la biblioteca a la vida

El projecte La Biblioteca a la Vida és una iniciativa del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya per fer visible la funció social de les biblioteques a través de les persones, les seves històries i els sentits i significats que donen a la seva relació amb la biblioteca.

establir un paral·lelisme (paresidos rasonables)

«Dec ser un traductor dolent, jo: trio només els autors que tenen un estil que em permet adaptar la traducció a la meva pròpia manera d'escriure. Als autors que tradueixo segurament els sostrec coses, però alhora, sense poder-ho evitar, els aporto també moltes coses meves. M'entreteixeixo amb ells fins a fondre-m'hi. És per això que haig de triar amb molta atenció amb qui m'embolico en una relació d'aquesta naturalesa.

Allò que em va atraure profundament en la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada va ser la ironia: hi és present ja en l'accent d'algunes frases, però alhora la ironia forma part de l'estructura de l'obra i de l'estratègia narrativa. Hi ha molta ironia en la decisió de l'autor d'explicar la història de la gent ordinària, no des de la perspectiva de qui hauríem de considerar el protagonista principal, sinó des de la perspectiva de la seva serventa. D'aquesta manera aconsegueix il·luminar el centre de l'acció des de la perifèria, com passa en les millors novel·les de la metaficció històrica. Al meu entendre, aquest gènere de novel·la és diferent de la novel·la històrica clàssica, perquè no dóna per suposats "els fets comprovats", sinó que deixa que la narració jugui amb les dades objectives. Penso que, de fet, la característica principal de la prosa de Jesús Moncada és el joc. El joc present en l'estructura i també en l'ús de la llengua. L'autor no ha escrit cap història èpica, sinó que ha fet una paròdia de l'èpica, perquè tot allò que veiem a la novel·la -la manera com són explicats els fets històrics i els destins- depèn de la naturalesa dels protagonistes insignificants. Els seus personatges són testimonis casuals, les seves històries personals es barregen i xoquen l'una contra l'altra dins de l'aire, de manera que no en queda més rastre que la pols aixecada durant la guerra civil que ha provocat la desintegració de la ciutat.

Potser aquest aire lúdic és la causa principal que la traducció de la novel·la més important de Jesús Moncada a Sèrbia no hagi provocat cap reacció de la crítica literària. [...]

Ara bé, la recepció literària que no està tan directament sotmesa a les circumstàncies culturals i polítiques és la recepció del públic general. I, realment, la reacció a la traducció de la novel·la de Moncada va ser incomparablement més gran entre els lectors anònims que entre els crítics professionals. Algú que hagués fet una pacient recerca pels blocs en llengua sèrbia podria trobar-hi els apunts molt personals d'un lector de la petita ciutat de Bor. [...] En el bloc d'una de les cadenes de ràdio i televisió més importants de Sèrbia, B92, una cadena molt valorada pels comentaris de la realitat local, que sempre s'avancen a les opinions del seu temps, un lector va escriure sobre Camí de Sirga:

"La novel·la ens presenta una situació que s'assembla molt a les circumstàncies descrites en El pont sobre el Drina d'Ivo Andric. En tots dos casos la ciutat hi és sempre, mentre que els lectors observem els canvis que porta el temps. L'única diferència és que el llibre de Moncada treballa amb diferents segments temporals, de manera que el passat s'interromp en un present buidat del seu propi contingut".

Cito aquest pensament perquè gràcies a aquest lector puc demostrar que si més no una persona a Sèrbia s'ha adonat del paral·lelisme entre Moncada i Andric, un paral·lelisme que m'ha fet decidir a canviar el títol de la novel·la en la meva traducció. A Sèrbia no és possible trobar cap camí de sirga de debò, i amb això el títol que d'entrada descrivís aquest fenomen no significaria res. En canvi, com que aquesta obra s'assembla molt a una de les novel·les més conegudes de tots els lectors serbis, El pont sobre el Drina d'Ivo Andric, em va semblar que podria buscar un títol que fins a un cert punt subratllés aquesta semblança: Camí de sirga en serbi es diu La ciutat enderrocada [Srušeni grad]. El protagonista principal d'Ivo Andric és el pont, i el protagonista principal en la novel·la de Moncada és la ciutat, perquè en tots dos casos els destins de les persones són representats a través dels destins dels objectes: tal com van morint les cases a Mequinensa, va morint l'època en què hi van viure els seus personatges».

Igor Marojevic. «Petites literatures». Dossier «Amb Moncada, a Mequinensa». A: Serra d'Or. Núm. 590 (febrer 2009). P. 30-31

[Apunt publicat originalment el 19|9|2012]

construccions kusturica, s.a.

«Andricgrad (ciutat d'Andric) és el nom del nou projecte de construcció en curs d'una ciutat situada a Visegrad, a la República Srpska (Bòsnia i Hercegovina) per Emir Kusturica. [...] La construcció d'Andricgrad, també conegut com Kamengrad (ciutat de pedra) va començar el 28 de juny de 2011, el dia en que es celebra el Vidovdan, que commemora la batalla del príncep serbi Lázaro contra els turcs en 1389, a Kosovo Polj. I segons la web del propi projecte el poble sencer es completarà el 2014.

La ciutat s'utilitzarà com a lloc de rodatge de la nova pel·lícula El pont sobre el riu drina (Na Drini Cuprija), basat en la novel·la homònima amb la qual Ivo Andric va guanyar el Premi Nobel de Literatura.

Andricgrad es troba a uns 25 quilòmetres en cotxe de Drvengrad, travessant la frontera entre Sèrbia i Bòsnia i Hercegovina, i es construeix uns metres més amunt del pont Mehmed Passa Sokolovi construït al segle XVI pels otomans, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i a partir del qual Ivo Andric confecciona la novel·la. Es tracta d'una ciutat dins una ciutat, es declara independent i alhora imprescindible per a entendre la ciutat de Visegrad en relació amb la seva història.

