dia del blocaire en crisi 2010

La cosa ve d'aquí i d'aquí.

l'undemà (més que passat)

A la Montse Tió, que no ha set a temps.

"Si els meus soldats pensessin, em quedaria sense soldats"
Frederic II de Prússia.

No sé com funciona això d'un club de lectura, sona prou a secta, em va dir l'altre dia la comtessa d'Angeville, i encara ric. Per mi que la culpa la té club, que sona pretenciós i excloent. Però res més lluny de la realitat (ho dic jo, que, justament, no sóc gaire de congregacions i hi assisteixo en acte de servei). Aquestes tertúlies del darrer dimarts de mes, recreatives, orfes de doctrina i de líder carismàtic, tenen més a veure amb les penyes taurines o amb les societats gastronòmiques, per a entendre'ns, que amb els actes de fe. Un ressopó després de la lectura en solitari. Una tornaboda, amb l'inconvenient que no es pot fumar ni beure. En fi.

L'altre dia, penúltima trobada de la temporada, érem divuit (5 nois i tretze noies). Moderava en Pasqual Bernat, perquè va ser ell qui va proposar la lectura de Res de nou a l'oest, i, en aquesta casa, qui bada boca, llepa.

Fetes les presentacions, entrem en matèria. Novel·la-denúncia. Emblemàtica, crua, colpidora, al·legat contra la guerra, antibèl·lica, pacifista. Una obra clau en la literatura antimilitarista europea, sobretot per la força que desprèn, fruit de la peripècia vital de l'autor. Això vau dir.

Vam dedicar força estona a repassar el conflicte. La primera guerra mundial. La gran guerra. Per a mi que li van dir així perquè estaven convençuts que no n'hi hauria cap altra de tan grossa. Ha.

Tenim la sort que en Pasqual Bernat és historiador, i això sempre és un avantatge a l'hora de plantar cara i contextualitzar una novel·la com aquesta, ja que, pel que he deduït, el seu mèrit no rau tant en el fet literari en sí (no heu fet cap referència ni a l'estructura de la novel·la, ni a l'estil de l'autor, ni a coses d'aquestes) com en el missatge que transmet. Val com a testimoni, vull dir. Així ho he entès jo (convidada de pedra absolutament imparcial: no l'he llegida) després d'escoltar atentament el que s'anava dient.
I em dispensareu que no aixequi acta de tot, que seria un no acabar mai. Adéu-siau, doncs, a la versió cinematogràfica de la novel·la, a Senderos de gloria, a la trinxera que anava des de la frontera suïssa fins a Bèlgica, als combats cos a cos, a les inevitables referències a la guerra civil espanyola, a la pèrdua de tota una generació...adéu-siau.
Voldria, però, destacar dos fets que vaig presenciar; dos gestos magnífics. Un, de la Dolors Fontarnau. En un moment de la conversa, va i es treu de la bossa (i ens recomana) un exemplar de La Por, de Chevalier. L'ha dut de casa seva, perquè troba que les dues novel·les són la mateixa moneda. La Por és la gran guerra, però explicada per un soldat francès. No saps com m'ha agradat això, Dolors. Gràcies.
L'altre detall, a càrrec de Josep Carrera. També remena la bossa, però no treu un llibre, sinó un quadern. I mentre recorda a Zweig i les seves magnífiques memòries (El món d'ahir), escarteja el quadern fins a localitzar l'anotació que vol compartir amb nosaltres. Sí, ja sé que sóc estranya, però a mi aquestes coses m'emocionen.

"-És curiós, quan hom hi pensa, en això -segueix Kropp- nosaltres estem aquí per defensar la nostra pàtria. Però els francesos, tanmateix, també són allà per defensar la seva. Qui té raó, doncs?
-Potser els uns i els altres -dic jo, sense creure-ho.
-Està bé -diu Albert, i ja li conec a la cara que em vol ficar en un carreró sense sortida- però els nostres professors, els nostres pastors i els nostres diaris diuen que només tenim raó nosaltres, i és de creure que és així; i els professors, els pastors i els diaris francesos, per altra part, pretenen que només tenen raó ells. Com s'entén això?
-No ho sé -dic jo- Sigui com sigui, hi ha guerra i cada mes s'hi barregen nous països.
Tjaden reapareix. Encara està tot exaltat, i de seguida es torna a ficar en la conversa. Ara voldria saber com es produeix una guerra.
-Generalment perquè un país n'ofèn greument un altre -respon Albert en un cert to de superioritat.
Però Tjaden queda impermeable.
-Un país? No ho comprenc. Una muntanya d'Alemanya no pot pas ofendre una muntanya de França. Ni un riu, ni un bosc, ni un camp de blat.
-Que ets ximple o el fas? -botzina Kropp- No és pas això el que vull dir. Un poble ofèn l'altre...
-Així, jo no hi tinc res a veure, ací -replica Tjaden- jo no em sento ofès."

Res de nou a l'oest. Cap. 9, P. 135.

els nostres avantpassats

He passat uns quants dies allunyada de la barra, que és el lloc on em trobo millor de la casa, reclosa al claustrofòbic (i únic) despatx de la biblioteca, una mena d'altell de sostre baix, sense cap finestra, (l'arquitecte no va sentir a parlar mai de la Convenció de Ginebra, pel que veig; més ben dit, pel que no veig) segrestada per obligacions laborals ineludibles. Malgrat això, positiva de mena, he liquidat l'assumpte que m'ocupava i encara m'ha sobrat temps ( i entusiasme) per a redescobertes. Els hi sabia, allà dalt. M'hi va fer pensar, no fa gaire, una iniciativa de la biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra de Barcelona. Resulta que aquesta biblioteca del barri de Sant Andreu commemora enguany el 75è aniversari de la seva creació, i per a celebrar-ho han creat un blog on editen el diari que des de l'any 1935 fins el 1959 va escriure la bibliotecària Francesca Farró i que permet copsar la vida de la biblioteca i, de retruc, la dels andreuencs, donat que la història de la biblioteca va lligada a la història de la pròpia ciutat.
Hi són allà dalt, els nostres, al despatx sense finestres. 1931-1996: una mina.
Avui, impacient, recullo el testimoni, paro taula -vaixella bona, coberteria de plata- i us en serveixo un tast amb cullereta de cafè.

Dia 30 de març (1931)

Diumenge prop-passat va cel•lebrar-se l’inauguració de la Biblioteca cedida per la Diputació de Barcelona a la ciutat de Vich. L’acte va celebrarse a l’exterior de la Biblioteca reprenent una antiga costum establerta per la disolta Mancomunitat.

La festa va revestir una extraordinaria solemnitat, hi acudí tota la població en massa i fins la bonança del temps contribuí a fer mes brillant la diada.
Ocupaban la presidencia el bisbe de la Diocesi Dr. Perelló i el President de la Diputació de Barcelona Sr. Maluquet i Viladot, el vicepresident Sr. De Riba, el ponent de cultura Sr. Sansana i els diputats provincials senyors Andreu, Mas Yebra i Oliva, l’alcalde de Vich Sr. Calderó Abadal i el governador militar de la plaça i els concejals senyors Arumí Ricart i Arumí. Estavan també presents el Sr. Rubió, director tècnic de les Biblioteques Populars, el cap de cerimonial de la Diputació Sr. Rubi i altres persones entre les que s’hi contavan nutrides representacions de les entitats culturals i recreatives de la ciutat.

