la imatge del dia

La Vanguardia, 3 d'abril 2023

 

L'empresa RecycLivre ha obert fa poc delegació a Madrid:

«RecicLibros.com es una pagina web que vende libros de ocasión, original y solidaria. Desde 2008, ofrecemos a asociaciones, fundaciones, comunidades, empresas y particulares un servicio gratuito de recogida de libros para darles una segunda vida.

Una vez recolectados, los libros se clasifican y codifican informáticamente antes de ser enviados a nuestro centro logístico: Ares Services. Este último, emplea a personas con dificultades y les acompaña durante 2 años con el objetivo de volver a insertarles de nuevo en una vida laboral duradera y sostenible. Hoy, 20 personas trabajan en Ares para RecicLibros.

Los libros se venden en Internet y el 10% del precio neto de venta se dona a organizaciones benéficas.»

a quin contenidor s'han de llençar els llibres?

FRANCESC SOLER
A quin contenidor s'han de llençar els llibres?
The New Barcelona Post
17|3|2021

Hi ha moltes persones, entre les quals em compto, que no han llençat mai cap llibre, per dolent que fos. Per tant, no s’han hagut d’enfrontar mai a aquesta pregunta: A quin contenidor s’ha de llençar els llibres? En cas que un dia em decideixi a llençar-ne un, uns quants o tota la meva biblioteca —tot i que el més probable és que no ho faci mai perquè no me’n vull despendre i, en cas d’haver-ho de fer, hi ha llibreries meravelloses com les Re-Read on pots comprar i vendre llibres de segona mà en perfecte estat—, sembla elemental que caldria dipositar-los dins del contenidor blau. O sigui, el del paper i cartró.

Tanmateix, si a més del contingut tenim en compte el continent, la qüestió es complica. Hi ha llibres que es mereixerien anar a parar al contenidor gris, perquè no tenen cap valor i no se’n pot aprofitar res. D’altres, són tan tòxics que directament hauríem de poder-los dipositar en uns contenidors especials, com es fa amb les piles o els residus radioactius. Però, és clar, es comença dient que alguns llibres són perillosos i ja sabem com s’acaba: llibres censurats, prohibits o cremats, escriptors perseguits… Val més no fantasiejar-hi, no fos cas que volent desempallegar-nos dels llibres que ens emmetzinen l’ànima acabem, sense adonar-nos-en, com a Fahrenheit 451 o l’Alemanya dels anys trenta.

De fet, jo del que vull parlar, aquesta setmana, és de l’acte en si de llençar llibres perquè a Barcelona, actualment, és freqüent trobar-ne piles d’abandonats al costat dels contenidors. Hi he arribat a veure enciclopèdies senceres. Si me n’adono, és perquè qui els ha llençat no ho ha fet dins el contenidor corresponent, sinó que els ha deixat a la vista de tothom, segurament per donar-los una darrera oportunitat de salvar-se de ser convertits en pasta de paper.

Fa uns dies, vaig rescatar un d’aquests llibres abandonats. Pujava per Roger de Llúria i a la cantonada amb Provença vaig veure una capsa plena de llibres abandonats al costat d’un contenidor. Hi havia algunes obres d’Espriu en molt bon estat, però no em van temptar. Tampoc un Baltasar Porcel perquè d’ell, fa anys un dels meus escriptors preferits, ho he llegit gairebé tot. En canvi, em va cridar l’atenció a l’acte un exemplar de Bearn de Llorenç Villalonga en català que tinc pendent de llegir i sense pensar-m’hi dos cops me’l vaig emportar.

Vaig compartir la meva troballa a Twitter —amb la foto que acompanya aquest article inclosa— i vaig rebre força likes, imagino que per part de persones que celebraven que hagués rescatat aquell llibre de la seva inexorable fi, així com alguns comentaris de tuiters literats.

Enric Gomà em va preguntar de quina edició es tractava, perquè es veu que Villalonga va anar polint el seu Bearn a mesura que s’anaven reeditant. És una segona edició, de 1964.

El mallorquí Sebastià Portell em va dir que m’ho passaria pipa llegint aquest clàssic i encara em va agafar més ganes de posar-m’hi.