Kusturica va dir que va tenir la idea per al projecte, quan es va detenir a la ciutat durant la seva lluna de mel el 1978. Quan estigui acabat, la seva mini-ciutat tindrà prop de 50 edificis per a gran goig del seu president, Milorad Dodik i una sèrie de generosos mecenes. Hi haurà un karavanserai otomà, una acadèmia Austro-Hongaresa de Belles Arts, una església ortodoxa amb una torre bizantina, una llibreria, un nou ajuntament, un hotel (basat en el disseny del Ritz de París), un teatre del Renaixement, un port esportiu, una rèplica del monestir de Decani occidental de Kosovo, un port esportiu, un heliport i un teatre d'òpera en què Kusturica planeja posar en escena l'estrena d'una treball que està escrivint, amb base en l'obra mestra de Andric. 

[...] El projecte es finançat en conjunt entre Kusturica, qui té una participació de 51%, i el Govern de la República Srpska, la meitat sèrbia de Bòsnia i Hercegovina. “Estic posant en aquest poble tots els diners que he guanyat amb les pel·lícules i la meva música", afirma Kusturica, que tot i així no ha parlat encara sobre el cost total, que els mitjans de comunicació locals han posat en entre 10 i 12 milions d'euros. Tot el que va dir va ser: “Costarà menys que la majoria dels centres comercials en aquests dies.” Per altra banda, segons premsa especialitzada afirma que el projecte costarà al voltant de 20 milions d'euros i consta que Kusturica fins ara no ha posat res dels seus diners i que està finançat totalment per la República Srpska. És a dir, amb els diners dels ciutadans de Bòsnia i d'Hercegovina, marcada per una duradora crisi econòmica.

[...] L'emplaçament del complex es troba en una llengua de terra entre el riu Drina i la confluència del riu Rzav. La plataforma ha estat eixamplada per la cabuda de la ciutat en un espai de 30.000 metres quadrats i s'han reutilitzat unes instal·lacions esportives. La proposta de Kusturica era la construcció amb un tipus de pedra específica extreta d'alguns edificis en desús, però Kusturica es va topar amb persones més tossudes que ell. Els serbis de Hercegovina es van negar a donar-li l'autèntica pedra que havia pensat integrar en els edificis de Andricgrad. Va decidir demolir diversos edificis antics a la regió de Trebinje per obtenir la pedra. Després d'haver demolit algunes cases i estables abandonats, Kusturica es va disposar a enderrocar un fortí austre-hongarès, Petrinja. Però no obstant els hercegovins es van rebel·lar. Tot i la promesa de Kusturica de crear el Centre balcànic del Cinema, és a dir, una mena de Hollywood a Trebinje, la població no li va permetre continuar amb l'enderrocament del fortí. Irritat davant la desobediència inesperada dels seus compatriotes, Kusturica va renunciar al seu projecte després d'una dilatada polèmica. I a més, va llançar una maledicció sobre els hercegovins: “Que segueixin gaudint del símbol austrohongarès de la guerra i de l'assassinat de dos milions de serbis”...».

Joan Benàssar Cerdà. From Drvengrad to Kervanseray. 

Vegeu també:

---> Andrićgrad, web oficial.

---> John Hooper. Serbian film director's 'theme park' echoes The Bridge on the Drina. The Guardian. 11|10|2012.

--->  Nedim Hasic. Una ciudad para Ivo Andric. El Mundo. 12|8|2013.

athletic club de lectura

Feu clic a sobre de la imatge per augmentar-la.

Vegeu també: Athletic Club de lectura. Pedro Zuazua. El País. 25|9|2015.

un i prou

[...] Cada seis días, de martes a domingo, en esta librería solo se vende un único título. Con el fin de establecer un vínculo más profundo entre ese libro y sus lectores, cada tarde se organizan además una serie de actividades que incluyen coloquios, debates sobre el libro o charlas con el autor. Una vez pasada la semana se cambia de libro y se vuelve a repetir el ciclo.

El concepto de librería de un solo libro fue ideado por Yoshiyuki Morioka, dueño de Morioka Shoten. Morioka era el dueño de una librería más convencional, pero en septiembre de 2014 asistió a un taller sobre nuevas empresas, en el que se les pidió como parte de una de las actividades que presentaran una idea original. La idea de Morioka, de hacer una librería con un único libro, llamó la atención de los organizadores del curso, porque de alguna manera llamaba la atención sobre el valor de cada libro.

En mayo de 2015 Morioka hizo su sueño realidad y la librería de un solo libro abrió sus puertas en una tranquila calle de Ginza, una popular zona comercial de Tokio. Una visita obligada para todos los amantes de los libros que visiten la ciudad japonesa.

Alejandro Gamero. La librería que vende un solo libro cada semana. La piedra de Sísifo. 10|9|2015.

[Vegeu també: Takram design engineering. A Single Room with a Single Book – Morioka Shoten.]

els cinquanta del cercle de viena

«El novembre del 2007 vam iniciar la col·lecció El Cercle de Viena, dedicada a les traduccions de grans novel·les del segle xx, fins aleshores inèdites o absolutament introbables. I en 8 anys hem arribat als 50 títols.

Esperem fer-ne molts més i arribar a una xifra encara més rodona. El cinquantè títol de la col·lecció, és El tallador de canyes, de Junichirô Tanizaki (1896-1965), amb traducció d’Albert Nolla. Precisament, la publicació d’aquesta novel·la, s’escau en el 50è aniversari de la mort d’aquest gran autor.

A més, durant el setembre i l’octubre, i com a testimoni del nostre agraïment, els lectors que comprin llibres d’El Cercle de Viena seran obsequiats a la seva llibreria amb La dama del gosset, d’Anton Txékhov, amb traducció de Xènia Djakonova.

I juntament amb aquest volum podran recollir també un Quadern per a 50 lectures, un llibret que recull totes les cobertes de la col·lecció amb una selecció d’algunes de les frases més emblemàtiques de cada llibre.»

Viena Edicions. 

torno d'aquí a cinc minuts

¿Es este el mejor aviso de "vuelvo en cinco minutos" de la historia?

