allunyeu els llibres dels bibliotecaris

Una mujer ha estado diez minutos curioseando por la librería y luego me ha contado que es una bibliotecaria jubilada. Sospecho que se ha pensado que esto creaba un vínculo entre nosotros. No es el caso. Por lo general, a los libreros no nos gustan los bibliotecarios. De cara a tasar un libro, este debe estar en óptimas condiciones y no hay nada con lo que disfrute más un bibliotecario que con coger un libro impecable y cubrirlo con sellos y pegatinas, y esto antes de plastificar la cubierta con el objetivo de protegerlo del público (sin ánimo de sonar irónico). El sacrilegio final que sufre un libro que ha estado bajo el cuidado poco fiable de una biblioteca pública es ver cómo le arrancan la página en blanco de la parte delantera y le estampan un sello de DESCARTADO en la página donde pone el título, antes de permitir que el público tenga la oportunidad de adquirirlo en forma de saldo. El valor de un libro que ha pasado por el sistema bibliotecario suele ser cuatro veces menor del que no lo ha hecho.

Shaun Bythell. Diario de un librero. Traducció de Antonio Lozano. Malpaso, 2018. P. 278.

com desfer-se d'uns quants llibres, amb permís de la kondo

El libro. Ese objeto (ojeto) mitificado, fetichizado, entronizado como un dios (o una diosa, falta saber si el libro es macho o hembra) que llega a ser más importante que su creador y que destruirlo es ya sinónimo de asesinato. Por peores que fuesen las letras que lo componen. Por trágico, mentecato, estúpido o vano que sea. Asesinato o genocidio si de golpe descubrís que la mitad de la biblioteca sobra. Y sobra porque nunca más volverás a mirar esos libros; si no los has leído ya, no los leerás nunca. ¿Qué hacer entonces para desprenderse de ellos? ¿Dejarlos en el pasillo del departamento o en el frente de la casa para que los vecinos elijan? Es como tratar de desprenderse del búmerang viejo. Te tocan la puerta y te avisan que te olvidaste de entrarlos. A nadie se le ocurre que estés tratando de tirar libros.

Ni piensas en quemarlos. Porque la sociedad puede llegar a comprender a un asesino y hasta es sabido que en ciertos ambientes asesinar es tarea valorada, bien pagada, y a veces hasta condecorada y ascendida. Pero si quemás un libro vas a ser perseguido y despreciado hasta por los asesinos. Porque matar es comprensible. Forma parte de lo que se puede esperar de un ser humano, pero quemar libros es incomprensible. Forma parte de la barbarie inhumana.

¿Donarlos a una institución benéfica? No los quieren. Pero no te dicen que no los quieren. No vienen a buscarlos. Si se los llevás, no tienen dónde ponerlos. No tienen presupuesto ni para inventariarlos. Si confesás que los vas a tirar es como si contaras que les clavás agujas en los ojos a los pajaritos. Y ni se te ocurra donarlos a las bibliotecas, es como suicidarlos. Los meten en los sótanos a que se mojen y hacen pilas en los pasillos a ver si alguno se los lleva...

Héctor Yánover, librero establecido. Memorias de un librero escritas por él mismo. Anaya & Mario Muchnik, 1994. P. 127-128.

els llibres perduts

JORDI PUNTÍ
Els llibres perduts
L'Avenç
Núm 510
Juliol-agost 2024

Des de fa unes quantes setmanes, una mudança a l'horitzó, abans de l'estiu, m'obliga a intimar amb la meva biblioteca. Com que inevitablement m'enfronto a una reducció d'espai, vaig repassant un per un els volums i, tot fullejant-los, dicto sentència: tu et quedes, tu te'n vas, em sap greu. L'escrutini està fet amb paciència i tacte, però s'imposa una sensació d'injustícia quan decideixes que tal títol o tal altre no es quedarà. Alguns aniran a parar a cases d'amics, on de sobte tindran un nou protagonisme. D'altres potser acabaran en una llibreria de vell i, mentre els poses a la pila, et dius que sempre quedarà l'opció —en cas de rampell o necessitat— d'agafar-los d'una biblioteca pública. No és el mateix, però et consola: mirar amb detall els prestatges és també ser conscient del pas dels anys, dels entusiasmes i les apostes que han fet créixer una tria personal que ara haurà de disminuir. Hi detectes els canvis en els gustos, les modes, les obsessions, els noms que t'acompanyaran sempre, els llibres que no vas arribar a llegir mai i els que havies oblidat (i ara dubtes si has de fer-los cas o ignorar-los per sempre més).

Però no és només l'objecte, esclar. Molts llibres conserven la memòria del lloc on el vas comprar, qui te'l va regalar, on el vas llegir, com et va sacsejar per dins. També hi entra en joc l'esperança —o el miratge— de la relectura: el fulleges perquè en tens un bon record i, entre les pàgines, trobes unes frases subratllades que ara, tants anys després, ja no et diuen res (això passa). Després hi ha les relacions internes que han format amb els anys: un títol va junt amb un altre, un autor et va portar a llegir-ne un altre, i encara que l'atzar de l'ordre alfabètic els hagi allunyat als prestatges, tu saps que un fil invisible —la teva experiència— els uneix.

En aquell seu article citat sovint —«Desempaqueto la biblioteca»—, Walter Benjamin ens recorda que la dita llatina «habent sua fata libelli» se sol interpretar de dues maneres. Potser, ens diu, volia ser una frase general, que parla del fat que contenen els llibres, intrínsecament, però el col·leccionista en fa una interpretació diferent: «Per a ell, no són tant els llibres com els exemplars allò que té un destí». Tot i que no em considero un col·leccionista, m'adono que ara les meves decisions també poden anar en aquesta línia: les primeres edicions o els títols amb dedicatòria personal tenen més possibilitats de quedar-se, encara que potser faci anys que no me'ls miro. 

