent (OQD) que, al seu torn, ha establert una Unitat de Formació i Innovació Docent (UFID). Ara fa pocs dies vaig rebre’n un correu en el qual se’m feia saber, literalment, que «La Unitat de Formació i Innovació Docent de l’Oficina de Qualitat Docent (OQD), [la coma entre subjecte i predicat la deixo perquè quedin clares les competències a l’ús] inicia una nova edició del Pla de Formació Docent: Formació permanent i Formació per novells (Programa FDES).» D’entre els nombrosos cursos previstos en l’«oferta formativa», ara no sé si apuntar-me al de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», al de «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC», al de «Rúbriques per avaluar competències», al de «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants», al d’«Introducció a la Gamificació per a l’Educació Superior», al d’«Identitat docent i Incidents crítics», al de «La Guia Docent com a eina clau en la planificació docent i l’assegurament de la qualitat» o al d’«Emprendre i ensenyar: Tècniques d’emprenedoria a l’aula».
No sé per quin decidir-me. El de «convertir les nostres activitats [...] en problemes», millor que no, que ja en tenim prou de maldecaps i només falta que n’anem creant de nous! El d’aprendre a fer una Guia Docent per assegurar la qualitat? Vist el panorama, segur que es refereix a la qualitat de la Guia Docent! Què tal el de «Gamificació»? Potser, per jugar amb les paraules, prefereixo el Gran Dictat o l’Enigmàrius de Màrius Serra. I els d’«emprenedoria»? Però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi? No sé per quin decidir-me, ho repeteixo. I n’hauria de fer algun perquè, val a dir-ho, aquests cursets són els que després et permeten sol·licitar –amb la paperassa corresponent– uns «trams de docència» («estatals» o «autonòmics») que permetran millorar lleugerament el teu sou. És ben bé la perversió del sistema.
Ah, em sembla que ja ho tinc! Com que sóc ambiciós –molt!– em decidiré pel del feedback i el feedforward. És una mica com allò del Kalia Vanish Oxi Action Crystal White que anuncien a la televisió. Amb un nom així, per força ha de ser un bon producte de neteja! Em miro el programa (perdó la «descripció de continguts»). Se n’ocupa una professora (perdó, vade retro Satanàs: una «formadora», volia dir) que ha titulat el curs, literalment, d’aquesta manera:
La importància del feedback y el feedforward en l’avaluació de las competències dels estudiants
Amb dues faltes d’ortografia tan flagrants, que no hi ha feedback ni feedforward que les camufli. I la resta del programa –amb paràgrafs que han passat pel corrector de google i d’altres que no– inclou unes quantes incorreccions lèxiques i està farcit de problemes ortogràfics, especialment amb els accents i els apòstrofs (val a dir que quan un alumne de primer curs em presenta un text escrit així li dic que fa mal als ulls, l’hi retorno sense corregir, li explico què ha de fer per millorar, és clar, i li demano que me’l torni a portar un altre dia). I tot –ai Déu meu, Senyor!– perquè un professor de llengua i literatura com jo pugui «avaluar competències». Doncs em sembla que… ja les tinc avaluades! A part que els continguts del curs tornen a respondre, si grates una mica, a idees que no van gaire més enllà de la lògica i el sentit comú (feu l’esforç, si us plau, de gratar en la demanda de «diàleg entre els agents que intervenen en el procés d’aprenentatge de l’estudiant»). O bé són més que discutibles (d’això de la sacralització de l’avaluació per damunt de l’aprenentatge també n’hauríem de parlar alguna vegada).
I és que arriba un moment que la paciència s’acaba i cal començar a dir les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou de tanta sensatesa fingida i de tanta resignació pacient! Si la pseudopedagogia moderna es passeja nua, com l’emperador del conte, algú hauria d’advertir-ho. Caldria aturar-ho, tot això, abans que l’ensenyament universitari se’n vagi en orris. I després, caldria tornar enrere cap a la secundària, on el càncer –malauradament– està ja molt més escampat. Perquè em temo que si no actuem amb una certa rapidesa, el curset al qual acabarem apuntant-nos és el de «Tècniques d’emprenedoria per a l’autoenterrament en la pròpia tomba, després de comprar la pala SMARKORF a l’IKEA de Sabadell (amb els diners del tram autonòmic de docència)». I jo, la veritat, en preferiria un de «Lluita per la supervivència i el control de plagues», tot i que potser em conformaria amb un de «Com fer que els nostres estudiants piquin l’ham i se’ls inoculi, per a tota la vida, el verí de la literatura». Potser així, quan es morin i els cucs facin un sopar fred amb els cadàvers trobaran regust nostre. Senyal que haurem exercit com a mestres. En qualsevol cas –pobres cucs, tampoc no en tenen pas cap culpa!– el que és segur és que no trobaran regust de cap Guia Docent.
Ara que parlem tant de desobediència, potser és el moment d’exercir-la i de plantar-nos per reivindicar un canvi d’orientació, per redescobrir els valors més senzills i nítids del que és l’Educació. Encara que alguna facultat universitària hagi de plantejar-se un canvi de nom o una pila de gestors i de buròcrates es quedin al carrer (o hagin de tornar a les aules a fer l’esforç d’ensenyar-hi alguna cosa). Estic convençut que els nostres alumnes ens ho agrairien. I els nostres mestres, aquells que ens han ajudat a formar-nos, també.