Este cartel de la librería sevillana Casa Tomada se vuelve viral

Antes de abrir junto a Marta Villarejo la librería Casa tomada, en Sevilla, María José Barrios bromeaba con la idea de que si algún día tenía una tienda, "colgaría este cuento en la puerta".

El cartel recoge uno de los microrrelatos que Barrios ya había publicado en su libro Cuentos mínimos y llevaba un mes en el escaparate, pero un conocido de la tienda sacó una foto y la compartió en Facebook la semana pasada. A partir de ahí se fue compartiendo y llegó al diario granadino Ideal, aunque por el camino y en un primer momento se perdió el nombre de la librería. "Era una pequeña broma nuestra -explica Barrios a Verne-. No le pusimos ni mi nombre ni el logo de la tienda porque la idea era que pareciera un cartel real".

El País. Verne. 21|9|2015.

la tarda dels lectors

Primera tarda de lectura a la Seu Vella

Els dimecres a la tarda, entrada gratuïta per a les persones que s'hi atansin a passar una estona llegint

La Seu Vella de Lleida ofereix una nova activitat cultural al monument: La Tarda dels Lectors, una iniciativa que tindrà lloc cada dimecres amb l’objectiu d’incentivar la lectura i fomentar el lleure i l’oci cultural a la ciutat. Totes les persones que s’atansin a la Seu Vella de Lleida amb un llibre o e-book per gaudir de la seva lectura al claustre del monument tindran l’entrada gratuïta. Avui ha estat la primera jornada.

Es tracta d’una proposta d’oci cultural i lleure per incentivar la lectura i també la visita del monument. D’aquesta iniciativa es poden generar altres activitats com, per exemple, lectures públiques de poesia i narrativa, intercanvi de llibres, etcètera. La intenció és anar enriquint aquesta activitat cultural amb altres aportacions d’estímul a la lectura. La nova activitat forma part del programa Educació a l’Abast que ofereix l’Ajuntament de Lleida als diferents centres educatius a la ciutat. La Tarda dels Lectors tindrà lloc al Claustre, un espai suggerent, de repòs i de concentració i una nova manera de compartir el patrimoni de Lleida entre tota la ciutadania.

La Paeria. Ajuntament de Lleida. 16|9|2015.

© Hermínia Sirvent.

llegir a l'aparador

La llibreria Pantoute (1100, rue Saint-Jean. Québec) ofereix als seus clients la possibilitat d'obtenir un 15% de descompte en l'adquisició de llibres a canvi de que passin mitja hora llegint a l'aparador i un 5% per un període d'exposició de 15 minuts. Oferta vàlida fins al 31 d'octubre.

zoofília

Gentilesa de l'Imma C.

Pasión animal y literaria

A partir de la relación entre una bibliotecaria y un oso, la canadiense Marian Engel logra triunfar en la difícil tarea de construir una buena novela erótica

ALBERTO MANGUEL 

EL PAÍS-Babelia. 27|5|2015

[...] Marian Engel empezó a escribir de muy joven. Hija de maestros instalados en un pueblecito del norte de Ontario, creció (como Atwood) aprendiendo a adaptarse a los rigores del clima y de la naturaleza. Publicó su primera novela a los 35 años, y aunque fue bien recibida por la crítica, la obra a la que debe su fama en Canadá es Oso, publicada en Canadá en 1976, cuando causó un escándalo en la atmósfera puritana de aquellos tiempos. Sin lugar a dudas, Oso es una obra maestra de la literatura canadiense, y también de la literatura erótica universal.

Engel contó que empezó a escribir Oso con el propósito de componer una novela pornográfica que le permitiese ganar un poco de dinero para educar a sus hijos después de su divorcio. Al cabo de algunas páginas, sintió que la obra se escapaba a tal propósito mercantil y cobraba una vida autónoma e insospechada. Lo cierto es que Oso logra lo casi imposible: ser una novela a la vez sólidamente literaria y profundamente erótica.

Oso narra un retour à la nature como proponía Rousseau: dejar atrás las penas y labores urbanas para regresar a un estado edénico y primitivo. Sin embargo, la protagonista del relato de Engel, bibliotecaria en la ciudad de Toronto, no va en busca del paraíso perdido, sino que parte hacia los bosques de Ontario con el propósito de investigar, en una islita alejada, los documentos y volúmenes que una anciana dama legó a la biblioteca. Allí descubre que la familia de la dama ha conservado, además de los libros y papeles, un oso dócil y viejo, encadenado a su caseta como un perro, y al que la bibliotecaria debe alimentar todos los días. Día a día, la relación entre la mujer y el animal se hace cada vez más íntima, y al cabo de unas pocas semanas, desemboca con toda naturalidad en un acto erótico.

[...] Pocos géneros son más arduos que el de la literatura erótica que debe abrirse un mal definido camino entre lo fríamente clínico y lo meramente soez. La obra de Sade, por ejemplo, sin su contexto filosófico, es una tediosa lista de arduas combinaciones gimnásticas; las sucesivas Sombras de Grey no son más que una glosa de Sade mal leído por Corín Tellado. Una biblioteca de obras eróticas que sean también literatura no sería voluminosa: incluiría clásicos como los poemas de Abu Nuwas, la larga novela El Señor del gozo perfecto, de Xu Changling; La lozana andaluza, de Delicado, y Las relaciones peligrosas, de Laclos, algún escrito de Pieyre de Mandiargues y de Anäis Nin, alguna novela de Alan Gurganus y de Alan Hollinghurst, la obra completa de Alberto Ruy Sánchez y algunas pocas más. En literatura al menos, las relaciones eróticas no se circunscriben necesariamente a nuestra especie y ciertas obras admirables describen una relación más franciscana: Mi mujer mona, de John Collier, con una chimpancé; Mi perra Tulip, de J. R. Ackerley, con una cachorra; El rabino pagano, de Cynthia Ozick, con un árbol. Para el lector en castellano, a esa sensual y aristocrática lista debe agregarse ahora Oso, de Marian Engel.

