els assassins i els llibres

XAVI AYÉN
Els assassins i els llibres
La Vanguardia
10|5|2026

Què tenen en comú Eduardo Mendoza, Mario Vargas Llosa, Gore Vidal, Manuel Puig, Ho Chi Minh, Manuel Castells, P.D. James, Raymond Chandler, Ray Bradbury, Simone de Beauvoir...? Tots ells tenen l'honor de formar part, per diferents motius, de l'extensa llista d'autors amb llibres prohibits per la sagnant dictadura argentina entre els anys 1976 i 1983. Els argentins tindran molts problemes, és cert, però hi ha una cosa en la qual ens poden donar lliçons: saben mirar directament als ulls dels lletjos fantasmes del passat. Als creuers turístics pel Río de la Plata, els guies expliquen com la dictadura militar va llançar milers de persones vives al buit, en els anomenats vols de la mort, perquè el visitant sigui conscient, per un moment, dels cadàvers que jeuen sota les aigües bucòliques que fotografia.

De manera anàloga, la fira del llibre celebra aquests dies els 50 anys, els mateixos que el cop militar. En percebre la coincidència, el director de l'esdeveniment, Ezequiel Martínez (fill de Tomás Eloy Martínez, l'autor de Santa Evita) va encarregar una exposició sobre els llibres prohibits a Judith Gociol, coautora de l'assaig Un golpe a los libros. Davant els que parlen d'arbitrarietat i improvisació de l'horror, la mostra deixa clar que hi va haver un pla sistemàtic de repressió de la cultura en general i la literatura en particular, de la mateixa manera que es va planejar sistemàticament la desaparició de persones o el robatori de nadons.

Es van prohibir, es van decomissar i es van cremar (en públic i en privat) milers de llibres, com en els temps de la Inquisició, creant una pantomima legal que donava aparença d'objectivitat al sistema. Es va establir una fórmula kafkiana per dictaminar la perillosillat de les obres, un rànquing que anava d'F1 a F3. Qualsevol podia denunciar un títol, de vegades era un particular, d'altres un funcionari o una entitat com la Liga de Madres de Familia. La gent enterrava les seves biblioteques o construïa parets falses als seus domicilis.

Per què van prohibir La tía Julia y el escribidor, la divertida novel·la de Vargas Llosa basada en el matrimoni real amb la seva tia? La resposta: casar-se amb una parent burlant-se de l'autoritat eclesial atemptava contra els valors cristians de la família (i, a més, un personatge parlava molt malament de l'Argentina).

Tant de bo aquells que, encara avui, demanen de tant en tant la prohibició d'un llibre, esgrimint fins i tot arguments benintencionats, veiessin l'exposició o llegissin l'assaig de Gociol, i cobressin consciència del monstre que es desperta demanant, com la reina de cors d'Alícia, "que li tallin el cap" a un llibre.

 

des de quin on

En el año 2011 se interpuso en Bruselas una demanda para que los tribunales prohibieran la reedición y difusión de Tintín en el Congo. No cabe la menor duda de que, incluso en sus mejores álbumes, el asexuado periodista de Hergé transporta esa visión colonial del blanco moralmente superior del que dependen los otros pueblos incluso para tomar conciencia de su igualdad, incluso para librarse del poder de los blancos. En los peores, Hergé es francamente racista y reaccionario, basta pensar, sobre todo, en los tres primeros: Tintín en el país de los soviet, Tintín en América y el citado Tintín en el Congo. Pero como existe sin duda una relación kantiana y platónica entre la justicia y la belleza, hay que decir que la evolución artística de Hergé es siempre hacia un nivel mayor de justicia y que sus libros más bellos no se agotan en su ideología católico-scoutiana. Ya El loto azul —siempre un poco paternalista— es un álbum inquietante y provechosamente etnodescentrado; y a medida que aprende a dibujar, que complica sus historias, que enreda a sus personajes, Hergé va desprendiendo mundos que no sabe que lleva dentro y que se pueden mirar y explorar desde otros moldes humanos e ideológicos.

Confieso que toda mi formación ha girado en torno a Tintín y a Marx. De niño leí todos los álbumes un mínimo de setenta veces cada uno y, cuando ya no era posible, soñaba —literalmente, soñaba— que Hergé había dibujado un nuevo cómic después de muerto. Tintín no me impidió leer luego El capital ni enredarme en una relación promiscua con el mundo árabe, donde vivo desde hace veinte años. Lo que importa en un libro es desde dónde se lee. Lo normal es que un libro se lea desde otro libro y lleve a su vez a un libro nuevo. Leído desde la Inglaterra victoriana, el Kim de Kipling es una de las más fraudulentas exaltaciones del Imperio británico, pero leído al mismo tiempo desde la juventud y desde Polanyi o Chesterton, es una emocionante defensa de la antropologia elemental y una experiencia fuerte de cosmopolitismo empírico. En el contexto de la Rusia prerrevolucionaria, dominada por la lucha entre eslavófilos y europeístas, Los demonios de Dostoyevski es un estridente panfleto reaccionario que incluso alerta, con fanatismo delirante, de la imparable colusión entre el comunismo y el Papa; pero su atmósfera, su estructura, su pulso psicológico, lo ponen en relación con Nieve de pamuk o con Salto mortal de Oé, dos autores claramente de izquierdas. Lo mismo puede decirse de Hergé. A la espera de que el racismo desaparezca del mundo y cuando Europa, en todo caso, se ha venido definitivamente abajo como "proyecto universal", queda el hecho de que Las joyas de la Castafiore, con sus falsos suspenses y su asfixiante atmósfera claustral, es el equivalente en cómic a Las reglas del juego de Renoir; y que Tintín  en el Tíbet, con ese blanco impulso contra la felicidad y la lógica, podría utilizarlo el plan Bolonia para explicar a Kant en la Universidad. 

Lo que importa de un libro es desde dónde se lee. Lo normal es que un libro se lea desde otro libro y lleve a su vez a un libro nuevo. Si Tintín en el Congo fuese el único libro del mundo, habría que prohibir sin duda su lectura. Pero eso sucede con todos los Únicos Libros, incluidos la Biblia, el Corán y El capital de Marx, de los que aprendemos siempre algo porque no estamos encerrados en ellos. Lo que nos defiende de nuestro cuerpo son los otros cuerpos. No acusemos a la lectura de los besos que damos o de los que no hemos dado. No arrojemos al fuego ni a los enamorados ni las novelas. Contra las malas, están las buenas; y contra la legalización literaria del racismo o del imperialismo o del fanatismo, habrá que encontrar o construir esa combinación platónica de justicia y de belleza desde la cual podamos despreciar Tintín en el Congo y disfrutar de Las joyas de la Castafiore; extraer de Kim y de Los demonios las armas imprescindibles para combatir la arrogancia de Kipling y el integrismo de Dostoyevski.