L’acte va començar a les dotze del matí. El Sr. Antoni Sansana va fer un parlament al•lusiu explicant les peripecies i vicisituds per que havia passat la biblioteca durant llarg temps fins arribar a l’acte que s’estava cel•lebrant.; va parlar després l’alcalde que en nom de la ciutat remercià a la Diputació l’ofrena que li feia, i finalment clogué l’acte el Senyor Maluquer i Viladot que pronuncià unes paraules fent entrega de la clau de la Biblioteca al Sr. Calderó. L’Ilm. Sr. Bisbe benehí el nou edifici i seguidament les autoritats i invitats entraren a la sala seguits de nombrós públic. Els elogis que feren uns i altres de la Biblioteca i de la seva instalació fa creure que la nova Institució cooperara amb exit a la tasca cultural desde anys iniciada.

llibres rars i dificils de folrar

Mentre esperem la crònica de l’undemà, -la Matilde té altres quefers però ens ha promès que un dia o altre (més aviat altre que un ) l’haurà enllestit i és que ja se sap...las cosas de palacio....-us presentem un llibre que no podreu deixar de mirar.

Pels amants del còmic de superherois Jack Kirby és com deunostresenyor. No és que fos el creador d’aquest tipus de còmic, els superherois ja existien des de mitjans de la dècada dels quaranta però és indubtable que els va atorgar el moviment que els mancava i que els va convertir en un dels gèneres més populars de l’anomenat novè art que manté la seva vibrant vitalitat fins avui dia. Kirby va treballar en les dues editorials més prestigioses: Marvel i DC on dibuixà inovidables sagues junt al mític Stan Lee i creà alguns dels personatges més coneguts com els X Men originals, els 4 fantàstics, el capità Amèrica, els inhumans (reconec obertament el meu amor incondicional envers Medusa) i el meu preferit Silver Surfer.
Aquesta és una edició que per folrar-la (32X15 cm.) necessitarem llençols sencers de plàstic i quilòmetres de cinta adhesiva, però valdrà la pena perquè les seves pàgines destil·len respecte i veneració. L’autor Mark Evanier és el biògraf oficial de Kirby, l’ha acompanyat durant molt de temps i coneix infinitat d’anècdotes divertides. L’apartat gràfic del llibre és espectacular, hi ha pàgines, bocets, portades, dissenys de totes les col·lecciones que va crear, en definitiva una guia imprescindible pels amants d’aquest artista.
Un dia de 1971, a casa de Kirby estaven parlant ell mateix amb l’autor d’aquest llibre i l’esposa de Kirby li va dir a aquest: “dile a Jack que cuando termine de salvar el universo de nuevo, tiene que sacar la basura de la cocina”

correu ordinari

Estoy placenteramente ubicada en alta mar.
Emily Dickinson

A T.W. Higginson

junio de 1869

Querido amigo

Una carta siempre se me hace como la inmortalidad, porque es la mente sola sin amigo corpóreo. Deudores en nuestra conversación de la actitud y del acento, parece haber en el pensamiento un poder espectral que camina solo-Me gustaría darle las gracias por su gran bondad, pero nunca trato de aupar las palabras que no puedo sostener.

De venir usted a Amherst, podría entonces lograrlo, aunque la Gratitud es la tímida riqueza de aquellos que nada tienen. Estoy segura de que dice usted la verdad, porque los nobles lo hacen, pero sus cartas siempre me sorprenden. Mi vida ha sido demasiado sencilla y disciplinada para avergonzar a nadie.
"Vista de los ángeles", apenas mi responsabilidad.
Es difícil no ser ficticia en un lugar tan bello, pero las severas enmiendas de la prueba no son permitidas todas.
Recuerdo haber oído de niña el notable pasaje y haber preferido el "Poder", sin saber entonces que el "Reino" y la "Gloria" estaban incluidos.
Reparo en que vivo sola --Para un Emigrante, el País es huero salvo si es el propio. Habla usted amablemente de verme. Si pluguiera a su conveniencia el venir hasta Amherst, sería feliz, pero no traspaso el terreno de mi Padre para acudir a ninguna Casa o ciudad.
De nuestros actos más grandes somos ignorantes -
No era usted consciente de que me salvó la Vida. Agradecérselo en persona ha sido desde entonces una de mis únicas peticiones. La criatura que le pregunta a mi flor "¿Lo hará?", dice - "¿Lo hará?" - así que no conozco otra manera de pedir lo que quiero.
¿Disculpará usted cada cosa que digo, puesto que ningún otro me ha instruido?

Emily

Cartas. Emily Dickinson, edición y traducción de Nicole d'Amonville Alegría. Lumen, 2009. P. 175-176.

******************

"Estimava la paraula en totes les seves dimensions; els diccionaris la fascinaven i en ells cercava afanyosament el so just, l’etimologia adequada que ompliria la seva poesia, també li agradava crear ja des de molt jove versos el·líptics i els incloïa en les cartes als familiars i amics. En la seva poesia posava en qüestió constantment les nocions preconcebudes sobre la vivència religiosa i profana, sobre la situació de la dona a l’interior d’una estructura patriarcal i sobre la serietat puritana del seu entorn. Era juganera i posseïa un gran sentit de l’humor.

Al llarg dels anys, Emily Dickinson va anar preparant seleccions dels seus poemes que cosia formant fascicles; Mabel Todd és la que donà aquest nom als reculls de la poeta. L’any 1862 Emily Dickinson va decidir-se a seguir un consell dirigit als joves escriptors que apareixia a la revista The Atlantic, i va enviar quatre dels seus poemes a l’autor del consell, el crític Thomas Wentworth Higginson. La reacció del crític havia estat més aviat negativa però, malgrat la seva incomprensió, Emily es llançà a la tasca poètica amb valor i esperança intuint que tenia un talent especial. Ella no alteraria els seus versos per tal de complaure a un públic que considerava obtús.

“Jo no sóc ningú! Qui ets tu?” (#288), o, “Vaig agafar amb la Mà el meu Poder —-/I em llanço contra el Món —-” (#540).

Solia vestir-se de blanc, un color ple de simbolisme a l’Amèrica del Nord del segle XIX. Dues estudioses de la dona decimonònica, Gilbert i G u b a r, suggereixen diverses interpretacions d’aquest color blanc: el blanc virginal, el blanc del fantasma, la llum blanca com a síntesi de tots els colors, el blanc del calor absolut, l’ambigüitat del conjunt del bé i el mal, com el color de Moby Dick la balena blanca creada per Melville.

Emily Dickinson convertia la seva pròpia vida en un poema format d’el·lipsis, de suggeriments i de solitud. Els últims anys de la seva vida va passar-los allunyada de la vida social, convertint-se en un misteri i identificant-se amb els éssers vius més insignificants: flors de curta vida, abelles, aranyes i petits ocells.

L’Ànima tria la seva pròpia societat —-
Després —- tanca la Porta —-
A la seva divina Majoria —-"

Emily Dickinson, Mary Farrell. Fundació La Caixa. Guies de lectura; 52.

"No hay, que yo sepa, una vida más apasionada y solitaria que la de esta mujer. Prefirió soñar el amor y acaso imaginarlo y temerlo. En su recluida aldea de Amherst buscó la reclusión de su casa y, en su casa, la reclusión del color blanco y la de no dejarse ver por los pocos amigos que recibía. Además de la escritura fugaz de cosas inmortales, profesó el hábito de la lenta lectura y la reflexión"

Jorge Luis Borges

recordatori

Benvolguts/udes.
Darrer dimarts de mes,
així, doncs, fins després.
Au, de res.

