el millor de cada casa

Potser sí que l'originalitat és un grau. En tot cas, no és pas el meu fort. Efectivament, ha arribat el moment de fer examen de consciència lectora. Els de Babelia, per exemple, diuen que el 2011 ha set l'any dels enamoramientos marianos; d'altres, de més a la vora, s'inclinen per les confessions d'en Cabré; però per a una servidora -i ja pot anar dient missa l'horòscop xinès sobre el regnat de conills, gats o llebres- aquest que s'acaba avui serà, per sempre més, l'any del lloro. D' el lloro d'en Barnes, és clar.

Babelia.

El periódico.

L'Ara.cat.
Los libreros recomiendan.
El rànquing de les biblioteques públiques de Terrassa.

The New York Times.

The Guardian.

L'Express.

Le Nouvel Observateur.

a cal barber

"El peluquero terminó la fase de poda, dejó caer las tijeras, de un modo insultante, en un vaso de desinfectante, y sacó otro par más pequeño y grueso. Chic, chic. Pelo, piel, carne, sangre, todo tan cerca, cojones. Barberos-sangradores es lo que habían sido en los viejos tiempos, cuando la cirugía significaba una carnicería. La cinta roja alrededor del poste tradicional de los barberos indicaba la tira de tela que te enrollaban en el brazo cuando te sangraban. En su enseña comercial había también un cuenco, el cuenco donde caía la sangre. Ahoran han abandonado todo aquello y se han hecho peluqueros."

Julian Barnes. "Una breve historia de la peluquería" A: La mesa limón. Anagrama, 2005. P. 22.

P.S.: Ah, sí, ja sé què em direu ara. Resulta que al cilindre que anunciava la barberia del vostre poble (barri, vila, etc.) també hi havia una cinta blava. I teniu raó. Aquí us ho expliquen: La curiosa historia de los cirujanos-barberos y los postes de las barberías,  Tejiendo el mundo.

recepta per a fabricar poemes

Agafeu un diari.
Agafeu unes tisores.
Trieu al diari un article de la longitud que vulgeu per al poema.
Retalleu l'article.
Retalleu tot seguit amb compte cadascuna de les paraules que formen l'article i poseu-les dins d'una bossa.
Agiteu amb suavitat.
Ara aneu traient els retalls un a un.
Copieu-los a consciència en el mateix ordre amb què hagin sortit de la bossa.
El poema ja està fet.
Ja sou escriptors infinitament originals i dotats d'una sensibilitat encisadora, potser incompresa.

Tristan Tzara. Manifest sobre l'amor dèbil i l'amor amarg, (VIII).

titula, que alguna cosa queda (dos i final)

Vist a Cajón de sastre, via Sfer.

TERRIBLE TAREA la de titular. Conozco a un cronista que a veces puede estar hasta quince días buscando un título para su crónica. Cuando le veo, le gasto una broma, le pregunto si ha encontrado ya el título. "No, sigo buscando", me responde, a veces, alejándose pensativo.

[...]Los títulos tienen una importancia terrible, y sin embargo, poco se habla de ellos. Hoy voy a dedicarles cierta atención, a ver si me congracio con ellos. Debería haber algún premio para el arte de titular. Hay novelas horribles con títulos maravillosos, y viceversa. No estaría de más un premio nacional de la crítica al mejor título del año. Los títulos también tienen corazón.

¿Qué es de una crónica con un título poco agraciado? Ya pueden imaginárselo. Esta crónica -tiemblo ante la perspectiva- aún no tiene título, pero ya tiene tema, ya estoy metido de lleno en él: títulos famosos y cómo llegaron a serlo, títulos de novelas. Nadie se ha suicidado por el mal título de una crónica, pero sí por el de una novela. El asunto es muy serio.

Si por Scott Fitzgerald hubiera sido, El gran Gatsby se habría llamado nada menos que Trimalchio en West Egg. Pero Maxwell Perkins, el sensato editor, se opuso rotundamente argumentando que el nombre de Trimalchio era impronunciable para la mayoría de los lectores. Lolita, de Nabokov, por ejemplo, estuvo a punto de ser publicada con el título de El reino del mar. Y Lo que el viento se llevó no existiría si alguien no se hubiera encargado de convencer a Margaret Mitchell de que era absurdo titular a su novela Pansy, el pánfilo nombre con el que había bautizado a la heroína sureña que hoy todos conocemos por Scarlett O'Hara.

Esperando a Godot siempre ha sido un título enigmático, pero Beckett jamás desmintió la teoria que asegura que un día él se detuvo en la carretera ante un grupo de personas que seguían esperando la caravana del Tour de Francia cuando ésta ya había pasado. Al preguntar Beckett qué hacía allí toda aquella gente, obtuvo esta respuesta: "Están esperando a Godot". Parece ser que el más veterano y lento de todos los ciclistas de la carrera se llamaba así: Godot.

Otro título enigmático y muy afortunado es el de la primera novela de James M. Cain, El cartero siempre llama dos veces. No es tan enigmático si se sabe que el cartero llamaba dos veces al timbre de la puerta del escritor para advertirle de que el correo le deparaba una factura.

[...]Llego al final de esta crónica y sigo sin haberle encontrado un título. "¿Sabes por qué son tan cabrones los títulos?", me preguntó no hace mucho un cronista. "Porque se saben imprescindibles", le contesté.

Como mínimo, los títulos siempre llaman dos veces -como el famoso cartero- a la puerta de los cronistas. Y la mayoría de las veces ni a la tercera llega la vencida. Los títulos son muy suyos. Muchas veces -y aún gracias- llegan a última hora, como Godot.

Enrique Vila-Matas. "El título, ese ciclista lento" A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P.  96-98.

titula, que alguna cosa queda (un de dos)

"El título de una novela forma parte del texto: es de hecho la primera parte de él con la que nos encontramos, y tiene por lo tanto un considerable poder para atraer  y condicionar  la atención del lector. Los títulos de las primeras novelas inglesas fueron inevitablemente los nombres de sus protagonistas: Moll Flanders, Tom Jones, Clarissa. La ficción se estaba formando a ejemplo de la biografía, y a veces se disfrazaba como tal. Más tarde los novelistas se dieron cuenta de que los títulos podían indicar un tema (Sentido y Sensibilidad), sugerir intriga y misterio (La mujer de blanco) o prometer cierto tipo de escenario y atmósfera (Cumbres borrascosas). En algún momento del siglo XIX empezaron a uncir sus historias a famosas citas literarias (Far from the madding crowd; Lejos del mundanal ruido), una práctica que prosigue durante el siglo XX (Donde los ángeles no se aventuran, Un puñado de polvo, Por quién doblan las campanas), aunque hoy en día se considera quizá un poquitín hortera. Los grandes modernistas tuvieron tendencia a poner títulos simbólicos o metafóricos -El corazón de las tinieblas, Ulises, El arco iris-, mientras que novelistas más recientes prefieren con frecuencia títulos caprichosos, desconcertantes y originales, como El guardián entre el centeno, Una historia del mundo en diez capítulos y medio, Para las chicas negras que contemplan el suicidio cuando el arco iris no basta.