A més, sempre hi ha lloc per a les sorpreses. Per exemple: enmig de la tria fullejo el meu exemplar de Vals, de Francesc Trabal, editat el 1935 per Proa a la col·lecció La Mirada. A les primeres pàgines, el nom de la seva primera propietària —Carme Bracons— i una anotació: «Festa del llibre 1936». El volum encara conserva la sobrecoberta i, a la solapa del darrere, se citen les obres ja publicades de Trabal i les de «pròxima aparició». Hi trobo dues novel·les que no s'han publicat mai, i que potser ni tan sols va escriure: L'home que feia miracles i Constance. Llavors, per una d'aquestes assimilacions internes, busco un títol que vaig agençar-me anys enrere, The Book of Lost Books (2005) de Stuart Kelly.

Aquest assaig repassava els llibres «que no podrem llegir» perquè, si un dia van tenir forma, real o només imaginada, avui ja no existeixen. Potser en tenim notícia per un vers o una citació, però se n'ha perdut tot rastre. El cas dels clàssics antics és el més evident: com per exemple el pobre Xenocles, de qui només se'n conserva un fragment citat per Aristòfanes, i encara és per parodiar-lo. Però després la llista es completa amb obres perdudes de François de Villon, de qui desconeixem El romanço del pet del dimoni, però ens en podem imaginar el to i la burla. També hi ha lloc per a les novel·les perdudes de Jane Austen, les memòries de Lord Byron, els dietaris incògnits de Rimbaud. O la decisió de Gógol, que un vespre de febrer de 1852 va reunir uns amics i va cremar el manuscrit de la segona i la tercera part de Les ànimes mortes. O podem enyorar La Spirale, la novel·la que Flaubert mai no va escriure. Són títols que ens fan somiar i alhora ens enfronten a l'absurd, perquè sospirem per llibres inexistents, envoltats d'obres reals que (encara) no hem llegit. Mentrestant, des del seu prestatge, les edicions de Jorge Luis Borges em miren de reül, com dient-me: «Va, vine, obre'ns, llegeix, busca».

llibres, sabates i materialisme

MARIÁNGEL ALCÁZAR
Llibres, sabates i materialisme
La Vanguardia
5|11|2023

Em fascinen les visites que Llucia Ramis fa a les biblioteques de personatges coneguts de Barcelona i de les quals ens informa cada diumenge en aquest diari nostre. Si vingués a casa meva, li hauria d'ensenyar el sabater ben assortit (que no és el d'Imelda Marcos, però s'hi acosta) perquè gairebé no tinc llibres. En l'última mudança em vaig desprendre del 80% dels exemplars que tenia, no sense abans empaquetar-los i classificar-los per veure si els trobava alguna llar o centre cívic d'acollida. No hi va haver manera; al final vaig fer donacions particulars, però només van desaparèixer els llibres de cuina i els premis Planeta.

Em va passar com a la pobra María Teresa Campos (DEP), a qui el trasllat d'una casa de mil metres quadrats a un pis de 200 la va obligar a vendre els mobles isabelins (contemporanis d'Isabel Pantoja i Isabel Preysler) que atresorava a la mansió de Molino de la Hoz (Madrid).

Els llibres que jo havia anat acumulant els últims cinquanta anys incloïen proves dels meus ardors juvenils que em van portar a comprar, i fins i tot llegir, Los conceptos elementales del materialismo histórico de Marta Harnecker, que, sincerament, ja no recordo quins eren, encara que amb els anys el meu idealisme també s'ha transformat en un clar materialisme que ja és història. La pobra Marta va sortir de la meva biblioteca amb un munt de llibres que no només no havia de llegir mai més, tampoc no els hauria d'entendre.

Desfer una biblioteca és molt més fàcil que buidar un vestidor; saps que hi ha peces que no t'entraran mai més (o més ben dit, tu no hi entraràs mai més), però et fa cosa, per si algun dia aquella moda torna. No, la moda no torna i si ho fa sempre es recicla perquè allò vell sigui vell i desfasat, per més que algú ho anomeni vintage.

Amb els llibres tens la sort que, en general, els que et puguin tornar a interessar es poden trobar en biblioteques públiques o privades. Però no creguin que a casa meva no hi ha llibres, perquè fins i tot en tinc dos de dedicats i firmats per Gabriel García Márquez i un altre per Mario Vargas Llosa, i que jo sàpiga conviuen en pau, tot i que no sé ben bé on són.

la biblioteca minvant

La biblioteca minvant
Al blog: L'Acció paralel·la
9|10|2022

Arribats a una certa edat, podem començar a sentir una necessitat que no sospitàvem, que mai no ens havia passat pel cap: la de reduir el nombre de volums que componen la nostra biblioteca; en comptes de continuar ampliant-la, iniciar el procés invers, fer-la decréixer, empetitir-la, una operació que serà paradoxalment la millor manera d’engrandir-la encara més. Perquè reduir-ne el nombre de volums que la formen vol dir triar, garberllar, depurar…, extirpar-ne els volums prescindibles, aquells que se’ns han fet innecessaris perquè no els hem llegit ni els llegirem mai, o perquè un cop llegits vam arribar a la conclusió que no ens calia haver-los llegit. Fins i tot es pot tractar de llibres prou bons que sabem, no obstant això, que no rellegirem mai.

