 |
| Imatge: OneHourTranslation. |
 |
| Font: Serra d'Or, núm. 623, novembre 2011. |
Enterrament d'en Josep Maria de Sagarra. (Bé he de posar el nom sencer. Si només poso Josep, com li solia dir, no se sabria de qui parlo.) Molta gent si s'hagués tractat d'un enterrament particular; molt poca com a manifestació, com les dels enterraments de primeres figures del país. No parlo ja de Verdaguer i de Guimerà, sinó -ja en època actual- del mestre Millet, per exemple. Algú deia: «Menys gent hi havia al d'en Maragall.» Ben cert, segons sembla. I també al d'en Riba. Però en Josep havia d'haver estat, normalment, home d'apoteosi. Portaven la caixa a coll els actors -Capri, Guitart, etc.- i presidien les autoritats i, al darrere, l'alcalde amb cinc o sis tinents d'alcalde. L'Institut d'Estudis Catalans hi era quasi en pes, però la família -qui?- no va donar peu que formessin una presidència.
De la seva generació fins a la meva i un tros més avall -els d'abans de la guerra i una mica més- hi era tothom o quasi tothom, i fins els més recalcitrants. De menys de quaranta anys, poca gent. Parlo ara de l'ambient «nostre». Em deia en Romeva que ahir va anar amb la muller a veure la capella ardent i que qui pujaven i baixaven l'escala eren «poble» de debò. Avui n'hi havia molt pocs. Hora de la feina? Desconcert pel fet de fer l'ofici a la vegada i temor que durés massa estona? Pèrdua de l'expectació, del cop de la mort, que arrossega, pel fet que feia tant de temps que la mort havia estat anunciada? També excés de propaganda als diaris, feta per gent d'ara, que no evoquen el Sagarra dels temps passats -només valen la pena els articles de l'Espinàs, d'en Masoliver, d'en Pedro i Pons-, i a la ràdio, mala bava d'EA, que va donar -diu- el text magnetofònic del seu discurs de gràcies en castellà, davant Gual Villalbí. En tot cas, el jovent no seguia; ni el del milieu intel·lectual ni el del poble. Alguns ho entenien i hi eren -content, jo, perquè en Lluís hi va venir- però molts que hi havien d'ésser, s'han deixat vèncer pel ressentiment.Potser encara el record de la rivalitat amb en Riba -en la qual, pel que en sé, es va portar més bé en Josep que en Riba- o la comoditat del puritanisme. Alhora, veig que s'acosta el moment que els joves el tornaran a entendre. Dies enrere parlava amb en Joaquim Molas i li cridava l'atenció sobre el que un crític tan lúcid com en Folguera havia dit de Verdaguer: «No vulgueu fer una planxa com aquella!» I ell em responia admetent-ho i salvant moltes coses d'en Sagarra. Parlo amb en Foix: ell fa la nota sobre en Sagarra per Serra d'Or i pel que me n'ha dit estarà molt bé; hi anuncia, a més, altres articles. D'acord.
Maurici Serrahima. Del passat quan era present, III. (1959-1963). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. P. 252-254.
Dijous 3 d’octubre del 2013, a les 21 hores
Sagarra SatíricEspectacle rapsòdic i musical a l’entorn d’una selecció personal dels poemes satírics de Josep Maria de Sagarra, amb fragments d’alguna de les seves obres de teatre i també dels articles més punyents i divertits. És el Sagarra més irònic i descordat, agafat per la mirada nova i les veus d’aquesta jove i talentosa generació artística anomenada del 79.
En són deixebles el poeta-rapsoda Josep Pedrals, l’actor-músic Jordi Oriol i el músic-rapsoda Martí Sales, les tres potes que tanquen el cercle que substenta aquest espectacle.
EL BORN CC
Consumir cultura és com consumir qualsevol altra cosa: s'ha de pagar prèviament, com anar al gimnàs, anar en autobús o anar a fer copes. Per això cal fer de pagament un dels darrers reductes culturals del gratis total: les biblioteques públiques. Les biblioteques gratuïtes d'accés lliure tenien tot el sentit fa un segle, quan la cultura era un vedat dels grups dominants i calia facilitar l'accés als llibres a les classes populars, que no tenien llibres a casa. Un segle després, amb tota la població alfabetitzada i educada, i amb un fàcil accés a tota la literatura universal, és un debat que caldrà afrontar abans o després. Tocar aquest tema, però, és tocar l'os de la música. Crec sincerament que els partidaris de la gratuïtat absoluta es guien per consignes ideològiques caducades i sovint no són capaços d'analitzar la qüestió amb una certa perspectiva. Per exemple, no he sentit mai ningú que faci escarafalls quan ha de pagar una entrada per anar al cinema, a un museu, a un concert o al teatre.
Pagar per agafar un llibre en préstec té una doble justificació. D'una banda, es pagaria a canvi de rebre un servei, la qual cosa ja hauria de ser motiu suficient. En segon lloc, pagar una petita quantitat tindria un efecte dissuasiu sobre aquells usuaris de les biblioteques que s'enduen en préstec el màxim nombre de llibres o DVD permès, i a casa fan un tastet de cada cosa a veure quina consumeixen i quina no. L'abús que molts usuaris fan de les biblioteques públiques perjudica la resta d'usuaris que en fan un ús racional.