En canvi, la piulada d’una tal Marta Cava que no conec em va posar la por a cos: “No ho puc determinar bé, però veig que alguns llibres tenen humitat/fongs i en aquest darrer cas, si no es tracta, pot perjudicar a altres llibres”. Com que vaig veure que la tal Marta és bibliotecària, vaig pensar que devia saber de què parlava, per tant, prenent d’exemple el Procicat, vaig posat el meu Bearn en quarantena. S’estarà al despatx fins que no estigui convençut que no portarà una pandèmia de fongs a la meva biblioteca.

 

retratar van gogh amb 2.400 llibres

 

william kentridge

 

Durant 4 mesos i mig es va poder visitar al CCCB l'exposició William Kentridge El que no està dibuixat, del 9 octubre 2020 al 21 febrer 2021, concretament. La mostra era una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. Bé, ja no hi som a temps, no cal pas lamentar-se.

Un cop comprovat que com a agenda d'esdeveniments no tinc gaire futur (donar notícia d'una exposició que va durar 4 mesos i mig, 15 dies després que l'hagin desmuntada!), qui sap si podria especialitzar-me en parlar de coses caducades. Té el seu què. I molt camp per córrer. Què us sembla això? Fa bona pinta, oi? Doncs ja no hi podeu anar. En fi.

Tango for Page Turning, 2013

The hope in the charcoal cloud, 2014

Mireu també:

Loui Jover

Ekaterina Panikanova

coses que es poden fer amb els llibres

Red Data II (2009)

De la sèrie Library of the Infinitesimally Small and Unimaginably Large

Barbara Wildenboer

recollida selectiva

RAMIRO RIVERA

Recolectores de basura turcos crean biblioteca con ejemplares desechados

Vanguardia | MX

20|1|2018

Los empleados del departamento de limpieza de la capital de Turquía tienen una biblioteca de más de 4 mil ejemplares que han recogido de la basura

Un grupo de recolectores de basura de Ankara instaló una biblioteca que cuenta ya con más de 4.750 títulos, los cuales fueron rescatados de la basura durante sus horas de trabajo.

La biblioteca lleva funcionando ya siete meses en la capital turca, en una fábrica abandonada desde hace veinte años, la cual utilizan ahora los empleados de limpieza para descansar en sus horas libres, leer o jugar ajedrez, publicó del diario uruguayo El País.

Inicialmente la biblioteca fue planeada para que los basureros y sus familias pudieran llevarse los libros a casa durante 15 días, pero, ahora, está abierta a todo el mundo, dice su responsable, Emirali Urtekin.

Al menos 1.500 libros se encuentran todavía a la espera de ser colocados en los estantes, mientras que más libros siguen llegando. 

"Les hemos dado una segunda vida [...], ahora están disponibles de forma gratuita", dice Urtekin.

Los libros se clasifican en 17 categorías, aunque pronto podría haber más en esta biblioteca que abre las 24 horas para los 700 basureros del municipio de Cankaya...

a islàndia

Llibreria de la cadena Penninn Eymundsson a l'aeroport de Keflavík,

a 50 km. de Reikiavik, Islàndia.

[Font: Biblioteca Marta Mata de l'escola Orlandai] 

Vegeu també:
Ekaterina Panikanova
Loui Jover
Nicole Brauch 

a avinyonet d'una merda en fan una paret

«Avui divendres al migdia se celebrarà a Avinyonet de Puigventós un ple extraordinari per donar explicacions sobre els llibres de la biblioteca que van anar a parar a un contenidor. Dimecres, El Diari de Girona donava la llista d'autors que han vist com les seves obres s'han convertit en pasta de paper. Que han vist o que no han vist, perquè la llista inclou clàssics que fa segles (o dècades) que fan malves. Hi ha volums de Ramon Llull, Joanot Martorell, Franz Kafka, Plató, Manuel de Pedrolo, Narcís Oller, Miguel de Cervantes, Bernat Metge, Joaquim Amat-Piniella, Mercè Rodoreda, Tolstoi, Antoine de Saint-Exupéry, Camilo José Cela, Umberto Eco...Quimi Portet els va fer donació de l'obra completa de Josep Pla (aquells volums vermells de tapa dura que va publicar Edicions Destino). "Nova de trinca!", m'ha explicat. Doncs també han anat a parar tots al contenidor. D'autors vius, s'han desfet de llibres de Maria Mercè Roca, Josep Lluís Carod-Rovira, Núria Esponellà...