Efectivament, hi ha un moment a partir del qual ens va perforant la idea que només ens calen uns quants volums que encara no hem llegit i uns quants volums que voldrem rellegir. No sé de quina quantitat parlem. Poden ser unes desenes, uns centenars, segons el cas. Difícilment una biblioteca pensada en aquests termes depassarà el quinze o el vint per cent dels llibres que tenim, siguin mil, tres mil o trenta mil.

Rellegir. Potser només ho farem per força, si les circumstàncies ens hi obliguen: una catàstrofe humana o natural que no ens permeti mantenir amb nosaltres més que uns pocs volums… Però que desitjable seria una catàstrofe d’aquesta mena si comportés la imperiosa necessitat de rellegir. Perquè aquesta és, probablement, la veritable lectura. Un bagul carregat de llibres; no crec que ens calgui gaire més. Però per saber-ho cal arribar a una certa edat.

 

la increïble biblioteca minvant

Gentilesa involuntària de Lluís Agustí

MONTSE BARDERI
La increïble biblioteca minvant
El PuntAvui
24|6|2022

Fa temps, quan la Núria Espert ja era gran, en una d’aquelles revistes tan heteronormatives i dictatorials pel que fa a un sol i únic cànon de bellesa, li van fer un reportatge on la van fotografiar al costat d’una minsa llibreria. L’Espert explicava que amb el temps s’havia anat desprenent de milers i milers de llibres de la seva antiga biblioteca. Em va semblar un despreniment intolerable. Jo, que sortia sovint del pis on havia viscut Maria-Mercè Marçal i observava bocabadada com no podia saber de quin color era la paret del mur de tants llibres com n’hi havia; jo, que observava els malabarismes enginyosos per superar obstacles arquitectònics i la importància del petit pany de paret sobre les portes per acumular més i més volums de llibres. Recordo sempre que evoco aquella llibreria immensa com Pere Gimferrer volia visitar-la, i ho entenia: eren, parafrasejant un títol seu, les cartografies del desig, de la passió, dels interessos, dels autors tastats, dels autors repetits. Més ben dit, encara, de les autores, ja que la Marçal tenia dividida aquella biblioteca en dos: autores i autors. Aquest era el meu cànon, la meva mesura també hauria de ser la desmesura, i comprava i acumulava, i vestia totes les parets, i afegia nous estants, i el meu delit per alimentar de més i més llibres casa meva era absolutament insaciable.

I jutjava les altres cases i els seus habitants pel nombre de llibres que tenien, i només hi havia una cosa pitjor que no tenir llibres, dir-me que en tenien però que no els hi cabien i els havien posat dins un armari. Els unicorns no viuen dins la foscor. M’hauria fet sense cap dubte de la secta dels bibliòfils sexualment actius i practicar la regla fundacional de John Waters: “We need make books cool again. If you go home with somebody and they don’t have books, don’t fuck them.” No vaig necessitar practicar-la perquè només m’enamorava de dones lectores, perquè crec que som el que mengem però sobretot som el que llegim.

Però els anys passaven i els meus primers llibres acumulaven dècades, i la Yourcenar, i Shakespeare, i Colette i Pizarnik envellien malament com de tants altres. Àcars, pols, edicions que ja no m’interessaven, traduccions que no em feien el pes, lletres massa petites i fulls massa prims per assegurar-me una bona lectura. L’objecte llibre tot i que estigués tan ple de llum no era indemne als estralls del temps.

Així que amb els anys m’he anat desfent d’alguns dels meus llibres, la majoria ben nous: llibres que no he pogut acabar, llibres que un cop acabats sé ja no tornaré a llegir mai més, edicions que no m’interessen, llibres que ja no em diuen res, el problema és que molts estan dedicats i no sé com desfer-me’n sense mutilar-los. Sento que ja no necessito més estanteries i que he de treure’n alguns per fer-ne lloc a d’altres.

Ara ja no sé si acabaré com l’Espert, penso que dividim els llibres per gèneres i interessos però també podríem dividir els llibres per les edats de la vida, llibres que hom ha de llegir abans dels 20, abans dels 30, llibres que hom no pot entendre abans de fer-ne 40. I també m’adono que en una primera meitat de la vida tendim a acumular, mentre que en una segona recordem les màximes estoiques que massa de tot ens distreu, i que tenim coses però elles també ens tenen i ens refugiem en l’essencial, a voler arribar nusos o amb en poc feix, a la mort.

Maria-Mercè Marçal va morir als 46, no sabrem mai quina llibreria tindria avui amb 70 anys, però sé que grans amigues seves com la Mercè Otero-Vidal n’ha fet donació al centre de documentació de Ca la Dona.

Sovint quan estic passant el tou del dits pels volums de la meva biblioteca, em ve una ràfega d’imatges inventades però del tot plausibles: els meus llibres quan ja no hi sigui: posats en caixes, llençats a contenidors, l’esperança remota que algun fill d’algun nebot vulgui recuperar alguns volums, els meus llibres en llibreries de vell, si encara existeixen, amb dedicatòries d’amor i fulles seques i paràgrafs subratllats. Potser la síntesi de l’edat madura també és això, dir-li a la teva biblioteca: “et vaig desmembrant a poc a poc abans que m’hagis de sobreviure patint sobre el teu llom la indecència d’un futur sense la meva devota custòdia (tot i que, no ens hem d’enganyar, no pas amb tots i cadascú de vosaltres)”.

 

tot pot ser santuari: només cal devoció

Como ven, una vez que he empezado a pensar en deshacerme de los libros, se ha apoderado de mí una especie de delirio. A veces quería acabar con todos ellos. Así los libros provocan una especie de ambivalencia: si la perspectiva de darles boleto se nos muestra creíble, puede ocurrir cualquier cosa. Ser un devoto de los libros es una forma de fanatismo como cualquier otra.