Marian Engel. Oso. Traducció de Magdalena Palmer. Impedimenta, 2015.

the truth is out there

[Font: @librosfera]

els llibres dels altres

Italo Calvino

15 d’octubre 1923 - 19 de setembre 1985

Hay una faceta de la actividad literaria de Italo Calvino que mucha gente desconoce y que no por ser más discreta, y sobre todo mucho menos glamorosa que la de escritor, fue menos duradera, intensa y prolífica: la de editor. Durante casi cuarenta años, Calvino colaboró muy estrechamente, de una u otra forma, con el editor italiano Giulio Einaudi, cuya prestigiosísima editorial desempeñó un papel fundamental en la cultura escrita de su país.

Esta correspondencia se debe, pues, al Calvino editor, al lector incansable de centenares, tal vez miles, de manuscritos de autores desconocidos y consagrados, a quienes dio a conocer o consolidó en su carrera, pero también a quienes despreció y rechazó -a veces con inusitada dureza-, a sabiendas, quién sabe, de que el único criterio coherente para un editor literario que desea crear una línea editorial es el de arriesgarse a seguir la corriente de simpatía, afinidad y entusiasmo que establece con ciertos libros y ciertos autores, aun a costa de equivocarse o de pecar de arbitrariedad.

Aquí se reúnen cerca de trescientas de sus casi cinco mil cartas dirigidas no sólo a estos autores (algunos desconocidos en la época, convertidos en grandes escritores con los años), a quienes transmite sin tapujos su valoración de la obra, sino también a colaboradores, escritores "de la casa", críticos y amigos, a quienes expresa incesantemente opiniones sobre libros leídos y "descubiertos", lecturas aborrecidas, autores odiados y amados. Calvino aparece aquí, ya no como protagonista, sino detrás de los libros de los otros, como testigo privilegiado y excepcional de parte de la historia contemporánea del pensamiento y la literatura. [Text de la solapa].

*  *  *

A Renato Frosi, Soresina

21 de diciembre de 1955

Querido Frosi,

he leído sus cuentos. Tiene usted buenas cartas para ser escritor: ante todo la voluntad de escribir, la experiencia de un mundo concreto, el mundo del trabajo y de los problemas reales, y el hecho de ser de una provincia lingüísticamente muy interesante y todavía inédita. Por lo tanto, trabaje y lea mucho, y podrá hacer cosas buenas.

Deje de lado esos cuentos y no vuelva a mirarlos. No son sino una prueba de su total inexperiencia literaria de este momento. Lo único bueno es que se inspiran en ambientes y lugares que usted conoce: eso es importante y fundamental. Pero tenga bien presente que la forma en que usted escribe es totalmente falsa, que debe cambiar radicalmente su manera de escribir. Todos sus adjetivos son lo más convencional e inútil que se pueda imaginar: los adjetivos hay que usarlos lo menos posible y sólo cuando son indispensables. Usted emplea imágenes de un gusto tan recargado y anticuado que es como si quisiera parodiar a un escritor adocenado. Me he permitido borronear su manuscrito en muchos pasajes. Está claro que usted no tiene idea de cómo se escribe hoy: tiene que leer mucho a autores modernos hasta entender el vínculo entre lenguaje hablado y estilo literario: lea a los buenos escritores que nos han dado una lengua viva y no de papier maché, empezando por Verga hasta los contemporáneos, Pavese, Vittorini (sin copiar naturalmente sus estereotipos y sus defectos), Bilenchi, Moravia, Pratolini. Aprenderá así a aprovechar su sustrato dialectal que puede ser un riquísimo terreno en el que hunde sus raíces un estilo.

La lectura de la literatura moderna le revelará también cómo el cuento anecdótico, los croquis que usted practica son los de la época de Maupassant pero no de hoy, y su experiencia le resultará en seguida una mina inagotable de cosas que contar, con gran libertad. Posee usted ya dotes de observador muy preciosas.

Por lo tanto, querido Frosi, le devuelvo su manuscrito y lo espero dentro de algunos años, años de lectura, de reflexión, de buen trabajo.

Le saludo con viva cordialidad.

Italo Calvino. Los libros de los otros: correspondencia (1947-1981). Traducció d'Aurora Bernárdez. Tusquets, 1994. P. 96-97.

Siruela. Biblioteca Calvino.

coses que no es poden fer amb els llibres electrònics

La Nina Katchadourian, una artista conceptual nascuda el 1968 a Stanford, Califòrnia, fa uns 22 anys que crea textos a base de combinar lloms de llibres fins a aconseguir frases amb sentit que després fotografia. El projecte es diu Sorted Books i el 2013, amb motiu del vintè aniversari de la sèrie, l'editorial Chronicle Books en va publicar un llibre que es pot comprar aquí, per exemple.

La idea ha anat fent forat a la xarxa:

#sortedbooks, #stapelgedicht, #bookspinepoetry, National Library Week Book Spine, #PoesíaDeLomos, #spinepoetry, #LibriParlanti...
...

I, de fa cosa d'un parell de mesos (des de finals de juliol, crec), la Biblioteca Carles Rahola de Girona també ha pujat al carro amb la creació del hashtag #robaunpoema, sota el qual podeu penjar, cada dimecres, les vostres composicions. Cal pas que rimin.

Biblioteca de Caldes de Malavella.

27, rue de velázquez, madrit

[Font: Escultura y arte]

zona zzz

Shapiro Undergraduate Library, Universitat de Michigan.

Segons els experts, que es diu en aquests casos, la millor manera de treure el màxim profit de les hores d'estudi de què hom disposa és concedir-se períodes de descans (10 minuts per cada 45 minuts de colzes, vindria a ser la recomanació), per tal de facilitar la recuperació de les neurones i, d'aquesta manera, mantenir la capacitat de concentració.