No estic parlant de fer pagar cap dineral i podríem excloure'n els nens i els aturats. Pagar una quantitat cada any, com ara 20 euros, per poder llegir tots els llibres que es vulguin, em sembla un autèntic regal. Altrament, es podrien abonar 25 cèntims cada vegada que algú s'endú un llibre en préstec. Amb aquests diners les biblioteques podrien comprar més llibres i pagar drets a les editorials i als autors dels quals es nodreixen. Quin sentit té, per a la indústria editorial del nostre país, que centenars de milers de llibres siguin llegits cada any de franc? No en té cap, i per això alguns països europeus ja fan pagar a llurs biblioteques públiques.
El Punt Avui. 26/08/13 02:00 - JAUME CLOTET
Fou en acabar-se una d'aquelles misses de dotze de la nostra parròquia que es produí el fet següent: sortia el meu pare del temple, estirant-me de la mà, una mica distret com sempre, i amb aquell aire entre enfeinat i tímid de l'home que defuig barretades i compliments, quan topàrem amb un eclesiàstic el qual el meu pare saludà amb una particular deferència, fins amb un cert esverament desacostumat. Es tractava d'un capellà ni baix ni alt, que a mi em semblà vell i decrèpit, encara que en realitat no devia tenir gaire més de cinquanta-cinc anys. Era positivament magre, i els ossos del crani li aguditzaven l'expressió enèrgica de la cara, especialment els pòmuls marcadíssims, i el maxil·lar inferior, que li feia una barba massissa, agressiva i de molta voluntat. Dut per la meva dèria de comparar exemplars humans amb bèsties conegudes, en les òrbites, les celles i les parpelles del sant baró, vaig veure una gran semblança amb els d'un gos d'atura; un gos d'aquells que, dins el seu aire abandonat i sofert, mantenen, en fina suspensió, una tendresa més aviat desolada.
L'eclesiàstic em semblà diferent de tots els que jo coneixia, i em cridaren molt l'atenció el manteu i la sotana, que sens dubte m'apareixien més lluents, més aprofitats i més pobres que no eren en realitat.
Per primera vegada a la vida, la presència física d'un home produí «un gran efecte» sobre la meva mentalitat de criatura, i d'això, no sé per què, jo me n'adonava. Em sap greu no recordar totes les paraules d'aquell capellà peculiar, perquè jo estava molt més atent, com és natural, a l'aspecte físic de la persona que a les coses que deia, i només apreciava el to de la seva veu més aviat tremolosa, una punta apagada i no gens d'acord amb la força del seu pòmul. Val a dir que la conversa durà poquíssim i no es devia moure de la vaguetat correcta que s'escau entre coneguts que es topen al mig del carrer.
Però sí que recordo -i això amb una exactitud que sembla que ho visqui- que, a les acaballes, el sacerdot es fixà en la meva presència: féu les preguntes del cas, o el comentari corrent, i aleshores el meu pare, referint-se a mi, li digué: «És el més petit dels meus fills, i ja comença a escriure versos.»
Que jo escrivís versos no sé si el va fer gaire feliç, perquè, acomiadant-se, es limità a palpar-me tènuement les galtes, com s'acostuma amb les criatures, i em digué només això: «Que Déu te faci un sant!»
Com és de suposar, al punt que el sacerdot s'apartà de nosaltres, em va faltar temps per a preguntar al meu pare el nom del personatge, i aleshores, amb la satisfacció entre pueril i solemne de l'home que fa una pausa abans d'enraonar perquè està convençut que el que té per dir produirà un gran efecte, i encara, potser, amb l'emoció d'encendre una sorpresa lluminosa en el cor d'una criatura que s'estima molt, lacònicament, però teatralment, el meu pare em va respondre: «Aquest capellà és mossèn Cinto.»
Josep Maria de Sagarra. Memòries. Ed.62, 1999. P. 258-259.
 |
| Lamp In a Box. |
 |
| Erika Rossi. Illuminata. |
 |
| The Enlightenment, de Studiomeiboom. |
 |
| Artichoke Colorful Cartoon Pendant Light, de Zipper8Lighting. |
 |
| Book Lamp, de Ragip Erdem. |
 |
| Meermanno Booklight, Barbara Vos. |
A Catalunya dir Josep Maria de Sagarra (1894-1961) és dir èxit. És dir, sobretot, calor popular, veus aplegades als teatres, les places, els cafès, els camins; llibres com a pa calent, encant, entusiasme, conjunció de totes les arts i estratègies per produir emoció, impressió, revelar les contradiccions vives, portar els sentiments a flor de pell. Dir Sagarra és a dir grandesa i orgull de Catalunya. La seva Obra Completa, publicada per 3i4 sota la direcció filològica de Narcís Garolera, té la rotunditat de les coses belles i ben fetes, restituint minuciosament les paraules exactes de l’escriptor, conservant la seva lliçó per al futur, i brillant per fora com un fabulós palau de paper i tinta, amb colors malves, amb blavosos, ocres, taronges, de color d’oliva, verds, en el majestuós disseny pensat per Enric Satué per a l’edició. Són els quinze volums —encara queda per publicar la major part del teatre— d’una de les obres més importants de la literatura catalana de tots els temps. I sens dubte una de les més estimades pel públic, en contrast amb el menyspreu d’alguns.