 

Anatole Broyard.«Moving day: the Books I Left behind». The New York Times, 19|11|1989. Llegit a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció de Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

 

com desfer-se dels llibres

LLUÍS AMIGUET
Com desfer-se dels llibres
La Vanguardia
6|10|2021

Un marino español, Memorias de la transición, Lo que el rey me ha pedido, El año mágico de Adolfo Suárez, La historia se confiesa i uns quants títols de Fraga...Recordo a l'atzar i potser incomplets aquests títols que acumulaven pols a les lleixes de la masia familiar, sota una escopeta de balins tronada i una raqueta sense cordes que, com que havia estat de l'avi, ningú no s'atreveix a llençar.

El meu oncle no és polític; ni, entre vostès i jo, li importa gaire la política; ni havia llegit —m'hi jugo les bifocals— tota aquella prosa tan difícil de pair i tan aliena al que en realitat és la política, fins i tot en els anys en què es produïa a preu fet.

La gent no la coneixes pels llibres que compra, ni pels que llegeix, sinó per com se'n desfà. I ell col·locava tots aquests metres de lloms lluents de tapa dura acabats de comprar al prestatge noble del gran saló de casa seva, al costat de la llar de foc, on anàvem —quins aperitius!, afanyeu-vos que hi ha percebes i desapareixen— fins i tot els parents pobres per Nadal.

Passaven els anys mentre jo anava i tornava de la universitat i em colava algun dia de xafogor a la bassa amb els cosins a fer un capbussó. Feia un tomb per les prestatgeries de la masia i descobria algun inquilí nou en el desterrament llibresc. Així recordo: Un estilo ético: Felipe González i no em va sorprendre trobar pocs anys després El compromiso del poder de José María Aznar alimentant corcs entre els vells trencaclosques dels cosins.

Fins que un Sant Esteve de tietes l'oncle Alberto va muntar una bronca amb el meu altre oncle valencià sobre "la putada que ens ha fet als catalans La Caixa en anar-se'n" i el dinar va acabar abans de les postres. Ens va fer pena, perquè era divertit riure els uns dels altres i de nosaltres mateixos durant la ressaca de Nadal.

I l'altre dia, després de l'últim bany furtiu d'estiu a la masia, vaig descobrir, encastat entre un Calvo Sotelo i un De la Cierva, un dels exemplars que el meu oncle Alberto havia tingut aquests anys a la casa de Sant Gervasi. Era un dels primers títols del procés: La república que guanyarem...O una cosa així.

esporga

«Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se'n fa creus. Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se'ls empassen tan de pressa com poden —em sembla que se'n salten molts trossos. I MAI no llegeixen res una segona vegada, amb la qual cosa al cap d'un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit. Però se'n fan moltes creus quan veuen que tiro un llibre a la paperera o que el dono. De la manera que ells s'ho miren, et compres un llibre, te'l llegeixes, el poses al prestatge, no el tornes a obrir mai més de la vida però NO EL LLENCIS! NO SI ÉS DE TAPA DURA! ¿Per què no? Jo, personalment, no puc pensar en res menys sacrosant que un mal llibre o fins i tot un llibre mediocre».

Helene Hanff. 84, Charing Cross Road. Traducció de Puri Gómez Casademont. Empúries|Anagrama, 2002. P. 64.

trenta o trenta-cinc llibres i prou

En Robert Phelps i la seva dona, la Rosemary Beck, que era pintora, vivien en un petit pis de dues habitacions connectades a través de la cuina. Hi havia el dormitori, amb una tauleta on de vegades menjaven, i l'altra habitació era un estudi, una meitat del qual era d'ella i l'altra, escrupolosament delimitada, d'ell. Només hi havia una prestatgeria per als llibres, que resulta que era a la meitat de la Rosemary i, per si no fos prou, una part dels prestatges també era d'ella. En conseqüència, ell posseïa un nombre molt reduït de llibres, trenta o trenta-cinc —la quantitat exacta d'exemplars que contenia cada lleixa de la infinita biblioteca de Babel que Borges descriu com a metàfora de l'univers—, i potser cada vegada que en Phelps s'encaterinava d'algun llibre o li atorgava un gran valor, hi havia un canvi d'exemplars a les lleixes. I els llibres desplaçats i tots els exemplars de premsa i els volums que ni tan sols havien tingut l'oportunitat de ser candidats a ocupar els prestatges anaven a la llibreria Strand que tenien a prop o acabaven amuntegats al passadís per a qualsevol persona que se'ls volgués endur.

 

James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 59-60.

 

esporga o tala indiscriminada?

 

ISMAEL ARANA 

Controvertida purga de los fondos de la Biblioteca Nacional de Nueva Zelanda

La Vanguardia | Internacional

21|09|2020

Si como dice el refrán “un buen libro es un tesoro”, los sótanos de la Biblioteca Nacional de Nueva Zelanda son lo más parecido a la cámara acorazada de un banco. En sus entrañas, repartidos por 25 kilómetros de estantes, descansan desde hace décadas cientos de miles de volúmenes, incluidas varias primeras ediciones y otros textos valiosos. Sin embargo, sus autoridades dicen que la falta de espacio y de fondos les obliga a deshacerse de parte de los títulos foráneos para hacer hueco a nuevas obras locales. Una decisión que defienden como una gestión racional de los recursos, pero que muchos otros critican como un acto de vandalismo cultural y chovinismo literario.