Total que per millorar el rendiment acadèmic dels seus estudiants, algunes universitats (estrangeres totes; no n'he trobat cap cas nostrat) han habilitat sales (fins i tot  dins de les biblioteques) equipades amb llitets de campanya, sofàs llit, màrfegues, coixins, etc., per practicar el noble art de la becaina, però entesa com un trencar el son i prou, res de migdiada de pijama i gibrelleta. D'altres universitats han optat pel descans individual, oferint als seus estudiants una mena de receptacles, futuristes de no dir, anomenats sleeping pods, ideals per als que són més de jeure sols. Amb música relaxant i massatge inclosos.

'Nap nook' de la University of East Anglia.

'Zzz zone', de la University of Manchester.

I, per acabar, ja no ve d'aquí, el complement ideal per mantenir-se totalment aïllat de l'exterior: aquest adorable coixí escafandre. 

Ostrich Pillow®.

·CSG implements first napping station in UGLi. The Michigan Daily.  

·Napping Around: Colleges Provide Campus Snooze Rooms. Time. 

·High-tech sleeping pods for 21st century Perth university library. Abc-Australian Broadcasting Corporation.

·T’adorms a classe? Les universitats hi posen remei. L'escorxador. Biblioteca del campus universitari de Manresa.

·University of Manchester unveils student sleeping pod. The Telegraph.

la biblioteca: imaginari i història d'una idea

  [Font: El blog del CSUC]

la novel·la, en tres minuts i mig

Catalunya Ràdio. Mapamundi. Emès el 22|12|2011.

playjudgey

Una forma de descubrir el buen ojo que tenemos a la hora de juzgar diseños en las cubiertas de libros es jugar a Playjudgey. Consiste en una aplicación que va mostrando diferentes cubiertas de libros para que les demos una puntuación basada en estrellas. Una vez que hayamos puesto la nota, la página la comparará con la nota que esa misma cubierta ha obtenido en Goodreads, una de las mayores comunidades de lectores del mundo.

Después de puntuar diez libros la aplicación nos indicará nuestra puntería general para juzgar la calidad de las cubiertas de los libros... 

Alejandro Gamero. Playjudgey: juega a juzgar un libro por su cubierta. La piedra de Sísifo. 

_________________

P.S.: No me n'he pogut estar, ludòpata com sóc. Computer says: Absolutely nothing impresses you.  If Michelangelo himself painted these covers you'd still say 'meh.' Thumbs down. 

I jo, a mode de resposta, m'he limitat a alçar el dit cor (el del mig, el més llarg de la mà), en un gest conegut tècnicament com a digitus impudicus, que traduït al català vulgar vindria a dir fes-te fotre.

el silenci a les biblioteques

                  @MariusAguilera.

pablito quiere ser bibliotecario

10|09|2015.

[Font: Montse Bartolomé @simolsa]

gent del barri

El de Gonçalo M. Tavares (Luanda, 1970) es probablemente el proyecto literario más personal y ambicioso de la literatura portuguesa actual. Con un estilo que conjuga la densidad y la sobriedad expresiva, la capacidad de síntesis y la ambigüedad, Tavares es dueño de una prosa afilada como un aforismo y certera como un verso. 

[...] Hasta la fecha, El barrio cuenta con 10 habitantes (Valéry, Henri, Brecht, Juarroz, Walser, Calvino, Breton, Kraus, Swedenborg y Eliot) que aparecen ahora de forma conjunta en nuestro país, en un inequívoco acierto de Seix Barral. Si por separado cada una de estas obras merecería nuestra atención (algunas, de hecho, habían aparecido ya en España), su colectánea da pleno sentido al proyecto de Tavares y permite al lector multiplicar la posibilidad de lecturas inherente a este texto que es, así, uno y múltiple, 10 historias cortas (casi podríamos decir 10 novelas breves) que construyen, al final, un único mosaico fluido y en permanente diálogo interno.

Los personajes se relacionan en este barrio, permitiendo a los lectores participar, con una sonrisa en la boca, de los discursos, conferencias o reflexiones de sus habitantes, con un papel fundamental para la paradoja y su extrema relación con la lógica, y también para la ironía. Desde esa perspectiva, el lector recorre de la mano de Tavares las casas y calles de este barrio fabuloso de la literatura, para conocer las reflexiones filosóficas de Valéry, los sueños de Calvino, la autoentrevista de Breton o las conferencias de Eliot, todo ello hábil y sutilmente mezclado con unas copas de absenta (en brindis con Henri Michaux) o con las fantásticas ideas de los asesores políticos que encontramos en el señor Kraus...

ANTONIO SÁEZ DELGADO. El vecindario de Tavares. Babelia. El País. 31|7|2015.

ivo andrić

Ivo Andrić (1892-1975), Premi Nobel de literatura el 1961, és considerat l’escriptor iugoslau més important del segle XX. A través de la història i dels personatges de la seva Bòsnia natal, Andrić universalitza sobre els comportaments i els sentiments més profunds de l’ésser humà. Dins els seus llibres, els fets històrics i les anècdotes dels Balcans es converteixen en llegenda, mite i, en definitiva, en art.

La literatura d’Andrić és fruit de l’atmosfera prevalent a l’Europa central al tombant dels segles XIX i XX. Bòsnia era aleshores una terra fronterera entre els imperis otomà i austrohongarès, un país on Orient i Occident s’entremesclaven com en cap altre lloc d’Europa. Els turcs convivien amb eslaus musulmans, ortodoxos i catòlics, jueus sefardites i les comunitats gitanes. Aquesta diversitat cultural es troba en el cor de tota la seva obra.

Andrić sentia una gran curiositat per comprendre «l’enigma humà» i va dedicar la seva obra als mecanismes de l’home per conviure amb la diferència, odiar o estimar.

L’únic llibre d’Andrić traduït a la nostra llengua(1), El pont sobre el Drina, es va publicar per primera vegada el 1994, coincidint amb la darrera guerra a Bòsnia i Hercegovina. L’editorial catalana presentava la novel·la com una eina «imprescindible per comprendre la tragèdia dels Balcans». En efecte, l’obra d’Andrić pot ser un excel·lent instrument per donar una mica de llum a la complexitat i a les turbulències històriques dels Balcans, però no d’una manera explícita o propagandística, sinó a través de la força mitificadora del seu univers literari. És més, Andrić és un d’aquests grans creadors que s’avança al seu temps i, en certa manera, ja va anunciar el drama que viuria Bòsnia a final del segle passat.