Aquesta edició crítica té algunes sorpreses que són un tresor, com un paràgraf autocensurat per Sagarra a Memòries (1954), que avui continua vigent. El text suprimit i ara recuperat exposa els termes d’un conflicte no resolt:
“En definitiva, si s’ha convingut que jo sóc popular —i que vaig ser-ho des d’aleshores— és perquè la gent m’entén, i perquè en el meu vers ha trobat un contingut, que, més que servir l’obscura introversió, refinament egolàtric, o qualsevol mena de pretensió personal, va directament al gra, i procura caçar l’escalfor de la vida, en la senzillesa i en la claredat de les paraules. Avui dia aquesta manera de veure les coses i ser com he estat jo, i com procuro perseverar, és navegar en aigües fora de la moda; però és igual: dintre uns quants anys és fàcil que torni a tenir predicament, i a la llarga li toqui la de guanyar. Perquè la condició de les vanitats humanes és aquesta. Amb tota l’eternitat per endavant, els moviments que fan avançar i recular les tendències i les escoles són tan ràpids com els de la ressaca de la mar. Ara bé, sobre el popularisme, i l’èxit popular, sempre s’han mantingut reserves. Inclús hi ha l’actitud farisaica, completament, de combatre per principi l’autor massa popular. En general, tot això no és res més que el llepafilisme de l’enveja. A mi, l’actitud de certs complicats i refinats minoritaris que conec, en general m’ha fet sempre una certa gràcia, i he pensat que, quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes”.
Els minoritaris eren Carles Riba i els seus seguidors, partidaris d’una literatura hermètica i metafísica, de gran ambició intel·lectual, enlluernada per la cultura grecollatina i allunyada no només del gust popular, sinó del geni mateix de la llengua a l’encalç d’una poesia pura, com la preconitzada per Paul Valéry per trobar una sortida al laberint del simbolisme, la nova retòrica que ofegava el francès. De Sagarra avui se’n diria mediàtic, tan omnipresent en la temporada teatral, com en els diaris i les llibreries, però la seva ambició, que en deixa molts de perplexes, no tenia res a veure amb les d’altres escriptors. Mentre al nostre país, com en tot Europa, hi havia una competitivitat cada vegada més ferotge per qui demostrava ser més modern, Sagarra es mantenia indiferent, preocupat per una altra meta no menys important ni literària: la intrascendència, la intemporalitat, com Carner. ¿Es pot demanar un desafiament més gran?
Sagarra admirava molt Riba però Riba i els ribians el menyspreaven per popular. No eren els únics contrincants; sobretot hi havia aquell altre vell amic i ara temible rival: Josep Pla. Tots dos deixebles de Pujols, cara i creu d’una mateixa moneda —i paradoxa— literària. Pla sempre es va proclamar enemic de l’intel·lectualisme i de la literatura poc comprensible, seguidor de Montaigne, de la superficialitat de Gide, de la literatura no pretenciosa i, tanmateix, va fer costat a Riba contra Sagarra. ¿Per què? Perquè Pla s’erigeix en intel·lectual. Construeix el seu homenot sobre un prejudici de Riba, ço és, que Sagarra necessitaria d’un gran dolor per poder escriure una gran obra. Aquestes opinions no s’aguanten com va demostrar Lluís Permanyer a Sagarra vist pels seus íntims. Sagarra es proposa com Lampedusa, com Pagnol, aturar el temps i salvar el que es pugui d’un món que s’acaba, l’anterior a la primera guerra mundial, lluny de qualsevol ideologia, de qualsevol idea. Es proposa de descriure la pluja i que sigui com si estigués plovent, parlar de la font i que brolli. “Quina conversa la pluja i la font!” No sabem el que diuen —tant és— però mai no vam llegir una cosa tan autèntica. El món i la seva gent no tenen millor intèrpret que Sagarra perquè mai no els traeix, no els jutja, no teoritza. Només comprèn i explica.
En una literatura tan fràgil com la catalana, amb una tradició tan pobra, la de Sagarra, evitant modes, modernismes, tesis, pretensió i transcendentalismes, està com suspesa en el temps, com a una cosa catalana que, per fi, pot ser veritablement eterna.
Jordi Galves. «Sagarra, segle XXI». [Publicat a La Vanguardia el 7 de març de 2007, traduït i amb esmenes]
24.10.2007 6:00Joan de Sagarra: ‘La Sagrada Família hauria d’arribar fins al mar’Entrevista amb el fill de Josep Maria de Sagarra, ara que Proa reedita ‘Vida privada’ en el 75è aniversari de la seva publicació. Joan de Sagarra parla de la relació que mantenia amb el pare, de la censura que va patir el llibre i de la Barcelona actual.
L'entrevista prohibida amb Joan de Sagarra. Jordi Galves. Un dia en les carreres.
Se fa saber
Direcció: Zoraida Roselló
Producció: Espanya
Any: 2012
Idioma original: català
Versió: VC
Durada: 80'
Format: Blu-ray
Un documental que mostra un poble del Montsià, a la vall de l’Ebre, de la mà d’una cineasta que ha volgut copsar la particular quotidianitat d’un dia a dia excèntric a la norma cosmopolita, defugint el costumisme. Revelació d’una autora que fa possible la posada en forma de la geografia humana de Santa Bàrbara com si es tractés d’un estudi geològic. [Filmoteca de Catalunya]
Entrevista a Zoraida Roselló. surtdecasa.cat.
, translated from the Catalan by Mary Ann Newman.
FIRST PART
His eyelids opened with an almost imperceptible click, as if they had been stuck together by recent proximity to tears and smoke, or by the secretion produced by the irritation of a long time spent reading under a dim light.
