sodoma i modorra

  Gentilesa d'en Miquel Vilardell.

El día empezaba lo mismo que cualquier otro. Atrincherado tras mi mostrador de la planta principal, me puse a mirar a las chicas de pechos erguidos subir con agitación la amplia escalera de mármol que conducía a la sala de lectura principal. La escalinata era imitación de una que había en Versalles, vaya usted a saber dónde, pero estas chicas, hijas de curtidores italianos, obreros polacos de la cerveza o peleteros judíos, no eran precisamente marquesas, con sus taleguillas de torero y sus jerséis. Tampoco eran Brenda: cualquier impulso sexual que ellas me provocaran había de considerarse meramente académico, para pasar el espantoso día. De vez en cuando miraba el reloj, pensando en Brenda, y aguardaba la hora de comer, y luego la de después de comer, cuando me tocaba ocuparme de la Oficina de Información, en el piso de arriba, y John McKee, que sólo tenía veintiún años pero que ya llevaba tiras elásticas en las mangas de la camisa, bajaría ceremoniosamente las escaleras para dedicar toda su asidua atención a ponerles a los libros sus correspondientes sellos de entrada y salida. John MacTiraselásticas era alumno de último curso en el Newark State Teachers' College, donde estudiaba la clasificación decimal Dewey en que consistiría todo su futuro profesional. A mí me constaba, en cambio, que mi futuro profesional no estaba en la biblioteca. Y, sin embargo, algo se había hablado —me había enterado por el señor Scapello, un viejo eunuco que, sepa Dios cómo, había aprendido a disfrazar la voz, de modo que pareciese la de un hombre— de que a mi regreso de las vacaciones de verano me pensaban poner al frente de la Sala de Libros de Referencia, un puesto que llevaba vacante desde la mañana en que Martha Winney se cayó de un taburete muy alto, en la Sección de Enciclopedias, y se hizo polvo el conjunto de frágiles huesos que en una persona que no hubiera cumplido la mitad de sus años habría conformado las caderas.

Eran muy raros, mis compañeros de la biblioteca; y, en realidad, había muchas horas en que no acababa de entender muy bien cómo había ido a parar a ese sitio, ni por qué seguía aquí. Pero el caso era que seguía en él y, transcurrido un tiempo, empecé a esperar pacientemente el día en que fuera al servicio de caballeros a fumar un cigarrillo y, mientras expelía el humo contra el espejo, me fuera dado comprobar que en algún momento de la mañana me había puesto pálido y que, bajo mi piel, igual que McKee y Scapello y la señorita Winney, había una fina capa de aire que separaba la sangre de la carne. Alguien me la había metido ahí mientras yo le ponía el sello a un libro, y, de ahora en adelante, mi vida ya no consistiría en tirar cosas, como la de la tía Gladys, ni juntar cosas, como le pasaba a Brenda, sino en dejarme ir, en amodorrarme. Era lo que empezaba a temerme y, sin embargo, en mi nada musculosa devoción al trabajo, a ello iba arrimándome, en silencio, igual que la señorita Winney se arrimaba a la Enciclopedia Británica. Ahora, su taburete estaba vacío, esperándome.

Philip Roth. Goodbye, Columbus. Traducció de Ramón Buenaventura. Seix Barral, 2007. P. 47-48.

dotze raons per llegir stoner

Una prèvia: Stoner va ser una de les meves lectures de l’estiu. Aprofitava qualsevol estona lliure per llegir-lo i sempre mirava de tenir un llapis a la vora per poder anar prenent notes. El llegia sabent que tot el que em suscitava la seva seva lectura ho compartiria en un club de lectura. Quan va arribar el dia, em vaig trobar en una llibreria amb gairebé trenta persones que havien fet “una altra lectura” d’Stoner. I això encara va fer que la trobada fos més enriquidora.

I les raons…

Perquè és un llibre que va de menys a més.

Perquè els sentiments que et desperta el protagonista poden arribar a ser totalment contraposats.

Perquè parla de les misèries del món universitari nord-americà i et fa desitjar que algú t’expliqui les de “casa nostra”.

Perquè en tot el llibre hi traspua la incongruència humana.

Per la importància dels espais en la narració; les seves descripcions són molt rellevants en el desenvolupament de la novel·la.

Perquè la traducció d’Albert Torrescasana no grinyola gens i, a més, aprens el significat de paraules com: sinecura, cruix, sanguinyols, trivi, elucidacions.

Perquè hi ha imatges molt potents que t’enxampen i t’agradaria rellegir repetidament, sense manies…

«Una vegada, després de la classe del vespre, va tornar al seu despatx, es va asseure davant de l’escriptori i va intentar llegir. Era hivern i, com que havia nevat durant el dia, el paisatge estava cobert d’una blancor suau. Com que al despatx hi feia molta calor, va obrir la finestra situada més a prop de l’escriptori perquè l’aire fred entrés a la cambra. Va respirar fondo i va deixar deambular els ulls per la terra blanca del campus. Mogut per un rampell, va apagar el llum de l’escriptori i es va asseure en la calorosa foscor del despatx; mentre l’aire fred li omplia els pulmons, es va inclinar cap a la finestra oberta. Va sentir el silenci de la nit hivernal, i va tenir la sensació que, sense saber com, percebia els sons absorbits pel delicat i intricat ésser cel·lular de la neu. Sobre la blancor no es movia res; era una escena morta que semblava que l’estirés per xuclar-li la consciència, alhora que s’enduia el so de l’aire i l’enterrava sota aquella tovor freda i blanca. Se sentia arrossegat cap a la blancor, que s’estenia fins on li arribava la vista, i que era una part de la foscor des de la qual brillava, del cel clar i ras sense altura ni fondària. Durant un instant, va tenir la sensació que abandonava el cos que seia immòbil davant la finestra; i mentre sentia que se n’esmunyia, tot -la blancor plana, els arbres, les columnes altes, la nit, les estrelles llunyanes- li va semblar increïblement minúscul i remot, gairebé com si quedés reduït al no-res. Llavors, darrere seu, es va sentir el so metàl·lic d’un radiador. Es va moure i l’escena es va recompondre. Amb un alleujament curiosament malgustós, va encendre el llum de l’escriptori. Va agafar un llibre i uns quants papers, va sortir del despatx, va enfilar pels passadissos foscos i va travessar les amples portes dobles de darrere la Jesse Hall. Va tornar a casa caminant a poc a poc, conscient de cada passa que feia cruixir la neu dura amb una potència esmorteïda.» (p. 215-216)

Perquè parla de l’amistat i l’amor.

Perquè és una novel·la d’el·lipsis, on és important allò que s’explica i allò que no s’explica.

Perquè parla de literatura; també d’ensenyar literatura…

Perquè en William Stoner és un home dividit, i això el fa molt interessant. Mentre algunes el considerem un ésser immòbil davant la vida, d’altres creuen que ell decideix el que fa en qualsevol moment.

Perquè l’últim capítol és de traca i mocador.