[Avui trenca el gel i modera
en Pasqual Bernat]

paths of glory (1957) d'stanley kubrick

http://www.imdb.com/title/tt0050825/

Es podrien dir tantes coses d’aquest film que no se m’acudeix res.
Només dir que….però ja ho diré demà a la trobada.

prometeu, estacat

Biblioteca Joan Triadú, Vic. Sala infantil.
Istiu, 2008.

un poema de Robert Frost

EN BOSCOS FRONDOSOS

Les mateixes fulles un cop i un altre cop!
Passen de dar-nos ombra allà dalt
a formar un llenç pàl·lid, marró,
Que s’adapta a la terra com un guant.

I abans que tornin a pujar
per omplir els arbres d’ombra nova
han d’anar avall, creuent-se amb el que creix,
s’han de colgar dins la ruïnosa fosca.

Han de ser perforades per les flors
I raure als peus de les flors que dansen.
Sigui com sigui en algun altre món,
Sé que és així com s’esdevé en el nostre.


Trad. De Josep Maria Jaumà


IN HARDWOOD GROVES

The same leaves over and over again! / They fall from giving shades above, / To make one texture of faded brown / And fit the earth like a leather glove . / Before the leaves can mount again / To fill the trees with another shade, / They must go down past things coming up. / They must go down into the dark decayed. / They must be pierced by flowers and put / Beneath the feet of dancing flowers. / However it is in some other world / I know that this is the way in ours.


Robert Frost. Gebre i sol; edició bilingüe, traducció de Josep Maria Jaumà, pròleg de Sam Abrams. Quaderns Crema, 2003.

una anècdota de la gran guerra

He tret aquesta historia del portal argentí: http://www.portalplanetasedna.com.ar

UNA NOCHE DE NAVIDAD EN LAS TRINCHERAS Por alguna razón desconocida hasta ahora, la victoria más grande que obtuvo el hombre en la primera guerra mundial ha sido sistemáticamente silenciada por la historia. Ocurrió en la Navidad de 1914. Esa noche un espíritu de paz y fraternidad prendió en forma espontánea e incontenible entre los soldados que, abandonando sus armas, corrieron a abrazarse en medio del campo de batalla.
Entonces se había iniciado ya una de las peores pesadillas del siglo: “la guerra de trincheras”. Después de las grandes batallas que se libraron durante los dos meses iniciales de la guerra, el frente se estancó en un terrible empate. Los enemigos se situaron en posiciones defensivas casi inamovibles y la guerra que tradicionalmente había sido una operación de maniobras y movimientos se petrificó, dando lugar a una contienda de desgaste, a un desangramiento lentísimo. En esas circunstancias la guerra iba a ser ganada por las naciones o alianzas que tuvieran mayor capacidad para seguir enviando víctimas frescas, nueva carne de cañón a las trincheras.
Desde el Canal de la Mancha hasta la frontera franco-suiza, se extendían frente a frente las trincheras enemigas de primera y de segunda línea. Allí en pocas horas los cadáveres se acumulaban hasta alcanzar alturas de un metro y más. Los soldados vivían el interminable calvario de las heladas, el barro, las inundaciones, los piojos, las infecciones y el hambre. A todo eso se agregaban los bombardeos, los asaltos y más tarde los ataques con lanzallamas y gases tóxicos que reventaban los pulmones y los ojos.
“Las trincheras se excavaban con todos los medios aprovechables —recordaba un capitán francés de infantería—. Se queda uno estupefacto cuando se traslada retrospectivamente a esos fosos apenas suficiente para guarecer a un hombre de pie, con troneras por las cuales con dificultad lograba asomarse la cabeza... Fue ése un verdadero período de retomo a la choza primitiva. Los hombres, acostados unos contra otros encima de un poco de heno, se daban calor mutuamente...”
“La alambrada de púas es la obsesión del soldado de infantería —anotaba en una carta un combatiente anónimo—. Toda su audacia, su valor se anulan en cuanto tropieza en el asalto con una red a medio destruir. Sabe que si se engancha en las mallas enredadas, los hilos de la red lo mutilarán y allí quedará aprisionado para sufrir una lenta agonía”.
Sin embargo, en medio de ese infierno, se originó un suceso que ayuda a mantener viva la confianza en el hombre.
La noche de Navidad de 1914 hubo una luna esplendorosa en diversos lugares del frente occidental. La tierra estaba helada y blanca y una calma inusual se extendió a lo largo de las excavaciones y de las alambradas. De pronto los ingleses advirtieron que varias luces comenzaban a encenderse en las líneas enemigas. Al principio no se explicaron lo que ocurría. Después, alguien se dio cuenta de que al otro lado de la “tierra de nadie”, una franja de cerca de 50 metros que separaba las trincheras, los alemanes estaban preparando arbolitos de pascua. Cerca de las 12 se escucharon coros entonando la tradicional canción navideña: “Noche de paz, noche de amor...”, y otros villancicos.
Cada vez que los alemanes concluían una canción, sus enemigos ingleses los aplaudían. Los británicos, entusiasmados con la celebración, improvisaron sus propios coros y así la casi cinco meses de guerra, no se escucharon disparos en el mundo.
Como se ha dicho, el suceso fue y sigue siendo olvidado. Los informes oficiales hablan de una tregua espontánea o se limitan a reproducir la fórmula de “sin novedad en el frente”, que Erich María Remarque usaría como título para una de las novelas antibélicas más populares de la postguerra. Los textos de historia no mencionan el asunto y sólo se ha dado cuenta de él en artículos aislados de publicaciones pacificistas y en revistas como las Se1ecciones del Reader’s Digest.
Cuando los altos mandos militares se enteraron de lo que realmente había sucedido, dispusieron serias medidas para evitar que se siguiera propagando esa epidemia de fraternidad. La publicidad de guerra de ambos bandos había pintado al enemigo como un conjunto de monstruos capaces de las peores atrocidades. Si seguían dándose la mano los unos con los otros, iban a comprobar que eran buenas personas y eso resultaba peligroso para los grandes poderes que provocaron y que mantenían el conflicto.
¿Pudo la tregua de 1914 haber puesto fin a la Primera Guerra Mundial?
Un sobreviviente, Albert Moren, cree que sí. “Si la tregua se hubiera prolongado otra semana”, asegura, “habría sido muy difícil reiniciar la guerra”. En este caso se habrían salvado casi nueve millones de hombres que morirían antes del Armisticio.
La tregua navideña de 1914 continuó en algunos sectores del frente hasta el Año Nuevo, y aún después. “tuvimos que dejar que durara todo ese tiempo”, explicó un alemán, en una carta enviada a su casa. “Queríamos ver cómo salían las fotos que ellos nos tomaron”.

hotel neverland, habitació 701

Als espectres, per la fidel companyia.

Les imatges són gentilesa de Lluís Bosch.

Avui, acte de contrició i fe d'errates. Si recordeu, fa uns dies us vaig parlar de la primera edició en català de Res de nou a l'oest. 1931, vaig dir. Mentida, esmeneu la plana mentre jo m'espolso les puces. La meva font era un article de Jordi Castellanos, Literatura catalana i compromís social en els anys trenta, publicat al núm. 69 de la revista Els Marges l'any 2002.