With the pinky finger of his right hand he rubbed his eyelashes, as if with the quick flick of a comb, and his pupils struggled to make something out. What he saw was a panorama of vague, limp, semiliquid shadows: the view a man blinded by daylight would perceive on entering an aquarium. From the shadows, a sort of long vaporous knife the color of the juice of crushed oranges on the piers was becoming more and more prominent. It was a beam of light coming in through the slats of the shutters, and souring in the heavy atmosphere of the room.
It must be about four-thirty in the afternoon. Frederic de Lloberola, the man with the distressed eyelids, had awakened naturally. No one had called him, no sounds had startled him. His nerves were tired of sleeping; they had sapped to the dregs a colorless, absurd dream, the kind you have when nothing is going on in your life, that leave hardly a trace of their plot when you awaken...
Mary Ann Newman és una de les millors ambaixadores culturals que té Catalunya als Estats Units. Catalanòfila amb un full de serveis impressionant, va ser a l’Institut Ramon Llull durant l’etapa de les grans Fires Internacionals (Guadalajara, Frankfurt) i va dirigir el Catalan Center de Nova York, un organisme adscrit a NYU. Traductora, dinamitzadora d’activitats i intercanvis, amfitriona de catalans a Nova York, actualment és la principal impulsora del Farragut Fund for Catalan Culture in the US.
[...] Traductora de Quim Monzó, actualment s’ha proposat de traduir ‘Vida privada’, de J.M. de Sagarra. [Font: Núvol. 30|5|2012]
L'artista abans conegut com subal quinina, que aquest estiu ha estat voltant per NY, dóna fe que, efectivament, la Newman està treballant en la traducció de Vida privada. Aquí.
29 d'abril de 1944
Representació a can Fèlix Millet d'El mercader de Venècia, en la traducció d'en Sagarra. Perquè fos possible d'encabir-la en l'escenari, petitíssim, i perquè no s'allargués massa, ha reduït l'obra, ell mateix, gairebé a la meitat. En Josep ha fet de Shylock, la Mercè, de Pòrcia, i el meu germà Joan, d'Antonio. A més, hi han pres part la Maria Teresa i en Pere Puig Quintana, la Maria Teresa Orfila, en Manuel Lobo i en Rafel. I hi hem fet uns paperets molt petits en Morató -amic dels Puig-, l'Alfons i jo. Ateses les circumstàncies -escenari mínim i preparació ràpida- ha sortit molt bé i ha agradat molt. En Josep i la Mercè han estat brillants. A mi, particularment, el que m'ha impressionat més ha estat en Joan, sobretot en l'escena del judici -que he pogut veure des del públic-, en la qual tocava dir poca cosa, però amb el gest de la cara, i sobretot amb els ulls tan expressius, donava vida a tot el drama. Cal dir que, després, en Josep l'ha felicitat molt especialment. Hi havia un centenar de persones. Acabada la representació, ens han servit un ressopó esplèndid. Així ha estat com, en una festa agradabilíssima, hem representat per primera vegada una traducció de Shakespeare feta per en Sagarra.
Maurici Serrahima. Del passat quan era present, I. Ed. 62, 2003. P. 153-154.
Deia l'altre dia que a Vida privada Sagarra fa sovint la impressió que no es preocupa gaire, no sols de la genuïtat de la llengua, sinó ni tan sols de la coherència lingüística del text. En efecte, aquí trobem panteig però panteixant; chantatge, snob (en cursiva) però xantagista, esnobisme. A la vora d'una certa voluntat d'usar un lèxic real (com hem vist), hi trobem també termes o formes prou literaris: medul·la, vídua, àdhuc, somniar. A la vora d'una certes construccions o formes que avui qualificaríem de puristes o fins ultracorrectes (l'infinitiu ésser sistemàtic, la construcció temporal "en + infinitiu" el femení gris, complements directes amb a ("anar a veure a aquesta dona"), relatius no estàndards. Però sobretot hi ha un veritable desori en l'ús de per i per a.
Ara bé: qui emprengui la feina d'estudiar la llengua de Sagarra haurà de dir com estava, en la teoria i sobretot en la pràctica, cada un d'aquests punts en aquell moment (1932): caldrà que valori quins autors feien un esforç per no semblar poc obedients als preceptistes i quins anteposaven a tal escrúpol la versemblança lingüística o fins i tot una certa relaxació davant una tibantor que devien creure enervant o amb poc futur: seria, per exemple, el cas paradigmàtic de per / per a. I cal no perdre de vista que no tots els escriptors han de tenir per força una alta sensibilitat o finalitat gramatical: l'escriptor parteix, simplement, del que li dóna ja fet el gramàtic: quan això s'escau, naturalment.
Jo crec que els bons escriptors tenen dret i fins obligació d'adoptar una tal actitud. No és acceptable que Espriu fes mans i mànigues per no escriure mai un per a en el qual no creia però tampoc un per "incorrecte". Dic els bons escriptors: els que coneixen profundament la llengua i saben treure'n l'altíssim rendiment que reconeixem en Sagarra. Perquè, a la vora del que pot semblar descurança, aquests escriptors ens transmeten el veritable esperit de la llengua, ofuscat en escrits massa pendents d'una norma fins i tot poc clara. Sagarra, per exemple, hem vist que ens ofereix molts casos de lèxic que finalment han estat acceptats; i, pel que fa al complement directe amb a, hi trobem molts casos que avui han estat declarats normals i fins obligatoris pels estudiosos: "un cas que interessa molt al senyor baró", "la profusió i la diversitat [...], a Guillem no és que no el satisfés, però [...]". Un altre detall: Sagarra escriu sempre n'hi en lloc de li'n, però deixa la segona forma en "tant se li'n donava", cosa que a mi em sembla encertada.