 Jaume Aulet. El vestit nou del pseudopedagog modern. Núvol. 29|11|2016.



divendres, 28 d’octubre del 2016

no es tracta de llegir


El col·lectiu Pere Quart m’insta perquè escrigui entorn de la literatura i la seva importància en els plans d’estudi contemporanis. L’enunciat ja és en ell mateix complicat i contradictori. Els plans no l’observen. La contemporaneïtat escolar no hi inverteix. No hi veu la utilitat laboral i econòmica. Des d’aquest punt de vista banal, les humanitats són empeses a la fossa fantasmal del futur de la humanitat. Això si nosaltres no ho aturem. L’economia i el poder no volen invertir en literatura. En llengua, sí, però sense passar-se. Saber parlar és imprescindible. Però el just. No fos que els homes del futur sabessin parlar i escriure i pensar tant i tan bé que els mateixos polítics i poderosos i els seus sequaços temessin d’adreçar-s’hi.
[...] És perxò que els professors de literatura del passat prenen relleu: per dos motius bàsics. El primer motiu fóra l’ús de la memòria com a eina fonamental d’aprenentatge. No podem consentir un Alzheimer literari, filosòfic, humanístic dins de la nostra comunitat. Sense memòria no existeix cap jo, tampoc cap poble. Ni cap literatura. El segon motiu és el fet que aquests professors del passat mai ens feien llegir obres banals. Perquè no es tracta de llegir. De cap manera es tracta de llegir sigui com sigui, tal i com donen a entendre algunes puerils, tedioses i kumbaiàs campanyes de lectura. El mal gust literari omple les aules i les butxaques de les editorials que hi envien els seus escriptors, en campanya de simpatia i empatia amb alumnes que no diferencien cabra de marrà, de granota. No es tracta de llegir. Es tracta de llegir les grans obres, d’aprendre, d’entrar, d’enfonsar-se dins l’ànima d’aquestes grans obres. Els meus mestres ho sabien. Mai haguessin posat colze per colze March, Rodoreda i Abelló, perquè en sobra una. I perquè és maliciós i perniciós confondre el gust literari dels joves amb aquestes equiparacions.
Memòria i saber i bon gust literari a l’hora de triar els llibres o fragments a llegir, eren i són bàsics. Els meus mestres no pretenien entretenir-nos ni divertir-nos, sinó interessar-nos. S’hauria de desplaçar la funesta noció de “diversió”, aquesta noció barata i tan aplicada a la babalà, per la noció d’interès. Molt més profund i enriquidor. S’hauria de canviar la manera d’ensenyar literatura a les escoles. Repensar-ho tot profundament. Al poder li fa por l’home que pensa, recorda i sap. La literatura, en particular, juntament amb la filosofia i totes les arts ajuden a fer aquest home que el poder tem. No és d’estranyar que en una societat on l’individu té cada cop més accés a tot, els estats intentin, ja que no poden disminuir l’excés d’informació, disminuir la capacitat d’aquells que la rebin. Una manera d’ensinistrar a la contra. Però nosaltres volem que torni al literatura i totes les humanitats al cor i la ment i la memòria dels homes. No volem educar homes castrats, sinó lliures.