 

Santiago Alba Rico. Nadie está seguro con un libro en las manos. Lecturas inconvenientes. La Catarata, 2018.

els talibans esborren els llibres escrits per dones

 

Ara
Els talibans esborren els llibres escrits per dones
20|9|2025

 

A les universitats de l'Afganistan, on només poden estudiar homes, a partir d'ara tampoc no s'hi poden llegir llibres que hagin estat escrits per dones: estan prohibits. El govern talibà ha retirat els títols on les autores fossin dones del sistema d'ensenyament universitari, dins d'un conjunt de noves directrius que va aprovar a finals d'agost i que la BBC ha pogut verificar. Les noves normes també inclouen la prohibició d'ensenyar fins a 18 assignatures que tracten temes relatius a les dones, com gènere i desenvolupament, el paper de les dones en la comunicació o sociologia de les dones, que ja no es podran impartir perquè es consideren "en conflicte amb els principis de la xaria".

Ensenyaments sobre drets humans i sobre assetjament sexual queden exclosos del currículum i fins a 680 llibres són eliminats del sistema universitari perquè, segons les noves directrius, es consideren "preocupants" per les "polítiques antixaria i talibanes" que inclourien. Els llibres que simplement han estat escrits per dones, alguns tan asèptics com un de titulat Seguretat al laboratori químic, també s'hauran de retirar de les universitats.

La croada dels talibans contra els drets de les dones va arrencar de seguida que van arribar al poder amb mesures com prohibir la presència de les dones als esports o a la televisió, i ha continuat fins al punt de prohibir el so públic de les veus femenines. Una de les seves últimes vies de formació es va acabar a finals del 2024, quan fins i tot els cursos de llevadora es van tancar. A això s'hi afegeixen cada cop més restriccions.

A més dels llibres escrits per dones, les noves directrius universitàries prohibeixen també llibres d'autors o editors iranians, una mesura pensada, segons va explicar al mitjà britànic un membre del panel de revisió de llibres, per "evitar la infiltració de contingut iranià" al currículum afganès. A la llista de 50 pàgines enviada a totes les universitats de l'Afganistan hi ha 679 títols que cal eliminar del currículum.

"Tenint en compte el que han fet els talibans durant els últims quatre anys, no era forassenyat esperar que imposesin canvis en el currículum. Donades la mentalitat i les polítiques misògines dels talibans, és natural que quan a les dones no se'ls permet estudiar també se suprimeixin les seves opinions, idees i escrits", deia a la BBC Zakia Adeli, viceministra de Justícia abans del retorn dels talibans i una de les autores que han trobat els seus llibres a la llista de títols prohibits.

 

el preu a pagar

 

Siempre me ha gustado leer y he pagado un alto precio por ello. [...] Yo solía leer mucho, y entre el flujo habitual de lecturas había algunos libros que eran difíciles de conseguir porque estaban prohibidos. Y no siempre sabíamos lo que estaba prohibido y lo que no. Pero sí sabíamos con certeza que los libros que se traían del extranjero, impresos en ruso por Inkopress, estaban prohibidos. Y por supuesto que los leímos, por supuesto que los recibimos y los intercambiamos. Había todo un mercado para esos libros prohibidos, y yo participé mucho en él. Todavía tengo el libro más caro de mi vida en la estantería de casa, La dádiva, de Nabokov. Por este libro me quité el anillo de diamantes de mi abuela, lo puse sobre el mostrador, y así lo conseguí. Fue en Moscú, en los años sesenta. El libro más caro de mi biblioteca. Valió la pena. Por supuesto, me echaron del trabajo en algún momento por leer esos libros... 

Liudmila Ulítskaya entrevistada per Alejandro Luque. Jot Down.

 

llegir llibres prohibits

IRENE VALLEJO
Leer libros prohibidos
El País semanal
15|10|2022

Mil veces te dijeron que las bibliotecas son lugares aburridos, embalsamados, donde nada sucede ni se mueve. Rincones petrificados donde el tiempo y las palabras se han detenido. Contra el tópico, la realidad es que siempre fueron espacios sitiados, escenarios de conflicto. Recientemente las bibliotecas norteamericanas han denunciado los crecientes intentos de vetar o eliminar obras polémicas, sobre todo en pequeños centros rurales y educativos.

El peligro acecha desde posturas opuestas, como fuego cruzado. A un lado, quienes sostienen que algunas obras clásicas deben ser apartadas o reescritas porque reflejan comportamientos racistas, la exclusión de las mujeres o trillados estereotipos y misantropías. En frente, quienes se oponen a la literatura que cuestiona valores tradicionales y religiosos por considerarla nociva e inmoral.

Desde la mítica Alejandría hasta los códices aztecas, la crónica de la destrucción de los libros es una historia interminable, con incontables rostros. Los imperios y el colonialismo son propensos a esta lamentable costumbre: convierten en botín de conquista la memoria y los sueños del vencido. Son bien conocidas las hogueras nazis y de la guerra civil española, contemporáneas de las purgas soviéticas. Después llegarían la Revolución Cultural china y los Jemeres Rojos de Camboya. Pol Pot, maestro de la literatura francesa, ordenó una feroz persecución contra la letra escrita y, entre otras atrocidades, represalió a sus colegas profesores, a quienes sabían un segundo idioma y a toda la gente provocadora que usaba gafas —síntoma de veleidades intelectuales—. Poco antes, horrorizado por las soflamas anticomunistas del senador McCarthy, Ray Bradbury había escrito Fahrenheit 451 en la biblioteca universitaria de Los Ángeles, "entre los estantes, perdido de amor, volviendo páginas, tocándolas".

Proscribir un libro, cualquier libro, es una forma particularmente ingenua de barbarie. Necesitamos los textos malignos, incluso aquellos que detestamos. Al extirpar palabras ofensivas o suprimir la memoria de acontecimientos terribles, nos negamos a mirar cara a cara nuestro pasado. Si lo embellecemos o edulcoramos, los errores pretéritos caerán en el olvido y se cerrarán las puertas a otros posibles futuros, quizá mejores. Ante lo perturbador, no sirve el eufemismo ni el escondite. Encubrirlo implica sobrevalorar los poderes purificadores del silencio y confiar en la ignorancia como talismán protector: puro pensamiento mágico.