Ivo Andrić va néixer a Travnik, en una família molt humil d’origen serbi. La seva infància va transcórrer a Višegrad, la vila bosniana on anys més tard situaria El pont sobre el Drina. De jove va simpatitzar amb el moviment revolucionari i nacionalista Mlada Bosna, un activista del qual —Gavrilo Princip— assassinaria l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el 1914 a Sarajevo, fet que provocaria l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Andrić va ser detingut per la policia austríaca i passaria tres anys en diferents presidis. Acabada la guerra, l’escriptor començaria una dilatada carrera diplomàtica que el duria a Buscarest, Trieste, Graz, Madrid, Marsella, Gènova i, finalment, el 1939 a Berlín.

«Trilogia de Bòsnia»

Enutjat pel pacte de Iugoslàvia amb l’Alemanya nazi, Andrić va dimitir del càrrec d’ambaixador a Berlín i retornà a Belgrad just uns dies després del bombardeig nazi sobre la ciutat. Passaria els tres propers anys de guerra en un pis de la capital, lliurat en cos i ànima a l’escriptura. Va ser en aquesta època quan va compondre l’aclamada «Trilogia de Bòsnia», formada per les novel·les Crònica de Travnik, El pont sobre el Drina i La senyoreta, totes tres publicades el 1945. Amb l’arribada dels comunistes al poder, Andrić recuperà un paper actiu en la vida política i intel·lectual de Iugoslàvia. Morí a Belgrad el 1975, després d’una llarga malaltia.

La seva obra ha estat traduïda a més de cinquanta idiomes. A banda de la «Trilogia de Bòsnia», cal destacar també la novel·la El pati maleït; les narracions El viatge d’Alija Djerzelez, El pont sobre el Žepa, Els temps d’Anika, La història de l’elefant del visir, Cafè Titànic; i l’assaig Conversa amb Goya.

Pau Bori. «Ivo Andrić». Visat. Núm. 9, abril 2010.

______________________

(1) Nota de la copista: Des del 2013 comptem amb una altra obra d'Ivo Andrić en català, El pati maleït, editada per La Magrana i traduïda per Jelena Petranovic i el mateix Pau Bori.

lectors polítics

´

Los políticos nos confiesan sus lecturas de verano. David Gistau. Abc. 6|9|2015.

intercanvis literaris entre sèrbia i catalunya

Els intercanvis literaris entre Sèrbia i els territoris de parla catalana són tan escassos com els contactes directes que hi hagut entre els dos pobles al llarg de la història. La relació entre serbis i catalans ha estat poc estreta, però no pas inexistent.

La famosa batalla de Kossovo de 1389 entre serbis i turcs otomans va inspirar la novel·la catalana d’autor anònim Història de Jacob Xalabín. Unes dècades abans, els almogàvers ja havien estat en contacte amb militars serbis i, entre 1307 i 1309, van provar d’assaltar tres vegades sense èxit el monestir serbi d’Hilandar, al mont Athos.

Entre 1735 i 1738, més de vint anys després de la Guerra de Successió, uns vuit-cents exiliats austriacistes —la gran majoria catalans— van ser traslladats a l’actual ciutat sèrbia de Zrenjanin, al nord de Belgrad, per fundar-hi la Nova Barcelona. La colònia catalana, però, va tenir una existència efímera.

De serbis als territoris catalans, en van arribar diversos centenars —integrats en les brigades internacionals iugoslaves— per lluitar a favor de la República durant la guerra civil espanyola. Avui dia hi ha una petita diàspora sèrbia a Catalunya, concentrada sobretot a Barcelona i els seus voltants.

Com que els lligams entre Sèrbia i Catalunya han estat bastant rars, la desconeixença mútua és l’element definitori de la seva relació. En general, les visions que es tenen de l’altre país són inexactes, fonamentades sovint en prejudicis i clixés.

En l’àmbit literari, tot just en els darrers anys s’han començat a traduir amb certa regularitat algunes obres entre les dues llengües. De fet, no han aparegut traductors capaços d’escriure versions directes fins fa ben pocs anys. En conjunt, el nombre de traduccions del català al serbi duplica les publicades en la direcció inversa.

[...]

Malgrat que la literatura sèrbia s’ha publicat en català amb comptagotes, tenim si més no traducció catalana d’algunes de les obres més fonamentals de la tradició literària sèrbia contemporània. La primera versió catalana d’una peça sèrbia es remunta a finals del segle XIX, mentre que la resta de traduccions han aparegut en les darreres dues dècades. L’última guerra a Bòsnia i Hercegovina (1992-95) va propiciar un tímid creixement de l’interès de les editorials catalanes per la literatura sèrbia.

[...] El llibre d’un autor serbi amb una millor acollida a casa nostra és El pont sobre el Drina d’Ivo Andrić (1892-1975). De la traducció de Sió Capdevila i Slavica Bursać, n’han sortit quatre edicions: a Edicions 62 (1994 i 1999), Cercle de Lectors (1996) i labutxaca del Grup 62 (2009).

Nascut en una família d’origen serbi de Bòsnia i Hercegovina, Ivo Andrić —premi Nobel de Literatura el 1961— és considerat l’escriptor iugoslau més important. Ha estat traduït a més d’una cinquantena d’idiomes.

Quan El pont sobre el Drina va aparèixer per primera vegada en català, els editors la presentaven com una obra clàssica i imprescindible per entendre la tragèdia dels Balcans dels noranta. En efecte, la novel·la d’Andrić pot ser un excel·lent instrument per donar una mica de llum a la complexitat i a les turbulències històriques dels Balcans, però no d’una manera explícita o propagandística, sinó a través de la força mitificadora del seu univers literari. Andriç va ser, a més, un d’aquests grans creadors que es va avançar al seu temps i, en certa manera, ja va anunciar el drama que viuria Bòsnia a finals del segle passat.