Para el novelista, elegir un título puede ser una parte importante del proceso creativo, pues hace hincapié en lo que se supone que es el tema de la novela.

[...]Quizá los títulos siempre significan más para los autores que para los lectores, los cuales, como cualquier escritor sabe, suelen olvidar o confundir los nombres de los libros que aseguran admirar."

David Lodge. El arte de la ficción. Traducció de Laura Freixas.Península, 1998. P. 305.

un pas a quatre potes

a l'antiga

A la Núria que té una llibreta, el meu primer Houellebecq.

"El sopar de cada any tindria lloc aquest cop en una cerveseria de l'avinguda Bosquet que es deia Chez Papa. En Jed l'havia triat de la guia Pariscope refiant-se de l'anunci que prometia una qualitat tradicional, a l'antiga, i la promesa, en conjunt, es complia. El menjador, amb tot de pares Noel i avets guarnits amb garlandes, era mig buit. L'ocupaven bàsicament grupets de gent gran, molt gran en alguns casos, que mastegaven amb cura, a consciència i gairebé amb ferocitat, plats de cuina tradicional. Hi havia senglar, garrí, gall dindi. De postres, naturalment, s'oferia una bûche, el braç típic de Nadal a l'antiga. Els cambrers de l'establiment, educats, discrets, servien en silenci, com en una unitat de cremats d'un hospital.

[...]Uns metres més enllà, a l'esquerra, tres dones octogenàries semblaven recollir-se davant de la macedònia; potser en homenatge als seus difunts marits. Una d'elles va atansar la mà a la copa de xampany, però la mà li va caure a la taula; amb l'esforç se li alçava el pit. Al cap d'uns segons, ho va tornar a intentar, li tremolava la mà terriblement, la concentració li crispava la cara. En Jed no gosava intervenir, no estava en condicions d'intervenir. Ni tan sols el cambrer, que, dret a pocs metres, vigilava l'operació amb una mirada neguitosa, no estava en condicions d'intervenir; aquella dona ara estava en contacte directe amb Déu. Probablement estava més a prop dels noranta que dels vuitanta. 

Per completar l'àpat, van servir les postres. Amb resignació, el pare d'en Jed va atacar la bûche de pastisseria tradicional. Ara ja no quedava gaire estona. Entre ells, el temps transcorria d'una manera estranya: tot i que no deien res, i que el silenci que s'havia imposat al voltant de la taula podia fer la sensació d'una pesantor absoluta, semblava que els segons, i fins i tot els minuts, s'escolessin amb una rapidesa fulminant. Mitja hora més tard, sense que de fet cap pensament li hagués ocupat la ment, en Jed va acompanyar al seu pare fins a la parada de taxis. Només eren les deu de la nit, però en Jed sabia que els altres avis de la residència ja consideraven el seu pare un privilegiat; per haver estat amb algú, unes hores, la nit de Nadal."

Michel Houellebecq. El mapa i el territori. Traducció d'Oriol Sánchez i Vaqué. Empúries/Anagrama, 2011. P. 17-21.

a cal dispeser

"Els dispesers no són de la família!, deia la mare. Quan s'acostava Nadal, aquesta sentència prenia una dimensió nova: intimitat. I és que d'intimitat la nostra família n'anava curta. Només en tenia en el breu parèntesi que va de la vigília de Nadal a la tarda de Sant Esteve; qualsevol intrusió dins aquest parèntesi era una violació! Els clients, els fixos i tot, marxaven la tarda del vint-i-quatre i això ja era una victòria.
Un taxi que s'aturava, un familiar que carregava una bossa, un petó a la galta, una carícia als cabells i adéu, bones festes! I quasi mai era grisa, aquella tarda; sempre era solella, però amb llum de biaix que se n'anava cap al taronja. I l'endemà se sentia un fortíssim clong, clong, clong del rellotge del campanar. La llar de foc del menjadoret de dalt treia voliaines que s'enfilaven per la xemeneia i devien sortir per dalt, però ningú no les veia, i feia molta pudor de sutge, perquè no l'enceníem gaire i no la netejàvem mai. Clong, clong i clong i la mare ja pujava les escales, mudada per a l'ocasió, per al nostre teatre, la nostra representació de la intimitat. I apareixia el pare, amb corbatí, per fer encara més teatre. I a taula hi havia una cassola de terrissa amb una pularda, també guarnida, amb pinyons i orellanes. Llavors es van sentir uns forts cops a la porta del carrer i una veu, que van sonar com una transgressió:

-Gent, gent meva, obriu o què?

El cor em va fer un salt. El cor li va fer un salt a la mare, que va deixar de tallar la pularda i em va mirar, no sé per què a mi. I esclar, la veu que violava el parèntesi, la intimitat, era la veu mig afònica i solitària i esgarrifosa de Carlov. I esclar, Carlov no era de casa.

[...]Em va tocar a mi. Els assumptes delicats de Carlov sempre em tocaven a mi. Vaig baixar i vaig obrir la porta del carrer i li ho vaig dir amb la veu més neutra que vaig trobar.
[...] No sé on va poder anar a passar aquell migdia de Nadal. No sé si va entrar al bosc i va buscar un petit refugi vora un cabanot [...] o si va començar a caminar per les carreteres desertes, amb el ventre buit, per arribar a algun lloc, algun bar, alguna taverna improbable que tingués les portes obertes la tarda de Nadal. No ho sé. Són quatre o cinc hores, aquestes del migdia de Nadal, que es fa difícil imaginar com deuen ser els carrers i els boscos i els camins i les benzineres. Hi ha una suspensió del temps. [...] Passades aquestes quatre o cinc hores es comencen a animar els carrers, els televisors, els gossos, les persones, els cotxes, les portes dels garatges..."

