«El grupo del Oulipo construyó una matriz de todas las situaciones policíacas posibles y descubrió que aún no se ha escrito ningún libro donde el asesino sea el lector.
Moraleja: [...] una verdadera pesquisa policíaca debe probar que los culpables somos nosotros».
Umberto Eco. Apostillas a El nombre de la rosa. Traducció de Ricardo Pochtar. Lumen, 1986. P. 83.
1: Els catàlegs s'han de dividir al màxim: s'ha de posar molta cura a separar el catàleg dels llibres del de les revistes, i aquests, del catàleg per matèries, així com els llibres d'adquisició recent dels llibres d'adquisició més antiga. Possiblement, l'ortografia, en els dos catàlegs (adquisicions recents i antigues) haurà de ser diferent; per exemple, a les adquisicions recents, «dóna» ja no portarà accent mentre que a les antigues sí que en portarà; «Txékhov» s'escriurà així a les adquisicions recents, i «Tchekhov», amb Tch, a la francesa, a les antigues.
2. Les matèries les ha de decidir el bibliotecari. Els llibres no han de portar al colofó cap indicació sobre les matèries en les quals s'han de classificar.
3. Les signatures han de ser intranscriptibles; si és possible, moltes, de manera que qui ompli la fitxa no tingui mai espai per posar l'última denominació i la consideri irrellevant, així que després l'empleat li pugui retornar la fitxa perquè la torni a emplenar.
4. El temps entre sol·licitud i entrega ha de ser molt llarg.
5. No cal entregar més d'un llibre a la vegada.
6. Els llibres entregats per l'empleat perquè s'han sol·licitat mitjançant una fitxa no es poden portar a la sala de consulta, és a dir, cal dividir la pròpia vida en dos aspectes fonamentals: un per a la lectura i l'altre per a la consulta. La biblioteca ha de desanimar la lectura creuada de més d'un llibre perquè causa estrabisme.
7. Si és possible, hi ha d'haver una absència total de màquines fotocopiadores; en qualsevol cas, si n'hi ha una, l'accés ha de ser molt llarg i complicat; el preu, superior al de la papereria; els límits de còpies permeses, reduïts a no més de dues o tres pàgines.
8. El bibliotecari ha de considerar el lector un enemic, un gandul (si no, estaria treballant), un lladre en potència.
9. L'oficina d'informació ha de ser inaccessible.
10. S'ha de dissuadir de fer préstecs.
11. El préstec interbibliotecari ha de ser impossible; en qualsevol cas, ha de trigar mesos. Per tant, és millor garantir la impossibilitat de conèixer què hi ha a les altres biblioteques.
12. Com a conseqüència de tot això, els furts han de ser facilíssims.
13. Els horaris han de coincidir absolutament amb els de la feina, pactats prèviament amb els sindicats: tancament total el dissabte, el diumenge, al vespre i a l'hora dels àpats. El millor enemic de la biblioteca és l'estudiant treballador; el millor amic és Don Ferrante, algú que té una biblioteca pròpia i que, per tant, no necessita anar a una biblioteca, i quan mor, la deixa en herència.
14. No ha de ser possible menjar o beure a l'interior de la biblioteca, de cap manera, i en qualsevol cas no ha de ser possible menjar ni beure tampoc a l'exterior de la biblioteca sense haver dipositat abans tots els llibres que es tenien en custòdia, de manera que s'hagin de tornar a demanar després d'haver pres el cafè.
15. No ha de ser possible trobar el mateix llibre l'endemà.
16. No ha de ser possible saber qui té en préstec el llibre que falta.
17. Si pot ser, cap lavabo.
18. Idealment, l'usuari no hauria de poder entrar a la biblioteca; si finalment hi accedeix, fent ús de manera puntimirada i antipàtica d'un dret que se li ha concedit d'acord amb els principis del 89, però que encara no ha estat assimilat per la sensibilitat col·lectiva, no ha de tenir accés —ni l'ha de tenir mai— als santuaris de les estanteries, excepte els ràpids creuaments de la sala de consulta.
NOTA RESERVADA. Tot el personal ha d'estar afectat per discapacitats físiques perquè correspon a un ens públic oferir possibilitats d'ocupació als ciutadans que tenen discapacitats (s'està estudiant l'extensió d'aquest requisit també al cos de bombers). El bibliotecari ideal, en primer lloc, ha de ser coix, així passarà més temps entre l'entrega de la fitxa de sol·licitud, baixar al soterrani i tornar a dalt. Per al personal destinat a agafar, mitjançant una escala de mà, els llibres de les estanteries que estiguin a més de vuit metres d'altura, es requereix que el braç que falta se substitueixi per una pròtesi de garfi, per raons de seguretat. El personal totalment privat d'extremitats superiors entregarà l'obra subjectant-la amb les dents (la disposició tendeix a impedir l'entrega de volums superiors al format en octau).
1981
Umberto Eco. Com viatjar amb un salmó. Traducció d'Elena Rodríguez. Àtic dels Llibres, 2020.
