en regla

F.S. Fitzgerald

James Joyce

Virgina Woolf

Font: Flavorwire.The Intriguing Passports of 20 Famous Artists and Writers.

els llibreters recomanen

Què em recomana que llegeixi, aquest estiu?

Una dotzena de llibreters de tot Catalunya i de la Franja ens recomanen una novetat publicada durant els últims mesos

JORDI NOPCA 

ARA| Actualitzada el 13/07/2013 00:00

-->Núria Dòria (Dòria Llibres) recomana: Estimada vida

UN GRAN LLIBRE DE CONTES Alice Munro és una de les autores canadenques més significatives i de trajectòria més sòlida del panorama actual. Nascuda a Wingham, Ontario, es va donar a conèixer amb el recull de contes Dance of the happy shades , el 1968, i des de llavors ha anat donant a conèixer una desena llarga de volums de narracions en què retrata la societat del seu país amb una sensibilitat corprenedora. Núria Dòria, de la mataronina Dòria Llibres -que va obrir les portes l'octubre del 2012-, recomana l'últim recull de Munro, Estimada vida , per diversos motius: "Tots els contes tenen una càrrega especial a sobre, es nota molt que Alice Munro és una dona amb una trajectòria literària llarga, i la seva veu és d'una gran experiència".

-->Rafel Rovira (La 2 de Viladrich) recomana: Rayuela

LA LLIBERTAT DE CORTÁZAR Rafel Rovira, de La 2 de Viladrich -que ha estat distingida recentment pel Gremi de Llibreters-, té una relació molt especial amb Rayuela , de Julio Cortázar. El llibreter de Tortosa l'escull amb motiu del 50è aniversari de la publicació de l'artefacte literari de l'escriptor argentí. "És complex, xocant i diferent de les novel·les a l'ús. Quan la vaig llegir per primera vegada em va servir per descobrir un món de contracultura i rebel·lia".

Rovira va devorar aquesta obra mestra de Cortázar als 20 anys, i va repetir quan en va fer 30 i encara una dècada després. "Quan en faci 50 tinc pensat tornar-hi. Al principi el que em sorprenia era que diferent que era el llibre respecte a tot el que havia llegit abans -admet-. Amb les relectures he vist la trama humana de l'interior, de quina manera Cortázar treballa els seus personatges i de quina manera observa el món".

-->Marta Ramoneda (La Central) recomana: La germandat del raïm

L'ENCANT DEL PERDEDOR "Fante és un autor de qui cal llegir tota l'obra (des de fa temps el publica Anagrama). Ara, gràcies a 1984 i a Martí Sales, podem llegir-ne en català Plens de vida i La germandat del raïm ", explica Marta Ramoneda des de La Central. Dels llibres del nord-americà en destaca com s'acosta a la "figura del perdedor solitari, que no troba l'encaix en la família, que no és capaç de tenir una relació fluida amb la parella o els col·legues" i també les seves múltiples contradiccions: "Pot ser agressiu i passiu, tendre i odiós, esbojarrat i reflexiu, delicat i salvatge".

Ramoneda destaca també que Fante "no té cap por de mostrar les emocions, siguin lloables o ridícules, i és capaç d'arribar al cor de les persones des dels fets aparentment més irrellevants. Burxa fins al moll de l'os del més purament humà". Pel que fa l'estil del creador de Bandini -protagonista d'una sèrie de novel·les que Edicions de 1984 també vol recuperar-, la llibretera de La Central en remarca "l'estil sec, de cop de puny, sense embuts i sovint àcid, que bascula de la crueltat a la compassió". Encara que la seva obra pugui ser vista "com un immens acudit", les novel·les de Fante "són el relat més simpàtic i divertit del que és una vida trista".

--> Lluís Morral (Laie) recomana: A l'ombra de les noies en flor

UN CLÀSSIC INDISCUTIBLE "Vet aquí el que és impossible que et serveixin en un bon restaurant, ni tan sols en els millors: un estofat de vaca en què la gelatina no faci olor de cola, i la carn de vaca s'hagi impregnat del perfum de les pastanagues, és admirable! Permeti'm que repeteixi", escriu Proust.

Valèria Gaillard, periodista i traductora, també ha repetit, i s'ha encarregat del segon volum de A la recerca del temps perdut , on la carn que serveix l'escriptor francès continua desprenent la mateixa aroma perfecta i la gelatina no fa cap regust desagradable. "Proust és una lectura que s'ha de fer amb calma, i els mesos d'estiu són un bon moment per posar-s'hi", diu Lluís Morral, de la llibreria barcelonina Laie. "Vaig llegir la recherche fa anys, i he de dir que la traducció que n'està fent la Valèria m'està agradant més que les que havien sortit fins ara".

-->Carme Prims (La Caixa d'Eines) recomana: La Casa Redondo

UN PREMI ESTIMULANT La novel·la guanyadora de l'últim National Book Award té com a punt de partida les conseqüències de la violació d'una dona índia ojibwe . "Havia llegit molt bones crítiques de llibres de Louise Erdrich, però fins ara no l'havia llegit, i l'experiència ha estat molt positiva, en primer lloc perquè està molt ben escrita, però també perquè la història és molt interessant, i el fet que passi en una reserva índia encara la fa més atractiva", explica Carme Prims, de la llibreria barcelonina La Caixa d'Eines, que tot just acaba d'inaugurar un segon local especialitzat en literatura infantil i juvenil. La major part de novel·les d'Erdrich es poden trobar a Siruela. En català, Quaderns Crema en va publicar La reina de la remolatxa i Remei d'amor.

-->Roberto García (Taifa Llibres) recomana: Tres homes en una barca

A L'ESTIU TOCA RIURE Jerome K. Jerome acaba de ser recuperat per Blackie Books, però ja fa més d'una dècada que Jaume Vallcorba en va posar en circulació la versió catalana d'una de les seves novel·les més divertides, Tres homes en una barca (per no parlar del gos) . "És una lectura lleugera i molt divertida. L'humor britànic de Jerome K. Jerome és fantàstic, i Tres homes en una barca és un dels llibres més divertits que he llegit mai -diu Roberto García, de la llibreria gracienca Taifa-. La nova edició de Blackie Books és una meravella". García no s'està de comentar -per si algun editor intrèpid s'atreveix a fer-li cas- que la segona part de la novel·la, Three men on the Bummel , no ha estat traduïda.