En el siglo III a. C., mientras Alejandría intentaba reunir el conjunto de los libros del mundo, el emperador chino Shi Huangdi ordenó destruirlos todos. Además, prohibió mencionar la muerte, persiguiendo la inmortalidad por elipsis. En sus delirios solo existía un presente interminable en el que siempre tenía razón. Sin embargo, seguidores del taoísmo y el confucionismo memorizaron y escondieron las obras prohibidas, como los protagonistas de Fahrenheit 451. En sus ensayos, Fernando Báez evoca a bibliófagos que engullían rollos de papiro a fin de digerir sus enseñanzas.

Para evitar estas clandestinidades e indigestiones existen las bibliotecas, zonas de promiscuidad que algunos quisieran cinceladas a su imagen y semejanza. El fuego sigue acechando: se ha editado una versión ignífuga de El cuento de la criada, de Margaret Atwood, capaz de soportar las llamaradas más voraces. Los libros quemados son el detonante de graves acontecimientos en El ferrocarril subterráneo, de Colson Whitehead, mientras que un personaje de la serie The Wire, el respetado Brother Mouzone, exclama: "¿Sabes qué es lo más peligroso en América? Un negro con tarjeta de biblioteca".

Tras siglos de resistencia, son espacios —no hay tantos— donde todo el mundo es bienvenido y acogido sin cobrarle nada. Este asombroso logro es fruto de un camino lleno de recovecos. Nunca fueron refugios tranquilos, sino asediados territorios de frontera. Con intolerable osadía, las bibliotecas públicas cobijan en su silencio la algarabía de las innumerables voces. Proponen un pacto que protege todas las disidencias: tenemos derecho a elegir lo que leemos, pero no a imponer qué libros eligen libremente los demás.

el cementiri dels llibres prohibits

ALEJANDRA VELÁZQUEZ
200 lápidas conforman el Cementerio de libros prohibidos en Kuwait 
noticiasya
28|11|2018

[...] En agosto de este año, el gobierno de Kuwait admitió que tiene más de 4300 libros desde 2014 en su lista de libros prohibidos con títulos que van desde enciclopedias, novelas clásicas, literatura contemporánea y adaptaciones de cuentos infantiles de Disney.

Kuwait es el país con mayor nivel de alfabetización en la región árabe y fue también conocido como un templo y refugio para el arte, la ciencia y la intelectualidad, dándole hogar a artistas y pensadores que eran perseguidos en otros países.

[...] Mohammad Sharaf, diseñador, artista visual y activista realizó una pieza que prestó ante la prohibición de libros; una instalación situada en los terrenos aledaños a donde, año con año, se realiza la feria internacional del libro en Kuwait; ahí, Sharaf hizo un “cementerio de los libros prohibidos”.

Más de 200 lápidas rinden honor a obras como “El Infierno de Dante”, “El Jorobado de Notre Dame” y “Cien Años de Soledad”, libros clásicos y “vacas sagradas” de la literatura universal que, al igual que miles más, están prohibidos en el país por ser ofensivos, promover ideas paganas o insultar al islam, religión mayoritaria en Kuwait.

La pieza permaneció por horas mostrando las cientos de lápidas con su nombre y una flor. En la entrada, un escritorio con documentos y el sello de “extraído” reflejan cómo, cual si fuera una biblioteca fantasmal, los libros fueron “sacados” del país para ser enterrados.

La motivación para su obra, dice el artista, fue demostrar que se puede protestar de forma pacífica y, aunque sospecha que tendrá problemas legales por su arte, sabe que valió la pena y que logró crear conciencia en miles de personas.

calar-hi foc

En 1772, el emperador chino Qianlong mandó a un grupo de comisarios expertos a buscar libros raros en las bibliotecas de todo el imperio, porque quería reunirlos y guardarlos en Pekín. En el curso de su investigación, los comisarios también encontraron escritos que criticaban a la dinastía imperial o que denunciaban y escarnecían a miembros de la alta nobleza. Esto era alta traición literaria y solo podía castigarse con la pena capital. Antes que nada, el emperador encargó la elaboración de una lista de esos libros peligrosos, que llegó a contener más de dos mil títulos. Entre los criterios que se tenían en cuenta a la hora de condenar un libro no solo se encontraba la crítica al régimen, sino también cuestiones estilísticas: también se incluyeron en la lista los libros considerados carentes de valor literario, ya que podían resultar perjudiciales para el lector como malos modelos estilísticos. Esos libros fueron confiscados y quemados en todo el país. La prohibición siguió vigente hasta la muerte del emperador, acaecida en el año 1795.

Werner Fuld. Breve historia de los libros prohibidos. Traducció de Marc Jiménez Buzzi. RBA, 2013. P. 87.

lluita de classes

Algunos ejemplos recientes de biblioclastia: en 1963 la policía inglesa destruyó alrededor de ciento cincuenta mil libros eróticos con el argumento de que estos inducirían a la masturbación, la cual a su vez perjudicaría el rendimiento de las clases trabajadoras: como observa Fuld1, el hecho de que no tuviera que hacer ese esfuerzo permitía a las clases altas masturbarse tanto como quisieran...

Patricio Pron. El Libro tachado: prácticas de la negación y del silencio en la crisis de la literatura. Turner, 2014.

_____________

1 Werner Fuld. Buch der verbotenen Büchern, 2012 (Breve historia de los libros prohibidos, 2013).

sentinelli in piedi

Cualquier invento humano es susceptible de convertirse en algo positivo o negativo según el uso que se le dé. El libro, pese al aura de prestigio que le rodea, no queda fuera de esta ley. No deja de ser un simple soporte de ideas buenas o nocivas pero, pese al acoso de lo digital, sigue investido de un peso simbólico que hasta los que no leen, o solo leen aquello que nunca les cuestiona, lo enarbolan cuando se trata de dar empaque a su causa.

La asociación italiana Sentinelle in piedi son un claro ejemplo de ello. Esta asociación italiana ha convertido en una cruzada personal la defensa de la familia tradicional (según su idea de lo que es una familia tradicional) y protestar contra la ley de uniones civiles que, entre otras cosas, permite la unión de parejas homosexuales. Y la forma de hacerlo es ocupando plazas y calles permaneciendo estáticos de pie mientras simulan (¿o no?) que leen libros.

[...] Pero vamos a lo importante. ¿Leen realmente mientras están de pie o solo posturean? ; ¿qué tipo de libros eligen? ; ¿qué están haciendo las bibliotecas italianas que no hacen campaña para que los centinelas pasen antes por la biblioteca más cercana a prestarse los libros? ; ¿atenderían a las recomendaciones de los bibliotecarios? No más preguntas por ahora.