En total, la institución, con sede en Wellington, planea quitarse de encima unos 625.000 libros de su “colección extranjera”. Estos títulos, que cubren una amplia variedad de temas, se están ofreciendo a otras bibliotecas locales, de prisiones y grupos comunitarios, y dejarán espacio a los entre 80.000 y 90.000 libros de neozelandeses que adquieren cada año. Si no lo hicieran, dicen, se quedarían sin espacio para el año 2030.

Su reparto ya comenzó a finales del año pasado y se espera que concluya en el 2021. “Ninguna otra biblioteca fuera de Nueva Zelanda va a recopilar todas las historias de nuestro país. Ese es nuestro trabajo en la Biblioteca Nacional, vamos a crear más espacio para coleccionar las obras de Nueva Zelanda, los maoríes y el Pacífico”, defendió en un vídeo el bibliotecario jefe, Bill Macnaught.

Los funcionarios explicaron que la mayoría de las obras desechadas tienen más de 20 años, no se han consultado en mucho tiempo y que su mantenimiento genera un coste muy elevado sufragado por el bolsillo del contribuyente. Además, aseguran que se está revisando uno a uno cada título, que la gran mayoría de los desahuciados son accesibles desde otras fuentes –universidades, préstamo interbibliotecario, etcétera– y que el suyo es un proceso transparente al que cualquier investigador está invitado a participar. “Somos bibliotecarios y amamos los libros. Aún con todo, sabemos que hacemos lo correcto”, explicó Rachel Esson, directora de contenidos de la institución.

Aunque el descarte de viejos libros es una práctica común en muchas bibliotecas, la escala del que está teniendo lugar en Nueva Zelanda y sus razonamientos no convencen a todos. Desde que comenzó el proceso, académicos, historiadores, investigadores o amantes de la lectura critican una criba que consideran un “crimen literario” de graves consecuencias. “Están tratando de hacer ver que (los desechados) son todos viejos manuales de ordenadores o libros sobre cómo tejer con pelo de perro, pero es falso”, apuntó el académico Michael Pringle a la prensa local. “Esta destrucción masiva y peligrosa debe parar. Estamos de acuerdo en que quizás se pueda sacar el 20% de la colección, pero debe ser un proceso más lento y deliberado en el que participen expertos en la materia”, añadió.

De hecho, ya hay varios tesoros que han podido ser salvados. Mientras consultaba las listas de descartes, el escritor Chris Bourke encontró una copia de la primera edición de En el camino de Jack Kerouac, con un valor estimado de entre 600 y 1.000 euros. Mientras, tras la alerta elevada por la historiadora Dolores Janiewski, toda la colección de libros sobre el holocausto ha sido reclamada por el Centro del Holocausto de Nueva Zelanda. “Me preocupa mucho dónde acabarán todos esos libros de la biblioteca. No está claro a quién están dejando que se los lleve ni tampoco si volverán a ser accesibles”, apostilló la también profesora en la Universidad Victoria.

Además, mientras que nadie discute la necesidad de recopilar los libros específicos sobre Nueva Zelanda, muchos critican que no se puede contar la historia local sin contar con contexto internacional o ignorando que muchas de las obras sobre el país o de autores neozelandeses se han escrito o publicado en el extranjero. “La Biblioteca Nacional debería ser el Fort Knox de nuestro tesoro intelectual (...) Somos una isla, pero actuar así a nivel de investigación es muy dañino, y evidencia una nacionalismo insano. Lamentaremos esto durante generaciones”, sentenció el escritor Bourke.

 

bromes que no fan riure

AURA LUCÍA MERA
Entre brumas
El País (Cali)
29|6|2020

Los libros se dan sus mañas para que los leamos. Me acaba de suceder. No recuerdo cuándo lo compré ni dónde. Tampoco su autor me suena conocido. Hace pocos días aprovechando la cuarentena senil y obligatoria me dediqué a arreglar la biblioteca porque de nuevo los libros me estaban atropellando. Cuando me vine a vivir a Cali traje los inseparables y los demás los regalé a bibliotecas, pero en estos años, poco a poco y sin darme cuenta, se han ido apoderando de nuevo de todos los estantes y mesitas auxiliares.

Salieron varias cajas repletas. De cada uno me despido como si fuera un amigo que emprendiera un largo viaje. Siento como si me arrancaran un trocito de piel, pero considero egoísta almacenar títulos que ya sé y no volveré a leer. Me tomo en espacio en silencio para el duelo, pero me despido, sé que llegarán a enriquecer otras mentes.

Días después de la 'limpieza' le di un repaso a los que se quedaron conmigo. Contemporáneos como Herta Muller, Grossman, Sándor Márai, Philippe Claudel, Philippe Lancon, Paolo Giordano, Margaret Atwood, Henry Marsh, Javier Cercas, Manuel Vilas, Juan José Millás ,y de los nuestros como Gamboa, Silva Romero, la colección de Alfredo Molano, Héctor Abad Faciolince, Sánchez Baute, Antonio Caballero, Paola Guevara y Ángela Becerra. Además de los clásicos intemporales y eternos, en fin. Seleccioné curiosamente las estanterías llenas pero con menos caos.

De pronto me cae de sopetón 'Entre Brumas'. De un tal Bernlef. Busco en la solapa, veo en la foto un hombre con cara de gnomo que se llama Hendrik Marsman, novelista, ensayista, poeta y traductor holandés, nacido en 1937, merecedor de innumerables premios. 'Entre Brumas' fue publicada en 1984 ,con más de medio millón de ejemplares vendidos en lengua neerlandesa, y esta es su única obra traducida al español.

¿Cómo llegó a mis manos? ¿Dónde lo compré? ¿Cómo se salvó del 'expurgue'? Lo inicié, y las lágrimas me hicieron pausar varias veces. Una obra maestra en la que el narrador va compartiendo su lento pero irreversible camino hacia el mundo misterioso, brumoso, oscuro e impenetrable del Alzheimer.