Susanna Àlvarez Rodolés. 12 raons per llegir Stoner. Nervi. 26|11|2012.

aritmètica recreativa

paraula de traductor

Traduir un clàssic recuperat: ‘Stoner’ de John Williams

Albert Torrescasana. Banyoles.  / 29.09.2012

Si, amb pocs dies de diferència, el flamant Núvol i la llibreria de referència de la ciutat on vius et proposen que els facis cinc cèntims d’una novel·la que has traduït —fet insòlit!— i que, com aquell qui diu, tot just acaba de sortir del forn, deu ser perquè la novel·la en qüestió s’ho val.

De fet, jo estic convençut des de fa uns quants mesos, fins i tot abans d’enllestir la feina, que Stoner, de John Williams (1922-1994), no és tan sols una de les millors novel·les que he tingut la sort de traduir —a l’altura, sens dubte, del podi que fins ara ocupaven McEwan, Eugenides i Seth—, sinó que fins i tot dubto que d’ara endavant me’n puguin oferir gaires que li facin ombra. Si penseu que escombro cap a casa, oblideu-vos-en: només cal que volteu una mica per Amazon o que llegiu les ressenyes que n’han publicat els diaris més importants del món: us costarà trobar-ne una de  negativa.

Stoner és el que molts crítics anomenen un clàssic oblidat; de fet, una de les expressions recurrents a l’hora de definir-la és «obra mestra infravalorada». L’actor Tom Hanks la resumeix amb un parell de frases tan encertades com dignes de Forrest Gump: «Es tracta simplement d’una novel·la sobre un paio que va a la universitat i es converteix en professor. Però és una de les coses més fascinants que he llegit mai».

S’hi narra la vida de William Stoner, un fill de grangers d’un poble perdut de Missouri que va a la universitat a estudiar agricultura i que, en descobrir el món de les lletres, canvia de carrera i, un cop llicenciat, exerceix de professor a la mateixa facultat on va estudiar fins que es jubila. Durant aquests anys, que abracen bona part de la primera meitat del segle XX, el protagonista imparteix les classes que li assignen, es casa amb una dona inestable, té cura de la filla, s’enamora i intenta trampejar les vicissituds de la vida, tant en l’àmbit familiar com en el docent, així com la convulsió que afecta el món i, de retruc, a ell.

Williams, amb una prosa entenedora, precisa i desproveïda d’artificis, aconsegueix que la vida grisa d’un acadèmic desperti constantment l’interès del lector. La clau de l’èxit resideix en l’honestedat i la noblesa amb què escriu, lluny de la pretensió i del virtuosisme. És una literatura que neix del pur plaer d’escriure, que atrapa amb aquella màgia que t’empeny a continuar llegint, i que, sense entretenir-se en descripcions enfarfegoses, ofereix escenes commovedores i apassionants, amb un rerefons de solitud i de conflicte intern perpetu.

La subtilesa de la prosa de Williams és tan excepcional que el protagonista tant pot ser considerat un heroi com un perdedor, un lluitador perseverant com un resignat abúlic. El cas és que l’autor se les enginya per endinsar-se amb una seguretat sorprenent en les misèries i els misteris més insondables de l’ànima humana, i se’n surt amb un mestratge que a estones recorda els Dublinesos de Joyce i que, en algunes escenes i reflexions, et transporta irremissiblement a A la platja de Chesil de McEwan.

caro diario

Dijous 22 de març (1934)

Hem llegit un solt al "Diari de Vic" formant part d'una nota d'Esquerra Republicana de Catalunya i signada pel Sr. Modest Nicolau amb unes falses acusacions sobre la nostra actuació a la Biblioteca. Deia el comentari que havíem afirmat, a la demanda d'un lector d'unes obres de Dumas o de Voltaire, que nosaltres no teniem obres excomunicades: afirmació que nosaltres no podiem fer ja que nosaltres tenim a la Biblioteca les obres d'aquests autors i d'altres que figuren a l'índex. Parla també de la qüestió de les cintes monàrquiques referint-se a la qüestió suscitada l'any anterior.

No cal dir que ens ha molestat extraordinariament aquesta campanya més quan com ja hem dit no té absolutament cap fonament i tenint en compte que el mateix sot-signant no ha estat mai a la Biblioteca.

Comunicarem a la Central de Biblioteques Populars aquest afer.

*  *

La qüestió de les cintes monàrquiques:

Divendres 2 de juny (1933)

M'han notificat oficiosament que hi ha algú interessat en molestar-nos respecte a una col·lecció d'obres que segons ells porta una insígnia monàrquica. No he fet cas de la notícia però en parlaré n'obstant al Sr. Rubió.

Dimecres 7 de juny (1933)

He escrit al Sr. Rubió notificant-li la denúncia feta per alguns elements extremistes sobre les cintes de punt que hi ha en algunes col·leccions de llibres.

Divendres 9 de juny (1933)

He rebut contestació del Sr. Rubió sobre la denúncia feta a la Biblioteca aconsellant-me que no faci cas de les insídies i que donarà curs a l'assumpte.

Dimarts 4 de juliol (1933)

Hem tramés a la Central de Biblioteques Populars alguns dels llibres de la col·lecció Araluce per canviar les cintes tal com va encarregar-me el Sr. Rubió.

un dissident

JOSE VALDIVIA
6 abril 2013 - 9:30
STONER de John Williams

En mi opinión es una versión desoladora de “Adiós, Mr. Chips”, novela que se publicó en 1934, y que se llevó al cine en 1965. Las dos tratan el mismo tema, la vida de un profesor de literatura desde sus inicios hasta su muerte. Muchas situaciones son superponibles: por ejemplo, la marcha de los alumnos a la segunda guerra mundial, y el clima de tristeza que va envolviendo la universidad a medida que van llegando las listas de los jóvenes han visto truncada su vida en el frente…O, también, ese feo asunto con un alumno, y que es el motivo por el que Mr. Chips, igual que Stoner, tienen serios problemas disciplinarios con las autoridades del centro. Si las novelas de ambiente universitario constituyen un género (novelas de “campus”), ésta es una de ellas.

Da la impresión de que el autor ha construido un personaje “perchero” para poder ir colgando en él todo tipo de penalidades, fracasos y frustraciones. Y así poder arrojarlo sin contemplaciones a una vida gris, solitaria, tristemente incomunicada. La incógnita que, sin embargo, no llega a resolverse es: ¿por qué Stoner es como es? Grave asunto, teniendo en cuenta que toda la historia gira en torno a las peculiaridades vitales y personales del protagonista. Un antihéroe que ha venido al mundo a encajar golpes y más golpes. Sin embargo, me da que esos golpes nos son los mismos de los que hablaba César Vallejo cuando decía: “Hay golpes en la vida tan fuertes…Yo no sé! Golpes como los del odio de Dios; como si ante ellos, la resaca de todo lo sufrido se empozara en el alma…Yo no sé”.

No, los golpes que recibe Stoner son más bien penosos contratiempos que se le van de las manos porque el autor no le ha dotado de un carácter adecuado. No es indiferencia lo que él siente por todo lo que le sucede (no es un Bartlevy); lo suyo es peor; es una mezcla de cobardía, conformismo y temperamento acomodaticio. Demasiadas taras sin cuento para ser consistente. El resultado de todo eso es un personaje crispante, y una novela que me recuerda el numerito de la chistera ejecutado por un mago sin gracia.