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P.73-74.

anant per les cases, com en pere

Qüestió de fe. 

Como Pedro por mi casa és un festival internacional de llibres il·lustrats, organitzat per Julia Pelletier, que se celebra anualment -des de l'any 2007- en la llibreria La Central del Raval. S'acaba de fer pública la convocatòria de la 6a edició. L'apunt d'avui és fruit d'una visita a  Librosfera, la casa de l'Sfer.

sonata per a piano i aspiradora

Glenn Gould amb el seu gos Nick.

Un día en que se ejercitaba al piano, el joven Glenn Gould -contaba a la sazón catorce años- hizo un descubrimiento memorable. La asistenta que estaba limpiando la habitación puso de repente el aspirador en marcha, muy cerca del piano. El ensordecedor ruido mecánico obliteró de inmediato el sonido de la música, pero, para gran asombro del pianista, esta situación no le resultó en absoluto desagradable. Dejó de oír lo que interpretaba; en cambio, le resultó de repente posible seguir su música desde el propio interior de su cuerpo, gracias a una conciencia más aguda de sus gestos; y toda su experiencia de la ejecución adquirió otra dimensión, a la vez más física y más abstracta: la fuga que estaba interpretando se veía transmitida directamente de sus dedos a su cerebro.

Posteriormente, él mismo describió el fenómeno:

Por supuesto, continuaba sintiendo: podía experimentar esa relación táctil con el teclado que tan rica es en asociaciones acústicas; y también podía imaginar los sonidos que yo producía, incluso sin oírlos. Pero lo extraño es que esta nueva forma de música me pareció de repente superior a todo cuanto había precedido a la intervención del aspirador, y los pasajes en los que yo no podía ya oír el menor sonido me parecían los mejores.

Simon Leys. La felicidad de los pececillos. Cartas desde las antípodas. Traducción de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 109.

se sabrà tot

Els premiats, d'esquerra a dreta: Jordi Folch, Ramon Erra, Marcel Riera, Joan Mas, Mercè Anguera i Sebastià Alzamora.

Nit de Santa Llúcia. El 14è premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, dotat amb 10.000 euros, ha recaigut en Ramon Erra, que ha escrit La vida per rail, un recull de relats de diferents gèneres que tenen lloc en trens, en diverses ciutats europees. (Llegit a Ara.cat)

L'excusa per no venir al club era prou bona. L'enhorabona, doncs!

l'erra lector

Steve Russo. Vista aquí.

Digui tres adjetius propers al que vostè escriu com a autor.
Heterodox, planer, màgic.
 
Quina considera que és la seva obra destacada?
La flor blanca de l'estramoni (fins ara).

Citi un llibre de capçalera, i un llibre d'aquest últim any que li hagi agradat.
Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain i  La tardor barcelonina de Francesc Pujols.

Quin clàssic troba horrorós?
Sartre no m'agrada gaire, però tampoc el trobo horrorós.

Quins autors i obres destacaria?
Uf... tot Joan Perucho, tota la Rodoreda, part d'Irving, quasi tot Hrabal, Capote, Maria Mercè Marçal,  Virginia Wolfe, Tolstoi, Verdaguer, Chuck Palahniuk, Queneau, Boris Vian, Vila-Matas, Porcel, Gogol (sobretot El capot), Malcolm Lowry, Kafka (sobretot El metge rural), David Sedaris, Enric Casasses, Víctor Sunyol (sobretot el Stabat), Proust, Verne, Pessoa, Nabokov, Marguerite Duras (L'amant), El quadern gris de Pla (tot Pla), part de Pere Calders, part de Trabal, Papasseit, Pere Quart, Hamlet, un conte de Santiago Rusiñol que es diu La casa del silenci, Ishiguro, Ferrater, Seamus Heaney, algunes coses de Paul Auster, Ausiàs March...

Quin llibre troba a faltar entre els més venuts?
El compromiso de Serguei Dovlàtov.

Quin llibre no entén que figuri al llistat de més venuts?
El codi Da Vinci.

e-notícies · edició 1617 · dijous, 24 de agost de 2006.

paranys de la nostàlgia

 Ramon Erra. Desfent el nus del mocador. La magrana, 2008. 

Gràcies a aquesta novel·la l’Erra va ser titular al camp del Barça i per un dissabte va formar part del Dream Team (això és ser famós!). Aquí en parla.

Si els contes anteriors estaven aplegats amb un sentit unitari, el que li dona cos a aquesta novel·la són les històries que van desfilant a mida que el narrador va desfent el mocador de la memòria.

Un bar de carretera situat al bell mig d’enlloc, un cambrer accidentat (per cert, a l’accident mor la seva companya que és bibliotecària, i es veu que estava ben bona) i una vida rere la barra evocada a través de la memòria procurant desenpellegar-se dels paranys  que para la nostàlgia. Una colla de personatges estrafolaris i tant humans que a vegades fan esgarrifar.

El llibre va ser un èxit aclaparador, va guanyar el premi  Qwerty a l’autor revelació, va quedar finalista del premi Crexells (diuen que va donar una bella conferència a l’Ateneu sobre el procés de creació de la novel·la), va guanyar el premi Salambó i etc. Elogiada unànimement per la crítica, llibre de l’any a Benzina, i sinó recordo malament en un bon lloc a la llista de millors novel·les de l’any al Rockdelux. Una novel·lassa.

dos

Càlcul mental, Bogdanov-Belsky, 1895.