"un llibre del 1929 que Joan Alavedra va traduir i que Edicions Proa s'afanya a publicar el 1931 amb un tiratge inicial de 30.000 exemplars."

Doncs bé, si fem cas de la data que consta en la portada de la primera edició en català, 1929, Proa portava pressa. S'hi va afanyar, però dos anys abans. Queda dit.
Pel que fa al traductor, cap esmena, continua sent Joan Alavedra, pare de Macià ídem i ho deixaré aquí, que ara em podria embolicar mirant de fer algun comentari sobre restes mortals removent-se a les tombes i coses d'aquestes. Millet deixar-ho córrer. Sí, val més així.

llibrers rars i dificils de folrar

Javier Marías. Si yo amaneciera otra vez: William Faulkner un entusiasmo; Manuel Rodriguez Rivero. Un viaje. Alfaguara, 1997.


El 1997, coincidint amb el centenari del naixement de Faulkner es va editar aquest llibre de format especial 27 X19 cm. fruit de la devoció que professa Javier Marias cap al escriptor nord-americà.

L’endemà de la presentació se’n va fer ressò Rosa Mora a el País. Noticia de la que he extret un parell de paràgrafs:

Oficiaron junto a Marías el editor y especialista Manuel Rodríguez Rivero y el poeta y memorialista Antonio Martínez Sarrión. Rodríguez Rivero contó la historia "tan sencilla" de Si yo amaneciera otra vez. Un entusiasmo (Alfaguara). Hace 17 o 18 años, Marías tradujo unos poemas de Faulkner, se publicaron en una revista y pasaron sin pena ni gloria. Faltaban casi 12 meses para el centenario del escritor norteamericano, cuando a Marías se le ocurrió costear una edición de 200 ejemplares para rendir homenaje al autor de novelas como El ruido y la furia, Santuario o ¡Absalón, Absalón! y para regalarlo a sus amigos. Alfaguara también estaba por la labor y llegaron a un acuerdo "Marías puso condiciones: ser editor del libro en el más amplio sentido de la palabra, desde el diseño al contenido. "Es falso", replicó, Marías: "No puse condiciones, ni peros, yo sólo sugerí que...".
La sangre no llegó al río y el resultado aquí está: es una belleza, en tapa dura, papel satinado de lujo, con un diseño que hará las delicias de los fetichistas del libro como objeto, y un precio que no asusta (2.100 pesetas). Y, para los lletraferits, lo mejor, su contenido: 12 poemas procedentes de A green bough, traducidos por Marías y en edición bilingüe (inglés - español), un prólogo y dos perfiles del escritor (William Faulkner a caballo y Faulkner habla), obra también de Marías, y un artículo de Rodríguez Rivero, Notas de viaje por Faulkner, Misisipí, que nos catapulta al mágico Yoknapatawpha.

Rosa Mora. El País. 22/09/1997

la (falsa) mort del capità Graves

Un cop al mes, la tranquil·la i rutinària vida a la biblioteca es veu alterada per l'arribada del lot de llibres nous. El festival comença quan en Mitchum, atret per la tinta fresca, s'abraona sobre les caixes precintades i les esbudella sense compassió. Ho remena tot, sota el núvol de queixes de la Dolors, l'estricta governanta del cau on processem els llibres, abans de posar-los a disposició dels lectors. L'escena es repeteix, fil per randa, sense moure ni una coma, des que tinc memòria d'aquesta casa, i no per això és menys hilarant i quasi entendridora. Com una colla de pirates repartint-se el botí. Com si algú ens hagués fet passar els reis. Així ho veig jo. Aquest cop, a mi m'han dut la correspondència de l'Emily Dickinson, una novel·la pol·licíaca de Léo Malet, i l'autobiografia de Robert Graves, Adiós a todo eso. Casualitat, li hauré de dir, per manca de termes més precisos, ja que, en aquestes memòries, Graves repassa la seva infantesa i les brutals experiències viscudes a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Sí, aquest també va ser-hi. Mirant d'estalviar-vos sang i fetge, us transcric el fragment on explica com, malgrat no haver-li arribat l'hora, el van donar per mort.

********

"Me transportaron en ambulancia al hospital de la Reina Alejandra en Highgate. [...]Tener una habitación privada me pareció un lujo inesperado. Lo que más me había disgustado del ejército era el no poder estar nunca solo, el tener por fuerza que vivir y dormir con hombres cuya compañía seguramente hubiera evitado en tiempos normales.

En Highgate, el pulmón cicatrizó rápidamente, y los doctores me salvaron el dedo. Allí me enteré por primera vez de que me habían dado por muerto; aquella broma contribuyó en gran medida a mi recuperación. Algunas personas con las que había estado en los peores términos, le escribieron a mi madre conmovedoras cartas de pésame. El fantasmal Parry, por ejemplo, mi abominable jefe de pabellón, escribió sobre mí entusiastas elogios. Conservo una carta del director de publicidad del Times, fechada el 5 de agosto de 1916.

Al capitán Robert Graves.

Querido señor:

Acusamos recibo de su carta con referencia al anuncio desmintiendo las informaciones sobre su muerte. Sin embargo, como hemos publicado previamente algunos rasgos biográficos, insertamos su anuncio en nuestra edición de hoy (sábado) en la rúbrica “Noticias de la corte”, sin coste alguno para usted, y nos cabe la satisfacción de adjuntarle un recorte de la misma.

Suyo, etc.

El recorte decía:

El capitán Robert Graves, del Regimiento de los Fusileros Reales Galeses, cuya muerte se anunció oficialmente como resultado de heridas de guerra, desea informar a sus amigos que se restablece de dichas heridas en el Hospital de la Reina Alejandra, en Highgate, N.
La señora de Lloyd George ha salido de Londres para instalarse en Criccieth.

Nunca vi los detalles biográficos que envió mi padre; me hubieran sido muy útiles para redactar este capítulo. [...] El único inconveniente de esta “muerte” fue que el banco dejó de pasarme la paga, y tuve muchos problemas para persuadirlo de que me devolviera mis cheques."

Robert Graves. Adiós a todo eso. RBA, 2010. P. 265-266.

tiempo de amar tiempo de morir de douglas sirk

Ahir vaig fer cas al suggeriment del Dr.V (o d’algun dels seus àlies) i vaig veure Tiempo de amar, tiempo de morir (1958) de Douglas Sirk basada en la novel·la titulada igual d'Erich Marie Remarque.

Douglas Sirk és un d’aquells directors europeus que va anar a Hollywood fugint dels nazis i se’l coneix sobretot pels seus melodrames que han influït a directors com Fassbinder i Almodovar.

La pel·lícula (a time to love and a time to die) és, com tots els grans films bèl·lics, mostra l’horror de la guerra i com (Sirk touch) en els moments més durs només l'amor ens pot redimir.
-El primer que sorprèn és que està feta des de el punt de vista dels soldats alemanys. Ja feia més de quinze anys que la guerra havia acabat però encara deuria ser agosarat mostrar certa simpatia pels soldats de la Wehrmacht.
-Senyal inequívoca de la popularitat d’ EMR és que el primer nom que apareix als títols de crèdit és el seu, abans fins i tot que el títol, els dels actors i el del director.
-El veritable protagonista és un cirerer florit que apareix en els títols de crèdit creant una elipsi bellíssima.
-Els actors, sobretot els principals (John Gavin i Liselotte Pulver), són d’anar fent, vull dir que no m’han agradat especialment. El mateix EMR apareix breument en el paper d’un professor que viu d’amagat perquè un seu ex-alumne, ara a la Gestapo, el va denunciar. I per acabar-ho d’arreglar també apareix de forma fugaç (GraciesaDeu) en Klaus Kinski en el paper d’un tinent alemany.