En la contra carátula, un escritor holandés escribe: "Toda mi generación le regaló a sus padres 'Entre Brumas' con la esperanza de conjurar así el deterioro de sus facultades mentales, pero mi madre ya no se acuerda de haberlo leído.". Y Harold Pinter, Premio Nobel de Literatura: "La razón de Maarten va escapándose centímetro a centímetro y al final se disuelve por completo".

"Hay algo que piensa dentro de mí y que de repente se detiene a medio camino. Empieza con otra cosa distinta y se detiene también. Como un coche al que se le parase el motor, continuamente"... "Me estoy escondiendo por dentro. Es un proceso contra el que no puedo hacer nada porque yo mismo soy ese proceso"..." A veces no logro recordar una palabra determinada; se oculta detrás de la otra que tiene un significado parecido"..." A veces los pensamientos pasan tan vertiginosamente que no tengo tiempo de pensarlos"..."Parece como si yo perdiera palabras como otros pierden sangre. Parece como si mi pensamiento sufriera una especie de mareo".

PD. 'Entre Brumas', una prosa casi poética, punzante, dolorosa, aterradora que arrastra al túnel sin regreso. Pienso en todos aquellos hombres y mujeres encuarentenados, encerrados en sus mentes y en sus apartamentos, sin los cuidados necesarios en este tránsito hacia la oscuridad total. Pienso en los cuidadores, pienso en las familias. Ojalá este libro les pudiera acompañar en estos momentos. ¡Les ayudaría a comprender!

les biblioteques també es moren

«Les biblioteques també es moren. Les grans, les oficials, les públiques són, de vegades, assassinades espectacularment, és a dir incendiades o bombardejades com la d'Alexandria, la del Louvre durant la Comuna (sense parlar de les de l'Hôtel de Ville i del Conseil d'État!), la de Holland House (la de la fotografia cèlebre) a Londres, el 1940, la de Dresden, el 1945, la de Sarajevo, el 1992, i tantes altres. Bombardejades, incendiades, i veient, la majoria de les vegades, el seu contingut rematat pels esforços fets pels bombers amb la intenció de salvar-les. Les biblioteques tenen el seu martirologi en el llibre de Lucien X. Polastron, Livres en feu: histoire de la destruction sans fin des bibliothèques (Denoël 2004), la lectura del qual, una de les més pesades de la meva carrera de lector, justifica tràgicament el subtítol. Les biblioteques públiques també poden ser desmembrades, si em guio per cert nombre de llibres que he comprat d'ocasió que conserven la marca de la seva procedència. Mirem, només, aquella prestatgeria pròxima: La Théorie des arts en Italie de 1450 à 1600 d'Anthony Blunt (Julliard, 1962) porta encara una referència topogràfica (701.17/B659T) i el segell de la biblioteca del seminari Saint-Augustin Cap Rouge, del Quebec. Probablement la seva presència a la meva biblioteca es deu a la crisi de vocacions. Quant a The Painter's Choice de Millard Meiss (Harper & Row, 1976), prové de la South Regional Library de Miami-Dade. ¿És que la biblioteca ha desaparegut? ¿És que l'obra ha estat robada o bé és que es tracta d'allò que se'n diu una operació de 'desherbatge' o de 'poda', altrament dit de retirada de les obres que es manlleven rares vegades? A París, Laurence Santantonios, a Tant qu'il y aura des livres (Bartillat, 2005), ens explica que un antic pàrquing subterrani situat al districte 11è acull en els seus 5 quilòmetres de prestatgeries una part del desherbatge de la seixantena de biblioteques públiques municipals del barri; la resta es destrueix o es reparteix entre associacions, presons i hospitals. Pel que es veu, en aquell lloc estrany hi ha uns 180.000 volums que resten a la disposició d'eventuals manllevadors. Potser les biblioteques americanes tenen polítiques més radicals! En tot cas, aquests llibres han arribat a les meves mans.»

Jacques Bonnet. Biblioteques plenes de fantasmes. Traducció de Lídia Anoll. Laie, 2010. P. 23-24.

mètode jotapé per desfer-se d'uns quants llibres

[El método Jotapé para crisis de estanterías. Juan Pablo Villalobos @VillalobosJPe]

no soc la meva biblioteca

ÓSCAR LÓPEZ La biblioteca
elPeriódico
27|2|2018

Jo no soc la meva biblioteca. I no és una boutade ni un sacrilegi. És una constatació. Altres ho veuen diferent. Em consta que Alberto Menguel pateix al veure la seva de més de 30.000 volums embalada perquè no se la va poder endur quan va acceptar el càrrec de director de la Biblioteca Nacional de la República Argentina. Però  la meva actual petita biblioteca no em defineix, no redacta la meva autobiografia. Si no ho va fer quan vaig tenir milers de llibres, menys ara que ha quedat reduïda a una cinquena part. I no creixerà més. Un llibre entra, un altre surt. És la màxima que em va aconsellar un expert arxiver. Fins i tot em va proposar un joc, terrible, però necessari. Quan no sabem com desprendre'ns dels volums que ens sobren, hem de col·locar-los en caixes, ben embalades, sense anotacions externes, i deixar-les un any en qualsevol lloc. Passat el temps, si no recordem què contenen, directament ens en desprenem.

Tot va canviar el dia que vaig descobrir que la biblioteca era un ésser viu, mutable, una maquinària vanitosa que s'alimentava dels comentaris d'aquells que destacaven els meravellosos llibres que la conformaven, els hagués llegit o no. Així que vaig decidir desprendre'm de gairebé tots. Fins i tot, i no sense dolor, d'alguns de dedicats. Era el moment de disfrutar de les coses sense necessitat de posseir-les, perquè rellegir és patrimoni de pocs, i perquè des que vaig desmuntar la meva he tornat a entrar en les fantàstiques biblioteques escampades pel país.