La culpa la té el pare de Lenin, que era professor de matemàtiques, segons acabo de saber. Perquè així és com ha anat tot, de la novel·la de l'Erra a la vida de Lenin, trobar-me son pare matemàtic, i acabar recordant el quadre d'un rus (perquè el pintor era rus, d'això n'estem segurs), que vaig veure fa molt no sé on i que venia a representar una classe de matemàtiques. I així comença una nova entrega del drama del no pensar seguit  i el recordar a batzegades i hom ha de mirar de reconstruir els fets, cagun l'associació d'idees, que no fos somiat, el quadre. Penso, ergo se m'escalfa el cap. Clec clec clec a Google. Quadre pintor rus professor matemàtiques classe. Res. I així una bona estona, sense èxit. Fins que t'atures i mires a la dreta de la pantalla: la galeria de lectors que tenim exposats en aquesta casa. Bogdanov-Belsky. Sembla prou rus. Aquesta dona que llegeix, amb flors grogues de fons, que vaig robar, fa molt, del bloc de la Clidi. I refaig el camí, pacient, guiada per la Clidi, els homes i les dones que llegeixen, en Ramon Erra, els professors de matemàtiques russos i el pare que va engendrar Lenin, perquè si no arribo a trobar el quadre, rebento.

pólvora

Ramon Erra. Pólvora del quatre del juliol. Galerada, 2006

Pels voltants de Sant Jordi de 2006 en Ramon Erra va venir a la biblioteca de Vic per presentar aquest llibre, recordo que algú del públic li va preguntar quan faria el salt a la novel·la i va respondre que, de fet, ja en tenia una enllestida i que la magrana s’havia interessat en publicar-la. Mentrestant l’Erra havia treballat a l’emissora de televisió de Santa Eulàlia en un guió per un serial televisiu d’habent dinat, participat amb el Grup d’Actors del Lluçanès (GALL) en diferents projectes, guanyat un premi per un article sobre l’escriptor Bohumil Hrabal, publicat a l’Avui articles boníssims com per exemple a la vora del riu gran sobre la presència del riu a la novel·la nord-americana (de fet, l’Erra és un autor que coneix perfectament la narrativa nord-americana, la presència de Huckeberry Finn és constant en la seva obra i algun començament de conte és digne de com deia l’oncle  Edgar que havien de ser els bons contes,

Ja de petit era diferent de tothom, potser per això em va tocar a mi matar l’avi.

A la contraportada van escriure: Pólvora del quatre de juliol és la confirmació d’un narrador (...)ara ens torna a oferir un aplec de narracions en què, partint de l’absurditat de les coses va trenant històries sorprenents...

En Ramon és un d’aquells autors capaços de fer-nos venir por de les margarides, hi ha un conté titulat un si és no és de margarides que trobo una autèntica obra mestra de composició i altres tant o més bons com conte de Nadal, un món anacrònic (potser el germen d’Escolta Volòdia?), etc. Les seves narracions estan bastides amb imatges especials, bellísimes, poètiques i al mateix temps dures i sense concessions, els llibres de contes pretenen tenir un sentit unitari i circular com és l’evocació del temps perdut. En un relat del primer llibre algú deixar anar una frase definitòria de l’obra d’Erra, diu: la imaginació no existeix, tot és memòria.

lenin segons rius

Com que tot el que sé sobre Lenin i la revolució russa -que vindria a ser res- ho he tret, bàsicament, del cinema -de Doctor Zhivago, d'aquella altra pel·lícula d'en Warren Beatty, Reds, em sembla que es deia, d'Octubre d'Eisenstein, i qui sap si d'algun episodi d'Érase una vez el hombre- he aprofitat l'avinentesa de l'Escolta, Volòdia per mirar de cultivar-me una miqueta, que bona falta em fa, camarrrrades.

Eduardo del Río García (Zamora, Michoacán, 20 de juny de 1934). Caricaturista, il·lustrador i escriptor mexicà que publica sota el pseudònim de Rius.

Autodidacte, Rius va iniciar la seva carrera el 1954 a la revista Ja-Já i des d'aleshores ha col·laborat en els principals diaris i revistes de Mèxic. Ha publicat més de cent llibres.

El seu estil és senzill, col·loquial, irreverent i incisiu. No deixa cap tema per verd: història, política, religió, filosofia, medicina popular...

Rius és un fort crític del sistema polític mexicà (Su majestad el PRI, Los Panuchos, Desde los cristeros hasta Fox), del consumisme (La droga que refresca), de l'imperialisme (Vera historia del tío Sam, La interminable conquista de México) i de la religió en general (Manual del perfecto ateo, El mito guadalupano, El supermercado de las sectas).

Avui dia col·labora amb la revista de crítica sociopolítica El Chamuco y los hijos del averno, de la qual és fundador. En aquesta revista també hi participen d'altres moneros (a Mèxic, els còmics i les historietes són monitos, i els ninotaires, moneros) altament reconeguts com Rafael Barajas El Fisgón.

Rius a la wiki, al feisbuc i a la seva pàgina web.
I aquí Lenin para principiantes, senceret.

enceneu els llums!

Comunisme és el poder dels soviets

més l'electrificació de tot el país.

LENIN

Goethe, aquell home. Diuen que en arribar-li l'hora de la veritat, amb un peu a l'altre barri, va destinar els seus darrers instants d'estada n'aquest món a escriure una W -res de paper i llapis, la va traçar en l'aire i amb un dit- i que va deixar anar, com a últimes voluntats, un parell de mehr licht! (més llum, més llum). Ningú va gosar demanar-li què volia dir, exactament, amb aquella petició, no és cosa d'anar torbant amb preguntes en un moment tan crític, i els presents es van limitar a obrir les finestres (si non é vero, és, si més no, el que hagués fet jo). Via lliure, doncs, a les interpretacions, que allà on uns veuen la desesperació d'un gran intel·lectual per no haver pogut abastar prou coneixements en la seva vida, d'altres entenen que la cambra mortuòria era massa fosca, que Goethe volia veure la llum del sol per darrera vegada. Vés que no fos allò tan suat del tunel i la resplendor, se m'acut ara.

De la W ningú en diu res; ni mu. Clar que si m'asseguren que Goethe la va traçar en lletra Futura, jo voto estratègia publicitària de la Volkswagen: das auto, das auto.

Bestieses a banda, avui el que m'interessa és la llum: el robatori d'un Petromax (i ara parlo del llibre de l'Erra) que va tenir lloc en el transcurs del ball de les festes patronals de Sant Andreu Alt, allà pels volts dels anys cinquanta, i el que això simbolitza. Perquè resulta que l'electricitat va trigar molt a arribar a tots els edificis de Sant Andreu Alt, i els dels pobles veïns se'n reien, quan entraven en aquella sala de ball pudent de carbur, i deien que era un poble "de poques llums". I en Carlov -el protagonista de la novel·la, l'home de la ceba al cap, ancorat en un comunisme quasi càndid- un any va creure que s'havien d'acabar els llums d'oli i els de carbur a aquella sala de ball, i va comprar un Petromax; però algú el va rampinyar. I no ho va acabar de pair mai, això del robatori, en Carlov, perquè pensava que la pèrdua d'aquell llum per al poble havia significat, també, la pèrdua del seu progrés espiritual. Vint anys després encara treia el tema. Trenta anys després encara hi tornava. Qui sap si Petromax va ser la darrera paraula que va dir Carlov.