-->Ricard Espinosa (La Capona) recomana: La veritat sobre el cas Harry Quebert

JOVE I AFORTUNAT Precedida de l'èxit al mercat francès, la segona novel·la de Joël Dicker ja ocupa els primers llocs de les llistes de llibres més venuts en català i castellà. El llibreter Ricard Espinosa, de La Capona (Tarragona), ja l'ha llegit i n'ha quedat entusiasmat: "És una novel·la amb molts ingredients, una bona obra literària i al mateix temps pot atreure públics molt diferents". Espinosa considera que el llibre mostra "com de difícil és escriure" i ho fa "amb una gran amenitat". El punt de partida de La veritat... és la investigació d'un crim que suposadament ha comès més de trenta anys enrere l'escriptor que va motivar un jove narrador que s'ha convertit en l'última revelació.

-->Josep Cots (Documenta) recomana: Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

UN DEBUT INNOVADOR El llibreter Josep Cots, que conserva des de fa 38 anys el local del carrer Cardenal Casañas, al centre de Barcelona, està tan convençut de l'últim premi Documenta -que la llibreria dóna anualment- que l'escull com a recomanació estiuenca. " Albert Serra (la novel·la no el cineasta) , d'Albert Forns, és innovador, llegidor i amb moltes referències culturals: literàries, artístiques i cinematogràfiques. És un llibre estrany, molt contemporani, modern i d'ara. Tot i que l'autor digui que és una novel·la jo no hi acabo d'estar d'acord", diu.

Publicat per Empúries, l'artefacte explica el dia a dia de l'alter ego de Forns a partir de la decisió de convertir-se en un dels cineastes més radicals i imprevisibles del panorama català. "La prosa és excel·lent, natural i elegant -continua-. Potser beu de Josep Pla, tot i que no l'imita.Albert Serra està escrita en un català actual, viu, sense cap arcaisme, absolutament correcte".

-->Octavi Serret (Serret Llibres) recomana: Bioko

UN CÒCTEL EXPLOSIU Octavi Serret s'ha convertit en un dels grans activistes culturals de la franja. "Bioko , de Marc Pastor, em sembla una lectura fabulosa d'estiu. És una novel·la espectacular i m'ha fet disfrutar moltíssim. Vaig descobrir Pastor amb La mala dona , i des de llavors he anat llegint tot el que ha escrit", explica Octavi Serret, que destaca tant el contingut aventurer del llibre com "l'element de ciència-ficció que li dóna un punt surrealista i el justifica".

Serret no es pot estar de recomanar dos autors més: Carles Terès, autor de Licantropia (Edicions de 1984), i Joaquim Monclús, que a El Matarranya. Crònica de viatge (Galerada) recorre els 29 pobles que hi ha al voltant del riu.

-->Maria Carme Ferré (Llibreria Empúries) recomana: La bibliotecària d'Auschwitz

EL RECORD DE L'HOLOCAUST "Hi ha dues coses que fan de La bibliotecària d'Auschwitz , d'Antonio G. Iturbe, un llibre que val molt la pena -diu Maria Carme Ferré, de la llibreria gironina Empúries-. Una és la història: s'ha escrit molt sobre els camps de concentració, però la relació entre la protagonista i el professor -de quina manera parlen dels vuit llibres que conserven- és molt especial. L'altra cosa és la manera com està escrit el llibre. Pot agradar tant a un adolescent, a una persona de 50 anys com fins i tot a gent més gran".

-->Josep Garcia (L'Odissea) recomana: A l'altra banda de la nit

UNA DESCOBERTA Per Josep Garcia, de la Llibreria L'Odissea de Vilafranca del Penedès, una de les novel·les més recomanables per a aquest estiu és A l'altra banda de la nit . "És especial. Per fora sembla que sigui la narració d'una festa de Carnaval, però a mesura que es llegeix t'adones que és molt profund, i que els dubtes que planteja són importants -explica-. Està escrit d'una manera molt meditada. Estic segur que el lector voldrà llegir més llibres de Jan van Mersbergen".

-->Núria Sauret (Llibreria Sauret) recomana: El fruit del baobab

EL XOC CULTURAL A Tàrrega, la llibreria Sauret és un punt de visita obligat. "El llibre que us recomano explica la vida d'una pediatra de Mataró que un dia rep una adolescent de Gàmbia a la consulta -diu Núria Sauret-. La noia es troba malament i la doctora descobreix que li han fet una ablació. A partir d'aquí coneixem la història de tres generacions de la família. El contrast entre la cultura del seu país i la nostra és un dels temes d'aquesta novel·la, El fruit del baobab , que inexplicablement va passar desapercebuda per Sant Jordi i em sembla molt bona".

paper moneda

Jane Austen to feature on Bank of England banknotes.

el robatori de la maleta

SI HUBIERA UN PREMIO para el autor más propenso a los accidentes, Ernest Hemingway se habría llevado la palma antes de recibir el Pulitzer o el Nobel. Sufrió roturas óseas en varios accidentes de tráfico, sobrevivió a un accidente de avión, contrajo ántrax, varias balas le pasaron rozando y una le alcanzó, se hizo un corte en la córnea, sufrió congestión renal y problemas hepáticos, se le cayó encima una claraboya y soportó incontables porrazos, raspaduras, golpes, desmayos y caídas.

Sin embargo, hubo un accidente que dejó sin habla al valeroso autor. 