L'espai em limita. Diré que a Vida privada hi ha força lèxic o estructures no recollides a les compilacions: "Allèn que en les dues aventures [...] hi havia un amanit de fosca", "estava gairebé a les caritats", "procurava donar-li per la veta" 'seguir-li la veta, fer-lo xerrar', abrandada 'abrandament', combines 'combinacions, tripijocs', "estrelles filants", "li penjaven damunt del front un grapat de paradisos", "cadires de ring", "aixelles catxupinesques"; o que només s'han recollit precisament en aquest text (caneries 'bretolades', "xerrava com un repicatalons"). No és estrany que Fabra hagués subratllat profusament l'exemplar que l'autor li va regalar de l'obra; com fem tants altres lectors davant una llengua enlluernadora, nobilíssima, corprenedora. Sí que ho és, d'estrany, coses humanes, que Coromines es negui a esmentar mai aquesta obra, almenys en les ocasions en què jo l'he consultat. Lluís Bonada, que també reclama un estudi d'aquesta llengua, ha dit alguna cosa sobre aquesta actitud de Coromines.
SOLÀ, Joan. «J.M. de Sagarra i la llengua (3)». Avui , suplement «Cultura». (22 octubre 1998).
El llenguatge de Vida privada fa tot l'efecte de ser molt verídic: és el de la societat que Sagarra ens descriu i per tant el necessita. D'una banda, hi ha tot de termes forasters propis d'aquella societat esnob, molts dels quals devien ser recents o almenys peculiars d'aquell ambient, és a dir neologismes en el sentit més fort, i per això l'escriptor els dóna en cursiva: jongleur, bric-à-brac, sex appeal, hall, boutade, maquereau, weekend, trench coat, cache-sexe. I pel que fa a la llengua general, Sagarra no sembla gens tocat d'escrúpols puristes: utilitza pertot, sense marcar-los, altres neologismes que devien ser més coneguts i formes corrents més o menys malvistes durant anys; els uns i les altres, com era inevitable, han acabat sent acceptats en la llengua estàndard (imbècil, burilla, cuidar-se de, xòfer, quartos 'diners', gigoló, curat d'espants, rímel, xarleston, vi de màlaga, tutú) o hi haurien d'acabar (gassa, rigodon, làmpara). Aquí cal incloure-hi formes pronominals com n'hi i l'hi, que Sagarra usa amb el valor de 'li'n' i 'la hi' / 'li ho': “A Guillem li havia fet horror, i encara n'hi feia més que mai, qualsevol classe de disciplina”, “La vol, vostè, eh? Suposi que [...] no em dóna la gana de donar-l'hi”, “tot això és secret professional. No..., no l'hi vull dir”; i els femenins de bastant: “les relliscades de molts senyors i de bastantes senyores”. Afegim-hi d'altres neologismes que ell encara dóna en cursiva però avui ja tenen passaport: sandwich, chantage, snob, gourmet, cazalla (avui sandvitx, xantatge, esnob, gurmet, cassalla).
Tot això ens dóna una idea de la “tibantor” que dèiem l'altre dia entre les necessitats d'un escriptor i l'opinió de gramàtics i lexicògrafs. Però, com he dit, Sagarra no semblava patir gaire del fetge en aquest aspecte. Enfrontat amb la realitat, utilitza profusament formes que els preceptistes titllen de barbarismes, adés sense marcar-les (averiguar, provador 'emprovador', apretar a córrer, tanteig, sillonet 'butaqueta', directa i legítimament, polveres, despedir-se, edredon, “una altra ditxosa lletra?”), adés posant-les en cursiva (pésam, boquilla, “Què prou ni què ocho cuartos!”, “no tens ningú per anar amb el cuento de la llàgrima?”, envainarse-la, manguitos, “inflada per les cotilles, els enagos, els refajos”, “El canonge Claramunt deia: «Bueno, bueno, bueno»”). Qui analitzi aquesta llengua haurà de sospesar bé cada cas i cada context, i potser haurà de concloure que és només “aparentment” que Sagarra no patia del fetge davant la llengua; car l'investigador s'haurà de preguntar, per exemple, com calia dir, doncs, polveres o refajos. Ja ell ens pica l'ullet: “Ara del despreci se'n diu menyspreu...”. Ara: caldria disposar dels originals, per discriminar el que és d’ell del que és dels correctors.
Però no és pas aquest, per mi, l'aspecte més important de la llengua de Sagarra: és la mestria amb què governa la frase, l'energia que infon a cada adjectiu, la brillantor i l'eficàcia de les seves figures retòriques. Ho vèiem l'altre dia i hi podem afegir algun altre cas: “escoltava el cant dels grills amb un sentimentalisme de cromo”, “gastava una fe bastant epidèrmica”, “sembla que estiguis merla”, “els moments de més xarol”, “amb una tristesa pliocènica”, “tot el pis tenia una mena de trontoll sardanapàlic”. Per sobre de tot, probablement caldrà valorar-li una infinita capacitat de fer derivats i compostos, una virtut que Fabra apreciava i predicava tant: “mànegues apernilades”, “Aquesta dama era [...] més àcida, més raçada”, “La xafarderia més vil i més majordonesca era l'aliment de les dames despitades”. Sensacional “el greix apelmoixinat de les seves galtes”.