Lo más curioso es que las acciones que llevan a cabo los centinelas de pie se apropian de performances de los que serían sus opuestos: los movimientos por los derechos LGTBIQ+ o de acciones similares desarrolladas en las protestas que durante la denominada “primavera árabe” se vivieron en la plaza Taksim Gezi Park de Estambul.

La respuesta por parte de los colectivos LGTBIQ+ no se ha hecho esperar, y así, parejas gays y lesbianas han aprovechado sus concentraciones para, mientras los centinelas leen, besarse ostentosamente en público o perturbar la quietud de su lectura con panderetas y boas de colores. Aunque algunos memes y cachondeos varios a cuenta de los Sentinelle in piedi no tienen desperdicio: la sonrisa desaparece cuando se constata que estos grupos obtienen respaldo por parte de las autoridades políticas. Y el gremio bibliotecario no ha quedado indemne ante este giro reaccionario de la sociedad italiana.

Fabiola Bernardini es la directora de la biblioteca Comunale di Todi, en Perugia, o más bien lo era hasta hace bien poco. Las autoridades de dicha ciudad, en su mayoría del partido de Berlusconi, Forza Italia, la destituyeron de su cargo al frente de la biblioteca por no haber atendido a un requerimiento de los responsables municipales.

Bernardini recibió el encargo de elaborar un listado de los libros infantiles y juveniles de la biblioteca que pudieran tener alguna relación con la homosexualidad, las familias homoparentales y la transexualidad. Tras unas semanas la directora de la biblioteca declaró sentirse incapaz de identificar ningún fondo que hubiera de ser expurgado por dichos motivos. Entre los libros que habían despertado las suspicacias de las autoridades todo un clásico: “E con Tango siamo in tre”. El famoso libro de Peter Parnell y Justin Richardson sobre una pareja de pingüinos machos que adoptan a un cachorro y que ostenta el triste récord de ser, probablemente, el libro infantil más prohibido de la historia.

La respuesta de las autoridades ha sido destituir a la bibliotecaria como directora del centro: trasladándola a otras dependencias bajo la excusa de formar parte de un programa de reubicación de plantillas. Pero las reacciones no se han hecho esperar. El próximo 30 de junio, la asociación pro derechos LGTBI Omphalos de Perugia: ha convocado una celebración del Orgullo gay en la ciudad de Todi en apoyo a la bibliotecaria; y la Asociación de Bibliotecas Italiana, AIB, ha publicado un documento, traducido también al inglés para concitar la solidaridad internacional, donde denuncian la situación de censura indirecta, y la asfixia de recursos y autonomía con la que algunos políticos transalpinos buscan marginar a aquellos profesionales que defienden la libertad de expresión y pensamiento en sus bibliotecas...

Una jornada particular bibliotecaria. Vicente Funes. El blog de Infobibliotecas. 19|6|2018.

l'efecte streisand

JAIME OLMEDO

El llibre 'Fariña', número u a Amazon després del segrest judicial

elPeriódico

21|2|2018

El llibre Fariña, sobre el qual pesa una ordre de segrest judicial, ha tornat a protagonitzar l'anomenat efecte Streisand. La decisió d'una jutge de Collado Villalba (Madrid) d'acordar el segrest cautelar de l'obra, en què el periodista Nacho Carretero aprofundeix en la història del narcotràfic gallec, ha col·locat el llibre com a número u de vendes a Amazon.

L'efecte Streisand és un fenomen d'internet en què un intent de censura o encobriment de certa informació fracassa, ja que aquesta acaba sent àmpliament divulgada o reconeguda.

La jutge Alejandra Pontana va adoptar la mesura a petició de l'exalcalde d'O Grove (Pontevedra) José Alfredo Bea Gondar, que al gener va demandar Carretero i l'editorial Libros del KO per suposada vulneració del seu dret a l'honor.

L'exalcalde -que apareix citat en el llibre per suposats vincles amb el narcotràfic gallec- ha aconseguit com a mesura cautelar el segrest del llibre i que es prohibeixi la impressió i comercialització de nous exemplars.

Per contra, la jutge ha desestimat la seva pretensió de frenar l'emissió de la sèrie de televisió produïda sobre aquesta obra. En aquest cas, sosté que la data d'emissió de la sèrie és incerta, així com el guió, per la qual cosa seria desproporcionat paralitzar-ne l'emissió.

Però en el cas del llibre, creu que la mesura està emparada en l'eficàcia de la tutela judicial, ja que si finalment la sentència fos favorable al demandant, s'hauria seguit produint el dany moral sobre aquest.

Per la jutge, el contingut del llibre i les suposades imprecisions denunciades per l'exalcalde atorguen una base suficient per, sense prejutjar el fons de l'assumpte, atendre la seva petició.

La jutge, finalment, determina que el demandant ha de dipositar una caució de 10.000 euros per respondre dels possibles danys i perjudicis que la mesura cautelar suposi per al patrimoni del demandat.

La resolució judicial, com ha passat amb el cas del raper Valtonyc, ha generat una onada de rebuig a les xarxes i ha desencadenat l'anomenat efecte Streisand, disparant les vendes del llibre a internet.

______________

P.S.: Les biblioteques no han quedat al marge del segrest cautelar de Fariña. Efecte Streisand, també.

Aquest és el paràgraf de Fariña que ha propiciat el segrest:

la desaparició de gui

ISIDRE AMBRÓS

La Xina torna a detenir un dels llibreters crítics de Hong Kong

La Vanguardia

24|1|2018

La història es repeteix per a Gui Minhai, el primer dels cinc llibreters de Hong Kong que va desaparèixer l’octubre del 2015 i va reaparèixer mesos més tard sota custòdia xinesa. Ahir va transcendir que un grup de deu policies de paisà el van detenir dissabte, quan viatjava en un tren amb destinació a Pequín. Des d’aleshores se’n desconeix el parador. Suècia ha exigit explicacions a les autoritats xineses al tractar-se d’un ciutadà amb passaport suec.

Gui, de 53 anys i antic editor de llibres crítics sobre els líders comunistes xinesos, va ser detingut quan viatjava amb tren de Ningbo a Pequín al costat de dos diplomàtics suecs. Pel que sembla tenia previst sotmetre’s a un examen mèdic a l’ambaixada del país nòrdic després d’haver mostrat símptomes d’una malaltia neurodegenerativa anomenada esclerosi lateral amiotròfica (ELA), va explicar la seva filla Angela a la ràdio pública sueca.

Segons el relat de la jove, que tem per la salut del seu pare, l’arrest es va produir en una estació propera a la capital xinesa. Deu policies vestits de civil el van abordar al tren, el van detenir i se’l van emportar a un lloc que encara avui no es coneix.