L'Ajuntament diu que són llibres obsolets. En total 1.390, a més de centenars que eren en caixes que no es van arribar a obrir mai. L'Ajuntament ha demanat disculpes per una banda i, per l'altra, explica que van decidir convertir la biblioteca en un espai de coworking perquè se'n feia poc ús. De coworking! A les persones que encara no estiguin al dia del lèxic enrotllat els direm que, segons la Viquipèdia, coworking és una "manera de treballar que permet que diversos professionals independents de diversos sectors comparteixin una mateixa oficina o un mateix espai de feina (amb característiques similars a les d'un cafè) on es fomenta la col·laboració, el treball en un espai comunitari i multidisciplinari, i la feina en xarxa". És per aquest motiu noble que l'Ajuntament va decidir "reciclar els llibres".

Quan fa un quart de segle vaig arribar per primera vegada a Maçanet de Cabrenys, un dia vaig parlar amb un home per saber si els interessaria que els donés alguns dels milers de llibres que acumulava a casa i que no llegiria mai més.

—Per quan l'Ajuntament faci una biblioteca... —vaig dir-li.

Em va mirar amb cara de lluç bullit i em va contestar:

—¿Biblioteca?

Dos anys després, a Barcelona, vaig canviar de pis i, com que volia fer net dels llibres que no volia endur-me al nou, vaig telefonar a dues biblioteques. Els vaig preguntar si els interessaven. Eren llibres bons i em sabia greu que no els aprofités ningú. En tots dos casos la resposta va ser la mateixa:

—Uf...Els hauríem de catalogar.

De manera que els vaig llençar al contenidor. Al gris. Més compromesos amb el reciclatge, els d'Avinyonet els han llençat al blau, no pas al groc, el verd, el gris o el marró. Que no es queixi ningú».

Quim Monzó. «A Avinyonet d'una merda en fan una paret». La Vanguardia. 11|3|2016.

[Vegeu també - - - -> Cap al contenidor blau.]

cap al contenidor blau

Més de dos mil volums, la majoria donacions

Tanquen la biblioteca d´Avinyonet i llencen el seu fons al contenidor blau

L'Ajuntament al·lega que ningú en feia ús i ara l'espai dóna cabuda a un 'Coworking' per potenciar la creativitat

Empordà.info. 01.03.2016 | 11:55

CRISTINA VILÀ

L´equip de govern d´Avinyonet de Puigventós va obrir fa poc un espai de Coworking a la sala on es trobava la biblioteca del poble. Per donar-li cabuda, però, es va procedir a treure'n els dos mil volums que integraven el fons de la biblioteca, la majoria donacions de particulars, i, després d´un temps en el magatzem i de fer-los valorar i determinar que "el seu valor econòmic era nul i la majoria eren obsolets", se´ls va "dipositar en el contenidor blau de davant de l´escola local". Aquest fet, però, ha generat molt malestar entre alguns veïns que ja recullen signatures per protestar i, fins i tot, un dels donants, l´advocat i exvicepresident del Congrés dels Diputats, Josep López de Lerma, estudia emprendre accions civils i penals contra l´alcalde, Josep Maria Bartolomé, i la regidora de Cultura, Júlia Gil.

Segons expliquen fonts de l´equip de govern, s´havien fet dos intents per dinamitzar la biblioteca –el 2011 i el 2014– però no va funcionar. No hi havia usuaris. Així que el 8 de maig passat van acordar, per ple i de forma unànime, aprovar el projecte del Coworking per "potenciar la creativitat i col·laboració entre professionals". En el període d´informació pública, no van rebre ni al·legacions ni suggeriments en contra. El projecte es va aprovar. Just per aquells temps, l´alcalde va acceptar una donació de mil llibres de López de Lerma per a la biblioteca. D´aquests en van arribar 546, en una primera remesa, que es van quedar en un magatzem "mentre es remodelava l´edifici", va dir-li Bartolomé a l´advocat. Fa dues setmanes, però, es va assabentar que havien tancat l´espai i que els llibres s´ha- vien llençat. "Em van dir que els havien reciclat. És un autèntic genocidi cultural propi de gent d´una cultura 0,0", afirma rotund l´advocat, que és del parer que caldria haver informat a tots els donants sobre què es volia fer i ells decidir el destí i, a més, que "no eren un regal, sinó una donació per a l´Ajuntament". López de Lerma explica que ell va donar volums ara difícils de trobar, tots vinculats a l´Empordà. En una nota pública, l'equip de govern ha expressat disculpes. "En cap moment vam pensar que poguéssim ferir la sensibilitat de ningú".