ACLARIMENT

Vull aclarir que el Petromax, aquell llum, no va ser de cap de les maneres un invent soviètic, ni tan solament rus. Se'l va inventar un alemany, un tal Max Graetz, a qui els amics deien, per fotre's d'ell, Petroleum Max: o sigui, Petromax.

Aquest llum va ser patentat el 1910 -però encara avui es pot comprar, en versions noves- i es va escampar de seguida per tots els continents. Va arribar també a les illes i a les coves i a les cabanes. El van penjar en barques de la Mediterrània i el van encendre rere les finestres de refugis nòrdics. Va fer llum a una tenda del sud extrem. Va arribar a pobles rònecs, a cases misèrrimes, a forats de món increïbles d'amagats i endarrerits. Amb el Petromax s'ha pescat molt peix. Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P. 115.

dels grans encaterinats

Indefectiblement, el Carlov del Volòdia havia d'evocar-me la corrua d'entossudits per les causes més diverses que he conegut arreu.
Heus si no sobtava trobar una gran A -encerclada i anarquista- gravada a la llinda d'una d'aquelles poques cases penjades a mig-aire d'un cul-de-sac pirinenc. Sense feina coneguda, el seu autor i propietari passava els dies entomant el sol en una cadira de boga just als peus de l'A -que acabava funcionant d'aurèola enlairada-, i predicant als escassos forasters les virtuts de la seva creença. 
En veu baixa, i més amb admiració que amb mala fe, els veïns asseguraven que el cop de sort que li havia permès aquella vida regalada tenia a veure amb les finestretes d'un banc i unes armes per entremig... I, com que aquelles quatre cases eren tot un món, el personatge en qüestió disposava d'un gran opositor en la figura del rector que era, talment, una versió orca i llantiosa del literari Don Camilo. 
Apart d'una manifesta tergiversació dels credos respectius (res de greu quan l'alteració succeeix en un confí aïllat), anarco i mossèn compartien una passió exagerada per les partides de botifarra assaonades amb copes de conyac plenes a vessar.
Mai parella, sempre enfrontats, quan els vaig conèixer ja portaven anys de contros i recontros abrandats i, com que tot això fa dècades que ha prescrit, no puc deixar d'imaginar-los, en el llimb d'una eternitat tavernària, jugant una partida infinita durant una nit pirinenca sens fi.
Sense allunyar-me de l'anarquisme, però ara en la seva oblidada facció del possibilisme llibertari, recordo haver conegut a quatre dels membres refundadors del Partit Sindicalista (i quan dic quatre estic dient, potser, d'un terç o d'un quart de la militància total).
Davant l'escassedat de forces dels seguidors del rellotger Ángel Pestaña cal considerar de proesa el fet d'aconseguir, a les eleccions generals del 1979, un 0'2% dels vots a Catalunya. I, com que el possibilisme ja el duien de fàbrica, aquesta colla no s'entossudí a persistir, dissolent-se al cap de pocs anys; a la recerca, diria que la majoria d'ells, de vies més factibles de compromís social.


Em sembla que passada la rebrotada política de la restauració democràtica una bona part de fes van prendre altres camins. Perquè cal considerar com a fe incombustible la del X: als seus cinquanta i tants amb les sempiternes samarretes d'Iron Maiden i Motorhead i proclamant, alt i fort, que el heavy és el millor que li ha passat al món després de la invenció de les dues rodes...
Ara que, cap convicció musico-vital com la del Flowers. Dels 80 ençà es passeja per la nit barcelonina amb el seu uniforme invariable: la xupa de cuir, la gorra escocesa amb borla, i les bosses de plàstic plenes de les galindaines pop que intenta encolomar-nos amb la seva retòrica "personal"... -Tinc unes fotos del Bowie al 87 al Miniestadi (unes fotos que, amb benvolença, diríem que no són res de l'altre món). El mateix Bowie em va dir que li mereixia gran respecte perquè veia que sé de què va el tema...Te les deixo per 3 €. També tinc aquestes dels Jam i aquest single de....
Sentint-se acollit pels déus del seu Olimp pop, fa temps que pel Flowers el temps ha deixat de succeir. 
En dies fluixos, quan et tenallen els dubtes, no pots deixar de mirar amb estima la via de certesa que guia als grans encaterinats.
En plena solitud i il·luminats per un Petromax, en ells refulgeix un estat de gràcia alternatiu tan exclusiu com inabastable.

el conte més conegut

No crec (aviat li ho podrem preguntar a ell personalment) que sigui el seu millor relat però indubtablement és el que el va fer famós. Guanyar el primer premi, del concurs de narrativa breu convocat per la prestigiosa revista d’excepcions culturals (?!) Benzina no està a l’abast de tothom.

Podeu trobar el relat a la pàgina 85 d’aquest enllaç (nº21 de Benzina).

P.S. També es poden trobar altres contes d’en Ramón a l’Antologia de joves narradors catalans de Lolita Bosch apareguda ara deu fer un any i també en el llilbre editat per La Marató de TV3 de l’any 2010.

escolta'm, volòdia, que hi ha novetat

Benvolguts, -udes, ets i uts,

Ens acaba de trucar en Ramon Erra. Efectivament, no podrà venir a la tertúlia. Força major. Que li sap molt molt i molt greu, però mooolt, de debò, que avera si en una altra ocasió, que hi ha més dies que llonganisses i tot això. Bé, haurem de fer la nostra, sense l'autor de cos present. Oooh.

llegir, en el sentit antic del terme

"Han aparecido ya estudios que hacen pensar que los niños nutridos de televisión e internet podrían acabar manifestando trastornos de la voluntad o carecer de las cualidades que se requieren para aprender a leer en el sentido antiguo del término. De manera similar a las artes de la memoria, a la gimnasia de la concentración, al cultivo del silencio (se calcula que el 80 por ciento de los adolescentes americanos son incapaces de leer sin un acompañamiento musical de fondo), el lugar de la lectura en la civilización europea está destinado a disminuir. Es posible (y esta perspectiva está lejos de ser motivo de consternación) que el tipo de lectura que he tratado de definir y que he descrito como "clásico" se convierta de nuevo en una especie de pasión particular, que se enseñe en "casas de lectura", y a la que nos entregaríamos como Akiba y sus discípulos tras la destrucción del Templo, o como se cultivaba en las escuelas monásticas y en los refectorios de los conventos de la Edad Media. Una forma de lectura que culmine precisamente en ese ejercicio de acción de gracias y en esa música del espíritu que es aprender "de corazón" (reparemos en la afortunada paradoja de la palabra "cordialidad", que contiene la palabra "corazón"). Es demasiado pronto para decirlo. Estamos viviendo una época de transición mucho más rápida, mucho más difícil de "descifrar" que ninguna otra hasta ahora."