SOLÀ, Joan. «J.M. de Sagarra i la llengua (2)». Avui , suplement «Cultura». (15 octubre 1998).
Ens falten estudis lingüístics pràcticament de tots els grans escriptor antics o moderns. Del Tirant, del Curial, d'Ausiàs March, dels cronistes, del Rector de Vallfogona, d'Oller, de Pitarra, de Verdaguer, de Ruyra, de Carner, de Riba, de Pla, de Pedrolo, de Joan Coromines, del mateix Fabra. Per poder-nos encarar amb aquest aspecte d'un autor és imprescindible de partir de bones edicions, i d'aquí plora la criatura, moltes vegades. Però ara ja comencem a tenir edicions fiables de Verdaguer, de Foix, de Carner, d'Espriu, de Sagarra i aviat del Rector de Vallfogona. Han aparegut ja diversos volums de les obres completes de Sagarra, sota la garantia textual de l'expert Narcís Garolera, a l'editorial 3 i 4 de València. Per tant, ara ja no hi haurà excuses per no estudiar la llengua d'un dels homes que probablement l'han coneguda més i l'han usada amb més traça i plaer.
L'estudi lingüístic dels grans autors ens pot revelar no sols l'estat de la llengua del seu temps sinó també la relació entre la llengua d'un autor i l'estàndard del moment, si n'hi ha: la tibantor entre aquests dos extrems, la personalitat o claudicació de l'autor, la seva contribució a l'evolució de l'estat de les coses.
Em proposo de comentar aspectes diversos de Sagarra a través d'una de les seves obres més reeixides. Vida privada (1932; uso l'edició de la col·lecció esmentada. 1997). És evident que l'aspecte més important d'un escriptor no és pas la llengua com a tal, sinó la força, l'originalitat, la gràcia amb què sap transmetre pensaments o sentiments. Abans d'entrar en detalls lingüístics, deixin-me reproduir algun dels nombrosos passatges en què el nostre autor dibuixa un caràcter o descriu una situació amb quatre pinzellades mestres, insuperables, valent-se de la seva traça en l'ús figurat de la llengua i en les comparances. Observin.
"Rosa li passà els dits per la camisa i el llaç de la corbata, li arreglà el cabell esclarissat; Frederic s'ho deixà fer com un conill de gàbia",
"el vell senyor de Cisterer, borni d'una bala que li engegaren els liberals, tibat i ple com un contrabaix",
"un que acabava de robar una bala de cotó al port i ho celebrava amb un plat de sang i fetge disfressat de dona",
"En definitiva, era un pobre diable amb la llengua i el cor construïts de pus",
"Un home així ficat dintre d'una família [...] acaba omplint les cambres d'un salfumant irrespirable",
"a quatre passos del bar, Maria Lluïsa s'aguantava el cor com si hi tingués una oreneta viva",
"Dorotea era una noia callada i apagadeta, amb un òval de cara romàntic i uns ulls entre gris i verd, sense lluentor, com les ales d'aquells insectes tranquils que es confonen amb les fulles de les plantes",
"En la sala més petita hi havia reunió d'abdòmens una mica indignats per la trinxa del frac i les exigències de la camisa forta. Aquests abdòmens s'havien d'acontentar amb unes galtes de més de seixanta anys i una bronquitis crònica",
"Moltes parelles es deixaven caure al Pingouin abans de ficar-se al llit per recollir quatre gotes de bogeria o de resignació que servissin d'escarola i créixens a la trista carn de la còpula",
"Amb els diners que va poder salvar de les besades de la Perricholi, el virrei Amat va construir la casa més noble de Barcelona".
Però en els grans escriptors la traça literària i el domini de la llengua van generalment units. Sagarra n'és un cas clar, i la insuperable cançó Vinyes verdes vora el mar n'és un exemple irrebatible. Dijous que ve entrarem al terreny de la seva llengua.
SOLÀ, Joan. «J.M. de Sagarra i la llengua (1)». Avui, suplement «Cultura». (8 octubre 1998).
How do you rank yourself among writers (living) and of the immediate past?
I often think there should exist a special typographicalsign for a smile-- some sort of concave mark, a supine roundbracket, which I would now like to trace in reply to yourquestion.
Entrevista a Vladimir Nabokov. The New York Times, 1969.
[Font: pijamaSURF. Vladimir Nabokov, precursor de los emoticones :-)]
Aquest era el lema d'un trist calçat muntanyenc que fabricava la Sagarra de la Vall d'Uixó en època franquista...I, a mica que m'he ocupat de recuperar al nostre Sagarra, també m'he sentit pres de la seva formidable obra i figura.A tal fi m'ha fet la mar de servei el recull antològic que va editar l'Arimany, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, dins de la col·lecció els dies i els homes; d'un disseny insuperablement lleig però incapaç de deslluir el tall de dins.Perquè, au quins antòlegs: Després de la vigorosa semblança de l'home total de l'autoritzat Lluís Permanyer, ens trobem a Palau i Fabre prologant-ne la poesia, a la Marina Gustà la prosa i al Jordi Coca el teatre i les versions shakespearianes.Com repasset concentrat al gegant el llibret fa el fet amb escreix.