iniciatives solidàries

«Fa dècades, quan per afaitar-me encara feia servir brotxa, em vaig dedicar a col·leccionar-ne. Són un objecte senzill, sense pretensions, i m’agradava notar a la cara el tacte variat de les diferents cerres amb què estan fetes: de teixó, de senglar, de niló... Col·locades en una lleixa, una al costat de l’altra, cada matí triava amb quina m’afaitaria aquell dia. M’agradava observar els diferents tons dels pèls, de les vi­rolles i dels mànecs –de fusta, de porcellana, de metall– i les formes diverses: corbades, cilíndriques, pa-ral·lelepipèdiques...Fins que un dia, un aniversari, una senyora em va regalar una brotxa enorme, d'aquestes que es fan servir no pas per afaitar-se sinó per fer bonic. La vaig amagar en un calaix i vaig donar per acabada la col·lecció.

Després em va agafar per dedicar-me a les banderes de municipis. Les que més m'agraden: les de Bilbao, Sant Sebastià, Amsterdam, Torrent del Baix Empordà...Les tenia penjades al garatge fins que un dia, de retorn d'unes vacances, algú em va dur dues suposades banderes de ciutats irlandeses. Eren com les oficials però amb el nom de la ciutat, ben gros, posat al bell mig del rectangle, la qual cosa feia precisament que de fet no fossin les banderes d'aquelles ciutats. També les vaig amagar al fons d'un calaix i també vaig decidir deixar de col·leccionar-ne cap més.

Després vaig saber que, en la parla col·loquial, d'aquests regals indesitjats i estúpids en diuen pongos. Higròmetres en forma de peix, càntirs amb la cara de Bob Esponja pintada, abominables marcs per a fotos, una gran bruixa fent de caganera...Una vegada, a Figueres, fa uns anys, en un sopar amb empresaris em van obsequiar amb una ceràmica adotzenada en forma de rellotge tou dalinià, com les que venen al guiram a les botigues de souvenirs que hi ha als voltants del Teatre Museu Dalí. Només arribar a Barcelona la vaig llençar al primer contenidor que vaig trobar.

Ara, a Alemanya, una editorial ha decidit crear màquines perquè, de seguida que s'acabin aquestes festes, la gent pugui reciclar els pongos que els han regalat durant aquests dies. És una iniciativa de l'editorial Bastei Lübbe, en col·laboració amb la cadena de llibreries Hugendubel. Són vermelles, tipus vending, enormes i decorades amb dibuixos de llacets i boles de Nadal. Hi introdueixes el teu pongo per un forat i, a canvi, la màquina et dóna un llibre per un altre. Els pongos recaptats aniran a parar a organitzacions beneficència. Tot molt bonic i molt solidari, però s'ha de ser molt fill de puta per donar a la gent necessitada aquests objectes inútils i horrorosos que tu no vols a casa. Estic convençut que l'indigent al qual li toqui la bruixa caganera n'estarà ben content i cada matinada, al caixer automàtic on passa les nits, es dedicarà a imaginar qui se la podria fotre per l'orifici del final del tracte digestiu».

Quim Monzó. «Noves iniciatives solidàries». La Vanguardia. 30|12|2015.

plantar un llibre

Medio ambiente y lectura: El libro que se planta

La impresión de libros provoca un gran impacto ambiental por eso ahora, la editorial Pequeño Editor quiere compensar estos daños con una acción creativa

CAROLINA MARTINEZ. LA VANGUARDIA. 9|6|2015.

La impresión de libros provoca un gran impacto ambiental por eso ahora, la editorial Pequeño Editor quiere compensar estos daños con una acción creativa. Para ello en colaboración con la agencia FCB Buenos Aires creó "Tree Book Tree", que es un programa dedicado a producir libros hechos a mano con papeles libres de ácido, semillas y tinta ecológica.

Cuando el libro ha sido leído, puede ser plantado para que, de las semillas, crezca un árbol nuevo, con ello se ha lanzado una campaña de concientización para niños, bautizada con el nombre de “Un libro que se planta". 