Ya digo, el protagonista, Bill Stoner, está predestinado desde la primera página a ser un infeliz; un desgraciado, sin pizca de coraje, que se escabulle como puede de los problemas y dilemas que le plantea la vida; lo cual, por otra parte, no hace más que acrecentar su infelicidad. Su dedicación a la docencia le permite sublimar sus repetidos fracasos y frustraciones. Y aquí, la paulatina entrega a la literatura funciona como una vía de escape más que como una verdadera pasión. Y aunque el autor se afana por crear ese efecto, no consigue transmitirlo en ningún momento; la explica, sí; pero no la vemos por ningún lado. El soneto de Shakespeare que Stoner no sabe comentar en su primer día de clase, y que constituye para Stoner un acontecimiento deslumbrante, a consecuencia del cual opta por dedicar su vida a la literatura, se queda ahí, sin que nunca más sepamos de él, ni se nos revele cuál es la explicación que Stoner no supo darle. Y eso que el autor se toma la molestia de copiarlo completo. Siendo esto así, ¿qué pinta el soneto en la novela?

La relación de Stoner con sus padres es la hostia. La relación familiar es tan distante y tan carente de afecto verdadero, que dan ganas de preguntarles de qué planeta han salido.

Sin amigos de verdad, su vida rápidamente se convierte en un infierno. Infierno al que Edith, su esposa, una especie de pija histérica, inestable y brutalmente sádica, no dejará de empujarlo para que se vaya cociendo, irremisiblemente, a fuego lento.

La relación adúltera que Stoner mantiene con una alumna, Katherine Driscoll, es bochornosamente convencional y previsible. Pero lo peor es el final innoble de esta relación. Una relación que llegará a convertirse en el tema de chascarrillos y murmuraciones. Sin embargo, el ambiente puritano del centro obligará a depurar semejante conducta y, Stoner, después de desahogar en la generosa alumna todo el apetito sexual que la tarada de su mujer le ha negado durante años, aceptará como cosa irremediable el fin de esta relación. Pero es ¡ella! la que tiene que sacrificarse y abandonar la universidad para que él pueda seguir adelante con su triste vida y, claro, sus maravillosas clases de literatura inglesa medieval.

El antagonista de Bill Stoner, el decano Holly Lomax, es un tipo despreciable, un hijo de puta que le hace la vida imposible. Pero Bill siempre rehúye el enfrentamiento, sencillamente porque Lomax es más poderoso que él, y él, a fin de cuentas, es un tipo acomodaticio y cobarde. No hay grandeza, valentía ni arrojo en sus resoluciones.

Otro episodio decepcionante es el pulso que le plantea un alumno díscolo, cojitranco y sinvergüenza. Dicho alumno, para colmo, es el protegido de Lomax, sin que lleguemos a saber por qué. El tal fulano, Walker, respaldado por el mezquino Lomax, orquesta una campaña difamatoria contra Stoner que arruinará todas sus expectativas profesionales. En algún momento se insinúa tímidamente que entre Lomax y Walker puede haber algo (los dos son cojos); pero el asunto lo liquida el director del centro, Finch, con un “eso es mejor no indagarlo”. En cualquier caso, después de este inexplicado episodio, Walker desaparece de la novela, y nunca más volvemos a saber de él, a pesar de que permanece siendo profesor del centro (suponemos que desastroso, tal como había pronosticado sin éxito Stoner; pero esto nunca lo llegaremos a saber).

La hija que tienen Stoner y Edith también crece siendo una amargada, y termina emputecida. Qué menos, con esos padres que le han tocado. De modo que, en cuanto llega a la adolescencia, se queda embarazada, a propósito, de un chavalote cualquiera. Por cierto, este chico tampoco se libra de que el autor lo mande a morirse en la guerra. Luego la hija termina alcoholizada, lo cual sigue sin torcer la trayectoria de Stoner, que mete el asunto de su hija en el saco donde ha ido metiendo todos sus trastos rotos. Y sigue con sus clases.

A mi modo de ver, hay otro desajuste general en la novela, y es que el tono almibarado y presuntamente poético que utiliza el narrador no casa con la desolación de los hechos que narra. Y tal vez sea esa la mayor incoherencia de la novela. Es evidente que John Williams no es Onetti ni Faulkner.

El segundo gran error de la novela es que la pasión de Stoner por los libros en realidad no es más que otro atributo que el autor le ha colgado a su atribulado personaje, y que si lo aceptamos es sólo porque lo dice el autor, no porque lo veamos. La literatura funciona en esta novela como un telón de fondo en un teatro de marionetas.

[És un comentari a la ressenya de Stoner, signada per Antonio Lozano i publicada en la revista Qué leer. Aquí.]

de quatre potes

Zohara. Art on tights.

reemissió: viure a la frontera

- El Estado que nació cuando usted tenía cuatro años, Checoslovaquia, acaba de dividirse...

-Contestaré con una anécdota:

Polonia ha sido dividida cinco veces, creo. Durante una de esas divisiones, la frontera entre la Rusia zarista y Polonia atravesaba una aldea judía y, dentro de ella, la vieja casa de un judío. Las comisiones polaca y rusa, que marcaban la futura frontera, entraron en el patio del judío y le preguntaron: "La línea de la frontera sigue de tal modo que usted tiene la posibilidad de elegir, ¿dónde quiere vivir, en Polonia o en Rusia?".

El judío se alegró: "¡En Polonia!". Y el comisario polaco marcó la casa en la parte polaca y sonrió: "Me alegra que sea usted un patriota". Pero el judío contestó sencillamente: "¡Qué va, si no quiero vivir en Rusia es porque allí hace mucho frío!".

Monika Zgustova. «Entrevista a Bohumil Hrabal». La Vanguardia. 21/2/1993. P. 52-53.

Si us ve de gust, la podeu llegir sencereta: pàgina 52 i pàgina 53.

Apunt publicat el 20|gener|2012.

l'enigma del rebuig editorial

Una de les pitjors dites que hi ha és la que ens vol convèncer que s’aprén més de les errades que dels encerts, ja que d’alguns fracassos no aconseguim refer-nos; en canvi, l’èxit sempre ens empeny cap endavant. La majoria d’escriptors ho saben molt bé perquè han patit en solitud la duresa del rebuig editorial. Aquella carta, aquell correu, aquell silenci que indica de manera inequívoca que el seu manuscrit no serà publicat. Si més no, de moment, perquè un dels enigmes més grans de la indústria editorial continua sent el motiu pel qual unes obres veuen la llum i altres són condemnades a les tenebres de l’oblit.

Dies enrere, un editor em comentava que ja no es veia amb cor de publicar novel·les que no poguera condensar en una frase publicitària que captivara (despertara?) el seu equip comercial. No han canviat molt les coses, doncs, des que l’editor de Simon&Shuster declinara contractar La conxorxa dels ximples, de J. K. Toole, adduint que l’obra “no tractava de res en concret”. Incapaç d’assumir tanta incomprensió, Toole es va suïcidar, i per culpa d’aquest fracàs en vida ens hem perdut les obres excepcionals que el talent d’aquest Pulitzer pòstum ens havia d’obsequiar.