George Steiner. El silencio de los libros. Siruela, 2011. P. 51-52.

a bòsnia

Ramon Erra. A Bòsnia ens trobarem. Emboscall, 2004.

Un parell d’anys després de la flor, la desapareguda editorial Emboscall va publicar un llibre de viatges de Ramon Erra, concretament el núm. 22 de la col·lecció Mnemosine titulat A Bòsnia ens trobarem. L’alma mater de l’editorial, en Jesús Aumatell presentava el llibre així:

Ramon Erra ens explica un petit periple per Bòsnia i Croàcia, la tardor de l’any 2000, cinc anys després d’acabada la guerra. Parla amb les víctimes i, potser sense saber-ho, amb alguns botxins. Tothom té experiències dures per explicar, però també hi ha temps per les alegries, el bon menjar i els paisatges exòtics. L’autor va guiat i molt ben acompanyat pels familiars i amics d’una bosniana que viu a Girona.

la mesura del temps dels indis hopi

Albert Einstein i senyora, de visita en una reserva hopi d'Arizona. (1931)

"El temps es mesura convencionalment en dies, setmanes, mesos i anys; conec gent que fa servir com a unitat de mesura la vida d'un gos, i no recordo on vaig llegir que els indis hopi de les prades nord-americanes -que tenen, segons Chomsky, una llengua amb un sistema verbal que no concep ni el passat ni el futur- divideixen el temps en unitats d'avantpassats. Així, doncs, emprant les mateixes estructures lingüístiques, per dir que la revolució del 1934 va tenir lloc fa seixanta-set anys, un hopi diria: "Ara fa un avi que té lloc la revolució del 1934"; la mateixa estructura val per a expressar continguts futurs: "Aproximadament d'aquí a tres avis la gent viu ara a Mart." Els indis hopi, que tenen costums xocants, com el de guarir qualsevol malaltia amb reiterades pràctiques sexuals, deuen tenir una idea del temps ben diferent de la que nosaltres tenim, car per a ells el temps i la terra són matèria immutable, i només és mudable la successió dels seus paisans."

Xuan Bello. Història universal de Paniceiros. Adesiara, 2008. P. 126.

pulp fiction

La prèvia (excurs)

Els pulp magazines (literalment revistes de polpa) van ser unes publicacions de ficció molt barates i molt populars als Estats Units entre els anys 20 i la dècada dels cinquanta. El terme pulp fiction també es pot referir a llibres en rústica de mercat popular, que tindria el seu equivalent català en el terme literatura de cordill. El nom "polpa" ve del paper de pasta barata en el qual es publicaven tals revistes. (Font: Viquipèdia).

*

Al llarg del segle XX, la definitiva accessió de les masses als grans centres de decisió i, més en concret, al consum literari i, per altra banda, el ràpid desenrotllament tecnològic i la progressiva concentració capitalista han provocat, en el món de la producció popular, una sèrie de canvis que, a grans trets, podríem resumir en els termes següents: 1) institucionalització de dues, o tres, literatures dominants, que, a la pràctica, s'han reduït, des del 45, a una de sola, la dels USA, que han imposat internacionalment els seus productes i que, per tant, han convertit totes les altres en mers referents subsidiaris, és a dir, en comparses destinats a traduir-los o, en el millor dels casos, a imitar-los; 2) aparició d'un tipus de producte, amplificat per les tècniques publicitàries més refinades i dissenyat a partir d'un estudi minuciós del mercat, capaç de ser, per la seva asèpsia i la seva facilitat de comunicació, internacionalitzat i de ser, a més, 3) explotat a través de totes les formes "literàries" possibles o, almenys, de les més rendibles econòmicament (novel·la, cinema, TV); 4) fabricació constant de noves modes i nous mites, que, per alimentar les demandes de consum, se substitueixen de manera periòdica els uns als altres...

Joaquim Molas i Enric Gallén. "La literatura popular i de consum". A: Història de la literatura catalana. Vol. 11. P. 301.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Al llibreter Jordi Anglada, que és el noi concentrat de la foto, feta abans que comencés la sessió, li devem una de les tertúlies més animades i participades que recordo, i crec que la majoria dels assistents hi estaran d'acord, considerant l'espontani i sonor aplaudiment que va rebre en arribar l'hora dels adéus.

Si faig anar el cap -natura me'l deu haver posat a sobre de les espatlles per a alguna cosa més que no sigui organitzar-me la tofa, dic jo- arribo a la conclusió que les claus de l'èxit van ser dues:

1. En Jordi ho va fer de primera (no va acaparar la paraula, proposava temes amb el clar propòsit de fer xerrar el personal, etc.)

2. El llibre (triat per ell, no ho oblidem) va agradar molt. Però molt.

De la novel·la, no en puc dir gaire cosa; del perquè ha agradat tant, vull dir. I no ho faré, en deferència als amables lectors d'aquesta casa que encara no l'han llegida però tenen la intenció de posar-s'hi, un dia d'aquests, ja que, per molt que vigilés, els acabaria aixafant la guitarra, prou que ho sé, perquè en una història d'aquestes d'avera qui ha mort el mort, com és el cas, has de fer mans i mànigues per no referir-te a la trama -a les trames, hauria de dir, que n'hi ha dues de principals i unes quantes de secundàries- i en el meu historial ja consten un parell de Sextos sentidos esguerrats, i perxò.
Només afegiré, per si sou d'aquella mena de gent a qui agrada tenir els calaixos ben compartimentats i endreçats, que hauríeu d'encabir El verano...en el corresponent a la "literatura d'entreteniment" (o de quiosc), subespècie "lladres i serenos", ideal tren (o metro o platja o piscina).