La meva biblioteca física s'està morint, però ja no hi ha dol. Sovint somio veure els prestatges buits i jugo a omplir-los, no amb llibres, sinó amb lectures. Elles sí que escriuen la nostra biografia, l'essencial. Som els llibres que llegim, els que ens reconforten, ens conviden a viatjar i ens colpegen. Són aquestes històries que a vegades és millor no rellegir per no arriscar els bons records. La meva autèntica biblioteca ja no està cosificada, és una il·lusió en què caben, fins i tot, els llibres que no he llegit i que em van recomanar. És la meva biblioteca d'Alexandria, la que sempre està protegida de les flames.

expired

La Kerry Mansfield, una fotògrafa nord-americana cèlebre per una sèrie d'autoretrats que documenten, fil per randa, tot el procés que va viure en diagnosticar-li, als 31 anys, un càncer de mama (Aftermath, 2009), ara acaba de publicar un recull de 175 fotografies (Expired) on els protagonistes són llibres donats de baixa de diverses biblioteques. Natures mortes.

Aquí, la Kerry Mansfield explicant el perquè de tot plegat.

pif-paf

Víctor Sunyol
Biblio...què? (2)
El 9Nou
23|9|2016 

No diré noms ni concretaré. Fa pocs dies fullejava l'edició de la correspondència d'un dels més grans poetes i intel·lectuals catalans amb un seu amic. Les darreres cartes del poeta estaven datades a un poble de la comarca d'Osona.

Recordava que havia comprat el llibre de segona mà i vaig veure que aquell exemplar havia pertangut precisament a la biblioteca pública d'aquell poble, que l'havia descatalogat i venut (o regalat) per considerar que no els era prou interessant.

Fa anys vaig comprar Dotze mestres, de M. Serrahima ("un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània", diu la crítica). Era un exemplar també descatalogat d'una biblioteca de la comarca. Setmanes més tard s'anunciava amb gran rebombori i alegria que sortia una reedició d'aquest llibre imprescindible i introbable des de feia anys.

Que les biblioteques descataloguin llibres i se'ls treguin de sobre és, malauradament, un fet comú. Falta espai i s'ha optat per aquesta dràstica i irreversible pràctica (molt més que discutible, dit sia de passada). Ara bé, amb quins criteris?

Per a molts, alguns dels criteris amb què actuen les nostres biblioteques són ben dubtosos, i els seus objectius reals no ens són gens clars.

I aquest només n'és un exemple.

com desfer-se de cinc-cents llibres

Poeta: no regales tu libro;
destrúyelo tú mismo.
Eduardo Torres

Hace varios años leí un ensayo de no recuerdo qué autor inglés en el que éste contaba las dificultades que se le presentaron para deshacerse de un paquete de libros que por ningún motivo quería conservar en su biblioteca. Ahora bien, en el curso de mi existencia he podido observar que entre los intelectuales es corriente oír la queja de que los libros terminan por sacarlos de sus casas. Algunos hasta justifican el tamaño de sus mansiones señoriales con la excusa de que los libros ya no los dejaban dar un paso en sus antiguos departamentos.

Yo no he estado, y probablemente no lo estaré jamás, en este último extremo; pero nunca hubiera podido imaginar que algún día me encontraría en el del ensayista inglés, y que tendría que luchar por desprenderme de quinientos volúmenes.

Trataré de contar mi experiencia. De pasada diré que es probable que esta historia irrite a muchos. No importa. La verdad es que en determinado momento de su vida, o uno conoce demasiada gente (escritores), o a uno lo conoce demasiada gente (escritores), o uno se da cuenta de que le ha tocado vivir en una época en que se editan demasiados libros. Llega el momento en que tus amigos escritores te regalan tantos libros (aparte de los que generosamente te pasan para leer aún inéditos) que necesitarías dedicar todos los días del año para enterarte de sus interpretaciones del mundo y de la vida. Como si esto fuera poco, el hecho es que desde hace veinte años mi afición por la lectura se vino contaminando con el hábito de comprar libros, hábito que en muchos casos termina por confundirse tristemente con la primera.

Por ese tiempo, di en la torpeza de visitar las librerías de viejo. En la primera página de Moby Dick Ismael observa que cuando Caton se hastió de vivir se suicidó arrojándose sobre su espada, y que cuando a él le sucedía hastiarse, sencillamente tomaba un barco. Yo, en cambio, durante años tomé el camino de las librerías de viejo. Cuando uno empieza a sentir la atracción de esos establecimientos llenos de polvo y penuria espiritual, el placer que proporcionan los libros ha empezado a degenerar en la manía de comprarlos, y ésta a su vez en la vanidad de adquirir algunos raros para asombrar a los amigos o a los simples conocidos.

¿Cómo tiene lugar este proceso? Un día uno está tranquilo leyendo en su casa cuando llega un amigo y le dice: "¡Cuántos libros tienes!". Eso le suena a uno como si el amigo le dijera: "¡Qué inteligente eres!", y el mal está hecho. Lo demás, ya se sabe. Se pone uno a contar los libros por cientos, luego por miles, y a sentirse cada vez más inteligente. Como a medida que pasan los años (a menos que se sea un verdadero infeliz idealista) uno cuenta con más posibilidades económicas, uno ha recorrido más librerías y, naturalmente, uno se ha convertido en escritor, uno posee tal cantidad de libros que ya no sólo eres inteligente: en el fondo eres un genio. Así es la vanidad esta de poseer muchos libros.