En 1922 Hadley Hemingway (la primera de sus cuatro esposas) viajaba a Suiza con los efectos personales de su marido. En la época, Ernest había escrito mucho, pero casi todo era todavía inédito. Había pergeñado «seis frases perfectas» y tenía muy avanzada una novela sobre sus experiencias en la Primera Guerra Mundial. Entre las maletas y baúles que transportaba Hadley había una que contenía todo lo escrito por Ernest hasta la fecha. No se sabe muy bien cómo, alguien la robó.

Había desarrollado la teoría de que aunque se eliminase algo de una obra de arte, su rastro siempre perduraría. Ahora tenía que enfrentarse a todas las ramificaciones de aquella idea, su reducción al absurdo.

Poco le consolaba que tanto Ezra Pound como Gertrude Stein le hubieran recomendado que se deshiciera de todo lo escrito y empezase de nuevo. Todos los autores escriben obras juveniles. Casi todos las destruyen. El robo de los manuscritos de Hemingway cortocircuitó el proceso. Si hubiera dedicado los diez años siguientes a perfeccionar sus apuntes inmaduros, nunca habríamos visto las novelas que fue capaz de escribir.

Stuart Kelly. La biblioteca de los libros perdidos. Paidós, 2005. P. 362.

la síndrome de stendhal

Cuando llevaba tres días en Florencia, logré apartarme lo suficiente de Dostoievski para ir a ver Santa Croce y el cenotafio de Dante. Cuando Stendhal hizo su famosa visita a la basílica en 1817, el cenotafio aún no se había construido y se quedó sobrecogido ante las tumbas de Alfieri, Maquiavelo, Miguel Ángel y Galileo: «¡Qué hombres! Y la Toscana podría añadirles a Dante, Bocaccio y Petrarca. ¡Qué asombrosa reunión!». Luego, al dar con los frescos de Volterrano de las cuatro Sibilas, Stendhal se quedó totalmente abrumado:

Estaba ya en una especie de éxtasis por la idea de estar en Florencia y por la proximidad de los grandes hombres cuyas tumbas acababa de ver. Absorto en la contemplación de la belleza sublime, la veía de cerca, la tocaba por decirlo así. Había llegado a ese punto de emoción en el que convergen las sensaciones celestes provocadas por las bellas artes y los sentimientos apasionados. Al salir de Santa Croce, el corazón me palpitaba con fuerza...La vida se había agotado en mí, caminaba con miedo a derrumbarme.

A mediados de la década de 1980, sobre la base de un estudio realizado a lo largo de diez años acerca de 106 turistas que ingresaron en el pabellón psiquiátrico del hospital Santa Maria Nuova de Florencia, científicos italianos identificaron una nueva psicopatología: la sindrome di Stendhal, un estado provocado por la exposición a obras de arte de gran belleza y que se caracteriza por «la pérdida de audición y el sentido del color, alucinaciones, euforia, pánico y el temor a volverse loco o incluso morir». Los hombres europeos solteros, con edades comprendidas entre los veinticinco y cuarenta y dos años, resultaron ser los más propensos a presentar este cuadro. El tiempo de estancia promedio en el hospital era de cuatro días.

En una coincidencia que sería del gusto de Girard, un neurólogo brasileño diagnosticó en fecha reciente que Dostoievski sufría del síndrome de Stendhal. El diagnóstico se basaba en las «impresiones dejadas en la novela El idiota, que escribió casi por completo en Florencia» y en el testimonio de Anna sobre la reacción de Dostoievski tras ver El Cristo muerto de Holbein en Basel, un año atrás. El gran novelista protoexistencial había pasado quince o veinte minutos de pie ante el cuadro, clavado en el sitio. «Su rostro agitado mostraba una especie de temor -escribió Anna-, algo que ya había notado más de una vez durante los primeros momentos de un ataque epiléptico.»

Elif Batuman. Los poseídos. Traducció de Marta Rebón. Seix Barral, 2011. P. 319-321

P.S.: A  l'idiota, Dosto fa que el príncep Mishkin es trobi a casa de Rogozhin amb una reproducció d'El Crist mort i quedi estupefacte]

grans invents de tbo

[Aquest catàleg es va editar amb motiu de l'exposició 

Los grandes inventos de TBO. Dibuixos originals (1922-1961),

Museu etnogràfic Vallhonrat de Rubí, del 29 de novembre de 2007 al 31 de gener de 2008.]

Diverses generacions d'adults del nostre país quan escolten la paraula TBO no poden evitar recordar una de les etapes més especials de la vida: la infantesa.

Sense dubte, una de les seccions més estimades d'aquesta revista era Inventos de TBO que ensenyava, de vegades de la mà del professor Franz de Copenhague, complicadíssimes màquines formades per infinitats de cargols i engranatges que servien per realitzar accions senzilles, com arrencar una pàgina del calendari, o bé altres més sorprenents com la creació d'una dutxa sobre una bicicleta perquè l'esportista es pogués refrescar durant els calorosos dies d'estiu.

Per trobar els seus orígens, podríem viatjar en el temps i fixar-nos en els invents que Leonardo da Vinci va dissenyar però no és necessari anar tan lluny. El 7 de maig de 1892 La Campana de Gràcia va publicar un dibuix d'Apel·les Mestres titulat «L'obrer, demà» en què apareixia un treballador llegint el diari i observant com una complicada màquina, carregada amb una destral, feia la seva feina.

Aquest podria ser un primitiu invent del TBO però possiblement les influències més directes d'aquestes il·lustracions cal situar-les als Estats Units en la tira còmica The inventions of Professor Lucifer Gorgonzola Butts (1914-1964) de Rube Goldberg. William Heath Robinson va ser el seu equivalent a Anglaterra amb els seus dibuixos del professor Branestawm i amb dissenys d'enrevessades màquines que exercien accions molt simples.

La diferència entre els dos il·lustradors radica en què Goldberg es mostrava més interessat pels detalls degut a què va estudiar la carrera d'enginyeria abans de dedicar-se professionalment al dibuix. Els seus invents no difereixen massa d'aquells que vèiem aquí i a Amèrica i van tenir tant èxit que l'artista es va convertir en una icona cultural de la mateixa importància que Charles Chaplin. La seva influència va arribar a travessar l'Atlàntic i influir en l'art d'avantguarda, com per exemple en el dadaista francès Marcel Duchamp.