Una vegada he sentit l'alè del Sagarra al clatell, en un tres i no res he enllestit les guardes i les he passejat pel jardí de casa; de fet, l'espai de la nostra vida privada... I com de fàcil resulta l'estil d'aquesta temporada, i com de lleuger! I més si el comparem amb les denses masses d'oli de l'any passat... Fins l'autor ha pràcticament desaparegut. Aquí hi ha, bellesa apart -o fonamentant-la- l'intent de suggerir la lectura, una de les possibles, i l'ajust exacte amb el mes en curs, el que figura inscrit al lateral.Al setembre es coneix l'esplèndida florida d'aquestes plantes grasses entre una reixa al·lusiva. És clar que, per al·lusius, els pebrots que pengen a l'hortet, els pebrots del Sagarra de la Vida privada.
Ja em veig d'aquí poc, quan arribi el gruix dels bolets, plantant la lectura del mes, la que s'esdevingui, al bell mig d'un erol d'apagallums.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
APAREIX EL VOLUM VII DEL DICCIONARI ETIMOLÒGIC
El Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana és molt més que això. Serveix, també, com a quadern personal on l'autor, Joan Coromines, es confessa i opina sobre el més diversos temes, molt personals.
[...] A Josep Maria de Sagarra li dedica una atenció especial, ja que fins i tot es permet jutjar les seves obres. All i salobre, segons Coromines, és «l'única bona novel·la que va escriure, però bona aquesta de bo de bo» (p. 608).Més endavant (p. 903) la qualifica de «magnífica». Però, continua, «després escriví la seva repugnant, pornogràfica i estúpida Vida privada». I conclou: «Crec que alguns es fregaren de mans en veure l'encanallament en què havia caigut el malaguanyat escriptor; i així després vingueren La Ferida Lluminosa i altres subproductes». Passem al Sagarra poeta. A la pàgina 239 l'anomena «l'ex-gran poeta» i a la 487, «poeta de balancí més que d'aire lliure, un cop acabada la seva sana i inspirada joventut». Segons creu el fill de Sagarra, Joan de Sagarra, l'animadversió de Coromines contra el seu pare es basa en una dedicatòria en vers dirigida a una mitja virtut, que sabem per transmissió oral i que diu, més o menys, així:
Les persones que hagin llegit només un parell d'articles del Diccionari de Coromines s'hauran adonat de l'estima que el lingüista té pel seu pare.
Lluís Bonada. «Les confessions de Joan Coromines». El temps (22-27 de febrer de 1988). P. 57-60.
El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les... Aquest gran públic no és que sigui molt mirat, no és que sia molt exigent, només demana que no l’ensopeixin; és un públic de bona fe que estima les coses del país, i que, si llegeix novel·les o històries forasteres, és perquè aquí no en fem, que si en féssim, se les empassaria com bresques... S’ha de vèncer la por d’escriure novel·les; jo demano persones de bona voluntat que vulguin començar a escriure novel·les; fem la prova i no ens en empenedirem.
Josep M. de Sagarra. «La por a la novel·la». La Publicitat. 26 d’abril de 1925.
Ara bé: suposem la utilitat que tindria per a nosaltres el que aquí es produís amb tota normalitat i amb tota la ufana corresponent un vast moviment novel·lístic. Totes les nostres classes socials estan com qui diu per definir encara: ni la vella aristocràcia, ni l’aristocràcia sobrevinguda, ni la burgesia, ni la menestralia, ni els obrers, ni els pagesos, ni els mariners viuen d’una manera sòlida i poliforme dintre de les novel·les catalanes, com viuen dintre les novel·les de qualsevol país amb tres dits de cultura i de preocupació.
Josep M. de Sagarra. «La utilitat de la novel·la». La Publicitat. 10 de maig de 1925.
Ara darrerament, Josep M. de Sagarra s’ha planyut de la misèria de la novel·la catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós embatèrion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l’imponent gènere literari. [...] Que la por hi és, ens sembla evident; però més aviat la celebraríem, àdhuc la propugnaríem, com un indici d’un benvingut sentit de la responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar càndids entusiasmes poètics −o no menys ingenus accessos de criticisme− l’alta lírica d’un Josep Carner, per exemple, o d’un López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condemnacions malhumorades i equívocament generals, [...].
Més aviat ens inclinaríem a creure que en la nostra literatura ha predominat, en aquest quart de segle, la lírica, per una ordenació pregona de l’esperit català, tot ell adreçat cap a la seva total reafirmació. [...] Hom veu que cal reconstruir molta cosa, amb modèstia i paciència, damunt fonaments pregons i amb material resistent: en primer lloc, la llengua literària. Tots aquests vint o vint-i-cinc anys bé valen la constatació, formulada o no, però excitadora de clares energies, que una llengua, per secular i per parlada que sigui, és tanmateix corruptible fins a la mort, [...] únicament els poetes haurien pogut crear el català literari.[...]
Així, no es pot dir que la novel·la catalana no ha començat, sinó que ha finit un període preparatori d’ella, el dels narradors −alguns de qualitat genial com Ruyra−, el període dels que només al·ludeixen, com ve a definir Ortega i Gasset, i s’ha d’obrir el de la veritable novel·la moderna, el dels creadors i presentadors de realitats psicològiques imaginàries.