No vam parlar de fraseig ni de recursos estilístics; res d'estètica, vaja. Hagués set una impertinència. Com demanar deconstruccions de truita de patata o escumes d'ull de llamàntol a un menú d'onze euros. La cosa va anar de l'encaix i la resolució de les trames, del catàleg de personatges, dels temes que hi apareixen

-la relació pares-fills manifestada en l'ampli i divers ventall de nous models familiars que conviuen avui dia amb la família nuclear tradicional: monoparentals, homoparentals, famílies reconstituïdes (composades per parelles viudes o separades o divorciades que refan la seva vida amb una altra parella i aporten els seus fills a la relació, i/o a més poden tenir o adoptar fills en comú),
-xarxes de prostitució,
-una mica de drogues,
-violència domèstica,
-pedofília...,

tot això situat a Barcelona en un estiu molt i molt xafogós, per tal de combatre (o aprofitar i adaptar, amb molt bon ull, sigui dit de pas) la fredor nòrdica que, darrerament, prolifera en el gènere policíac, a remolc de l'èxit de la trilogia d'en Larsson. I com que d'aquest gènere s'espera que actuï, d'alguna manera, de mirall, vull dir que reflecteixi com estan les coses al carrer, fins i tot pel que fa a l'atrezzo, allà on Biscuter trucava a Carvalho des d'una cabina, ara ens hi ha crescut un telèfon mòbil; els fumadors ho han de fer al carrer, ja no es pot fumar en CAP establiment públic, en aplicació de la llei 42/2010 (la qual cosa ens fa afirmar, rotundament, que l'acció de la novel·la ha passat aquest estiu, ja que la l'esmentada llei va entrar en vigor el dos de gener del 2011; si la llegíssim l'any que ve ja no podríem ser tan precisos en la datació, per manca d'altres referències a fets reals); i no hi falta cap estri o recurs tecnològic: feisbuc, messenger, blocs, un uessabé que juga un paper fonamental en la resolució d'una trama...

Total, el mecanisme funciona amb precisió, d'acord a la fórmula establerta, la novel·la atrapa des de la segona pàgina, en Toni Hill mostra competència narrativa, sense pretensions literàries, i aquí pau i després glòria. Ah, i que això no acaba aquí, que tindrem més inspector Héctor Salgado. Segur.



_____________________
P.S.: 1) En Jordi Anglada ens va portar, eixint de fer, l'edició en català d'El verano..., ara en tapa dura, paper de més qualitat i amb sobrecoberta i tot. Vuit o nou euros més cara que l'edició pulp que hem llegit nosaltres. Han desaparegut, de la coberta, aquelles entranyables especificacions "inédito" i "bestseller". Jo hi vaig trobar a faltar un adhesiu "Bon Nadal" o "Bones Festes". Ideal caga tió, vaja.

2) La tertúlia va ser tan fantàstica i en Jordi va quedar tan encantat que vol tornar la propera temporada. Ja hi pot comptar. Honor que ens farà.

3) Recordem que hem pogut llegir aquesta novel·la gràcies a la gentilesa de l'editorial, que ens en va regalar quinze exemplars. Pròximament viatjaran cap a la Biblioteca La Bòbila, com a lot per a futurs clubs de lectura negres. Gràcies, doncs, a M.V., de Random House Mondadori pel seu granet de sorra en això de la lectura pública. Moltes, moltes de gràcies, que diem a pagès.

vladimiret

Hipocorístic

[Del gr. hypokoristikós 'acaronador, afalagador; diminutiu', der. de hypokorízomai 'parlar com els infants', i aquest, de kórē 'nena']

adj i m LING Dit de la forma de derivació que expressa l'afecte o la simpatia.

Aleksandr-Sasha  ·  Anastàssia-Nàstia  ·  Ielena-Lena   ·  F'odor-Fedia  ·  Irina-Ira  ·  Iuri-Iura  ·  Ivan-Vània  ·  Konstantin-Kostia  ·  Maksim-Maksimka  ·  Maria-Masha  ·  Mikhail-Misha  ·  Natàlia-Natasha  ·  Olga-Olia  ·  Piotr-Petia  ·  Svetlana-Sveta  ·  Tatiana-Tània  ·  Vasili-Vàsia  ·  Vladimir-Volòdia (o Vova) ...i Ekaterina-Catiusca! (clic).

l'erra de viva veu

l'estramoni

Ramon Erra. La flor blanca de l’estramoni. La magrana, juny de 2001.

Tres mesos després de l’edició de la novel·la juvenil (que deuria llegir bona part de la població escolaritzada d’aquell temps), va aparèixer a les llibreries un recull de contes publicat per la Magrana. Tenia un títol llarg i difícil de recordar, els que sabien què era l’estramoni en coneixien més la condició de metzina que la de sedant, més la grana que la flor; però, noi, un cop llegides les històries era difícil deixar de pensar-hi. No només estaven ben escrites i trenades sinó que ja començaven a mostrar un món propi, una Santaeulàliadepuigoriol mental que amb pinzellades de la verda Irlanda augurava els inicis d’un escriptor, d’un gran escriptor i quan acabàvem si això fos Amèrica, el darrer dels 14 relats aplegats al volum ens entrava un fal·lera immensa de conèixer en John Maizena.

La infusió de flor d’estramoni té propietats hipnòtiques, és gairebé màgica. Com els catorze contes d’aquest llibre, que atrapen el lector en un univers absolutament excepcional, fora de tota convenció. Una carta tacada d’oli, [del de després de fer una truita], un ós ballarí, un incendi a pagès, la pervivència d’una iaia, personatges i situacions que acaben teixint un món literari ple de joc, d’imaginació. Un món literari tan arriscat com una sobredosi d’estramoni, tan dinàmic i innovador que captiva des del primer glop. Tot un descobriment. [de la contraportada]

el camp de l'erra

"Als afores del meu poble hi ha un camp anomenat el Camp de l’Erra. Tenint en compte que només la meva família, en dues branques, porta el cognom Erra en tot el municipi, semblaria que el camp ha de ser de la nostra propietat. Doncs no ho és. La veritat és que no podria dir amb seguretat qui és l'amo d'aquell tros. Al Lluçanès, per sort, encara es pot trepitjar i passejar tranquil.lament per les propietats d’altri; no hi ha tanques, ni alarmes, ni gossos guardians, si de cas algun vailet elèctric per guardar el bestiar, que es pot obrir i després s’ha de pensar a deixar tancat.