A Goldberg, Heath Robinson i als dibuixants de Los grandes inventos de TBO els devem que ens sentíssim fascinats per les màquines i el progrés i també l'acostament al món de la ciència, sovint incomprès per la major part de la població. I el que és encara més important, els devem els moments inoblidables que ens van fer viure i les estrepitoses rialles que fàcilment van saber arrencar-nos.

Cristina Mora Tello. «El orígens de los grandes inventos de TBO».

JOAN MACIAS «NIT». Fou el dibuixant que creà als anys vint Los grandes inventos de TBO. La grandària de les seves pàgines originals fa l'efecte com si aquest autor no tingués prou espai per plasmar en el paper la seva fèrtil imaginació.

Publicat a TBO el 21 de juny de 1925, núm. 433.

RAMON SABATÉS MASSANELL «SABATÉS». Possiblement és el dibuixant més precoç de TBO. Artista internacional al qual des del 1960 hom encomanà Los grandes inventos de TBO.

Publicat al TBO mensual de setembre de 1946.

la biblia del diable

Fa gairebé un metre de llarg i pesa 36 quilos. La història l'ha batejat com el Codex Gigas i la saviesa popular l'anomena la Bíblia del Diable. Un llibre fantàstic i misteriós que porta 400 anys custodiat a la Biblioteca Nacional de Suècia i del qual ara ja se saben gairebé tots els secrets.

Un equip format per un expert en la Bíblia, un expert en la figura del diable, un medievalista i el director de la biblioteca sueca han pogut treure l'entrellat a les imatges, les ombres, les històries i, sobretot, al retrat del Diable que recull el Codex Gigas que s'enfosqueix amb la llum gràcies a què està dibuixat en un paper fet de pell d'ase.

Utilitzant tècniques de CSI i de medicina forense, l'examen d'aquest llibre considerat "satànic", l'equip d'estudiosos, lluny de reblar la imatge d'un codi perillós i ple de rituals diabòlics, ha conclòs que el llibre és una autèntica meravella del món pel seu contingut, historiografia i estil en una profunda anàlisi acabada aquest passat juliol.

De fet, l'estudi trenca el mite de la llegenda que assegurava que havia estat escrit per un monjo condemnat a morir empalat si no l'enllestia en una nit. El monjo, per sobreviure, s'hauria venut l'ànima al diable a canvi de fer aparèixer la imatge de Llucifer.

Segons ha establert l'equip, va trigar cinc anys a ser escrit, i amb la signatura, això sí, d'un únic monjo que hauria abocat tota la llegenda diabòlica combinant la Bíblia, el coneixement universal, els mètodes d'exorcitzar mals esperits i, fins i tot, la història jueva i de Bohèmia i de l'eradicació del protestantisme.

El secret de la Bíblia del Diable. Q.Sallés. NacióDigital. 18/08/2012 

al museu

Ahir vaig anar amb N.N. al Museo Nacional de Bellas Artes, cedint als seus precs. L'excés de quadres em va cansar ja abans que m'hagués posat a contemplar-los; anàvem de sala en sala; ens aturàvem davant d'un quadre; i després passàvem a un altre quadre.

[...] A part de nosaltres, hi havia unes deu persones més..., que s'apropaven, contemplaven i se n'anaven...; els seus moviments mecànics, pausats, els donaven un aspecte de marionetes, i les seves cares eren nul·les en comparació amb les cares que ens miraven des dels llenços. No era la primera vegada que em fastiguejava la cara de l'art que apaga les cares de la gent viva. ¿Qui va als museus? Algun pintor -més aviat un estudiant d'una escola de Belles Arts o d'un institut de batxillerat-, alguna dona que no sap què fer amb el seu temps, alguns afeccionats -persones que han vingut de lluny i visiten la ciutat-, i fora d'aquesta mena de gent, gairebé ningú més, tot i que tothom està disposat a jurar de genolls que Ticià o Rembrandt són unes meravelles que li provoquen calfreds.

No m'estranya aquesta absència. Les sales, grans i buides, amb les parets atapeïdes de teles, són repugnants i capaçes de fer-nos caure en la desesperació més profunda. Els quadres no estan fets per posar-los l'un al costat de l'altre sobre una paret nua; un quadre serveix per adornar un interior i ser l'alegria dels que hi poden viure a prop. Aquí es produeixen congestions, la quantitat domina sobre la qualitat, i les obres mestres comptades a dotzenes deixen de ser obres mestres. ¿Qui pot fixar-se en un Murillo, si just al costat hi ha un Tiepolo que atreu la mirada i, més enllà, trenta pintures més criden: «Mira'm, mira'm»?! Hi ha un contrast insuportable i degradant entre l'objectiu de cada una d'aquestes obres d'art, que volen ser úniques i exclusives, i el fet d'haver-les penjat en aquest edifici. Però l'art -no sols la pintura- abunda en aquesta mena de dissonàncies marginals, d'absurds, de lletjors, d'estupideses, que llencem fora de l'abast de la nostra percepció.

[...] Tanmateix, jo estic cada vegada menys disposat a dividir la meva sensibilitat en apartats i no vull tancar els ulls als absurds que acompanyen l'art, però no són art. No sols exigeixo de l'art que sigui bo, sinó també que estigui ben assentat en la vida.

Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. 62, 1999. P.48-49.

*  *  *

ROMA. Els museus són monstruosos. En general. Perquè els quadres s'han de veure a poc a poc i amb ganes i en els museus no es veuen a poc a poc i es veuen com si no fossin quadres ni res, o es mig veuen. Els museus són avui he de veure els 602 quadres del museu perquè, l'entrada, l'he pagada ja.

De fet, durant els primers deu minuts del museu, no tens problemes per anar paint el que vas veient, però, a mesura que van passant els quadres i van passant les sales, el teu cos és incapaç d'assimilar tot el que mira i, de cop i volta, veus com et comença a sortir una Menina per l'orella o la mateixa Gioconda pel nas.