JORDI PUNTÍL'erotisme de les bibliotequeselPeriódico
26|2|2021
Potser l’han vist: corre per Youtube un vídeo en què l’escriptor Umberto Eco es passeja per la seva biblioteca a Milà. De fet, fa l’efecte que és tot un pis convertit en biblioteca, amb passadissos, taules plenes a vessar de llibres, sales i més sales atapeïdes de lleixes que es converteixen en un laberint. La pregunta que solen fer els poc lectors davant una biblioteca magnífica com aquesta –¿els has llegit tots?– aquí és més impertinent que mai, perquè Eco entenia la seva biblioteca com una eina de recerca, amb molts llibres de consulta. Diuen que hi havia més de 30.000 volums, però a mi m’agrada pensar que en algun racó de casa seva tenia una lleixa privada, o tal vegada a la tauleta de nit, amb els llibres que estimava més i les últimes adquisicions.
Perquè una biblioteca personal és també un lloc íntim i privat, que diu molt de cada un. Caminem pel carrer i ignorem que darrere d’algunes finestres, en pisos modestos o en cases discretes, hi ha biblioteques que són úniques, exquisides en la seva elecció –l’obra de tota una vida, el reflex d’una obsessió–. És una de les lliçons que podem extreure de ‘Cómo ordenar una biblioteca’ (Anagrama), un llibre recent de l’editor i assagista Roberto Calasso. A partir de la seva experiència, Calasso ens convida a mirar les nostres lleixes. Més enllà de l’ordre alfabètic, una biblioteca és el reflex d’un sistema personal, amb unes decisions i manies que el converteixen en un joc fascinant. ¿Quins títols queden de costat, formant aliances inesperades; quins llibres preuats guardem, donant-los un lloc destacat; quina obsessió momentània hem oblidat, sense llegir, i només anys més tard es converteix en una sorpresa agradable...?
Potser perquè són el reflex d’aquesta intimitat que deia, també hi ha un erotisme de les biblioteques, fins i tot una pornografia. Per això també freqüentem les biblioteques públiques i les llibreries –Calasso elogia La Central, de Barcelona, com un lloc ideal, on sempre surts amb algun títol i sovint no és el que buscaves–, i per això més d’un lector anirà a veure el documental ‘Libreros de Nueva York’, que s’acaba d’estrenar als cines. ‘The Booksellers’ –el títol original– és un recorregut per les llibreries de segona mà de Nova York, d’antiquaris i venedors d’ocasió que tracten el llibre antic i modern, l’exemplar únic i l’edició de col·leccionista. La pel·lícula té un to elegíac per un negoci que ha canviat molt amb l’accés d’internet –s’ha perdut en part l’emoció de la recerca que podia durar anys–, però és, sobretot, un cant a l’amor pels llibres. Sobresurt l’exemple de les tres germanes d’Argosy Books, que resisteixen en el negoci que el seu pare va iniciar el 1925, o el dels llibreters que s’han hagut d’emportar treball a casa i els llibres ja han colonitzat la cuina. Entre els lectors que parlen de la seva passió, hi ha les opinions sempre radicals i assenyades de Fran Lebowitz, i no em sorprendria que la seva presència sigui la raó de l’estrena, ara, d’aquest documental entranyable.
 |
| Joan Brossa. Fe eclesiàstica. |
Umberto Eco: [...] Existe una forma de estimular la lectura y es la que imaginó el escritor Achille Campanile. ¿Cómo consiguió el marqués Fuscaldo llegar a ser el hombre más sabio de su tiempo? Heredó de su padre una biblioteca inmensa, que le importaba un bledo. Un día, abriendo un libro al azar, encontró entre las páginas un billete de mil liras. Se preguntó si sucedería lo mismo con los demás libros y se pasó el resto de su vida hojeando sistemáticamente todas las obras que había heredado. Y así se convirtió en un pozo de ciencia.
Nadie acabará con los libros : Jean-Claude Carrière y Umberto Eco. Entrevistas realizadas por Jean-Philippe de Tonnac. Traducció d'Helena Lozano Miralles. Lumen, 2010. P. 223.
La tristesa comença quan la novel·la s'ha acabat.
Aquesta és l'única raó per la qual en voldries començar a escriure una altra de seguida. Però si no és allà, que t'espera, és inútil fer córrer el temps.
Però no voldria que aquestes últimes afirmacions n'encoratgessin de seguida una altra, comuna als escriptors dolents: que escrius només per a tu. Malfieu-vos de qui ho diu, és un narcisista deshonest i un mentider.
Hi ha una única cosa que només escrivim per a nosaltres mateixos, i és la llista d'anar a comprar. Serveix perquè recordis què has de comprar, i quan has acabat de comprar ja la pots llençar perquè no és útil a ningú més. Tota altra cosa que escrius, l'escrius per dir alguna cosa a algú.
Sovint m'he preguntat: ¿encara escriuria, avui, si em diguessin que demà una catàstrofe còsmica destruirà l'univers, de manera que ningú demà no podrà llegir allò que escric avui?