Esta original campaña fue lanzada bajo el mensaje “los libros y los niños pueden crecer juntos”. Además, este proyecto, lo que pretende es enseñar a los niños, de entre 8 y 12 años, de dónde vienen los libros, algo muy necesario en una época en la que parece que todo viene de Internet o de la tecnología.

El primer libro  tiene el título “Mi papá estuvo en la selva”, que es una novela escrita con la que se pretende inculcar a los jóvenes el respeto por la naturaleza, así como la necesidad de cuidar nuestro planeta.

Es una reedición de un libro para niños de la escritora Anne Decis y el ilustrador Gusti que se había publicado hace ya años con cierto éxito. Ahora en esta nueva edición, tal y como se puede ver en el video que promociona este texto, los materiales son biodegradables y pueden volver a la naturaleza de una forma sencilla, de donde salieron para convertirse en libro.

El libro una vez terminado se puede plantear y de él comienza a germinar una planta, que con el paso del tiempo será un gran árbol de donde saldrán otros muchos libros. Todo lo que leemos forma parte de nuestra biblioteca mental y de lo que somos como personas. Por eso la lectura arraiga en nosotros y nos transforma: nos hace crecer y cambiar. El libro árbol es un libro que se planta y que forma parte de una acción que ha diseñado pequeño editor para animar a la lectura y al cuidado del medio ambiente. 

Este libro no se comercializa, sin embargo la editorial organizará eventos con presentaciones con pocos ejemplares y serán obsequiados mediante peticiones concretas al correo ibroarbol@pequenoeditor.com. La información completa sobre este libro se puede leer aquí.

papyrus es et in papyrum reverteris

la solitud de hrabal

«Fa trenta-cinc anys que treballo amb paper vell i aquesta és la meva love story. Fa trenta-cinc anys que premso llibres i paper vell, trenta-cinc anys que m'empastifo amb lletres, fins al punt que semblo una enciclopèdia, una d'aquelles de les quals prou n'he comprimit, en tot aquest temps, unes trenta tones, sóc una gerra plena d'elixir de vida barrejat amb verí, n'hi ha prou que m'inclini una mica perquè els pensaments vessin de mi, sóc culte malgrat jo mateix i vet aquí que ja no sé quins pensaments són meus, sorgits pròpiament de mi, i quins he adquirit llegint, i és que durant aquests trenta-cinc anys m'he anat amalgamant amb el món que m'envolta perquè jo quan llegeixo, de fet no llegeixo, sinó que prenc una frase bella en el bec i la xuclo com un caramel, la xerrupo com una copeta de licor, l'assaboreixo fins que, com l'alcohol, es dissol en mi, l'absorbeixo durant tant de temps que acaba no tan sols penetrant-me el cervell i el cor, sinó que circula per les meves venes fins a les arrels dels vassos sanguinis. Per regla general, en un mes premso unes dues tones, i per tenir força per a aquesta feina beneïda, durant trenta-cinc anys he begut tanta cervesa que se'n podria omplir una piscina olímpica o una bona quantitat de vivers de carpes nadalenques. Així doncs, malgrat jo mateix, m'he convertit en un savi i ara m'adono que el meu cervell és un feix de pensaments premuts amb la premsa mecànica, el meu cap sense cabells és la carbassa de la Ventafocs i jo ja sé que els temps en què tot el pensament estava inscrit en la memòria humana havien de ser molt més bells; si en aquells temps algú hagués volgut premsar llibres, hauria hagut de premsar caps humans, però tampoc això no hauria servit de res perquè els veritables pensaments vénen de l'exterior, van al costat de l'home com una carmanyola amb fideus i per això tots els inquisidors del món cremen llibres en va perquè quan un llibre comunica alguna cosa vàlida, el seu riure silenciós persisteix encara mentre el devoren les flames i és que un llibre veritable sempre indica algun camí nou que condueix enllà d'ell mateix. Quan amb els ulls penetro un bon llibre, quan despullo el text de paraules impreses, aleshores no en queda res més que pensaments immaterials que planen en l'aire, que jeuen en l'aire, que s'alimenten de l'aire i tornen a l'aire perquè al capdavall tot és aire, de la mateixa manera com la sang és i no és alhora dins la sagrada forma. Fa trenta-cinc anys que em dedico a embalar llibres i paper vell, visc en un país que sap llegir i escriure de quinze generacions ençà, visc en un antic regne on sempre ha persistit el costum i l'obsessió d'anar-se atapeint pacientment el cap amb idees i idees que aporten un gaudi indescriptible i un dol encara més gran, visc entre gent disposada a donar fins i tot la vida per un paquet d'idees ben premsades. I ara tot això es repeteix dins meu, fa trenta-cinc anys que pitjo els botons verd i vermell de la meva premsa, i trenta-cinc anys que bec gerres senceres de cervesa, no per emborratxar-me, els borratxos m'horroritzen, bec per poder reflexionar millor, per penetrar millor fins al cor mateix dels textos, perquè no llegeixo per divertir-me una mica, ni per passar l'estona, ni per agafar el son; jo, que visc en un país on la gent sap llegir i escriure des de fa quinze generacions, bec perquè el text em desvetlli, perquè la lectura em faci sentir calfred, i és que comparteixo l'opinió de Hegel que una persona noble no és necessàriament un gentilhome, que un criminal no és per força un assassí. Si sabés escriure, faria un llibre sobre la sort més gran i la desgràcia més gran dels homes. Els llibres m'han ensenyat i d'ells he après que el cel no és gens humà i que un home que pensa no ho és tampoc, no perquè no vulgui sinó perquè això va contra el sentit comú. Sota les meves mans i en la meva premsa expiren llibres preciosos i jo no puc impedir aquest flux. No sóc sinó un tendre carnisser. Els llibres m'han ensenyat el plaer i la voluptat de la devastació, sóc feliç quan diluvia, m'encanten els equips d'enderrocament, durant hores em quedo dret mirant com els dinamiters fan saltar illes de cases senceres, carrers sencers, com si inflessin pneumàtics gegants, amb els ulls devoro el primer segon, quan s'aixequen els totxos i les pedres i les bigues i un moment després les cases cauen dolçament com llisquen pel cos els vestits descordats, com després de l'explosió de les calderes un creuer transatlàntic s'enfonsa en la mar...»