És aleshores quan t'adones que el teu cos està minuciosament descompost i que has de vomitar alguna cosa. T'acostes a un racó del museu; al racó del museu on acostuma a haver-hi la cadira del vigilant, concretament. I comences a vomitar (sempre després de comprovar, és clar, que el vigilant és poc treballador i propens a distreure's al bany). Entre les despulles que van sortint del teu cos, veus 42 impressions de 42 pintors impressionistes, 212 línies rectes de 17 cubistes i algun rellotge fos.

Ets sents una desferra i promets que mai de la vida no tornaràs a entrar en un museu gran. Aleshores, el vigilant torna del bany i et demana que, per favor, no et recolzis al Nas de Napoleó, i tu li dius que perdoni, que et trobes una mica malament i que no saps ni on ets.

Tornes a l'hotel, i a l'hotel et diuen que s'ha mort una tia teva a 3.000 quilòmetres d'allà, o que s'està morint a l'hospital. Aleshores t'adones del temps que has perdut al museu, de com estimaves la teva tia i de com són de lletjos els retrats de les dames del segle, posem per cas, XVI.

Unai Elorriaga. Un tramvia a SP. Traducció de Pau Joan Hernández. Proa, 2003. P. 139-140.

béns immobles

Esta escritura de compraventa, con fecha del 10 de marzo de 1613, registra la compra que hizo William Shakespeare de una portería ubicada en el barrio de Blackfriars en Londres a Henry Walker, ciudadano y trovador de Londres. Shakespeare pagó £ 80 por adelantado de las £ 140 del precio de venta y, el día después del traspaso, hipotecó las £ 60 de su deuda con Walker. William Johnson, ciudadano y bodeguero de Londres, y John Jackson y John Heminge, caballeros, actuaron como fiduciarios en favor de Shakespeare. También estuvieron a cargo de la venta de la propiedad después de la muerte de Shakespeare, en abril de 1616. Esta fue la única compra de bienes raíces del poeta en Londres; Shakespeare siguió viviendo la mayor parte del tiempo en New Place en Stratford-upon-Avon, y al parecer adquirió esta propiedad solo como una inversión. Este documento es la copia de Shakespeare, y es por eso que no lleva su firma.

Font: Biblioteca Digital Mundial.

 *  *  *

El Bibliotecario del Congreso de los EE.UU. James H. Billington propuso la creación de la Biblioteca Digital Mundial en un discurso dirigido a la Comisión Nacional de los EE.UU. para la UNESCO en junio de 2005. La idea básica era crear una colección en Internet, de fácil acceso, de todos los tesoros culturales del mundo que contaran las historias y destacaran los logros de todos los países y culturas, promoviendo así la sensibilización y el entendimiento intercultural. La UNESCO acogió la idea como contribución para cumplir los objetivos estratégicos de la UNESCO, que incluyen promover las sociedades del conocimiento, aumentar las capacidades de los países en desarrollo y promover la diversidad cultural en la web. El director general de la UNESCO, Koichiro Matsuura, asignó al Sector de Comunicación e Información de la UNESCO, encabezado por el Dr. Abdul Waheed Khan, para trabajar con la Biblioteca del Congreso en el desarrollo del proyecto.

barry trotter

BARRY TROTTER I LA PARODIA POCA-SOLTA - Michael Gerber

Barry Trotter té 22 anys, i encara viu a l'escola. L'èxit d'un llibre titulat Barry Trotter i el melindro màgic li ha donat prou calers i fama com per convertir-se en l'etern estudiant. Però una nova pel·lícula basada en les seves aventures, Barry Trotter i l'inevitable intent de fer calés, posarà la còmoda situació d'en Barry en perill. Amb l'ajuda dels seus amics, haurà d'enfrontar-se i derrotar el pitjor enemic que mai se li haurà plantat al davant: Hollywood! I és que el preu del fracàs és haver de buscar feina…

Michael Gerber (1969) és un escriptor nord-americà que un bon dia va decidir autopublicar Barry Trotter i la paròdia poca solta l'any 2001, quan no el coneixia ningú. El llibre es va convertir en un èxit de vendes al Regne Unit, mantenint-se a la llista dels llibres més venuts durant sis mesos. Ara ja ha venut més de 700.000 exemplars en tot el món, els llibres de Barry Trotter s'han traduit a més de 20 llengües i en Barry ha protagonitzat dos llibres més de la saga. Actualment, Gerber segueix guanyant-se la vida com escriptor i viu amb la seva dona i tres gats a Chicago, Illinois, Estats Units. [Del web de l'editorial Devir]

hem caminat damunt la lluna

la xèrifa

Entrevista a Susanna Àlvarez Rodolés, comissària de l'exposició 

Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú.

competència lectora

EL SISTEMA SOCIAL Y CULTURAL, representado por ciertos críticos que legitiman qué es la literatura y qué lo literario en los medios de comunicación, tendría que ser más valiente, o más honrado, y denunciar la mercantilización de la literatura que conlleva un modo de leer establecido de forma férrea por el Mercado, en connivencia con ciertas editoriales y con ciertos autores, algunos de postín, a los que se presenta emparentados con la estirpe de Cervantes.

No es la política editorial la encargada de elevar ese nivel formativo literario del lector, por ejemplo, publicando obras que sólo leen cuatro. Porque eso ya se está haciendo. Acaba de reeditarse, por ejemplo, La muerte de Virgilio, de Hermann Broch, en Alianza, y que reelerán dos personas, el que ha vigilado las erratas y su traductor.
La culpa no es de los editores, ni de los escritores.
La culpa es del sistema educativo que no forma a nuestros lectores en una competencia lectora que facilita el acceso, sin embolias mentales, a cualquier tipo de obra, de hoy, de ayer y de siempre.

Sin formación literaria no es posible la existencia de buenos lectores [...] Lo que, ciertamente, no exime de responsabilidad a la crítica actual por haber alimentado un modelo de literatura y un modelo de lector, nada literaria y nada buen lector, respectivamente.