Quan va transcendir l’incident, el Ministeri d’Exteriors suec va convocar l’ambaixador xinès a Estocolm per exigir explicacions. “S’han pres mesures fermes a un alt nivell polític i estem en contacte amb funcionaris xinesos que ens han promès informació immediata sobre el seu estat [de salut], va dir el portaveu suec, Patric Nilsson al South China Morning Post.

Des de Pequín, tot i això, la portaveu d’Exteriors, Hua Chunying, va dir que no tenia cap informació sobre la desaparició de Gui, però va suggerir que els diplomàtics suecs haurien violat la llei, sense especificar-ne cap. “Qualsevol estranger a la Xina, inclosos els funcionaris de les ambaixades o consolats estrangers, no ha de violar el dret internacional o la legislació xinesa”.

Alguns observadors interpreten aquestes declaracions en el sentit que Pequín creu que Gui hauria intentat arribar a la capital xinesa acompanyat de funcionaris suecs per refugiar-se en la legació nòrdica.

Amics del llibreter, per la seva part, s’inclinen a pensar que va ser detingut perquè va transgredir el pacte fet amb les autoritats xineses que no abandonaria Ningbo, una ciutat propera a Xangai. I és que, pel que sembla, Gui encara té pendent un judici per vendes illegals de llibres prohibits a la Xina.

El cas de Gui Minhai va encendre les alarmes de tot el món perquè va ser el primer de cinc editors i llibreters de Hong Kong crítics amb Pequín que van desaparèixer entre l’octubre i el desembre del 2015 i van reaparèixer temps després en mans de la policia xinesa. El seu cas va ser especialment greu perquè va desaparèixer l’octubre del 2015, mentre estava de vacances a Tailàndia, i no es va saber res d’ell fins que va reaparèixer a la televisió xinesa per confessar que havia atropellat una estudiant el 2003 i que assumia la seva responsabilitat, la qual cosa es va transformar en una pena de dos anys de presó, que va complir l’octubre de l’any passat.

turquia és el poble del costat

Adrià Rocha Cutiller
La biblioteca prohibida de Turquia
elPeriódico
11|11|2017

El dia que el van tancar a la presó, Turhan Günay es va adonar que allà dins s’avorriria. L’havien posat a la mateixa cel·la amb dos companys seus, d’acord, però sense res per llegir, sense res per posar-se davant dels ulls. L’espera se li faria interminable. 

Així que, tan aviat com va poder, va demanar la llista dels llibres de la biblioteca. «El 99% dels llibres eren religiosos, sobre textos de l’Alcorà i l’islam. Només n’hi havia deu que no ho eren, i sempre estaven agafats per altres reclusos. Ens vam queixar i en vam demanar més», diu Günay. Llavors, explica, l’alcaid de la presó li va fer una visita, i, junts, van acordar demanar nous llibres. «Vaig poder parlar amb un amic, i ens va enviar dos camions sencers de llibres. Quan vaig sortir de la presó, aquest estiu, a la presó on vaig estar hi havia 11.000 llibres nous: la fita més gran de la meva vida», recorda amb orgull. «Els altres presos estaven molt contents. Ens donaven les gràcies ja que, si estàs a la presó, l’única forma de sentir-te lliure és la literatura», assegura. I afegeix, a més, que el govern actual a Turquia està penetrant en els mitjans de comunicació, en els llibres escolars, en la universitat, en el poder judicial; però que encara no ho ha pogut fer del tot amb la literatura: «Encara no han pogut. És l’únic espai que ens queda en què ens podem sentir lliures».

Günay és el director del suplement de llibres del diari Cumhuriyet, un dels pocs de tendència opositora que queden a Turquia. Va ser enviat a la presó, juntament amb 17 periodistes del mateix mitjà, a finals de l’any passat. Ell va poder sortir al juliol, quan li van donar la llibertat condicional. Però n’hi ha que encara continuen engarjolats. 

La literatura és, segons Günay, l’únic espai que queda lliure, però el govern turc ja truca a la porta: en poc més d’un any –des de l’intent de cop d’estat de juliol de 2016–, l’Estat ha decretat el tancament de gairebé 50 editorials, i la policia ha requisat 140.000 llibres de llibreries turques. Tots els exemplars prohibits, diu el govern, són llibres de propaganda de la confraria de Fethullah Gülen, un teòleg de l’islam a qui s’acusa d’estar darrere de l’intent de cop d’Estat de l’estiu de l’any passat. «Un dia ens va venir la policia amb una llista de llibres que es volien emportar. Nosaltres els els vam donar tots. No volem problemes. No sabem què podria passar si ens hi neguéssim, així que els els vam donar», diu, i s’arronsa d’espatlles, l’encarregat d’una llibreria d’Istanbul. «Però tenim llibres de Sik i Demirtas. Aquests no ens els van decomissar», explica. 

A la presó

Selahattin Demirtas és el líder del tercer partit més gran del parlament turc, l’HDP. Ahmet Sik és el periodista d’investigació més famós de Turquia. Tots dos estan a la presó acusats de tenir vincles amb organitzacions terroristes: Demirtas, amb la guerrilla terrorista kurda del PKK, i Sik, amb el grup de Gülen. Els seus llibres encara es venen, però és possible que, en un futur, també acabin prohibits: si els declaren culpables. Sik, de fet, va ser company de presó i de diari de Günay: tots dos estan acusats del mateix. «A mi em van enviar a la presó per haver posat la cara de Gülen en una portada del suplement de llibres. Només per això. Soc periodista. ¿Què he de fer? ¿No parlar d’ell?», es lamenta Günay. 

El diari Cumhuriyet ha sigut, des de fa molts anys –quan encara no estava de moda– molt crític amb la confraria de Gülen. I, de tots els seus detractors, Sik –tot i la paradoxa de ser acusat de simpatitzar amb el teòleg– s’ha erigit en el més ferotge: ha publicat diversos llibres sobre el moviment del predicador autoexiliat des de fa anys als EUA.

El senyor del mal

La d’Erdogan i Gülen va ser una bona relació fins que, el 2012, es va trencar. El llavors primer ministre i el teòleg s’ajudaven mútuament i, gràcies a aquesta cooperació, Gülen va aconseguir crear un Estat dins de l’Estat: controlava escoles, brigades militars, comissaries de policia, polítics, departaments de funcionaris, aparells d’intel·ligència. Una Turquia a l’ombra. 