Jo crec que no està a l’alçada d’escrito en el viento, angeles sin resplandor o obsesión, però deunidó.
Gràcies M. perquè he disfrutat molt (perdó, gaudit).

puta guerra

Un còmic sobre la primera Guerra Mundial.
Més informació a El blog ausente i a La cárcel de papel.

skrik

Caminar, esforçar-se,
la vida desitja,
estremir-se, aturar-se,
buscar mirades,
el morir creix,
el que ve
crida.
Profundament muts
nosaltres.

August Stramm

"Sóc jove. Tinc vint anys; però de la vida no en conec sinó la desesperació, la mort, l’angoixa i l’enllaç entre una existència de la més estúpida superficialitat i un abisme de dolors. Veig que els pobles són atiats els uns contra els altres i es maten sense dir res, sense saber res, follament, dòcilment, innocentment. Veig que els cervells més il·lustres inventen armes i frases perquè tot això es faci, encara, d’una manera més refinada i perquè duri més. I, com jo, ho veuen tots els homes de la meva edat, aquí i a l’altra banda, per tot el món; amb mi ho viu tota la meva generació. Què faran els nostres pares si un dia ens redrecem i ens presentem davant d’ells, a demanar-los comptes? Què esperen de nosaltres, quan vindrà el temps que la guerra haurà acabat? Durant anys sencers la nostra ocupació era matar; ha estat el nostre primer ofici en l’existència. La nostra ciència de la vida es redueix a la mort. Què pot passar, doncs, després d’això? I què en pot sortir, de nosaltres?"

(Res de nou a l'oest, p. 196-197)

david simon

David Simon és un periodista del Baltimore Sun que un bon dia va decidir escriure per a la televisió amb tant d’èxit que va poder deixar de patejar els carrers i es va fer milionari.

Sense cap mena de dubte i malgrat soni a tòpic, a la caixeta tonta hi ha un abans i un després de The Wire. Les seves experiències al peu del canó com a reporter especialitzat en crònica negra són el material amb que basteix les seves històries.
Deu fer un mes que es va estrenar la seva darrera creació titulada Treme, com totes les seves altres produccions, a la cadena HBO.

De moment aquesta és la seva obra:
The Corner (amb Ed Burns) miniserie de quatre episodis sobre l’infern de la droga ubicada com The Wire als carrers de Baltimore.

The Wire (amb Ed Burns), son cinc temporades, una seixantena d'episodis, com deia en Boyero: una pel·lícula de 60 hores. Ja en vam parlar fa uns mesos, tracta de les relacions entre el poder i la delinqüència a ciutat. Són cinc temporades cadascuna d’elles dedicada a un tema concret. Només puc dir que eleva la televisió a la categoria d’art. Tots els episodis són refotudes obres mestres. Vosaltres mateixos. Si de cas, recordar un dels personatges més ben parits de la història de la televisió, Omar Little, que fins i tot va ser citat per Obama quan estava de campanya.

Generation Kill, miniserie de deu episodis sobre la guerra d’Irak.

Treme. Nom d’un barri de Nova Orleans que dona títol a la sèrie que en principi només havia de ser de 10 capítols però que ha renovat per una propera temporada. Les sèries depenen molt de l’èxit de públic, encara maleeixo el dia que van cancel·lar Carnivale.
Treme està situada a Nova Orleans tres mesos després del Katrina i segueix les peripècies d’un grup de gent de la ciutat, un DJ que, en un sol episodi el foten fora de dues feines, un músic que l’hi agraden més les dones que a un culé guanyar al Madrid, en John Goodman interpretant un professor de literatura que es lamenta que els nens només llegeixin el Harry Fucking Potter i etc. Només per la música ja val la pena, però no només per això ja que fa un complet recorregut per l’essència cultural de Nova Orleans . La seqüència inicial és d’antologia, jo en so vistos cinc d'episodis i cadascun és millor que l’anterior (bé, això és una exageració).

el maldà

Cada cop que m'adono de la quantitat d'andròmines que guardo a casa penso en aquells germans de Nova York, Homer i Langley Collyer. Aquells excèntrics habitants del número 2078 de la 5a avinguda, cantonada carrer 128, van acumular tones i tones d'objectes en una mansió que va acabar per convertir-se en la seva tomba. Ras i curt, el 21 de març del 1947, la policia va irrompre a la mansió dels Collyer alertada per una trucada que denunciava la presència d'un cadàver a la casa. Un cop a dins, i després d'haver superat els incomptables obstacles que l'acumulació de deixalles havia creat dins de l'habitatge, van trobar Homer assegut i (literalment) mort de gana, esperant un sopar que mai no li va arribar perquè el seu germà, mentre li duia, es va entrebancar i va quedar sepultat per un dels murs de paper que havia anat alçant a l'interior de l'estança. Estranyes formes de vida (i de mort). Aquest paràgraf tan fluit li he robat a Toni Mata i Riumanresa, a qui no tinc el gust. Si llegiu el seu article, sabreu que E.L. Doctorow s'ha basat en la història d'aquests dos germans per a escriure una novel·la, Homer i Langley, publicada la tardor passada als Estats Units i que ara ja podem llegir en català de la mà de Maria Iniesta i Edicions de 1984.

Pel que fa a mi, com que aquesta mania conservadora no m'impedeix, ara com ara, transitar còmodament per casa, vaig fent. Tinc de tot. Els butlletins de notes de l'EGB, entrades de concerts, bitllets de metro, una nota escrita -fa dues dècades- en un tovalló de paper, una radiografia de quan el meu genoll dret tenia quinze anys, una capsa de mistos on es llegeix: que no sigui baixet i gros, bitte, programes de mà, retalls de diaris, un parell de caixes plenes de correspondència...El normal, vaja. La cosa és que aquests dies, remenant en una d'aquestes caixes, va i em surt la imatge que encapçala aquest apunt: la programació del cinema Maldà, maig de 1988. Ai, que jo fitxava un cop a la setmana, al Maldà. Programa doble; butaques de fusta, d'aquelles que garanteixen una luxació de còccix. Un dia hi vaig perdre una arracada, com la Lola Flores, i una tarda (que hi veia clar) vaig clapar les dues pel·lícules senceres. Que no fossin de Bergman, que a mi ningú em fa dormir com ell, amb aquella pau.

Repasso el programa d'aquell mes de maig. Der himmel über Berlin, de Wim Wenders. El cel sobre Berlín. Aquella setmana, la taquillera del Maldà i jo vam acabar tractant-nos de tu: vaig veure la pel·li tres cops. Sí, tres. I sola, que és com m'agradava anar-hi. Soleta, com ma mare em va portar al món; soleta com ara mateix, remenant paperots, imaginant la magnífica pira que em procuraran les meves andròmines quan la palmi. Quines coses de pensar.