Bohumil Hrabal. Una solitud massa sorollosa. Traducció de Monika Zgustova. Edicions 62, 1989. P. 9-12.

llibertat de premsa

Marianne enchaînée à une presse, fotografia del col·lectiu d'artistes Les Mariannes,
amb motiu del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa (3 de maig).

-- ---> Un shooting pour la liberté de la presse. larep.fr.

           Marianne, símbol francès [Viquipèdia] 

nicole brauch

Nicole Brauch.

Vegeu també:

· Ekaterina Panikanova.

· Loui Jover.

experiments amb la ficció

La Martha Baillie, a banda de treballar a temps parcial a la Toronto Public Library, és novel·lista i poeta; un cas de bibliotecària polifacètica, com la nostra Nuria Amat. Passa que la Martha no en té prou amb escriure i publicar els seus llibres i es dedica a perforar-los per extreure'n mostres, a clavar-hi agulles d'acupuntura o, senzillament, a fer-ne pitis (cigarretes, que diu la norma). Aquí ho explica tot.

[Font: Paris Review. Smoke This Book, and Other News]

fermalls

House of Ismay.

PRENDIDOS A LA LITERATURA

“Cuando mi copia de segunda mano de Matar a un ruiseñor, la novela de Harper Lee, comenzó a deshacerse en mis manos, pensé en cuántas personas la habrían leído desde que fue impresa a fines de los ’60 y quise preservarla de alguna manera”, cuenta la británica Sarah Pounder sobre la génesis de un proyecto que ha dejado a más de un bibliófilo chocho de contento. Y a otros, no tanto. Porque, en efecto, los broches cuidadosamente diseñados y fabricados por la muchacha con base en Londres están hechos a base de libros. Ejemplares rotos o casi destruidos que la dama encuentra y recicla, creando elegantes y artesanales prendedores que capturan el espíritu del título que les ha dado la vida. Así, cada producto de House of Ismay (tal es la marca de Pounder, que tiene tienda virtual en el sitio Etsy) llega con bonitillo nivel de detalle: para El viento en los sauces, una rana; El señor de las moscas, una mosca; Las aventuras de Sherlock Holmes, una pipa. Adorables, fácilmente identificables, con respaldo de madera y varias capaz de barniz más el alfiler trasero, esta licenciada en Artes del libro continúa sumando sus económicos modelos. Y desafíos. Habrá que verla cuando llegue el turno de “abrochar” títulos como El hombre invisible. O el Discurso del método. 