Hi ha un suau vel de llegenda que recorre les anècdotes de grans obres que no ho van tenir fàcil per a ser editades. Així, Íñigo García detalla en Éxito. Un libro sobre el rechazo editorial (Trama, 2010) que el Harry Potter de J. K. Rowling va passar per 18 editors abans de rebre una resposta positiva; el Joan Salvador Gavina, de R. Bach, va ser rebutjat 18 vegades; els Dublinesos de James Joyce, 22; i el Carrie d’Stephen King, 30. També a El codi Da Vinci li va costar trobar editor al nostre país… Però tornem a la literatura amb dues pífies d’editors que, temps a venir, guanyarien el premi Nobel: T. S. Eliot, aleshores a Faber&Faber, va rebutjar La rebel·lió dels animals d’Orwell per “incomoditat” amb el contingut polític de l’obra, mentre que André Gide, en el comité de lectura de La Nouvelle Revue Française, lamentaria sempre haver dit que no a la primera versió d’A la recerca del temps perdut, de Proust.

No sempre l’editor és negligent, de vegades també és diligent. El rècord al retorn més ràpid d’un manuscrit ens el descobreix Manel Joan i Arinyó en les pàgines de L’atzucac del perdedor (Onada, 2010). Es tracta d’un original que l’autor de Cullera va dur a l’editor en mà a les 11 del matí aprofitant una hora lliure a l’institut i que va trobar miraculosament a casa, retornat per missatger i amb nota justificativa… abans de l’hora de dinar!

La negativa d’un editor acostuma a revestir-se de paraules buides en una carta estàndard que, com apunta Enrique Vila-Matas, constitueix un gènere en si mateix. Anys enrere, la web lulu.com oferia un servei de transformació d’aquests comunicats en paper higiènic. És una idea (higiènica, per descomptat!), ja que el rebuig és una part inherent a l’ofici d’escriure. Cal comptar-hi. En tot cas, l’escriptor, com a bon lector, ha de saber també llegir entre línies aquells textos i, potser amb l’autoestima tocada, recordar el mite de Proust, Joyce i tants d’altres abans de revisar per enèsima vegada el seu treball i intentar l’assalt a un editor més receptiu, més adequat o, senzillament, menys ocupat. Aquell que l’acollirà al seu catàleg i, aleshores sí, l’ajudarà a continuar aprenent.

Joan Carles Girbés. «L'enigma del rebuig editorial». El País.  16 OCT 2013.

ackermann's repository

The Repository of arts, literature, commerce, manufactures, fashions and politics, fue un periódico ilustrado británico con periodicidad mensual publicado desde 1809 a 1829 por Rudolph Ackermann. Llamado comúnmente Ackermann's Repository. En su día, tuvo una gran influencia en el gusto inglés en moda, arquitectura y literatura. Cubría artículos sobre las bombas de agua, gas del alumbrado, ropa, muebles, diseños de habitación, casas y fincas, las prensas litográficas, junto con figurines y diseños de muebles entre otros muchos temas.

Las ilustraciones fueron lo más destacado de esta revista. En esta época antes de la fotografía, todas las láminas impresas están coloreadas a mano (más de 1.400 entre todos los volúmenes). Thomas Rowlandson y otros distinguidos artistas eran contribuyentes regulares de sus ilustraciones.

César Ojeda.  Repositorio Ackermann. Odisea 2008.

[Font de les imatges: Regency furniture book lover. Bookpatrol.]

I, si en voleu més:

 Regency Furniture 1809 -1815: Ackermann's Repository Series 1. EKDuncan.

l'amor pels llibres, diguem-ne

Edicions 62 acaba d’editar la novel·la Stoner, de John Williams, i li ha posat una coberta molt bona. Stoner és una d’aquells llibres que han tingut una segona oportunitat: es va publicar el 1965, però una reedició als EUA i després l’èxit sorprenent en castellà (a l’editorial Baile del Sol) l’han rellançat. La novel·la descriu la vida de Stoner, un noi retret i sofert, que viu a pagès i va a la universitat per estudiar Agricultura. Un dia, en una classe d’anglès, viu una mena d’epifania i intueix que la seva existència només tindrà sentit si es dedica a la literatura. Amb el temps esdevé professor, però la rutina es va menjant l’espai de la seva vocació.

La coberta en català és un encert perquè transmet la barreja d’angoixa i passió somorta que és la vida de Stoner. S’hi veu el dibuix d’un home que llegeix en una butaca, a la claror d’un llum de peu, i l’envolta una biblioteca altíssima, amb els prestatges plens de volums, tan imponent que aclapara. És una coberta que atraurà un tipus de lector molt específic: aquell que sent, diguem-ne, amor pels llibres. L’arc és ampli i abraça moltes devocions, des de la més ingènua a la més fetitxista o fins i tot la sectària. Per això aquesta mena de cobertes solen funcionar. Penseu, per exemple, en la de Jo confesso, de Jaume Cabré: un nen que intenta abastar un volum (¿prohibit?) d’un prestatge massa alt.

No sé si ha passat tota la vida o és una moda, però els últims anys s’han publicat molts títols en què la lectura i les llibreries són el tema central. Per exemple Firmin, de Sam Savage, amb la rata que parla de llibres mentre se’ls va menjant. O La librería, de Penelope Fitzgerald. O La lladre de llibres, de Markus Zusak. O La dona de paper, de Rabih Alameddine. O La librería ambulante, de Christopher Morley, que en pocs mesos ja du quatre edicions. O com amb tots els gèneres, hi ha obres de qualitat i monuments a la cursileria. Em pregunto si aquesta atracció per les novel·les sobre llibres no és també una forma d’autoestima: llegir per reforçar una fidelitat, sentir-se part d’una comunitat gairebé clandestina.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de juny del 2012.

a la fira de mostres

Estand de la firma Camper dissenyat per Nendo.  Bread & Butter, Barcelona, gener de 2009.

[Font: dezeen magazine. Camper display by Nendo]

curs pràctic de resistència passiva

De mica en mica ens adonem que Stoner perd totes les batalles. Després d’entrar en el matrimoni d’una manera tan imprevisible com a la universitat, es converteix en víctima també en l’esfera privada. Durant desenes de pàgines, cedeix el protagonisme a l’esposa, un ésser mancat de coneixement i de compassió, incompetent i tanmateix hàbil a l’hora de maniobrar. Com a la universitat, Stoner cedeix terreny sense oposar resistència. Fins i tot cedeix la filla, un dels pocs personatges que li feien passadora l’existència. 

Per sort, amb els anys va trobant a la universitat el que ha deixat d’existir a la seva llar. Llegim-ho en la feliç traducció d’Albert Torrescana: «Començava a ser un bon professor, cosa que es reduïa a ser un home per a qui el seu llibre és la veritat, un home a qui s’atorgava una dignitat artística que no té gaire relació amb la seva estupidesa, amb la seva feblesa o amb la seva ineptitud com a persona». I quan la universitat li falla, apareix un jove consol als seus maldecaps. Durant unes pàgines, troba la felicitat i compon una teoria versemblant sobre l’amor: «A la primeria de la seva joventut, l’Stoner havia considerat l’amor com un estat vital absolut al qual podies accedir si tenies sort; quan ja era més madur, havia resolt que era el cel d’una religió falsa que havies d’observar amb una incredulitat enjogassada, amb un menyspreu benèvol i familiar, i amb una nostàlgia enutjosa. Ara, en plena edat adulta, començava a entendre que no era ni un estat de gràcia ni una il·lusió; ho veia com un acte humà de conversió, una condició inventada i modificada diàriament i en tot moment, per la voluntat i la intel·ligència del cor». Fatalment, però, aquest interval de joia també s’acaba. Llavors la buidor es fa encara més colpidora. 