P.S.: L'apunt s'havia de titular Me'n recordo, però ja estava pillat.

nuestra carrie de theodore dreiser

Algun dia haurem de contar les hores gastades llegint novel·les del XIX, gaudint d’aquells deliciosos paràgrafs que només poden haver estat escrits amb la llum d’una espelma; ai, aquells temps en què gairebé era tant pecat l’adulteri com l’assassinat, quan quatre dies sense afaitar-se podien conduïr a una situació familiar insuportable; ai, aquelles desfermades passions alimentades pels gelos... que a vegades acabaven al fons d’un riu com a una tragèdia americana (1925, hi ha versió en català en dos volums) la melodramàtica novel·la que va fer famós a Theodore Dreiser.

A Sister carrie, la primera novel·la de l’autor publicada l’any 1900 la cosa no arriba tant lluny, però deu n’hi do, sobretot pel pobre Hurstwood, tot i que no em digueu que no s’ho va buscar ell solet.... Els manuals diuen que es tracta d’una novel·la naturalista, però res us ho deixarà tant clar com llegir-la. Cap al final, un dels personatges diu que l’amor està sobrevalorat, que: “el fracaso en el amor no es para tanto”.
La historia, traduïda per Celia Montoliu, és un alegat contra el puritanisme de l’època i retrata en L capítols l’ascensió de Carri Madenda una joveneta de Wisconsin que arriba a Xicago per buscar-se la vida i arriba a ser portada de les revistes teatrals de Broadway, però, la història és el de menys. Hi trobarem un autèntic tractat del desig, el retrat d’una dona del XIX, l’expansió de Xicago i Nova York a començáments de segle, les desigualtats socials i les lluites obreres de l’època com la gan vaga del transport públic que va haver-hi per aquestes dates, i (evidentment) etc.


Us en copio un trosset, ...encara estem a Xicago, l’autor narra com a la nostra heroïna li comença a entrar el..."gusanillo del teatro."

La obra era una de esas tramas de salón en las que damas y caballeros deliciosamente emperifollados sufren las punzadas del amor y los celos en un entorno de oropel. Tan bonitas palabras atraen infaliblemente a quien lleva toda la vida anhelando ambientes semejantes sin haber visto jamás satisfechos sus deseos. Tienen el encanto de mostrar el sufrimiento en condicines ideales. ¿Quién no querría lamentarse sentado en un sillón dorado? ¿Quién no querría sufrir rodeado de tapices fragantes, muebles con cojines y criados de librea? El dolor, en circunstancias así, se convierte en una tentación.



Theodore Dreiser. Nuestra Carrie, trad. Celia Montolío. Alba, 2002.

recursos bibliotecaris

El deure d’un bon bibliotecari és no deixar mai cap usuari insatisfet.

Hem d’estar a punt per les més insòlites recerques i no deixar mai una pregunta sense resposta.

Més d’una vegada ens han demanat textos per casaments, comunions, enterraments i tota classe de cerimònies i ocasions que ho requereixen. Per això brindo al gremi un text ideal per si algú ha de quedar bé amb algun artista.

El mundo se esfuerza continuamente por expresarse, por manisfestar sus esperanzas y sus pesares, y darles voz. Busca sin cesar los medios para hacerlo, y le entusiasma encontrar a la persona que pueda hacer estas cosas por él. Por eso hay grandes músicos, grandes pintores, grandes escritores y actores. Tienen la capacidad de hacer las penas y los deseos del mundo, y el mundo se alza para gritar sus nombres.

Theodore Dreiser. Nuestra Carrie. Alba, 2002. p.564

fahrenheit 451

"Volen saber què faig amb tot el meu temps. Jo els dic que de vegades simplement m’assec i penso."
Ray Bradbury, Fahrenheit 451.

una placa

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya. S'hi van cremar els llibres dels autors considerats enemics del nacionalsocialisme i qualificats de “degenerats” per aquell règim. Hi van participar sobretot membres de les SA, els paramilitars nazis, entre els quals hi havia estudiants, que serien substituïts més tard per les temibles SS, però també civils exaltats emborratxats d'una ideologia que hauria de portar Europa a la tragèdia i amb aquesta el poble alemany.
Sí, avui fa 77 anys. I un d'aquells llibres era, precisament, el que ens ocupa aquest mes: Im Westen nichts Neues, d'Erich Maria Remarque. Cliqueu sobre el títol i visitareu una pàgina on trobareu relacionats cent vint dels vint mil títols cremats i un projecte editorial: tornar-los a publicar.

habent sua fata libelli

L'any 1929, Remarque comença a escriure les primeres pàgines de la novel·la i les envia al diari Wossische Zeitung, on es comprometen a anar-la publicant mentre no hi hagi protestes dels subscriptors. Els lliuraments setmanals al diari s'apleguen en un volum del qual es van arribar a vendre quatre milions d'exemplars en un any, a banda de traduïr-se a vint-i-cinc llengües. Per posar un exemple de la magnitud de l'èxit, a Praga se'n van vendre vint mil en un sol dia. A casa nostra, Proa s'afanyà a publicar-lo l'any 1931, traduit per Joan Alavedra, i amb un tiratge inicial de trenta mil exemplars.
Ell es va fer milionari (un altre com en London), però el llibre irritava massa els cercles polítics i militars que recolzaven el nazisme. Quan els nazis arriben al poder, se'l considerarà un derrotista i haurà d'exiliar-se a Suïssa. El 1933, el seu llibre, que ja era prohibit, es crema públicament, i a ell li prenen la nacionalitat alemanya. Davant el perill imminent d'una altra guerra, Erich goes to Hollywood, es nacionalitza americà, i fa totes aquelles coses que ens va explicar l'altra dia en Mitchum. A partir de 1948, acabada la Segona Guerra Mundial, s'estableix definitivament a Suïssa.



Berlín, una passejada per la història i les biblioteques, Concepció Miralpeix.
Cremant llibres, un apunt llegit al bloc Diari d'un llibre vell.
En to de pau: una literatura carregada d’esperança. Generalitat de Catalunya. Departament d'ensenyament.

guerra en to de pau

"La trama de Res de nou a l’oest sembla aparentment senzilla; imagineu un grup d’alumnes d’un Gimnàsium alemany, que dintre del clima prebèl·lic de l’època, i esperonats pel seu professor, van a l’oficina de reclutament, per allistar-se i «lluitar pel seu país». Després de la instrucció, entren en guerra, i l’experiència del xoc els fa despertar de cop a la vida, o més ben dit, a la mort.

La «joventut de ferro» com els anomena el seu professor fan amistat amb altres soldats procedents del món menestral i dels petits oficis. El llibre comença en plena batalla, i són les narracions i pensaments d’una colla de soldats, la relació entre ells, i una sèrie de reflexions sobre la guerra i sobre el futur que els espera. El llibre, explicat pel soldat Pau Bäumer, repassa des de les situacions més còmiques i quotidianes fins a reflexions d'una gran profunditat sobre l'absurditat de la guerra, la culpabilitat dels poderosos i l'eliminació de tota una generació. No és estrany, doncs, que el 1933, durant una de les nits de crema de llibres que les SA d'Adolf Hitler portaren a terme, fou el llibre que primer es va escollir per a cremar."