En primera instància la resposta és no. Per què escriure, si ningú no em podrà llegir? En segona instància, la resposta és sí, però només perquè alimento l'esperança que, en la catàstrofe de les galàxies, alguna estrella pugui sobreviure, i demà algú pugui desxifrar els meus signes. Aleshores escriure, fins i tot la vigília de l'Apocalipsi, encara tindria un sentit.
Escrivim només per a un Lector. Qui diu que escriu només per a si mateix no és que menteixi. És espantosament ateu. Fins i tot des d'un punt de vista rigorosament laic.
És infeliç i desesperat qui no se sap adreçar a un Lector futur.
Umberto Eco. Sobre literatura. Traducció de Carme Arenas Noguera. Destino, 2002. P. 309-310.
«La veritable lliçó de Moby Dick és que la balena va on vol».
Umberto Eco. Sobre literatura (2002).
[Font: Alfred Mondria @alfmondria]
Philippe Doumenc publicó en 2007 una Contre-enquête sur la mort d'Emma Bovary, donde explicaba que madame Bovary no había muerto envenenada sino que había sido asesinada. Esta historia tiene cierta gracia justamente porque sus lectores están seguros de que en la realidad (es decir, en la realidad del mundo posible de la ficción) madame Bovary murió suicidándose y muere por suicidio cada vez que acabamos de leer el libro. Se puede leer la historia de Doumenc como si fuese una ucronía, esto es, el relato de lo que habría ocurrido si la historia se hubiera desarrollado de un modo distinto, del mismo modo que se puede escribir una novela explicando cómo habría sido el mundo si Napoleón hubiera ganado en Waterloo, o si Hitler hubiera ganado la guerra, como en la novela de Philip Dick, El hombre en el castillo. Ahora bien, una ucronía solo se lee con placer si se sabe que en realidad las cosas sucedieron de otra manera.
Todo esto significa que el mundo posible de la narrativa es el único universo en el que podemos estar absolutamente seguros de algo, y que nos proporciona una idea muy profunda de verdad.
Umberto Eco. Historia de las tierras y los lugares legendarios. Traducció de Maria Pons Irazazábal. Lumen, 2013. P. 431-433.
Umberto Eco: Hemos hablado de los libros que no existen o que ya no existen. De los libros que esperan ser leídos. Quisiera hablar ahora de los autores que no existen y que, aun así, conocemos. Les voy a contar una historia (verdadera). En la feria del libro de Frankfurt algunas personalidades del mundo editorial se reunieron un día para comer. Estaban Gaston Gallimard, Paul Flamand, Ledig-Rowohlt y Valentino Bompiani. Es decir, la plana mayor de las editoriales europeas. Comentaban esa nueva locura que se había apoderado de la industria editorial, que consistía en dar adelantos cada vez mayores a autores jóvenes que aún no habían demostrado su valía; entonces a uno de ellos se le ocurrió inventar un autor. Su nombre sería Milo Temesvar, autor del ya conocido Let Me Say Now, por el cual American Library ya había ofrecido esa mañana cincuenta mil dólares. Decidieron entonces hacer circular la voz y ver qué pasaba.
Bompiani volvió a su stand y nos contó la historia a un colega y a mí (en aquel entonces trabajábamos para él). La idea nos sedujo y empezamos a pasear por los stands de la feria hablando aquí y allá con actitud misteriosa de ese Temesvar que pronto iba a volverse famoso. Por la noche, durante la cena, Giangiacomo Feltrinelli se acercó a nosotros, excidatísimo, y nos dijo: «No pierdan el tiempo. ¡Ya he comprado los derechos mundiales de Let Me Say Now!». Desde entonces, Milo Temesvar ha sido muy importante para mí. Efectivamente, escribí una reseña de un libro suyo, The Patmos Sellers, que se presentaba como una parodia de todos los vendedores de apocalipsis. ¡Presentaba a Milo Temesvar como un albanés al que habían echado de su país por desviacionismo de izquierdas! Había escrito un libro inspirado en Borges sobre el uso de los espejos en el juego del ajedrez. Para su obra sobre los apocalipsis, propuse también el nombre de un editor claramente inventado. Supe que Arnoldo Mondadori, por aquel entonces el mayor editor italiano, hizo recortar mi artículo sobre el que había escrito en rojo: «Compradlo a cualquier precio».
Pero Milo Temesvar no se limitó a eso. Si leen ustedes la introducción a El nombre de la rosa, se cita un texto de Temesvar. Eso explica que haya encontrado el nombre de Temesvar en algunas bibliografías. Recientemente, para hacer una parodia de El código Da Vinci, he citado algunas de sus obras en georgiano y en ruso, probando por lo tanto que Temesvar le ha dedicado a la obra de Dan Brown estudios muy agudos. En fin, que he vivido toda mi vida con Milo Temesvar.
Nadie acabará con los libros : Jean-Claude Carrière y Umberto Eco. Entrevistas realizadas por Jean-Philippe de Tonnac. Traducció d'Helena Lozano Miralles. Lumen, 2010. P. 225-226.