Amb el que hem resumit fins ara, és possible que alguns lectors estiguin pensant en els contes de fades o en el Job de l’Antic Testament. En tots dos casos, topem amb personatges d’una peça, invariablement virtuosos i  pacients, envoltats de desgràcies i maldat. Tant Job com els personatges dels contes infantils són posats a prova per després rebre una recompensa proporcional als seus mèrits. No és el cas de Stoner, creat per afrontar un seguit de patiments sense remissió: «Es va adonar de la inutilitat que representava comprometre’s de ple amb les forces fosques i irracionals que impulsaven el món cap al seu final incert». 

La novel·la de Stoner ens pot servir per entendre altres personatges literaris que han convertit la resistència passiva en la seva raó de ser. Em refereixo a Wakefield i Bartleby, tots dos protagonistes de contes homònims escrits a mitjan segle XIX. 

Wakefield, de Nathaniel Hawthorne, abandona la seva dona, s’estableix de manera anònima en una casa pròxima i al cap de vint anys torna a la llar com si n’acabés de sortir. Bartleby, de Herman Melville, es nega a complir les ordres del seu cap amb una frase cortesa però nítida: «Preferiria no fer-ho». Encara que segueixen essent enigmàtics, tots dos resulten més comprensibles després que coneguem Stoner, l’home que no protesta ni es rebel·la, i a qui no costa imaginar fent aquests papers que resultarien incomprensibles en altres personatges. 

Vicenç Pagès Jordà. Biografia d'un lector. Stoner-John Williams.

(Publicat a l'Avenç núm. 382, any 2012. P. 62-63. «Wakefield, Bartleby, Stoner»)

totxos

Brick Books, Daryl Fitzgerald.

mots són maons

«Les livres ne se font pas comme les enfants, mais comme les pyramides, avec un dessin prémédité, et en apportant de grands blocs l’un par-dessus l’autre à force de reins, de temps et de sueur, et ça ne sert à rien! et ça reste dans le désert! mais en le dominant prodigieusement. Les chacals pissent au bas et les bourgeois montent dessus, etc.»

Flaubert. Carta a Ernest Feydeau (1857)

*

Els llibres no es fan de la mateixa manera que es fan els nens: es fan com les piràmides. Hi ha un pla llargament meditat, i llavors grans blocs de pedra es col·loquen l'un damunt de l'altre, i és una feina que trenca l'espinada, fa suar i pren molt de temps. I tot això per a no res! Senzillament és al desert! Però hi sobresurt espectacularment. Els xacals s'hi pixen a la base, i els burgesos s'hi enfilen de quatre potes, etc.

(El text en català i el títol de l'apunt són gentilesa de Vicenç Pagès Jordà. Ho he tret d'un seu llibre: Un tramvia anomenat text. El plaer en l'aprenentatge de l'escriptura. Empúries, 1998. P. 114).

camus al seu mestre

19 de novembre de 1957

Estimat monsieur Germain,

He deixat que s'apagués una mica el rebombori que m'ha envoltat durant tots aquests dies abans de parlar-vos amb tot el cor. Acaben de fer-me un honor massa alt que jo ni he buscat ni he sol·licitat. Però quan en vaig tenir notícia el meu primer pensament, després de la meva mare, fou per a vós. Sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l'infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria succeït. D'aquesta mena d'honors no en faig gaire cabal. Però aquest, si més no, em dóna ocasió per expressar-vos tot el que heu estat, sou i sempre sereu per a mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el vostre alumne agraït. Us envio una abraçada ben forta.

Albert Camus

__________________
P.S.: Camus va adreçar aquesta carta a Louis Germain, el seu mestre, poc després de la concessió del premi Nobel.
L'he trobada als annexos d'El primer home, traducció de Ramon Lladó, Empúries, 1994.

epifania

La classe havia llegit dues obres de Shakespeare i dedicava el final d'aquella setmana a l'estudi dels seus sonets. Els alumnes estaven nerviosos i perplexos, mig espantats per la tibantor que augmentava entre ells i l'encorbada figura que els observava des de darrere el faristol. L'Sloane els havia llegit en veu alta el sonet setanta-tres; els seus ulls erraven per l'aula i els seus llavis estaven premuts en un somriure mancat d'humor.

—Què significa el sonet? —va preguntar de sobte, i va fer una pausa. Els seus ulls van recórrer l'aula amb un aire d'impotència seriosa i gairebé plaent.— Senyor Wilbur? —No hi va haver resposta. —Senyor Schmidt? —Algú va tossir. L'Sloane va desviar els seus ulls foscos i brillants cap a l'Stoner. —Senyor Stoner, què significa el sonet? —L'Stoner va empassar saliva i va fer un esforç per obrir la boca.— És un sonet, senyor Stoner —va afegir l'Sloane, eixut—, una composició poètica de catorze versos regits per un patró que de ben segur vostè deu haver memoritzat. Està escrit en llengua anglesa, la qual, pel que tinc entès, vostè parla des de fa uns quants anys. L'autor és William Shakespeare, un poeta que, tot i estar mort, ocupa una posició força preeminent en la memòria d'uns quants. —Va observar de nou l'Stoner durant un moment i, tot seguit, va posar els ulls en blanc i se li van perdre més enllà de l'aula.

Sense mirar el llibre, va tornar a recitar el poema, i la veu se li va fer més pregona i suau, com si durant un moment ell s'hagués convertit en les paraules, els sons i el ritme: 

En mi pots contemplar l'estació de l'any

quan ja ben poques fulles (o cap) pengen encara,

tremoloses pel fred, de branques sense tany,

cors on fa poc cantaven ocells amb la veu clara.

En mi veus el crepuscle d'un dia en què a ponent

la posta ja s'ha fos i a poc a poc la nit

(l'altre jo de la mort) arriba lentament

i, negra, se l'endú i la tanca en l'oblit.

En mi veus el fulgor del foc que es calmarà

sobre les cendres de la seva galania,

com un llit d'agonia on haurà d'expirar

consumit per la flama amb què abans es nodria.

Perceps això, que et fa l'amor il·limitat,

perquè estimes qui hauràs d'abandonar aviat.(1)

En aquell moment de silenci algú es va escurar la gola. L'Sloane va repetir els versos, tornant a recuperar la seva veu monòtona.

Perceps això, que et fa l'amor il·limitat,

perquè estimes qui hauràs d'abandonar aviat.

Els ulls de l'Sloane es van tornar a posar en en William Stoner, i llavors va dir en un to sec:

—El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner; el sent?