Però el 2012 van trencar, i ara, segurament amb raó, Gülen és l’enemic número u. «Aquest senyor és més perillós que Al-Qaida, perquè tots sabem què és Al-Qaida. Ningú sap qui és ni què fa Gülen exactament. Gülen té una cara somrient: és Al-Qaida però amb un somriure d’avi tendre», explica l’escriptor turc Tarik Günersel, que continua: «No són tots, però és cert que la majoria dels llibres prohibits pel govern són gülenistes. I, la veritat, em sembla comprensible que s’hagin prohibit. És així: ¿Podries entendre que es venguin llibres pronazis a Alemanya? ¿No, veritat? Doncs és el mateix. Gülen equival al feixisme». 

Textos «feixistes»

La llibertat d’expressió, per a Günersel, membre de PEN Internacional, no pot ser absoluta: se li han de posar uns certs límits. «Però que no se m’entengui malament. No dic que el govern hagi fet bé requisant 140.000 llibres, perquè molts dels que han sigut prohibits no tenen res a veure amb Gülen. Dic que aquesta mena de llibres, els gülenistes, estan en contra de la llibertat d’expressió. Són feixistes en essència», reflexiona Günersel, que accepta que ningú pot saber exactament quins han sigut els títols prohibits: «El govern no ho ha fet públic». Les afectades, no obstant, no solament han sigut les llibreries; la policia també ha decomissat llibres de les biblioteques del país. «A nosaltres únicament ens han retirat els llibres gülenistes», assegura una treballadora d’una biblioteca municipal d’Istanbul. Aquesta professional explica que els llibres que els han requisat a ells no parlen directament sobre Gülen, sinó que són, la majoria, de filosofia, islam, religió i l’Alcorà. «En teníem moltíssims, perquè quan Gülen i Erdogan eren amics, ens arribaven gratis; l’Estat els promocionava. Però, després del cop, el govern va tancar les editorials gülenistes. I va prohibir els llibres que aquestes havien publicat abans», diu la dona, que s’estima més no donar el seu nom.

Per decret

Moltes de les editorials tancades, és cert, estaven dins del micro-Estat creat per Fethullah Gülen. Però altres, que no tenien res a veure amb el teòleg, també han acabat rebent el mateix tracte. «Me’n vaig assabentar quan vaig anar a una oficina municipal a pagar els impostos. Em van dir que ens havien embargat la seu de l’editorial i que ja no posseïa res per què pagar. Llavors vaig mirar a la premsa i vaig veure que el govern, per un decret a través de l’estat d’emergència, ens tancava l’empresa», explica Cavit Nacitarhan, editor de professió i exdirector de l’editorial, ja extinta, Evrensel Basim Yayin. 

Nacitarhan es queixa que el govern, l’octubre del 2016, quan li va embargar l’empresa, va decidir arrabassar-li absolutament tot: li va confiscar cadires, taules, ordinadors, maquinària. També li van segellar el local i li van congelar els comptes bancaris. Li van prendre, en definitiva, les seves possibilitats de treballar. «Abans, quan et tancaven una editorial, te’n permetien crear una altra. Però ara ja no: intenten fer-nos callar, encara que mai hàgim fet res il·legal», explica aquest editor. 

Tots ells –escriptors, editors, periodistes i els seus llibres–, estan sent expulsats de la Turquia d’Erdogan. «La seva carrera política ha sigut com la d’un coet espacial, que a mesura que es va alçant es va desprenent dels components. Primer van ser els partits seculars de dreta. Després van caure els militars kemalistes. Després va ser el torn dels gülenistes, intel·lectuals opositors i, ara, fins i tot estan caient membres de l’AKP», explica l’escriptor Tarik Günersel. És, possiblement, la seva teoria favorita. Mentre ho explica mira al cel, aixeca les mans i assenyala cap amunt: «El seu coet s’ha desprès de tot, i ara Erdogan és allà, penjat a dalt de tot. Sol a l’espai».

el temple dels llibres prohibits

«A la Friedrichsplatz de la ciutat alemanya de Kassel, el mateix lloc on el 1933 els nazis van realitzar una de les seves cremes de llibres en un intent per reduir a cendres les idees dels qui no pensaven com ells, l’artista argentina Marta Minujín ha aixecat una rèplica a escala real del Partenó d’Atenes amb 100.000 exemplars de llibres que en algun moment van ser prohibits. Un colossal temple de tinta i paper que des del cor de la Documenta, la major i més influent exposició d’art contemporani del món, s’erigeix com un record en temps present de l’entusiasme amb què governs de tots els colors s’apliquen a censurar idees i creences.

Minujín, que el 1983 ja va realitzar un projecte similar amb les obres silenciades durant la dictadura militar argentina, ha reunit ara còpies de 170 títols, dels que ha deixat deliberadament fora Mein Kampf (La meva lluita) d’Adolf Hitler, l’edició crítica del qual es va convertir l’any passat en un best-seller a Alemanya malgrat que en el moment de la seva publicació les llibreries es van negar a exhibir-lo a les vitrines i aparadors. Per les columnes del Partenó de Minujín, degudament embolicats en plàstic transparent per evitar els efectes de la pluja, s’enfilen des d’El primer cercle, d’Aleksandr Solzhenitsyn, fins a Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, passant per les Obres completes de Freud o l’Homenatge a Catalunya d’Orwell. La història de la censura és tan antiga com la de l’escriptura. La Inquisició sempre torna.

La pròpia Documenta, nascuda el 1955 de la mà del pintor i arquitecte Arnold Bode, tenia per objectiu tornar a donar visibilitat als artistes d’avantguarda que havien estat exclosos pel règim nazi després de l’exposició Art degenerat a Munic el 1937. Des d’aleshores s’ha anat reinventant cada cinc anys, fins a convertir-se en aquell lloc que identifica quins artistes vius i morts hem de mirar, quines idees i temes hem d’atendre, a quins problemes i oportunitats s’enfronta l’art contemporani i, potser, anticipar el que passarà en el futur pròxim. Des de la radicalitat i el compromís polític. L’actual edició, que va tenir una primera etapa a Atenes, parla de patriarcat, del fosc llegat del colonialisme, de vells i nous feixismes, de migració, de censura... Els visitants no paren de fer-se selfies davant el Partenó però, paradoxalment, s’han quedat sense veure Auschwitz, una performance de l’artista italià Franco Bifo Berardi que els organitzadors (el director Adam Szymczyk i el comissari de programes públics Paul B. Preciado) han hagut de retirar del cartell davant la pressió de diverses organitzacions i intel·lectuals alemanys que veien en el títol un intent de relativitzar l’ Holocaust jueu al comparar-ho amb la si­tua­ció dels immigrants que arriben a les costes d’ Itàlia. Un altre maó per al Partenó de Minujín?».