Als pobles tot té nom: les cases, els serrats, els arbres, les balmes, els revolts de la carretera, els camins, les basses (les poques que queden), fins i tot els camps. Els noms poden sorgir en qualsevol moment i amb qualsevol excusa: un llamp, una caiguda del cavall, una llegenda de ramades encantades, un masover amb tara, un gos abandonat, una batuda de caça, una antiga construcció, una pedra de forma curiosa, una alzina “castanyera” (sí, sí, al meu poble hi ha una alzina castanyera). Per això cada vegada que algú parla d’un conill que li ha sortit al final del Camp de l’Erra o que ha anat amb bicicleta fins al Camp de l’Erra o que ha anat a collir móres al Camp de l’Erra, sento com si alguna cosa dins meu es mogués. Si la meva família fos la propietària del terreny, no crec que aquest nom em resultés tan ple de misteri, tan suggeridor. Sempre penso que aquest camp, temps ha, el devia menar algú amb el cognom Erra, algun avantpassat meu, pastor o pagès, i ves per on va deixar-hi petja; a part de la suor del seu front i aixelles, els renecs i les escopinades, també hi va deixar el cognom. Aquesta setmana, bo i llegint els comentaris que heu anat deixant al bloc amb motiu de la sortida del meu llibre (i que no sabeu com agraeixo), he recordat la raó per la qual vaig batejar així el bloc i també m’he preguntat de qui són en realitat les coses i què passarà el dia que es perdin tots els noms".


[Apunt publicat al bloc El camp de l'Erra: crònica d'uns temps trasmudats, el 8 de març de 2007]

gàbies buides

Ramon Erra i Jordi Martí. Operació gàbies buides. Eumo (projecte Solaris,22), març de 2001.

Tres mesos abans de la flor blanca de l’estramoni, Ramon Erra havia publicat a Eumo el que amb justícia s’ha de considerar el seu bateig editorial, una novel·la juvenil escrita amb Jordi Martí i Feixas titulada Operació gàbies buides i que porta com a subtítol per reflexionar sobre: l’activitat humana i el món animal. El llibre, a més de començar a presentar-nos la manera d’escriure d’en Ramon, convida a reflexionar sobre una colla de temes i porta una guia didàctica que atorga al llibre valor pedagògic i el fa una eina útil per treballar a l’escola,...

Un grup de joves naturalistes, amb una estudiant de biologia al capdavant, es prepara per alliberar uns ocells engabiats que han de participar en un concurs de cant. La complexitat de l’operació, els problemes que van sorgint i la varietat de punts de vista dels membres del grup, els farà reflexionar sobre la legitimitat de la seva acció, la incidència de l’activitat humana en l’entorn natural i l’estreta relació que hi ha entre les persones i els animals, i tot plegat els plantejarà un seguit de dilemes ètics sobre la pretesa superioritat dels humans. Descobrir algunes pautes de comportament dels animals i adonar-se que ells també són capaços daprendre fa que els protagonistes de la història surtin del maldecap on s’han ficat amb un coneixement de l’entorn natural i social que els enriquirà com a persones i com a naturalistes.

...però mentre els nanos alliberaven els ocells, en Ramon deuria acabar d'enllestir el seu primer llibre, el primer recull de les històries que anava barrinant i fins llavors guardant ves a saber si en un calaix de l’escriptori.....

dickens articulats i xècspirs en miniatura

Daniel Clowes. Clic i clic.

Vist a Patrulla de salvación.

tants burros hi ha amb lletra com sense

LAS MÁS ALTAS INTELIGENCIAS no dicen menos tonterías que el común de los mortales; simplemente, lo hacen con más autoridad.

Cuando Sartre declaró que Mauriac no era novelista, la víctima habría podido consolarse pensando que ese mismo juez también había descubierto que Orson Welles no era cineasta. En ambos casos, su método fue el mismo: primero enunciar una definición arbitraria de lo que es LA novela, EL cine; luego cotejar la obra analizada con ese dogma, y llegar a la conclusión de la inexistencia de la primera. Sartre adoptaba así la posición de un burócrata courtelinesco -o kafkiano- que exigiera, para negociar con un interlocutor, que éste extendiera primero un certificado que atestiguara que estaba perfectamente vivo; aunque este certificado sólo podría ser expedido por ese mismo burócrata.

La pieza de convicción que provocó para Welles esta condena sin paliativos no era otra que...¡Ciudadano Kane! No tengo a mi disposición el texto original de Sartre (que apareció en L'Écran français) sino tan sólo un resumen reproducido en la revista inglesa Sight and Sound, que traduzco:

"Aunque Ciudadano Kane haya podido ser interesante para los estadounidenses, estaba completamente pasada de moda para nosotros, pues toda la película se basaba en un malentendido que afectaba a la naturaleza misma del cine. Esta película está ligada al pasado, mientras que todos sabemos que el cine debe ser un arte del presente: "Yo soy el hombre que está besando a la muchacha, yo soy la muchacha que se deja besar, yo soy el indio que es perseguido, yo soy el tipo que persigue al indio". Cualquier película ligada al pasado es la antítesis del cine: Ciudadano Kane no podría ser, pues, cine."

La revista inglesa añade que este artículo tuvo una gran resonancia en la época y fue en parte responsable de la mala acogida que el público intelectual de París dispensó a continuación a El cuarto mandamiento.

Simon Leys. La felicidad de los pececillos: cartas desde las antípodas. Traducció de José Ramón Monreal. Acantilado, 2011. P. 84.

lo noi de cal penyora de sta. eulàlia de puig-oriol

Nom

Ramon Erra.

Població

Algun lloc remot del Lluçanès i algun lloc remot del Maresme.

Biografia

Entre altres coses, sóc escriptor i a voltes també faig de periodista. Sóc autor d'aquests llibres (ordenats del més recent al més antic):

·Escolta, Volòdia! (La Magrana, 2010).

·La flor blanca de l'estramoni (La Magrana 2009). Segona edició, revisada, del primer llibre de contes que vaig publicar.

·Desfent el nus del mocador  (La Magrana, 2008). Novel.la, premi Qwerty de BTV 2008, en la categoria d'"autor revelació en català". Premi Salambó a la millor novel.la en català publicada el 2008. Finalista premi Crexells.

·Pólvora del quatre de juliol (Galerada, 2007). Narracions sucoses i estrambòtiques.

·A Bòsnia ens trobarem (Emboscall, 2004). Viatges i reflexions.

·La flor blanca de l'estramoni (La Magrana, 2001). (Contes tristos, alegres i estranys).

·Operació gàbies buides (Eumo, 2001). Novel.la juvenil.

[Aquest és el perfil que apareix al seu blog]