La crítica tendría que delimitar sin miedo alguno dónde se encuentra lo literario y qué novelas lo alcanzan, y qué libros son meramente mecanismos placenteros narrativos. Sin menoscabo de considerar tan legítimo los primeros como los segundos. No todos los lectores están llamados a ser Roland Barthes.

La mayoría de los libros que se leen se comprenden, pero no se interpretan. Y no se interpretan, no sólo porque el libro no presente niveles complejos literarios para realizar dicho proceso lector, sino porque el lector tampoco dispone de aquellas herramientas o estrategias que se lo posibiliten.

Si se aspira a un modelo de lector literario, intertextual, capaz de valorar y enjuiciar el poder cognitivo, metafórico y original de una obra, no se pueden poner como modelos de máxima realización literaria las obras de Brown, de Larsson, de Maruja Torres o de Pérez Reverte.

La crítica literaria debería ser exponente de un modo de leer distinto. Y tampoco lo es. Inmersa en una inconsciencia, analizable siguiendo su pésima plasmación lingüística, es difícil que se decida a poner los puntos sobre las íes y reconozca públicamente que lo literario es hoy día un terreno vedado a muchas obras que ella presenta como tales. Mientras tanto, hasta bien podríamos pasar sin crítica literaria. No notaríamos su ausencia. O, ¿quizás, sí? Seguro, pero para bien.

Víctor Moreno. Cómo hacer lectores competentes. Guía práctica: reflexiones y propuestas. Pamiela, 2011.

una nena creix a brooklyn

LA BIBLIOTECA pública, aunque pequeña y pobre, era magnífica para Francie. Empujó la puerta y entró; dentro tenía la impresión de hallarse en una iglesia. Le gustaba la mezcla de olores que había allí. Prefería el aroma de cuero gastado, el pegamento y los libros recién impresos a ese olor a incienso típico de las misas solemnes.

Francie creía que en esa biblioteca estaban todos los libros del mundo y se había propuesto leerlos todos. Devoraba un libro al día siguiendo celosamente el orden alfabético, sin saltarse ninguno, ni siquiera los más áridos. [...] A pesar de su gran entusiasmo, algunos de esos libros le resultaron realmente difíciles; pero Francie era una lectora de verdad y se había propuesto leer todo lo que estuviera a su alcance: clásicos, novelas, calendarios y hasta el catálogo del almacén. Algunas obras eran maravillosas, por ejemplo las de Louisa May Alcott. Tenía pensado leerlas todas de nuevo, una vez recorrida la lista hasta la letra Z.

Ahora bien, los sábados era diferente. Se daba el lujo de leer un libro sin seguir el orden alfabético, y pedía a la bibliotecaria que le recomendase uno.

[...] Se quedó ante el mostrador un buen rato, antes de que la bibliotecaria se dignara a atenderla.

-¿Qué deseas? - le preguntó con aspereza.
-Quiero este libro -dijo mostrándole el libro con las tapas abiertas y la tarjeta de registro fuera del sobre.

Las bibliotecarias habían enseñado a los niños cómo debían presentar su pedido para evitarse el trabajo de abrir centenares de libros y sacar otras tantas tarjetas todos los días.
Tomó la tarjeta, la selló y la introdujo en una ranura que había en el escritorio. Selló la tarjeta de Francie y se la entregó, pero ésta siguió esperando.

-¿Y bien? -preguntó la bibliotecaria, sin tomarse la molestia de mirarla.
-¿Podría usted recomendarme un libro adecuado para una niña?
-¿De qué edad?
-De once años.

Todas las semanas Francie hacía la misma solicitud y cada vez la señorita formulaba esa misma pregunta. Un nombre escrito en una tarjeta no significaba nada para ella, y como nunca había mirado la cara de la chiquilla, no conocía a la pequeña que solicitaba un libro al día y dos el sábado. Cómo le habría gustado a Francie una sonrisa, un comentario amistoso. ¡La habrían hecho tan feliz! Pero la bibliotecaria tenía otras preocupaciones, y además odiaba a los niños.

Francie tembló de curiosidad mientras la mujer estiraba el brazo debajo del escritorio. Fue leyendo el título a medida que el libro aparecía lentamente: Si yo fuera rey, de McCarthy. ¡Maravilloso! La semana anterior le había tocado Beverly de Grautark, y el mismo dos semanas atrás. El libro de McCarthy se lo había llevado sólo dos veces. La bibliotecaria recomendaba siempre esos dos libros; quizá porque eran los únicos que conocía, o figuraban en alguna lista de libros recomendables, o bien los consideraba apropiados para una niña de once años.

Betty Smith. Un árbol crece en Brooklyn. Traducció de Rojas Clavell. Lumen, 2008. P.  29-31.

la temporada en nou girbens

al galop

"...qué lástima que pase el tiempo, ¿verdad?,

qué lastima que nos muramos y que nos hagamos viejos

 y que las cosas buenas se vayan alejando de nosotros  al galope."

Joaquín Font, Clínica de Salud Mental El Reposo, camino del desierto de los Leones, en las afueras de México DF, enero de 1977. Hay una literatura para cuando estás aburrido. Abunda. Hay una literatura para cuando estás calmado. Ésta es la mejor literatura, creo yo. También hay una literatura para cuando estás triste. Y hay una literatura para cuando estás alegre. Hay una literatura para cuando estás ávido de conocimiento. Y hay una literatura para cuando estás desesperado. Esta última es la que quisieron hacer Ulises Lima y Belano. Grave error, como se verá a continuación.

Tomemos, por ejemplo, un lector medio, un tipo tranquilo, culto, de vida más o menos sana, maduro. Un hombre que compra libros y revistas de literatura. Bien, ahí está. Ese hombre puede leer aquello que se escribe para cuando estás sereno, para cuando estás calmado, pero también puede leer cualquier otra clase de literatura, con ojo crítico, sin complicidades absurdas o lamentables, con desapasionamiento. Eso es lo que yo creo. No quiero ofender a nadie.