Página|12.

08001 bcn

Fotografies de Marcella Grassi.

BCN RE.SET- LLIBERTAT
La biblioteca dels llibres perduts
Anupama Kundoo
Plaça Salvador Seguí.

El projecte BCN RE.SET presenta un circuit urbà amb set instal·lacions artístiques i arquitectòniques per diferents espais públics de la ciutat, que proposen una reflexió sobre conceptes com identitat, llibertat i democràcia.

[...] L'arquitecta Benedetta Tagliabue (EMBT / Fundació Enric Miralles) i el director d'escena Àlex Ollé (La Fura dels Baus) duran a terme el 2014 una important intervenció a la ciutat. Dins dels actes de commemoració del Tricentenari BCN, alguns dels espais públics més emblemàtics de Barcelona canviaran el seu aspecte amb un conjunt de set instal·lacions artístiques i arquitectòniques que proposen una reflexió sobre conceptes com identitat, llibertat i democràcia.

La primera instal·lació s'inaugurarà el 29 maig del 2014 al Parc de la Ciutadella. Inspirada en l'antiga muralla de Barcelona i la seva posterior destrucció, simbolitzarà la recuperació de la ciutat per part dels seus ciutadans. La idea de reconstrucció i destrucció de la muralla/els murs del món donarà pas, el dia 11 de juny, a la inauguració de sis instal·lacions efímeres dissenyades per sis arquitectes internacionals en col·laboració amb les principals escoles d'arquitectura i disseny de Barcelona. 

1.Ciutadella. Instal·lació central. Benedetta Tagliabue(EMTB)i Àlex Ollé. Parc de la Ciutadella

2.Identitat. Urbanus (Liu Xiaodu, arquitecto). Escola La Salle (URL). Pl Nova

3.Llibertat. Anupama Kundoo. Escola IAAC. Pl. de Salvador Seguí

4.Europa. Urban-Think Tank (Alfredo Brillembourg). Escola ESARQ (UIC). Pl del Mar

5.Diversitat. Odile Decq. Pl dels Àngels

6.Democràcia. Peter Cook. Pl de la Mercè

7.Memòria. Grafton Architects. Escola Elisava. Arc de Triomf

[Font: Bcn.cat.  Arquitectura efímera als carrers de la ciutat]

loui jover

If you couldn’t be an artist, what would you do?

If i couldn’t be an artist i would do nothing. i would just sit and read, i guess if i had to have a job i would want to be a night janitor in a library so i could sweep very quickly then sit and read the rest of the shift away. other then that i would want to see if i could fly off cliffs without wings or live under the sea without breathing. If i am alive i can be an artist there is no real other option (apart from that library position).

SAACHTI ART. From the Studio of Loui Jover.

Loui Jover a Tumblr i a Facebook.

V(egeu) T(ambé) -----> Ekaterina Panikanova.

alicia martín

Biografías, 2005. Casa América (Madrid)

Singularidad, 2012. Cidade da Cultura (Santiago de Compostela)

«Alicia Martín (Madrid, 1964) utiliza el libro como materia central de su trabajo. Éste protagoniza en exclusiva sus fotografías, dibujos, esculturas, instalaciones o animaciones videográficas.

Los libros son representados, pero la mayor parte de las veces utilizados tal cual, como en sus grandes piezas escultóricas, construidas a partir de cientos de libros tomados al azar y mezclados los unos con los otros sin que parezca importar su contenido individual, subordinado a su papel como elemento constructivo. De éstas, las más espectaculares son las instalaciones urbanas en las que cascadas de libros surgen como un torbellino de los huecos de una fachada, pugnan por salir de sus grietas o a veces colonizar sus espacios principales.

Sin embargo, aunque cada libro no sea sino una pieza más, no puede obviarse su significado antropológico, y Alicia reflexiona sobre el libro como objeto cultural y representación física del conocimiento, y sobre la memoria bibliográfica en relación con la acumulación de saberes y su clasificación e interpretación.

La obra de Alicia Martín forma parte de colecciones españolas como la del MNCARS, MUSAC, Artium, etc. Y ha sido mostrada en múltiples galerías, museos y espacios públicos por todo el mundo.»

[Font: La Gran]

-----> «El libro me eligió a mí». Entrevista a Alicia Martín. A: Nicola Mariani. Arte y sociedad.