En William Stoner es va adonar que durant uns quants segons s'havia estat aguantant la respiració. Va expirar amb suavitat, a penes conscient que la roba se li bellugava sobre el cos mentre l'aire li sortia dels pulmons. Va apartar els ulls de l'Sloane i va recórrer l'aula amb la mirada. La claror es filtrava esbiaixada per les finestres i es posava damunt la cara dels seus companys, fins al punt que semblava que la llum brollés de dins seu per contrarestar la foscor; un alumne va parpellejar i una ombra prima li va cobrir una galta, a la part inferior de la qual convergia la claror del sol. L'Stoner es va adonar que els dits amb què engrapava el tauler del pupitre se'n començaven a desenganxar. Va girar les mans sota la seva mirada i el va sobtar veure-les tan morenes, i també el va sorprendre l'intricat sistema gràcies al qual les ungles li encaixaven a la punta esmussada dels dits; va tenir la sensació que es notava la sang que li circulava invisible per les venes i les artèries minúscules, bategant-li amb delicadesa i precarietat des dels tous dels dits i a través del cos sencer.

L'Sloane va tornar a parlar.

—Què li diu, senyor Stoner? Què significa aquest sonet?

Els ulls de l'Stoner es van alçar a poc a poc i a contracor.

—Significa —va dir, i amb un petit moviment va enlairar les mans; li va semblar que els ulls se li envidriaven mentre buscaven la figura de l'Archer Sloane—. Significa  —va repetir, però no va acabar el que havia començat a dir.

L'Sloane el va mirar encuriosit. Llavors va assentir bruscament amb el cap i va dir:

—S'ha acabat la classe. —I sense mirar ningú, va fer mitja volta i va sortir de l'aula.

[...] Al segon semestre d'aquell curs, en William Stoner va renunciar a les assignatures de ciències elementals i va interrompre els estudis de la Facultat d'Agricultura; es va matricular a cursos d'introducció a la filosofia i a la història antiga, i a dues assignatures de literatura anglesa. A l'estiu va tornar a la granja dels pares i va ajudar el seu pare amb la collita, però no va dir res del que havia fet a la universitat.

John Williams. Stoner. Traducció d'Albert Torrescasana. 3a ed. Edicions 62, 2012. P. 19-23.

__________
(1) Traducció de Salvador Oliva. Shakespeare, William. Els sonets. Edicions 62-Empúries, 2002.

on és wally?

Més fotos a flickr.

obra mestra ignorada

La semana pasada, en plena Via Po de Turín, Colum McCann, plantado literalmente en medio de la calle, me habló de una novela que había regalado ya unas 100 veces. ¡Unas cien veces! La novela, dijo, era Stoner, de John Williams. Como, además de gran escritor, McCann siempre ha sido un lector que tiene un gusto ajeno al tedio de lo comúnmente aceptado en novela, me dije que en cuanto llegara a Barcelona trataría de buscar ese libro.

En el avión de vuelta, hojeando distraídamente una revista francesa, encontré con la lógica sorpresa una reseña de Bernard Quiriny sobre Stoner, de John Williams: la novela había sido escrita en 1965 e ignorada durante décadas, pero de pronto reavivada por la canonizante editorial de la New York Review of Books y publicada después en París en la editorial Le Dilettante. Leyendo aquella nota de Quiriny, creí recordar una reseña muy elogiosa de Rodrigo Fresán sobre el libro y pensé que ojalá no me equivocara porque esto significaría que el libro de Williams había sido traducido al castellano. Lo estaba, lo confirmé en Internet en cuanto llegué a casa. Stoner no había sido percibida por ninguna de las casas editoriales importantes de este país y con buena vista la había publicado la editorial tinerfeña Baile del Sol, con una excelente traducción de Antonio Díez Fernández.

La novela cuenta la historia de William Stoner, hijo de unos campesinos de Misuri, nacido a finales del XIX y enviado con gran esfuerzo por sus padres a la universidad para que estudie en la Facultad de Agricultura, donde un día, un profesor que está iniciando a sus alumnos en las virtudes de la literatura, se dirige directamente a él en clase para decirle: "El señor Shakespeare le habla a través de 300 años, señor Stoner, ¿le escucha?".

La luz, nos dice el autor, penetraba en aquel momento por las ventanas del aula y se posaba sobre los rostros de los compañeros de clase, de manera que la iluminación parecía venir de dentro de ellos mismos para salir hacia la oscuridad. Para el rústico joven Stoner, ese instante fue una iluminación, una gran revelación que, con el tiempo, incluso le llevaría a renunciar a la granja de sus padres y a convertirse en profesor de la universidad de Misuri, donde llevaría una vida sin alicientes, equivocándose en todo. Una vida laboriosa al servicio de la literatura, con multitud de errores sentimentales. La biografía de alguien que vistió siempre un traje equivocado. Y una vida condensada en una novela extraordinaria, que cuenta cómo "a alguien se le concedió la sabiduría y al cabo de los años encontró ignorancia".

¿Cómo olvidar cuando el discreto profesor, consciente de haber perdido el tiempo en su obstinado trabajo sin luces, se refugia al final en la imperturbabilidad que heredó de sus padres rurales, impasibles trabajadores de la tierra, constantes dibujantes de "surcos como oraciones en el papel"? Impresiona el modo de contar de John Williams, su fuerza inusitada para los dramas minúsculos y para el recuento cotidiano de nuestras resignaciones y decepciones, y sorprende que Stoner, siendo la obra maestra que es, haya podido ser ignorada durante tanto tiempo. Quizás despistó a más de uno por su aparente sencillez. Y es que, como dijera el actor Tom Hanks: "Se trata simplemente de una novela sobre un tipo que va a la universidad y se convierte en un maestro. Pero es una de las cosas más fascinantes que jamás he encontrado".

Creo que es fascinante también que sea en el fondo un elogio tanto de la rectitud moral como de la cultura del esfuerzo y del amor por la vieja literatura, con el patetismo que encierra todo eso. Y porque, a fin de cuentas, en plena crisis mundial, sorprende leer una oda tan intensa a los viejos valores morales heredados de una infancia hundida en las raíces agrícolas del Misuri más profundo y miserable, el más conmovedor también, porque es el que dice mejor la verdad sobre la vida.

Enrique Vila-Matas. «Obra maestra ignorada». El País. 18 OCT 2011.

book map

DOROTHY. Book Map. £25. Visa Sí.

el de la màquina d'espavilar pàjarus

©Xulio Ricardo Trigo.

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?

La maduració artística d’una idea té lloc a qualsevol lloc. M’agrada molt rumiar conduint, a la cuina i al llit. Això és més important que el lloc on redacto.

Per a la redacció amb l’ordinador m’agrada canviar d’espai. Ja traginava l’ordinador quan encara no hi havia portàtils. M’agrada escriure en fondes i bungalows de muntanya, però llavors busco la peça més petita. Com més petita, millor. La meva idea –ho dic de debò- és comprar-me un confessionari d’església i tancar-m’hi a escriure, feliç en l’estretor i la fosca, en el silenci dels pecats que s’hi han murmurat, en el tuf de la fusta vella.