Ahora tomemos al lector desesperado, aquel a quien presumiblemente va dirigida la literatura de los desesperados. ¿Qué es lo que ven? Primero: se trata de un lector adolescente o de un adulto inmaduro, acobardado, con los nervios a flor de piel. Es el típico pendejo (perdonen la expresión) que se suicidaba después de leer Werther. Segundo: es un lector limitado. ¿Por qué limitado? Elemental, porque no puede leer más que literatura desesperada o para desesperados, tanto monta, monta tanto, un tipo o un engendro incapaz de leerse de un tirón En busca del tiempo perdido, por ejemplo, o La montaña mágica (en mi modesta opinión un paradigma de la literatura tranquila, serena, completa) o, si a eso vamos, Los miserables o Guerra y paz. Creo que he hablado claro, ¿no? Bien, he hablado claro. Así les hablé a ellos, les dije, les advertí, los puse en guardia contra los peligros a que se enfrentaban. Igual que hablarle a una piedra. Otrosí: los lectores desesperados son como la minas de oro de California. ¡Más temprano que tarde se acaban! ¿Por què? ¡Resulta evidente! No se puede vivir desesperado toda una vida, el cuerpo termina doblegándose, el dolor termina haciéndose insoportable, la lucidez se escapa en grandes chorros fríos. El lector desesperado (más aún el lector de poesía desesperado, ése es insoportable, créanme) acaba por desentenderse de los libros, acaba ineluctablemente convirtiéndose en desesperado a secas. ¡O se cura! Y entonces, como parte de su proceso de regeneración, vuelve lentamente, como entre algodones, como bajo una lluvia de píldoras tranquilizantes fundidas, vuelve, digo, a una literatura escrita para lectores serenos, reposados, con la mente bien centrada. A eso se le llama (y si nadie le llama así, yo le llamo así) el paso de la adolescencia a la edad adulta. Y con eso no quiero decir que cuando uno se ha convertido en un lector tranquilo ya no lea libros escritos para desesperados. ¡Claro que los lee! Sobre todo si son buenos o pasables o un amigo se los ha recomendado. Pero en el fondo ¡lo aburren! En el fondo esa literatura amargada, llena de armas blancas y de Mesías ahorcados, no consigue penetrarlo hasta el corazón como sí consigue una página serena, una página meditada, una página ¡técnicamente perfecta! Y yo se los dije. Se los advertí. Les señalé la página técnicamente perfecta. Les avisé de los peligros. ¡No agotar un filón! ¡Humildad! ¡Buscar, perderse en tierras desconocidas! ¡Pero con cordada, con migas de pan o guijarros blancos! Sin embargo yo estaba loco, estaba loco por culpa de mis hijas, por culpa de ellos, por culpa de Laura Damián, y no me hicieron caso.

Roberto Bolaño. Los detectives salvajes. 19a edició. Anagrama, 2011. P. 201-202.

kamasutra

Font: frikitecaris.

a la seva manera

Especial 5è aniversari de la revista Paper de vidre (23|abril|2007).

natalici

La impossible

la cité du livre

La Ciudad del libro en Aix-en-Provence reune en un vasto terreno baldío industrial rehabilitado la biblioteca municipal y una serie de socios, institucionales y asociativos, vinculados por una fórmula de organización flexible y evolutiva para la ejecución de sus proyectos comunes o específicos. Poniendo en conjunto las problemáticas de creación y de difusión así como las culturas y los recursos de instituciones y asociaciones, esta fórmula favorece la ampliación de los públicos de la biblioteca así como la realización por ésta misma de acciones ciudadanas. Simbolo de esta apuesta singular, la Ciudad del Libro acogió recientemente en depósito el fondo Albert Camus.

Gilles Eboil. «La Cité du livre a Aix-en-Provence». Bulletin des bibliothèques de France. Vol. 45, Núm 5, 2000.

sobre els esnobs literats

SEGUR QUE UNA PREGUNTA que es fan els lectors sovint és: "¿Què dirà dels esnobs literats? ¿Deixarà estàlvia la seva professió? [...] Teniu una opinió molt mal formada de la situació actual de la literatura i dels literats si us penseu que cap de nosaltres vacil·laria gens a enfonsar un punyal al seu company de ploma si amb aquesta mort feia un servei al país.

Però es dóna el cas que en el gremi literari no hi ha esnobs. Doneu un cop d'ull a tot l'estament d'homes de lletres britànics, i us repto a assenyalar-hi un sol cas de vulgaritat, d'enveja o de presumpció.

Pel que he pogut observar, tant literats com literates són gent discreta, de maneres refinades, vida impecable i conducta honrada en societat i entre ells mateixos. És cert que de tant en tant podem sentir que un literat diu fàstics d'un altre; però ¿per què passa això? No és gens per malevolència o enveja; només és per amor a la veritat i per esperit de servei.

[...] D'altra banda, no he conegut mai cap home de lletres que s'avergonyeixi del gremi a què pertany. La gent que ens coneix sap molt bé quin entranyable esperit de germanor ens uneix. Quan un de nosaltres fa carrera, no l'ataquem mai ni en parlem amb menyspreu, sinó que ens alegrem pel seu èxit. 

[...] Aquest sentiment igualitari i fratern entre escriptors m'ha semblat sempre la característica més noble del gremi. El fet que ens coneguem i ens respectem mútuament fa que la societat ens respecti i ens tingui la consideració que ens té, i que sapiguem tenir-hi un comportament irreprotxable.

[...] Si tot això que acabo de dir és veritat, doncs, ¿com puc escriure res sobre els esnobs literaris?

William Thackeray. El llibre dels esnobs. Traducció de Xavier Pàmies. Adesiara, 2009. P. 99.