Dolors Miquel. No es tracta de llegir. Catorze. 28|10|2016.


dijous, 13 d’octubre del 2016

l'educació literària


Els del Col·lectiu Pere Quart em demanen que escrigui alguna cosa sobre els meus professors de literatura. I ho faig perquè estic convençut que l’educació per la literatura, a través de la literatura, i potser no tant de la literatura, és la millor de totes perquè forma els cervellets infantils amb allò que els constitueix, el llenguatge. I ho fa amb el llenguatge en la seva màxima tensió energètica, que és la literatura. La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació? La quantitat d’experiència que vehicula la literatura és enorme, tant, que mai una vida humana podria adquirir-la. Però a través de la literatura, sí. I arriba a l’ànima humana en dosis concentrades de llenguatge. L’ànima, que és feta de llenguatge, rep quantitats ingents d’experiència i de coneixements a través del llenguatge. I, a més, amb plaer. El plaer ajuda a fixar aquests coneixements i aquestes experiències. Ensenyar amb la literatura és també ensenyar a descobrir el plaer d’aprendre. Per això cal ensenyar a llegir, a llegir en profunditat, ensenyar a fer lectures ben fetes... Això és, o hauria de ser, l’educació literària. No pas solament parlar d’èpoques, autors, arguments, tècniques..., sinó ensenyar a endinsar-se en allò que fa que un text sigui de debò literatura: la forma...

Narcís Comadira. L'educació literària. Ara. 7|10|2016.