A. Vergés, Violència i militarisme: la nàusea de la sang (p. 114 i 117)

nadie sabe nada de gatos persas de bahman ghobadi

Aquesta és la cinquena pel·lícula de la que tenim noticia de l’iranià Bahman Ghobadi. Els que la vau veure, segur que recordeu la seva crua i corprenedrora las tortugas tambien vuelan.
Nadie sabe nada de gatos persas és una crítica a la societat i al poder iranià. La societat d’aquest país està canviant i transformant-se sense que el poder sembla que se’n doni compte. El film, però, també es podria considerar un documental sobre l’escena musical independent (“indie”) de Teheran, a l’estil de cruzando el puente: los sonidos de Estambul de Fatih Akin.
Cinematogràficament no és res de l’altre món, la història ens l’han explicada un milió de vegades i més aviat diria que està rodada amb poca passió i ganes d’acabar aviat, segur que a la cartellera hi ha propostes més atractives. Però val la pena només per veure els ulls de l’actriu principal i escoltar les cançons; els que els agradi la música i no en tinguin prou amb la Madonna no se la poden perdre.
Per cert a la pel·lícula hi ha un parell de videoclips de dos grups iranians realment bons, uns que fan thrash metal i uns altres hip hop, aquests darrers fan gràcia, perquè són autèntics beboys però vestits a l’iraniana amb camisa de quadres cordada fins a dalt i una barba ferrenya però rimant com autèntics gangstas de LA. I a veure si endevineu on treballa el cantant de thrahs metal....molt bé, si senyor, de ferrer en una forja.

res de nou a l'oest

La primera guerra mundial va produir una bona quantitat de literatura antibèl·lica, per exemple la por, imprescindible novel·la de Gabriel Chevalier recentment publicada per quaderns crema en traducció de Pau Joan Hernandez i res de nou al front d’ Erich Marie Remarque, l’obra protagonista del nostre Club en aquest humit mes de maig.
La novel·la va ser publicada el 1929 i l’any següent Lewis Milestone va dirigir-ne una exitosa versió cinematogràfica que va obtenir els dos premis de l’acadèmia més importants, oscars al millor director i millor pel·lícula. Hi ha una altra adaptació cinematogràfica feta expressament per a la televisió que va dirigir el 1979 Delbert Mann.
Dos anys després i segurament degut a l’èxit comercial, Remarque en va escriure una mena de sequel·la titulada Despues (el camino de regreso), novel·la que com l’anterior va ser censurada a Alemanya. Altres obres de l’autor que també tenen la guerra com a tema principal són: tres camaradas (1937), Arco de triumfo (1946) i Destello de vida (1952).
A finals dels anys trenta, veient-les a venir, l’autor va marxar als Estats Units i es nacionalitzà nord-americà. Als Estats Units es relacionà molt amb el món del cinema fins el punt que va intervenir en una pel·lícula de Douglas Sirk , (precisament basada en una de les seves obres: tiempo de amar, tiempo de morir) es casà amb Paulette Godard i va coneixer –de cap a peus- belles actrius com Greta Garbo o Marlene Dietrich, però acabo el safareig perquè no li surti urticaria al nostre amic MV.

Al començament del film de Milestone, just després dels títols de crèdit apareixen unes paraules del propi Remarque.

"Esta historia no es una acusación ni una confesión, y aún menos una aventura, pues la muerte no es una aventura para aquellos que se enfrentan de pie a ella. Trata simplemente de una generación de hombres que, aunque escaparan de las bombas, quedaron destrozados por la guerra."

Ja n'anirem parlant....

greed d'erich von stroheim

Durant la primera dècada del segle XX, Erich Von Stroheim era un actor especialitzat en papers de “dolent”, sobretot el d’oficial prussià seductor de jovenetes i vídues riques. El seu rol al “star-system” era el de el hombre al que le encanta odiar. Després de la seva frustrant carrera com a director va continuar actuant amb èxit tant als Estats Units (Wilder) com a Europa (Renoir).
Com a director s’ha de dir que els seus projectes més ambiciosos van ser mutilats de forma criminal pels productors. L’any 1924, va signar contracte amb la Metro Goldwyn Mayer per realitzar el seu projecte somniat, l’adaptació del clàssic nord-americà McTeague de Frank Norris. Després de gairebé nou mesos de rodatge, el director va enllestir un muntatge final de nou hores però va ser rebutjat per Irving Thalberg que el considerà totalment inestrenable (verí per la guixeta) i el va reduir a poc més de dues hores i mitja. Però això no és dramàtic, al cap i a la fi de casos de com aquest al món del cinema n’hi ha l’alçada d’un campanar, el que és realment criminal és que Thalberg va fer cremar tot el metratge restant per aprofitar el nitrat de plata. Ironies del destí, paradoxes de la vida mireu com són les coses que, actualment l’Acadèmia de cine dels Estats Units cada any atorga un premi Oscar ® honorífic amb el nom d’Irving Thalberg a.... la millor contribució artística.
Que jo sàpiga en corren dues versions, l’una són les restes que va deixar l’articida Thalberg i l’altra és una curiosa reconstrucció del que hauria d’haver estat el film, en el que s’han omplert els vuits amb les fotografies que resten del rodatge, la veritat és que es fa pesat i no sé fins a quin punt EvS hagués aprovat la coloració artificial de l’or, el canari i el queixal.

La imatge està triada pensant en l’Allau, perquè va dir que recordava l’escena final de la peli ....no per res més.

mcteague de frank norris

Si em permeteu us voldria recomanar un altre llibre: avaricia de Frank Norris.
El títol original és, McTeague: a story of San Francisco, però els editors de la traducció han variat el títol com a homenatge a la pel·lícula de Erich Von Stroheim de la que parlarem un altre dia.
McTeague (em resisteixo a anomenar-la Avaricia tot i que el títol és molt pertinent) és una novel·la naturalista publicada el 1899, tres anys abans de la prematura mort de l’escriptor als trenta dos anys. L’acció es situa a finals dels segle XIX en un barri obrer de San Francisco on viuen els personatges. McTeague, un ex-miner reciclat a dentista, tot i ser el protagonista principal no és l´únic “actor” important d’aquest drama coral, ho són també una parella d’ancians enamorats, un canari engabiat, un amic rancorós i mesquí, un acordió diatònic, una minyona mexicana i un bitllet de loteria.
Una novel·la genial que mostra fins el més mínim detall com certes passions poden despertar els més baixos instints de la naturalesa humana; l’epopeia, com deia EvS, d’un home normal.
A destacar la paranoica i inoblidable escena final al Death Valley.
Em sembla que la novel·la es podria llegir com un western amb el trajecte invertit, de la civilització a les planes obertes, un eastern, potser?
En l’interessant pròleg que precedeix la novel·la, Horacio Vázquez Rial diu que la novel·la naturalista nord-americana és un dels antecedents de la novel·la negra; Hammett, M.Cain, Goodis i altres, diu, són descendents d’aquesta novel·la.

Frank Norris., Avaricia. Edigrabel, 2007

......Lluís A. no te la perdis...

es fa saber (2)

· La campana de vidre, Sylvia Plath, l'única novel·la de l'escriptora, publicada un mes abans de morir sota el pseudònim de Victoria Lucas i reeditada el 1967 amb el seu nom. Es tracta de les vivències d'una malalta psiquiàtrica que recorden la seva estada a l'hospital després del primer intent de suïcidi.

Ens hi acostarem de la mà d'en Robert. Mitchum, és clar.

· Pares i fills, Lluís Vilarrasa. Ja sabeu que sempre reservem una sessió als escriptors de casa i que ens agrada tenir-los de cos present.