De moment em conformo amb l’espai blindat que tinc a casa, un petit estudi amb taula, cadira, un piano de paret i una sel·lecció molt rigorosa (per qüestions d’espai) de llibres i films.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris? 

Les notes, a mà. Vaig amb llibretes i paperots que després bolco a l’ordinador i destrueixo.

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?

Si ja tinc les idees clares escric qualsevol dia a qualsevol hora.

Si no sé què vull escriure no escric. Puc passar-me anys sense escriure, només tramant.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?

Tinc emmarcada a la paret una foto de la finestra de la cambra que el jove Verdaguer ocupava a la masia de Can Tona, on feia de mestre i mosso i perdia les nits barallant-se amb l’Atlàntida. Veig el que ell veia des de la finestra. Que és també el món de la meva infantesa.

I m’acompanya una coca-cola light. Ara me les compro a França, perque allà en comercialitzen en llaunes mini, les dels avions.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 3/24? O si ets dels que escolta música, què escoltes?

Escric tan dejú com puc.

Uso la música per entrar en trànsit i per trobar el to emocional del text que escriuré. He arribat a compondre músiques originals només per emplaçar-me en l’estat d’esperit del que vull transmetre escrivint.

Però llavors, durant la redacció, sóc incapaç d’escriure una sola línia amb música. Em contamina el tempo, m’entrebanca el ritme de l’escriptura, m’abassega el pensament, sento el nom de les notes. No necessito silenci absolut, però res de música.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?

Necessito mitja horeta d’escalfament (sortir a badar al balcó, escoltar una música, veure Tarkovski) i llavors amb tres hores escrites de debò ja en tinc prou. He de parar. Si la cosa va bé puc fer tres sessions de tres hores en un mateix dia. Més que això, no m’ha passat mai.

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?

He escrit molt en pijama; em dutxo per eixerir-me i torno al pijama.

Això sí: tardor i hivern em poso sempre, per escriure, unes botes de pell amb cremallera a l’empenya, de les que duien abans els capellans i les dones de pagès. Tenen vint-i-cinc anys i encara resisteixen. És l’únic objecte al qual he estat fidel escrivint.

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal perquè no m’influeixi, etcètera?

Mentre covo llegeixo i m’estimulo; mentre redacto, només rellegeixo el que escric -no per reescriure-ho, sinó per no abandonar aquell món que estic intentant bastir i on sóc feliç.

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Copies de seguretat: en fas? No en fas? 

Jo em faig una estructura prèvia com una calaixera, i a cada calaix hi guardo plots, idees, personatges, imatges, una música, fins i tot una petita seqüència rodada. Canvio de lloc els calaixos mil vegades fins que sento que tot encaixa. No encaixa del tot, en realitat, però m’enganyo per posar-me a redactar finalment. Després vaig molt ràpid. No reescric gens. Retoco alguna coma i no gaire res més.

Em faig moltes còpies de seguretat.

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut? 

Confio en els meus editors. No deixo llegir res abans d’enllestir-ho, i no en parlo per mandra de parlar de literatura.

Albert Forns. Els secrets de l'escriptura (12): Jordi Lara. TimeOut. 7|11|2013.

els lectors recomanen

tothom a classe

Stoner es una obra maestra. Y punto. Y seguido y sigamos. Porque Stoner es una obra maestra (con maestro de protagonista) que parece haber caído del cielo revelándonos a muchos un autor desconocido pero imprescindible a partir de la lectura de esta novela publicada originalmente en 1965, considerada perfecta por la crítica norteamericana, y rescatada recientemente por la prestigiosa y canonizante editorial de la New York Review of Books.

Repitan y tomen nota en sus cuadernos: Stoner...es...una...obra...maestra.

Stoner fue y es la tercera de cuatro novelas de John Edward Williams (Texas, 1922-Arkansas, 1994), quien, como su «héroe» William Stoner, fue hijo de granjeros; hechizado por la letra impresa, rompió con la tradición familiar y se lanzó a la tan íntima como emocionante aventura de saber más. Quien firma esta reseña no ha encontrado mejor descripción del súbito deslumbramiento ante la ficción como viaje sin retorno desde que leyó el inmenso Martin Eden de Jack London: otra historia de cómo un ser simple evoluciona a organismo complejo zambulléndose para flotar en un océano de páginas sin márgenes ni orillas.

Tibio sol

Stoner –con un sentido de lo epifánico que recuerda al Joyce de Dublineses- también cuenta otras cosas, completando el retrato de alguien a quien «se le había concedido la sabiduria y al cabo de largos años había encontrado ignorancia» en demasiadas partes. En el árido paisaje de principios del siglo XX, en un matrimonio opaco, en una carrera académica mediocre, en alumnos que apenas lo recordaban, en el desinterés de su esposa e hija, en el tibio sol de un nuevo amor que acaba cubierto por las nubes negras del escándalo y, por fin, en el consuelo de redescubrir cierto estoicismo como legado espiritual de sus mayores, que trabajaron la tierra trazando surcos como oraciones en el papel.

Todo relatado por Williams –quien en una entrevista afirmó que «hay que entretener escribiendo porque, Dios mío, leer sin disfrutar es estúpido»- con el tono exacto, las palabras justas. Sin cariño pero sí con respeto y hasta con admiración por su maestro. Un hombre triste pero un lector feliz y «enamorado» de su oficio que, sin embargo, no tarda en descubrir lo que, tarde o temprano, todos comprendemos. A saber: «A veces, inmerso en sus libros, le venía a la cabeza la conciencia de que todo aquello que no sabía, de todo lo que no había leído y la serenidad con la que trabajaba se hacía trizas cuando se daba cuenta del poco tiempo que tenía en la vida para leer tantas cosas, para aprender todo lo que tenía que saber».

Último suspiro

Sí, todos los que leemos hemos estado allí, todos sabemos de qué se trata y cómo se siente exactamente eso. Y, si no, esperen: ya les llegará ese momento terrible y agridulce. Una manera de atenuar esa extàtica desesperación ante lo inconmensurable es, tal vez, reducirla a un desafío seguro, a una victoria humilde pero no por eso menos trascendente. Agotar, sin ir más lejos, el resto de la obra novelística de Williams. Apenas tres libros más y –adiós a Stoner y a ese final con último suspiro de un libro que cae al suelo desde una mano que ya no puede sostenerlo- no dudé un segundo en encargar Nothing But the Night (de 1948, sobre un episodio traumático), Butcher’s Crossing (de 1960 y western que, dicen, preanuncia a Cormac McCarthy) y Augustus (de 1973, vida de emperador romano y ganadora del National Book Award).

Cuento las horas hasta que me lleguen.

Mientras tanto –no pierdan más tiempo en el patio o en los pasillos o en los baños o en los prados del campus-, todos a clase con Stoner.

Rodrigo Fresán. «Todos a clase». El cultural. 9|4|2011.

una de faulkner

Entrevistador: ¿Puede explicar cómo empezó a escribir?