En tal situación, el otro día me armé de valor y decidí quedarme únicamente con aquellos libros que de veras me interesan, hubiera leído o fuera realmente a leer. Mientras consume su cuota de vida, ¿cuántas verdades elude el ser humano? Entre éstas, ¿no es la de su cobardía una de las más constantes? ¿A cuántos sofismas acudes diariamente para ocultarte que eres un cobarde? Yo soy un cobarde. De los varios miles de libros que poseo por inercia, apenas me atreví a eliminar unos quinientos, y eso con dolor, no por lo que representaran espiritualmente para mí, sino por el coeficiente de menor prestigio que los diez metros menos de estanterías llenas irían a significar.

Día y noche mis ojos recorrieron una y otra vez (como decían los clásicos) las vastas hileras, discriminando hasta el cansancio (como decimos los modernos). ¡Qué increíble cantidad de poesía, qué cantidad de novelas, cuántas soluciones sociológicas para los males del mundo! Se supone que la poesía se escribe para enriquecer el espíritu; que las novelas han sido concebidas, cuando menos, para la distracción; y aun, con optimismo, que las soluciones sociológicas se encaminan a solucionar algo.

Viéndolo con calma, me di cuenta de que en su mayor parte la primera, o sea la poesía, era capaz de empobrecer el espíritu más rico, las segundas de aburrir al más alegre y las terceras de embrollar al más lúcido. Y no obstante, qué consideraciones hice para descartar cualquier volumen, por insignificante que pareciera. Si un cura y un barbero me hubieran ayudado sin yo saberlo, ¿habrían dejado en mis estantes más de cien? Cuando en 1955 visité a Pablo Neruda en su casa de Santiago me sorprendió ver que escasamente poseía treinta o cuarenta libros, entre novelas policiales y traducciones de sus propias obras a diversos idiomas. Acababa de donar a la universidad una cantidad enorme de verdaderos tesoros bibliográficos. El poeta se dio ese gusto en vida; único estado, viéndolo bien, en que uno se lo puede dar.

No haré aquí el censo de los libros de que estaba dispuesto a desprenderme; pero entre ellos había de todo, más o menos así: política (en el mal sentido de la palabra, toda vez que no tiene otro), unos 50; sociología y economía, alrededor de 49; geografía general e historia general, 3; geografía e historia patrias, 48; literatura mundial, 14; literatura hispanoamericana, 86; estudios norteamericanos sobre literatura latinoamericana, 37; astronomía, 1; teorías del ritmo (para que la señora no se embarace), 6; métodos para descubrir manantiales, 1; biografías de cantantes de ópera, 1; géneros indefinidos (tipo Yo escogí la libertad), 14; erotismo, ½ (conservé las ilustraciones del único que tenía); métodos para adelgazar, 1; métodos para dejar de beber, 19; psicología y psicoanálisis, 27; gramáticas, 5; métodos para hablar inglés en diez días, 1; métodos para hablar francés en diez días, 1; métodos para hablar italiano en diez días, 1; estudios sobre cine, 8; etcétera.

Pero esto constituía nada más el principio. Pronto descubrí que eran pocas las personas que querían aceptar la mayor parte de los libros que yo había comprado cuidadosamente a través de los años perdiendo tiempo y dinero. Si bien esto me reconcilió algo con el género humano al descubrir que el mero afán de acumular no era una aberración tan generalizada, me causó las molestias consiguientes, por cuanto una vez decidido a ello, deshacerme de esos libros se convirtió en una necesidad espiritual apremiante. Un incendio como el de la Biblioteca de Alejandría, al que están dedicados estos recuerdos, es el camino más llano, pero resulta ridículo y hasta mal visto quemar quinientos libros en el patio de la casa (suponiendo que la casa tuviera). Y se acepta que la Inquisición quemara gente, pero la mayoría se indigna de que quemara libros. Ciertas personas aficionadas a estas cosas me sugirieron donar todos esos volúmenes a tales o cuales bibliotecas públicas; pero una solución tan fácil le restaba espíritu aventurero al asunto y la idea me aburría un poco, además de que estaba convencido de que en las bibliotecas públicas serían tan inútiles como en mi casa o en cualquier otro sitio.

Tirarlos uno por uno a la basura no era digno de mí, de los libros, ni del basurero. La única solución eran mis amigos. Pero mis amigos políticos o sociólogos poseían ya los libros correspondientes a sus especialidades, o eran enemigos de ellos en gran cantidad de casos; los poetas no querían contaminarse con nada de contemporáneos suyos a quienes conocieran personalmente; y el libro sobre erotismo era una carga para cualquiera, aun despojado de sus ilustraciones francesas.

Sin embargo, no quiero hacer de estos recuerdos una historia de falsas aventuras supuestamente divertidas. Lo cierto es que de alguna manera he ido encontrando espíritus afines al mío que han aceptado llevarse a sus casas esos fetiches, a ocupar un lugar que restará espacio y oxígeno a los niños, pero que darán a los padres la sensación de ser los depositarios de un saber que en todo caso no es sino el repetido testimonio de la ignorancia o la ingenuidad humanas.

Mi optimismo me llevó a suponer que, al terminar estas líneas, comenzadas hace quince días, en alguna forma justificaría cabalmente su título; si el número de quinientos que aparece en él es sustituido por el de veinte (que empieza a acortarse debido a una que otra devolución por correo), ese título estará más apegado a la realidad.

Augusto Monterroso. «Cómo me deshice de quinientos libros». A: Movimiento Perpetuo. Suma de Letras, 2000. P. 87- 93.