Teresa Sesé. El temple dels llibres prohibits. La Vanguardia. 28|8|2017.

-- --> Vegeu també: La torre de Babel.

l'habitació dels llibres prohibits

La Blueproject Foundation presenta "La habitación de los libros prohibidos", la nueva exposición individual de Alicia Framis que se podrá ver en Il Salotto del 20 de enero al 14 de mayo de 2017. El espacio principal de la fundación, totalmente renovado para la ocasión, albergará esta instalación perteneciente a la Colección Banc Sabadell inédita en España. 

La habitación de los libros prohibidos se enmarca dentro de la serie “Habitaciones Prohibidas”, una serie de habitaciones -habitaciones del grito, del olvido, habitaciones para protestar o para desarrollar ideas disidentes– en las que la artista catalana Alicia Framis continúa cuestionando el entorno social y humano, a través de dispositivos de alienación y otros medios de coacción. Framis propone una sala de libros prohibidos, una biblioteca de libros que, objetos de censura, están o han sido prohibidos y cuyos autores han sufrido o siguen sufriendo dificultades con el poder judicial o político. En algunos casos graves, por lo que algunos de ellos conocerán la prisión, la tortura o la muerte.

Esta sala de los libros prohibidos es un lugar de estudio y reflexión donde todos pueden evaluar los daños de la censura que alguna vez atacó libros ahora considerados como verdaderas obras maestras, muchos de ellos pertenecen al patrimonio cultural mundial. Entre ellos, Cándido de Voltaire, los escritos de Giordano Bruno, Lolita de Nabokov o El segundo sexo de Simone de Beauvoir. Está claro que la censura se abate, a lo largo del tiempo y sin distinción ninguna, sobre las obras con los contenidos más variados.

La habitación de los libros prohibidos ofrece una oportunidad para que la gente reflexione sobre las situaciones y contextos en los que los casi 200 libros expuestos fueron prohibidos en diferentes momentos de la historia. Aunque alguna vez censurados, estos libros son ampliamente leídos y apreciados hoy en día, muchos de ellos hasta considerados como clásicos. Tomando conciencia de esto, se agrega otra capa al trabajo: las relaciones establecidas entre los lectores. Lo que ocurre entre las personas sentadas en este espacio, mientras leen estos libros, es lo que es más importante. Están invitados a entrar en estas habitaciones, a confrontar lo que está prohibido, lo que es secreto, lo que es posible.

La habitación es sólo una excusa para iniciar un diálogo. La habitación de los libros prohibidos ha sido vista en el Museo Picasso de Francia, en la Galería Annet Gelink de Ámsterdam y ha sido seleccionada para presentarse en Art Basel - Parcours, 2015.

Alicia Framis (Barcelona, España, 1967) vive y trabaja en Ámsterdam.

Alicia Framis es una artista multidisciplinar que combina en su obra arquitectura, diseño, moda y performance. Su trabajo se basa en proyectos centrados en diferentes aspectos de la existencia humana en la sociedad urbana contemporánea. Nacida en Barcelona, Framis estudió en la Escuela de bellas Artes de la Universidad de Barcelona y en el École de Beaux Arts de París. Asimismo, realizó un máster en el Institut d’Hautes Etudes de París; y otro en el Rijksakademie Van Beelde Kunstende de Ámsterdam. Es reconocida en todo el mundo por sus performances y acciones, como Loneliness in the City (1999-2000), The Secret Strike Films (2003-2006); una instalación sólo para mujeres, Minibar, en la segunda bienal de Berlín en 2001; y Anti_dog (2002-2003), obra que representó a Holanda en el pabellón de este país en la quincuagésima Bienal de Venecia en 2003. Entre sus últimas muestras en solitario destacan Reading Together en Annet Gelink Gallery, Amsterdam (2014) y Framis in Progress en MMK Arnhem; Galerie I'm TaxisPalais, Innsbruck (2013); Museo de Arte Contemporáneo de León y Centre Contemporary Art Brugge (2014).

Blueproject Foundation. Alicia Framis. La habitación de los libros prohibidos.  

[Font: Carme Fenoll @CarmeFenoll]

si et pica, rasca't

A medida que fue creciendo el número de libros publicados en los Estados Unidos durante el siglo XIX y principios del XX, los bibliotecarios se enfrentaron a un reto persistente que nunca desaparecía: fluía firme por la sociedad una corriente que quería prohibir los libros controvertidos.

Las acusaciones habituales eran amplias y subjetivas: obscenidad, indecencia o amenazas contra la moral pública. La lista es larga y diversa, yendo desde Fanny Hill de John Cleland (1748) —una novel·la sobre una «mujer de placer» inglesa que fue prohibida en 1821— a Una tragedia norteamericana, de Theodore Dreiser (1925) —la historia de un apóstata religioso en Misuri—.

Entremedias, Huckleberry Finn de Mark Twain (1884) fue prohibido en la biblioteca pública de Concord (Massachusetts) por lo que un crítico denunció como «tosco lenguaje». El uso de Twain del argot fue considerado como degradante y dañino, «una verdadera escoria [...] más adecuado para los barrios bajos que para la gente inteligente y respetable».

Estas campañas estaban por lo general encabezadas por organizaciones religiosas o personajes en posiciones de poder, y no tanto por los bibliotecarios, a quienes se había inculcado ese «espíritu bibliotecario» estadounidense que honraba la libertad intelectual (con límites, por supuesto).

No obstante, en 1905 la Biblioteca Pública de Brooklyn vetó tanto Las aventuras de Huckleberry Finn como Las aventuras de Tom Sawyer de su departamento infantil cuando la joven encargada de la sección mostró sus objeciones a las «ordinarieces, embustes y travesuras» de sus personajes. Por si esto fuera poco, «a Huck no solo le picaba, sino que se rascaba» y decía «sudor» en vez de «transpiración».

Contrario a esta decisión, Asa Don Dickinson (1876-1960), bibliotecario jefe del Brooklyn College, escribió a Samuel Clemens (1835-1910), creador de Tom y Huck, para que defendiera su obra ante la Biblioteca de Brooklyn. Clemens le respondió a Dickinson:

Me encuentro grandemente turbado por lo que me dice. Escribí Tom Sawyer y Huck Finn para adultos exclusivamente, y siempre me causa aflicción saber que a chicos y a chicas se les ha permitido tener acceso a ellos. La mente que se ensucia durante la juventud nunca puede limpiarse. Esto lo sé por mi propia experiencia, y hasta el día de hoy siempre he conservado una implacable amargura contra los desleales guardianes de mi juventud, quienes no solo me permitieron, sino que me obligaron a leer una Biblia sin expurgar antes de tener los quince años cumplidos. Nadie puede hacer eso y volver a tener un aliento fresco a este lado de la tumba. Pregúntele a esa jovencita, y se lo confirmará.