William Faulkner: Vivía en Nueva Orleans, y me dedicaba a hacer el trabajo que fuera necesario para ganar un poco de dinero de vez en cuando. Conocí a Sherwood Anderson. Paseábamos por la ciudad por la tarde y hablábamos con la gente. Por las noches volvíamos a quedar y nos tomábamos una o dos botellas mientras él hablaba y yo escuchaba. Nunca lo veía antes del mediodía. Estaba aislado, trabajando. Al día siguiente repetíamos. Decidí que si aquélla era la vida de un escritor, entonces yo tenía que hacerme escritor. Así que empecé a escribir mi primer libro. Enseguida me di cuenta de que escribir era divertido. Incluso me olvidé de que hacía tres semanas que no veía al señor Anderson hasta que se presentó en mi puerta; era la primera vez que venía a verme, y me dijo: «¿Qué ocurre? ¿Estás enfadado conmigo». Le dije que estaba escribiendo un libro. Me dijo: «Dios mío», y se marchó. Cuando terminé el libro -era La paga del soldado- me encontré a la señora Anderson en la calle. Me preguntó cómo iba el libro, y le dije que lo había terminado. Ella dijo: «Sherwood dice que quiere hacer un trato contigo. Si no tiene que leerse tu manuscrito le dirá a su editor que lo acepte». Le dije: «Está hecho». Y así es como me convertí en escritor.

The Paris Review. Entrevistas. El arte de la ficción. Selecció d'Ignacio Echevarría. Traducció de Raquel Herrera. El Aleph, 2007. P. 78-79.

κρίσις vol dir canvi

Noves llibreries: més petites però més resistents

Neixen nous espais que comparteixen una oferta singular, especialitzada, dinàmica i pròxima al lector

NÚRIA JUANICO Barcelona | Actualitzada el 03/11/2013 00:00 ARA.

Contra tot pronòstic, les llibreries tornen a aixecar la persiana. Sigui per endinsar-se en el romanticisme bucòlic dels llibres, per donar resposta a certes mancances del sector o bé simplement per canalitzar la passió literària, neixen nous establiments amb models renovats i el repte de fer front a la crisi econòmica.

El discurs apocalíptic sobre la fi de les llibreries -amb el tancament d'establiments emblemàtics com la Robafaves i la Catalònia-, reforçat per la reiterada caiguda de les vendes dels últims anys -d'aproximadament un 25%-, no ha aconseguit desanimar un conjunt d'emprenedors disposats a adaptar-se i innovar perquè el negoci sobrevisqui. L'obertura de La Impossible a principis de juliol, com a resposta al tancament de Proa Espais, i l'èxit de la llibreria low cost Re-Read, que s'amplia amb un nou espai al barri de Gràcia, encomanen esperança al sector. "Treballo com a llibretera des dels 13 anys i sempre he sentit queixes recurrents sobre el declivi del món del llibre", assegura Montserrat Úbeda, que va reobrir Ona Llibres dimecres passat.

Les noves llibreries rebutgen l'homogeneïtat de les grans superfícies i s'aferren a una singularitat que les diferenciï de la resta. "Hem trencat amb el model tradicional de les llibreries, perquè nosaltres no ens guiem per les novetats ni els catàlegs", apunta un dels propietaris d'Espai Literari, Aureli Vázquez, un establiment que només ofereix llibres autoeditats o bé d'editorials independents. Però, malgrat aquesta voluntat de ser únics, els espais comparteixen diverses característiques que apunten cap a una concepció renovada de les llibreries.

Les dimensions dels locals són una clau per mantenir el negoci. "Fins ara, la majoria de llibreries es basaven en estructures immenses amb una gran quantitat de personal, un conjunt d'elements que són una bomba", subratlla el responsable de No Llegiu, Xavier Vidal, que diumenge passat va obrir les portes del seu establiment. De fet, gestionar un espai petit és més fàcil per als llibreters, que així poden conèixer els clients i teixir un clima de confiança. Mantenir un programa d'activitats atractiu i fer un bon ús de les xarxes socials també resulta essencial per dinamitzar la llibreria. "Internet proporciona unes eines bàsiques per donar vida a l'espai i enfortir el lligam amb la clientela", explica una de les sòcies de la llibreria Els Nou Rals, Anna Bordas.

En el fons, només hi ha un secret: "Sobretot, el servei i el producte han de ser bons", emfatitza un dels propietaris de l'espai La Memòria, Xavier Cortés. Per això, la tasca del llibreter és bàsica per tirar endavant un espai on van a parar els lectors més diversos buscant la història adequada.

Aquí, la resta de l'article.

stoner, de john williams

Conozco cinco portadas de este libro: dos de la edición española, una de la versión digital y otras dos extranjeras. Me quedo con esta de la foto(1) y me niego, en rotundo, a pegar en este mi blog la imagen de la traducción que leí, que fue precisamente la publicada por Baile del Sol (cuya primera edición es, con diferencia, una de las portadas más feas que yo he visto nunca(2)). Algunos editores parece que se estén buscando la ruina. No puede ser que una novela como esta espante, por culpa de su grafismo, a tantos potenciales lectores.

Stoner es una de esas novelas en la se parece que no ocurre absolutamente nada seguramente porque la vida, y no un hecho concreto, es el tema central –y único- de la novela. El protagonista es un tipo aburrido, anodino, vulgar, probablemente feo, desarreglado y tímido llamado Stoner. Pero lo grande de Stoner -la novela, no el personaje- es el reto que supone para el crítico convencer a su querido publico acerca de lo conveniente de leerla. 

Digo esto porque leer Stoner es casi un acto de fe. Así de simple y así de complicado. No me siento capaz de decirles qué es lo que me gusta tanto de la novela porque me gusta todo. Me gusta lo simple de la historia (si acaso el relato de una vida puede considerarse simple); me gusta la idea de poder ser un héroe a pequeña escala; me gusta incluso algo tan tonto como la forma que tiene Stoner de trabajar; las razones que le llevan a hacer lo que hace, pero sobre todo me gusta, de la novela, la serenidad que da la lectura. Hacía mucho tiempo que no me sentaba en un sillón y me metía en una historia tanto como me metí en esta durante los dos o tres días que me llevó leerla.  

La medicina de Tongoy. Stoner, de John Williams. 22|abril|2013.

 ________________
1. La quarta de la primera fila.
2. La primera de la tercera fila.

l'oracle

La botiga del COBDC

en hores de feina

MercWorks, David Mercier.

epitafis

L’Antologia de Spoon River és això: un cor de veus que ens parlen des del cementeri. Més de dos-cents finats ens ofereixen, des de la tomba, una síntesi poètica del que ha estat la seva existència: una síntesi de vegades frustrada, de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en aquesta localitat imaginària que reconstrueix els pobles d’Illinois on Masters va néixer i créixer. Un llibre de poesia que té molt de novel·la coral i que té també una indubtable qualitat dramàtica.

Miquel Àngel LLauger. «Els morts de Spoon River ja parlen en català». Núvol. 18|6|2012.

Edgar Lee Masters. Antologia de Spoon River. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger. Llibres del segle, 2012.

______________________

P.S.: Un any i mig després de la seva publicació i havent rebut el premi Crítica Serra d'Or 2013, en la categoria de traducció (dispenseu la cacofonia), tan sols una de les dues-centes catorze biblioteques i nou bibliobusos que formem la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona disposa d'un exemplar. Em sembla que dic prou.