dijous, 30 de gener del 2014

didàctica de la llengua


En la escuela de pueblo donde yo aprendí a leer y a escribir y a hacer las cuatro reglas, allá por 1954, solo había un libro, que era propiedad del maestro. El maestro nos lo ponía abierto sobre el pupitre, para preservarlo de nuestras manos pecadoras, y nosotros íbamos leyendo en él, en voz alta y clara, y nunca pasábamos a otra frase hasta que la anterior había quedado bien dicha, bien entonada y perfectamente comprendida. Las palabras que no entendíamos las apuntábamos, con su definición, en nuestro cuaderno, en una sección que se llamaba “Mi vocabulario”. Luego hacíamos un dictado y el análisis morfológico y sintáctico de una frase. Esto es un sustantivo, esto un adjetivo, esto un verbo, este es el sujeto, estos los complementos, íbamos escribiendo en la sección correspondiente de nuestro cuaderno. Todo era allí diáfano y elemental. La mayoría de aquellos escolares, como había ocurrido también con nuestros mayores, no pasaron de esa instrucción primaria, pero aprendieron muy bien y para siempre a leer, a escribir, además de unas nociones sólidas de aritmética. Entonces, solo los hijos de gente acomodada podían seguir estudiando más allá de la escuela. La educación, durante muchos años, fue un privilegio, no un derecho. En cuanto al método didáctico, era muy sencillo: el maestro enseñaba y tú trabajabas y aprendías. Las cosas se lograban con esfuerzo, disciplina y paciencia. Esa era toda su vieja y pobre pedagogía. 
Treinta años después yo era profesor en un instituto de enseñanza media de Madrid. Enseño lengua en COU. Estos jóvenes no han hecho otra cosa en su vida de estudiantes que aprender lengua. Algunos, o todos ellos, sufrieron de niños la gramática generativa y la teoría de los conjuntos. Entonces la pedagogía estaba muy de moda, queríamos ser más modernos que nadie, y a los mandamases educativos de este país (que tan servil y papanatas ha sido siempre con las modas), o más bien a su caterva de asesores, no se les ocurrió otra cosa que imponer en las escuelas aquella extravagancia aberrante y ridícula. Los niños aprendían a hacer árboles sintácticos con las frases y otras lindezas semejantes con los números, pero ni aprendieron a escribir y a leer como Dios manda ni a dominar bien el cálculo y las cuatro reglas. Ahora, en COU, yo sigo enseñándoles lengua, mucha lengua, con mucho aparato terminológico, pero bastantes de mis jóvenes alumnos leen titubeando y sin entender a la primera lo que leen, su bagaje léxico es exiguo, un hipérbaton o una oración subordinada les es ya un laberinto, quieren explicar algo y no les alcanzan las palabras. Éramos entonces tan ricos y modernos que los Reyes Magos les trajeron a los escolares recién nacidos los dones preciosos y sofisticados de la fonología, la morfología y la sintaxis, en vez de juguetes más eficaces y sencillos. No, no, aquí todo se hacía por lo grande. Fue en esos años, durante la dorada Transición, cuando tuvimos nuestra mejor oportunidad histórica –que no volverá a repetirse– de convertirnos de una vez por todas en un país culto, ilustrado, moderno de verdad. Pero a nuestros políticos en general la educación les ha importado siempre un bledo, y tampoco nuestra sociedad ha amado gran cosa la escuela y el conocimiento, sino que más bien se ha dicho: “Bah, que los políticos se ocupen de esas cosas”, y ha mirado a otra parte. De modo que ahora uno se pregunta, y no acaba de encontrar respuesta, en qué momento de aquellos años empezó a joderse una vez más la educación en España.
2010. Me he jubilado hace dos años y acabo de leer La Celestina por primera vez. Me he quedado asombrado. Es un libro magnífico, que te llega al corazón y te rebosa de belleza y de sabiduría. ¡Qué maravilla! ¿Cómo es posible, me pregunto, que no haya leído este libro hasta ahora? Sí, es cierto que lo leí cuando estudiaba Filología, pero en realidad lo que hice fue manipularlo como texto, interpretarlo para que sus piezas encajaran en algún sistema previo, y saquearlo en definitiva para obtener de él algún botín conceptual, con vistas a elaborar algún trabajo o a aprobar un examen, quizá bajo la férula del estructuralismo, corriente intelectual de gran envergadura, pero que, salvo alguna excepción, llegó a España convertida y abaratada en moda y, cómo no, en oscura palabrería. Porque en este país, si alguna virtud hay incombustible al tiempo, y que ha contaminado también la educación, es la facundia, la charlatanería, la ignorancia versada en adjetivos, el cerrar las frases con bombo y platillo, el saber de todo y el no dudar jamás en el discurso. Y luego, durante muchos años, volví a leer La Celestina, total o parcialmente, pero no para mí, para mi gusto y mi provecho, sino para explicársela a mis alumnos. Y ahora, camino ya de la senectud, abro La Celestina y de pronto me encuentro desbordado por la pasión y el deslumbramiento del lector primerizo. 
 ¡Santo Dios!, me digo, ¿no les ocurrirá un día lo mismo a mis alumnos? Y es que enseñar es cansado. La rutina produce una devastación brutal en el espíritu. ¿Y cómo callarse siendo uno profesor? También, al jubilarme, he descubierto el silencio verbal. El maravilloso silencio que queda después de 32 años de hablar y hablar todos los días, fingiendo a veces la pasión, como los actores, con las repeticiones inevitables, y con los inevitables excesos oratorios que conlleva esta bendita profesión. 
Hay problemas que son insolubles, y estamos condenados a convivir con ellos hasta el fin de los tiempos. Quizá uno de ellos, y acaso el más grave, sea el de la educación. Y es que, sencillamente, España es “ansí”.

Luis Landero. «Aprender lengua lleva toda una vida». El País semanal, 17/11/2013.



divendres, 15 de novembre del 2013

camus al seu mestre


19 de novembre de 1957
Estimat monsieur Germain,
He deixat que s'apagués una mica el rebombori que m'ha envoltat durant tots aquests dies abans de parlar-vos amb tot el cor. Acaben de fer-me un honor massa alt que jo ni he buscat ni he sol·licitat. Però quan en vaig tenir notícia el meu primer pensament, després de la meva mare, fou per a vós. Sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l'infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria succeït. D'aquesta mena d'honors no en faig gaire cabal. Però aquest, si més no, em dóna ocasió per expressar-vos tot el que heu estat, sou i sempre sereu per a mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el vostre alumne agraït. Us envio una abraçada ben forta.

Albert Camus


__________________
P.S.: Camus va adreçar aquesta carta a Louis Germain, el seu mestre, poc després de la concessió del premi Nobel.
L'he trobada als annexos d'El primer home, traducció de Ramon Lladó, Empúries, 1994.