Con la mayor honradez me gustaría decir una palabra o dos en defensa del carácter de Huck, dado que así Ud. lo desea, pero la verdad es que en mi opinión no es mejor que el de Dios (en el Ajab y los otros 97) y el resto de la hermandad sagrada.

Si hay una [Biblia] sin expurgar en el Departamento Infantil, ¿sería Ud. tan amable de ayudar a esa joven a alejar a Tom y Huck de esa cuestionable compañía?

Tras leer la carta de Clemens —y con mucho rencor entre los bibliotecarios— la biblioteca llegó al arreglo de colocar los títulos en estanterías accesibles tanto a adultos como a niños. No obstante se corrió la voz de la controversia y la «gazmoñería literaria» de Brooklyn fue ampliamente criticada en editoriales y periódicos de toda la nación...

Stuart A.P. Murray. Bibliotecas. Una historia ilustrada. Traducció de José Miguel Parra. La esfera de los libros, 2014. P. 242-243.

a cadascú el seu infern

«Mentre el FC Barcelona activa per a la seva samarreta tres vies alternatives a la de Qatar Airways per si finalment la companyia aèria deixa de ser-ne el patrocinador, a Doha, la capital del país, una escola espanyola ha retirat de les mans dels seus alumnes el llibre La Blancaneu i els set nans. Per indecent.

Es diu Escola Internacional SEK i és part d'una institució que el 1892 va fundar a Madrid el seu primer Col·legi Sant Estanislau de Kostka, anomenat així en honor d'aquell senyor polonès del segle XVI que, durant una època que estava malalt, com que no podia anar a l'església a rebre l'eucaristia, se li apareixia santa Bàrbara acompanyada de dos àngels i l'hi donava. En un món on la gent es torna boja per les sigles, de Sant Estanislau de Kostka fa temps van passar a SEK. A la seva pàgina web expliquen: "la nostra institució té l'arrel en una tradició familiar centenària, lliure i autònoma, no vinculada a cap grup religiós, polític o econòmic". Tot i això, a la seva escola de Qatar —on estudien 150 nens de 27 països— han fet cas immediatament a un pare que s'ha queixat que les il·lustracions de La Blancaneu són indecents, i que tenen "continguts de caràcter sexual que van clarament en contra de la moral pública". El pare ho va denunciar davant del Consell Suprem d'Educació de Qatar, que va avisar immediatament l'escola. Els de l'escola van anar tot d'una a la biblioteca i van retirar el llibre de les lleixes. Llàstima que no hagin fet públiques les imatges que el pare d'aquest alumne troba tan ofensives, perquè ens hauríem fet un tip de riure comprovant què és el que aquest home considera "continguts de caràcter sexual, que van clarament en contra de la moral pública". L'únic que ens han ensenyat és la coberta: un dibuixet acolorit del príncep i la Blancaneu mirant-se amb simpatia i amb les cares a tal distància que no es percep ni tan sols la possibilitat d'un petó. Les il·lustracions són de Disney i el llibre és de la col·lecció Penguin Kids.

Justifiquen la retirada perquè "en la cultura àrab, les mostres d'afecte en públic entre un home i una dona són inapropiades". ¿Que no hem vist tots pel·lícules de Disney per saber prou bé que s'ha de ser molt retorçat per trobar-hi continguts sexuals? Aquest pare seria capaç de trobar continguts sexuals al manual d'instruccions de la nevera Telefunken de Sergi Pàmies. Potser és parent del gran muftí saudita, la màxima autoritat religiosa del país, que dijous passat va recordar que, segons l'islam, està prohibit jugar als escacs perquè "provoquen odi entre les persones". Al·lucinar amb els deliris dels islamistes és fàcil i habitual, però és que no ens donen treva. No hi ha setmana que no facin una nova exhibició. Que ningú no oblidi que, no fa gaire, un xeic va prohibir Mickey Mouse per ser "un soldat de Satan" i va recordar a la població que els ratolins s'han de matar tots, siguin reals o ficticis».

Quim Monzó. «Maleïts rosegadors». La Vanguardia. 23|1|2016.

______________

P.S.: Viquipèdia dixit: L'infern de les biblioteques, és una mena d'armari o dipòsit on es guarden els llibres prohibits, amagats de les prestatgeries a disposició del públic, per considerar-se que van en contra la moral, els bons costums o la línia ideològica del règim. A Europa, fins a la fi dels anys 1970, moltes biblioteques tenien el seu «infern», un fons secret del qual el contingut no apareixia al catàleg oficial...

bibliotecària subversiva

La Vanguardia, 31|10|2015. Clic!

fira del llibre prohibit

El proper 14 de setembre de 2014, Can Toni de les Eugues, amb la col·laboració i patrocini del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Biblioteques), la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Llagostera organitza la Primera Fira del Llibre Prohibit que es fa a Europa. Les Biblioteques de tot Catalunya estaran implicades en aquesta fira i oferiran actes a totes les biblioteques públiques catalanes per donar ressò a aquest esdeveniment. A Llagostera s’hi celebrarà la part més popular i festiva de l’esdeveniment.

La idea sorgeix directament del model de la Setmana del Llibre Prohibit que se celebra anualment a Estats Units. (http://bannedbooksweek.org/)

Creiem que aquesta serà una molt bona excusa per fer parlar de literatura durant uns dies i fer veure la importància d’algunes obres en la història de la humanitat.

I també, per mostrar al nostre país, com n’és d’important la ficció literària i quants esforços ha destinat el poder (sobretot quan no és democràtic) arreu del món i al llarg de totes les èpoques, per acabar amb la literatura, que no deixa de ser l’expressió dels pobles. Un tema que desgraciadament encara és actualitat.

La Fira del Llibre Prohibit serà una Fira de Mostres (amb possibilitat de compra) i també una Exposició que constarà de plafons explicatius sobre moments i obres cabdals en la història antiga i recent dels llibres que han estat censurats i prohibits. I amb especial atenció a les obres de la literatura catalana.

Hi haurà una part estàtica, el que serà la Fira pròpiament, situada al Casino Llagosterenc i plaça Catalunya i una altra part dinàmica i plantejada com una ruta, que s’haurà de seguir a diversos llocs del poble.

Horari de la Fira: de 10 del matí a 8 del vespre.

Horari de la ruta dels ‘Dos Déus Literaris’: A les 13.00 h i a les 19.00 h

FIRA DEL LLIBRE PROHIBIT