Text de la contracoberta:

Lluís Vilarrasa aborda relacions entre pares i fills en el decurs de set relats: el pare que té el fill en un internat, un fill que es nega a fer una assignatura de nova creació i posa els pares contra les cordes, un home que arruïna la família per poder tornar a veure els seus pares...
Vilarrasa és un narrador hàbil i amb ofici. En aquesta obra, sedueix amb relats d’alta intensitat, amors i odis que pugen i baixen, que tracten temes d’una convivència més o menys feliç i rutinària, però també de l’absència. Hi ha històries amb regust amarg, altres de més lleugeres i trepidants i encara relats que freguen l’espai oníric i de ciència-ficció. Tot servit amb una prosa compacta i un estil precís, singular i eficaç.

· Apocalipsis friki, Peter Bagge. Sí, un còmic. Probablement la lectura més destroyer que hem fet mai al club. Cordeu-vos els cinturons, que la cosa és irreverent, violenta, hiperbòlica...més o menys com Heidi, vaja.

L'opinió de Jaume Salvà:

"La premisa és la següent: Corea del Nord fa esclatar una bomba nuclear damunt Seattle i només han sobreviscut les persones que en aquells moments no estaven a la ciutat. Els dos protagonistes són urbanites que van a passar uns dies al bosc i, en vista dels esdeveniments, hi han de quedar a viure, intentant sobreviure com a caçadors i recol·lectors mentre es defensen de la resta de supervivents.
El dibuix de Bagge és tan humorístic com sempre però ben aviat ens adonam que el guió és predominantment dramàtic, sense concessions i d'una duresa notable. Aquest xoc entre l'estil de dibuix i el to de la història em recorda Tezuka, sempre guardant les distàncies de pretensions d'ambdós autors.
Apocalipsis friki ens convida a reflexionar sobre la naturalesa humana i ens fa intuir què podria passar si ens trobàssim en una situació extrema. Bagge, molt hàbilment, se centra en les relacions entre els supervivents i no dedica ni una vinyeta a mostrar-nos els efectes directes de la bomba sobre Seattle. Així rescata el vell argument apocal·líptic postnuclear, tan recurrent als anys setanta i vuitanta, per oferir-nos un punt de vista inusual".

En aquesta visita a l'underground ens farà de cicerone l'Ignasi Isern, home orquestra que passa moltes hores rere el taulell de la botiga Rock & Classics. També fa crítica musical al programa Bon cop de rock del 9tv.

· Una dona incòmoda, Montse Banegas. Opera prima d'aquesta escriptora nascuda a Flix. Una novel·la d'iniciació que ens explica l'adolescència i l'entrada a l'edat adulta d'una noia de poble que arriba a Barcelona per cursar estudis universitaris. Al llarg de tota una dècada assistim a les dificultats d'emancipació de la Mònica, una jove brillant, addicta al tabac, lectora empedreïda, contradictòria, excèntrica i pedant.
Si no trobo cap víctima propiciatòria, em temo que m'hauré de fer càrrec de la sessió.


Tot el peix venut. Manquen un parell de lectures, però tenim els convidats especials designats (Pasqual Bernat i Miquel Vilardell); qui sap si en comptes d'Una dona incòmoda llegirem alguna cosa de Perucho, per exemple; o si a última hora ens vindrà un atac de pànic i adéu-siau Bagge, si t'he vist no m'enrecord.
En fi, ja ens ho anirem trobant. Si ens voleu fer arribar crítiques (no, siusplau), suggeriments (sí, siusplau, però en farem el que voldrem), comentaris etc., feu-ho ara o calleu per sempre.

es fa saber (1)

Estem a punt d'acabar temporada; un parell de lectures més i arribarà el parèntesi estival. Finito, caput.

Però a en Mitchum i servidora se'ns gira feina, perquè hem de començar a programar (programar, en el nostre cas, adquireix un significat, si més no, dubtós) què carai farem el curs que ve. De moment hem posat fil a l'agulla i ja us podem anunciar algunes lectures:

· Grans esperances, Charles Dickens.
Si recordeu, en Josep C. va manifestar el seu desig de fer un Dickens. Dit i fet. Tot i que ell va proposar el club Pickwick, nosaltres ens hem decidit per Grans Esperances. Ja veieu què en fem dels vostres suggeriments.

Són sis-centes pàgines, per la qual cosa l'hem programat per a finals de setembre; d'aquesta manera disposareu de quasi tres mesos per a llegir-lo.

Continuant amb la nostra dèria (nostra=Mitchum i Matilde) de rebre convidats especials per a fer de moderadors (alguns -càgumlagentcomsón- insinuen que ho fem per tal d'estalviar-nos feina), li hem demanat a l'Allau, dickensià de cor, capità de la nau The Daily Avalanche i il·lustre comentarista d'aquesta casa, que ens faci els honors, i ell ha dit sí vull. Gràcies, Allau, que jo no sé d'on ve ni cap a on va això de la blocosfera, però si permet que passin aquestes coses, aquests intercanvis de cromos, aquestes col·laboracions, sinergies o com se li hagi de dir, és cosa bona i haurem de postular la canonització de Marshall McLuhan i blablabla. Farem festa grossa.

· Suite francesa, d'Irène Némirovsky. Nascuda a Kíev al si d'una família jueva. Arran de l'ocupació alemanya, es va refugiar en un poble de Morvan, però va ser detinguda pels gendarmes francesos, i més tard assassinada a Auschwitz, l'estiu de 1942. La seva filla gran de tretze anys, Denise, durant la fugida es va endur una maleta amb una relíquia dolorosa: el darrer manuscrit de la seva mare, Suite francesa, inèdit fins fa ben poc.

La sessió anirà a càrrec de la Isábena Opisso, bibliotecària, parroquiana de la Triadú, i, quan la feina li ho permet, tertuliana entusiasta del club de lectura. Un goig, això que els lectors de la casa agafin les regnes del club. Una meravella. Gràcies pel teu oferiment, Isábena.

· Jakob von Gunten, Robert Walser. Va estudiar per ser empleat de banca. Va viure a Stuttgart, Zuric i Berlín, on va col·laborar a diversos diaris i va escriure tres novel·les. El 1913 torna a Suïssa, on continua escrivint. Pocs anys després, comença a patir crisis d'angoixa i al·lucinacions, i el 1929, per iniciativa pròpia, ingressa en un sanatori mental. Mor el dia de Nadal mentre passeja tot sol.

Sinopsi:

El jove Jakob von Gunten, procedent d’una vella família aristocràtica, s’inscriu per voluntat pròpia en una escola de criats, fugint de les comoditats i l’aburgesament de la seva condició social. La vida a l’Institut Benjamenta, sense altre mètode pedagògic que el propi manual de l’escola i on l’única lliçó que s’hi imparteix és la de la humilitat i l’obediència més absolutes, es converteix aviat per a Jakob en un camí d’autèntica renúncia personal.

En aquest cas hem abusat de la confiança de Pep Paré, professor de llengua i literatura a l'IES Jaume Callís, dramaturg i crític literari.


...continuarà.

productes de temporada

Fanciulla che coglie i fiori, Anònim romà | Sandro Boticelli

Arcimboldo | Millet (de la branca francesa, però)

La primavera, Manet | Le boulevard Montmatre au printemps, Pissarro



Primavera, Rusiñol | Prat de gallarets, Klimt



Els primers dies de la primavera, Dalí | La primavera, Magritte

L'astènia primaveral no m'ha impedit d'afegir enllaços a les imatges,
així que ja sabeu: clic.