A banda de les bones vendes i el ressò en alguns mitjans de comunicació d’El pont sobre el Drina, la novel·la i el seu autor han estat llegits i estudiats al desaparegut Departament de Filologia Eslava de la universitat de Barcelona. L’obra va ser lectura obligatòria des de finals dels noranta fins al curs 2002-2003 de l’assignatura «Introducció a les literatura eslaves». Després —i fins a l’any acadèmic 2008-2009—, figurava entre les lectures recomanades a «Introducció a les literatures eslaves II»...

Pau Bori. «Traduccions del català al serbi i del serbi al català». Quaderns. Revista de traducció. Núm. 18, 2011. P. 131-143.

un dom a monterrey

Biblioteca Conarte

Conarte es el consejo para cultura y arte en la ciudad de Monterrey, México. Tiene como objeto proporcionar y estimular las expresiones artísticas y apoya la preservación y enriquecimiento de la cultura en el estado. 

La misión fue crear un espacio dedicado a la lectura. Se creó un entorno arquitectónicamente inteligente compuesto por una biblioteca y librería que agrega valor a la experiencia de la lectura.

Nuestra propuesta se enfoca en crear un espacio que envuelva al lector. Los estantes para libros no solo atienden su función básica sino que fueron diseñados para crear un domo que juega con la perspectiva visual. Las gradas incorporan un acabado de color en gradiente que el cual atribuye a el sentido de profundidad del espacio. En la pared de fondo se encuentra un medio circulo iluminado que a su vez simula el punto de fuga de la estructura, generando profundidad al espacio en conjunto, creando un balance entre color y perspectiva.

Anagrama (l'estudi de disseny mexicà, no l'editorial espanyola).

la setmana del llibre en català

«Cada any La Setmana edita i fa difusió d’una obra gràfica a partir d’una sèrie de quatre punts de llibre col·leccionables. Aquest any estan vinculats a una popular campanya de principis dels anys setanta del segle passat que duia el lema: “Llegiu llibres en català”.

Aquella campanya, resultat d’un concurs que va organitzar “Cultura en Ruta” sota l’auspici d’ Òmnium Cultural, va donar com a fruit diferents cartells, un dels quals, creació del polifacètic autor olotí d’adopció Xavier Bulbena, servirà per vestir els nostres punts de llibre i homenatjar les iniciatives de promoció de la lectura en català pioneres al nostre país».

La Setmana del Llibre en Català. 33a edició. Del 4 al 13 de setembre de 2015.

gran reserva

Cada estiu té el seu llibre, a la manera d'en Georgie Dann. Només cal donar un cop d'ull a les tovalloles de platges i piscines per saber quin títol es porta aquesta temporada. O als catàlegs de les biblioteques públiques, que és com dir la llista dels més venuts dels diaris.

Enguany, la noia del tren encapçala el rànquing estival, amb permís de la Trilogia Millennium i la saga d'en Grey, que es resisteixen a abandonar les llistes a cop de quartes entregues, en una mena de borriquito como tu, tururú infinit. Poc importa que en Larsson sigui mort de ja fa onze anys, ni tampoc —més dramàtic encara— que hagués deixat aquest món més pobre que una rata, sense ni ensumar l'èxit que obtindria, un cop traspassat. Als seus hereus, en canvi, les coses els van prou bé. Ara representa que els sap un greu de no dir el fet que els lectors de la fins ara trilogia es quedin literalment a mitges tintes i per això s'han buscat un escriptor (viu, és clar) que continuï amb el serial. Uns filantrops de primera, els tals hereus. Commovedors.

Per la seva banda, l'E.L. James, l'autora de les ombres, en ser viva, molt viva —dit en els dos sentits de la paraula, que els té, creguin-me—, ha sucumbit a les peticions dels seus fans, que li reclamaven insistentment una nova entrega de mummy porn. S'ha de tenir el cor de roc per negar res a una gent que t'ha comprat 125 milions d'exemplars. Jo no ho faria. Ella tampoc.

En fi. Tot perfectament previsible, gràcies. 

els balcans

«Un dia una amiga em va preguntar per Kosovo, per Sarajevo, per Mostar... "tu que hi entens", em va dir. Jo hi he estat, diverses vegades, treballant de periodista i de cooperant. I com "més hi entenc", menys ho entenc tot plegat.

Els Balcans són territori fronterer entre Orient i Occident, entre nord i sud, entre comunisme i capitalisme, entre Església ortodoxa i catòlica, entre l'imperi otomà i l'austrohongarès. Algunes persones semblen italianes, d'altres alemanyes, d'altres turques, d'altres presenten trets eslaus. I són família, es casaven entre ells i després es van matar entre ells. El mariscal Tito va morir i el que havia bastit al llarg dels anys se'n va anar en orris en molt poc temps. Un psicòpata ultranacionalista i sense escrúpols, Slobodan Milosevic, va acabar amb una Iugoslàvia que, tot i que artificial, funcionava.

Quan em vaig adonar que tot plegat havia de venir de molt més lluny, que els odis no es forgen en només una generació, que la història té molt de pes en aquell tros de món, vaig llegir "El pont sobre el Drina", d'Ivo Andric, en un intent de mirar de saber una mica més d'aquell mosaic que no pot viure en pau. 

A través de la història d'un pont de pedra sobre el riu Drina a l'alçada de la ciutat de Visegrad, una ciutat fronterera entre Bòsnia i Sèrbia, Andric desgrana la història dels Balcans entre mitjans del segle XVI i 1914, l'any que va començar la Primera Guerra Mundial. 