*******

William Makepeace Thackeray (Calcuta, 1811 – Londres, 1863) fou, juntament amb Charles Dickens, el narrador més destacat de l’Anglaterra victoriana. Les seves novel·les, com ara Barry Lindon, The History of Pendennis o, sobretot, Vanity Fair, constitueixen models perennes de la literatura universal. A part la seva gran labor com a novel·lista, Thackeray va ser un col·laborador assidu de la premsa de l’època. Arran d’aquesta activitat sorgiren els aguts articles que, publicats inicialment a la revista satírica Punch, componen El llibre dels esnobs, que oferim traduït per primera vegada en català.

L'esnobisme, dissimulat sovint sota la capa de la ignorància, afecta una bona part de la població. «Una societat que dóna preeminència a la cortesia i menysprea les arts i les lletres, jo la tinc per una societat esnob», diu l'autor. I és que hi ha esnobs entre la reialesa i l'aristocràcia, n'hi ha a les ciutats i als pobles, n'hi ha a l'exèrcit i a la cúria, i tots ells, sense excepció, bé que no solen ser conscients de la seva xacra, fan mans i mànigues per surar en el gran món. En aquest llibre singular i ben vigent, Thackeray ens ofereix, amb ploma hàbil, una radiografia implacable de la societat occidental.

[De la solapa i la contracoberta]

al metro de madrid

Estació Ciudad Universitaria de la línia sis del metro de Madrid.

te de tèxtil

T-Shirt es el proyecto de Masashi Kawamura quien ha querido representar cinco de las tipografías más emblemáticas: Helvetica, Caslon, Baskervill, Courier y Cooper Black en cuerpo real y como indumentaria. Para este artista, conceptos como typeface (para describir el tipo de letra), carácter o cuerpo son características de la tipografía que se aplican también al cuerpo humano. Este nexo entre la letra y las personas es el que ha llevado a Masashi Kawamura a diseñar esta colección de camisetas y vestidos. 

[Font: MONKEYZEN]

massoneries

Colette, en uno de sus libros de memorias con los que se deleitaba escandalizando a sus lectores en los años treinta y cuarenta, cuenta la historia de los catálogos imaginarios compilados por su amigo Paul Masson, ex magistrado de las colonias y empleado de la Biblioteca Nacional, un excéntrico que puso fin a su vida junto al Rin, introduciéndose en la nariz un algodón empapado en éter y ahogándose en apenas treinta centímetros de agua después de perder el conocimiento. Según Colette, cuando Masson iba a visitarla en su villa a orillas del mar, se sacaba de los bolsillos un escritorio portátil, una estilográfica y un paquetito de fichas en blanco. ¿Què haces, Paul?, le preguntó Colette un día. Trabajar -le contestó él-. Hacer mi trabajo. Me han destinado a la sección de catalogación de la Biblioteca Nacional. Estoy haciendo un inventario de los títulos. ¡Ah! ¿Y puedes hacerlo de memoria?, le preguntó Colette maravillada. ¿De memoria? ¿Qué mérito tendría eso? Hago algo mejor. He comprobado que la Nacional es muy pobre en obras latinas e italianas del siglo XV... -explicó Masson-. Hasta que el azar o la erudición vengan a llenar esos huecos, escribo los títulos de obras extremadamente interesantes que 'deberían' haber sido escritas...Con ellos podrá salvarse al menos el prestigio del catálogo...¿Pero si los libros no existen...?¡Ah! -contestó Masson con un gesto frívolo-. ¡Yo no puedo hacerlo todo!.

Alberto Manguel. La biblioteca de noche. Traducció de Carmen Criado. Alianza, 2007. P.369-370. 

per recomanació

-Ya que estamos, ¿algún libro que recomendar?
-La Noche del Cazador, de Davis Grubb.

Xarim Aresté, entrevistat a laganzua.net.

*  *  *

En els anys més difícils de la Gran Depressió americana, en Ben Harper, un pare de família cansat de viure en l'absoluta misèria, decideix assaltar un banc, però, com sol passar en aquests casos, no triguen gaire a enxampar-lo, i és jutjat i condemnat a mort.
Mentre espera el compliment de la sentència, comparteix cel·la amb en Harry Powell, un enigmàtic personatge que anomenen el Predicador i que duu tatuada en una mà la paraula «amor» i, en l'altra, «odi», i que no para de burxar-lo perquè li digui on ha amagat el botí, encara no recuperat.

Després de la mort d'en Ben, penjat a la forca sense haver revelat mai el seu secret, el Predicador surt de la presó i s'encamina cap al poble on malviuen la vídua i els dos fills del lladre ajusticiat, convençut que sabrà guanyar-se la seva confiança. I efectivament, la vídua d'en Ben Harper, desitjosa de trobar suport en algú, congenia amb el Predicador, sense sospitar que el fervorós Harry, aquell que creu un home de Déu, duu a la consciència més d'un pecat.

Davis Grubb
(1919-1980) va néixer a Moundsville, Virgínia. Com que tenia una gran habilitat per al dibuix, va intentar professionalitzar-se com a artista, però aviat va descobrir que patia una mena de daltonisme que li impedia reconèixer els colors en determinades combinacions i això va fer que acabés inclinant-se per la literatura.
L'any 1940 es va traslladar a Nova York per treballar a la cadena NBC, per a la qual va escriure guions radiofònics. És autor de desenes de narracions i de vuit novel·les, entre les quals destaquen especialment La nit del caçador (1953) i Fools' Parade (1969), totes dues amb remarcables versions cinematogràfiques. La interpretació de Robert Mitchum com a Harry Powell a La nit del caçador, sota la direcció de Charles Laughton, resulta encara avui una de les més aterridores de la cinematografia americana. [De la contracoberta i la solapa]

ekaterina panikanova

Nacida en 1975 en San Petersburgo (en tiempos de la antigua U.R.S.S) y residente en Roma (Italia), Ekaterina Panikanova es una artista graduada en Pintura en La Scuola dell’Arte del Museo dell’Hermitage. Conocida por sus obras de técnica mixta, crea collages mediante libros sobre los que pinta o realiza ilustraciones con tinta.

[ Font: Área Visual] 

Ekaterina Panikanova