Un emir d'Istanbul d'origen serbi que havia estat segrestat pels turcs decideix construir el pont que serà l'observador privilegiat de la història de la ciutat on conviuen sense gaires raons els turcs, els jueus i els serbis. L'imperi turc s'afebleix i hi ha sublevacions a la veïna Sèrbia. A Visegrad, als serbis sospitosos se'ls decapita o se'ls empala. A finals del segle XIX, Bòsnia és incorporada a l'imperi austrohongarès i Sèrbia s'independitza. L'arribada dels austríacs capgira els equilibris tot i que no altera del tot una estructura arrelada en els segles i en les tradicions. L'inici de la Primera Guerra Mundial posa data a la voladura de l'arcada central del pont i marca el final d'una època. 

La lectura, alliçonadora tot i que no sempre amable, d'"El pont sobre el Drina" contextualitza moltes de les notícies que encara ara trobem als mitjans sobre els conflictes als Balcans...». 

Carmen Amorós. Vacances per viatjar des del sofà de la mà dels llibres. Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. 4|8|2012.

obituari

© Antonio Moreno

GANA EL MERCADO, PIERDEN LOS LECTORES

Ahora que la novela negra esta más de moda que nunca, Negra y Criminal cierra.

Cuando las librerías generalistas  tenían recluida o ausente la novela negra, en diciembre 2002,  apostamos por ella.  Así comenzó la única librería que ha habido totalmente especializada en el género, Negra y Criminal.

Ahora, la novela negra está de moda, ahora la novela negra ocupa colecciones editoriales y grandes superficies, librerías y gasolineras, pero muy pocos de los lectores que apostaban por llegar hasta la Barceloneta a dejarse recomendar alguna que otra rareza y llevarse el último Camilleri, nos visitan.

Ya no somos necesarios.

Estos tres últimos años la colaboración de los Cómplices de NyC nos ha sido fundamental para resistir. Les hemos dado las gracias personalmente pero también desde aquí, queremos hacerlo.

Nos vamos contentos. Nos alegramos de haber contribuido a poner el género que queremos, el negrocriminal,  donde se merece: en el mejor lugar de cualquier librería. En estos 13 años se han creado festivales en muchas ciudades y pueblos. Nosotros nos alegramos especialmente de nuestra colaboración en el de BCNegra que se ha convertido en uno de los grandes acontecimientos literarios de nuestra ciudad.

Negra y Criminal se creó  con dos libreros ilusionados y se cierra con dos libreros que seguirán teniendo proyectos que les ilusionen.

Cerraremos el próximo 3 de octubre. Tienen tiempo de venirse a despedir, incluso los que viven lejos o aquellos que quieran  venir a verla, por primera, y última vez.  Les esperamos.

Gracias por todo

Montse y Paco, libreras.

Homenatge a peu del taulell. © Robert Jové Raubert

srebrenica, 20 anys després

«Van ser entre 7.000 i 8.000 els assassinats entre el 11 i el 13 de juliol de 1995. La matança de Srebrenica va ser el colofó d'una seqüència d'actes genocides i de neteja ètnica comesos en els Balcans.

Fins i tot per estàndards balcànics, l'est de Bòsnia, amb les seves muntanyes, valls i boscos, és una regió aïllada, mal comunicada, les carreteres sovint es tallen per la neu. Aquest aïllament afecta especialment a algunes municipalitats i petites comunitats locals que avui inclouen a gran part de exrefugiats i desplaçats interns, bosnians majoritàriament (de forma una mica simple anomenats musulmans bosnians), que van tornar al seu lloc d'origen després de la guerra. L'aïllament que també és polític i social, en ser avui minoria en àrees on abans de 1992 eren majoria.

[...] És en aquesta regió, la de la vall del riu Drina, que va inspirar la novel·la d'Ivo Andric, El Pont sobre el Drina, avui integrada en la seva major part a la República Srpska, on va tenir lloc el gruix de les matances i la neteja ètnica que van fer de Bòsnia una de les majors ignomínies en la història moderna d'Europa. Els focus de la CNN es van centrar a Sarajevo i el seu setge de més de tres anys per les forces de l'exèrcit serbobosnià de Ratko Mladic. Però les àrees rurals de l'Est van patir un infern. Gairebé totes les poblacions clau van caure entre abril i maig de 1992, poc després de la declaració d'independència de Bòsnia en mans d'unitats paramilitars chetniks i forces de seguretat locals, amb diferents formes de suport del Belgrad de Slobodan Milosevic (alguna cosa similar a la estratègia actual de Rússia a l'est d'Ucraïna).

En aquestes breus setmanes, en poblacions com Foca o Visegrad, a escasses dues hores de Sarajevo, milers de bosnians, de tota edat i condició, van ser assassinats, molts de forma grotesca; milers de dones van patir violacions sistemàtiques en centres de detenció com hotels o gimnasos, i es van destruir pràcticament totes les mesquites i el llegat otomà d'aquesta regió. Aquesta eficaç metodologia de matances massives i neteja ètnica recorda en alguna cosa a la de les Einsatzgruppen nazis a la Unió Soviètica que descriu Timothy Snyder a Bloodlands.

Paisatge després de la guerra

Aquest juliol es compleixen 20 anys de la massacre de Srebrenica, l'única fins avui de les moltes esdevingudes a l'antiga Iugoslàvia que ha estat qualificada com a genocidi per la jurisdicció internacional. Radovan Karadzic i Mladic van seure a la banqueta i Milosevic va morir en ple judici fa gairebé una dècada.

Però 20 anys no són suficients. En aquests Balcans teòricament encarrilats cap a la Unió Europea (Albània, Montenegro, Sèrbia i Macedònia són candidats a la integració), hi ha coses que no canvien tan ràpid. És el cas de la narrativa sobre genocidi i les guerres dels anys noranta en general. No hi ha acord sòlid sobre el passat recent, ni tampoc sobre fets similars de la Segona Guerra Mundial, part de la psique col·lectiva i, sovint, presents en les ments dels autors criminals o els seus instigadors. Genocidi, víctimes i justícia continuen sent qüestions profundament polaritzadores, tant entre els nous estats nascuts de la desintegració de Iugoslàvia, com dins de les seves societats, més segregades avui, i per descomptat a Bòsnia...».

Jordi Xuclà. Srebrenica, 20 anys després. Diari de Girona. 27|7|2015.