Carles Riba. «Una generació sense novel·la». Conferència llegida a l'Ateneu Barcelonès el 5 de juny de 1925.
Quan s’acabava el primer quart d’aquest segle, la novel·la del país va començar a rebrotar. S’hi van tornar a posar uns quants novel·listes que no n’escrivien feia temps, i d’altres que procedien de camps literaris diversos, i en van anar apareixent, més o menys afortunats, una pila de nous. Tots, però, i fins quan no se n’adonaven, s’anaven trobant amb el mateix problema: no disposaven d’un llenguatge literari que els permetés de prendre l’actitud que correspon a qualsevol mena de narració novel·lística. Sovint, no veien prou clar en què consistia la dificultat, i quan es posaven a escriure, feien servir els camins literaris que havien estat poc o molt fressats en les novel·les del començament del segle –i, sobretot, en les de mena rural-, més o menys adobats, segons la traça i els escrúpols de cadascun, amb l’aplicació de la normalització gramatical definitivament admesa. També feien servir, encara que no fossin ben bé novel·lístics, els guanys que havien estat aconseguits en les bones narracions breus aparegudes en aquells vint anys. Fos com fos, no disposaven d’un llenguatge, up to date, que els portés a prendre fàcilment una veritable actitud novel·lística, la que fos, quan es posaven a escriure. Ho tinc molt present, perquè m’hi vaig trobar jo mateix. No era pas un problema de bon resoldre. I era indispensable que algú el resolgués.
He parlat de les bones narracions d’aquella etapa, i vull aclarir que em referia sobretot a les de Ruyra, plenes d’admirables encerts narratius, però també a d’altres; per exemple, a les de Bertrana i a les primeres d’Ernest Martínez Ferrando. Aleshores van aparèixer les de Josep Pla, l’entrada de les quals en el món literari va ésser brillantíssima; els escriptors més allunyats de la manera com eren escrites –com ara Carner i Riba-, les van rebre amb tots els honors, i Carner fins va parlar de disparar les vint-i-una canonades de la salutació reial. Però, tot i que Pla va ésser –amb Ruyra- un dels creadors de la prosa actual, el que escrivia aleshores no resolia encara el problema, en part perquè no era directament novel·lístic i en part perquè era inimitable. Ens calia un model, per dir-ho així, més fàcil, o més obvi.
Maurici Serrahima. «Vida privada de Josep Maria de Sagarra». A: Guia de literatura catalana contemporània. A cura de Jordi Castellanos. Edicions 62, 1973. P. 239- 245.
«Amb cultura i formació augmenten la productivitat i la riquesa d'un país». Amb aquesta creença, Alejandro de León va apujar la persiana fa un any de la llibreria Libros Libres al número 38 del carrer de Covarrubias de Madrid. El també fundador de l'associació de mestres i alumnes solidaris Grupo 2013, que promou la cultura entre les classes més desafavorides, va obrir l'espai per donar i recollir llibres. «Teníem tants excedents de llibres, que ens donaven per enviar a països en vies de desenvolupament, que ens vam plantejar oferir-los aquí», explica de León.
Per sufragar les despeses del local, van calcular que havien d'aconseguir 365 socis subscriptors que, per 12 euros a l'any, podrien accedir als llibres. «L'èxit ha estat espectacular. No tenim 365 subscriptors, sinó 2.000, a més a més de 150 voluntaris. Ens entren una mitjana de 500 llibres al dia i en surten uns 300», diu el promotor de Libros Libres.
De la ràdio a Barcelona
El veí de la Verneda Óscar Boada va sentir la història de Libros Libres a la ràdio quan el projecte es posava en marxa a Madrid. «Jo, que havia treballat molts anys de comercial en diverses editorials i sento passió per la lectura. Per això vaig pensar que era una idea extraordinària, també per implantar-la al meu barri, on no hi ha a penes llibreries», declara Óscar Boada.
El 30 d'agost passat, Boada va obrir la seva llibreria Llibres Lliures al número 72 del carrer de Cantàbria. «Al local, es pot donar o buscar llibres i DVD, i també impartirem activitats culturals, com tallers de lectura, escriptura o fotografia», diu. «Hi ha coses gratis, a un preu simbòlic o la voluntat», precisa.
Boada ha aprofitat la seva situació d'atur per emprendre aquest projecte solidari que també persegueix «la promoció cultural per a tothom i la creació d'una xarxa de voluntaris per fer-ho possible i perdurable», assenyala. A principis d'agost, només un parell de mesos després de constituir l'associació Llibres Lliures sota la qual inicia el projecte, ja tenia 25 socis subscriptors i més de 40 voluntaris. Un d'ells, José Sánchez, es va assabentar del projecte a través del portalwww.hacesfalta.org, en què Óscar Boada va presentar la seva idea per aconseguir voluntaris.
«Hi vaig entrar per buscar entitats amb les quals col·laborar com a aficionat a la fotografia, em va agradar la idea i impartiré un curs sobre la mirada fotogràfica», informa Sánchez. Ell també està a l'atur i molt disposat a compartir els seus coneixements, cosa que ja fa a través d'altres entitats a les quals ajuda, com la de la pàgina web www.desdelamina.net/fotografiasolidaria.
elPeriódico.cat
A la tendríssima edat de disset anys em vaig fer soci de l'Ateneu Barcelonès. En aquesta casa inefable hi havia aleshores un criat vell, que semblava un cigró bullit, amb un bigoti com una ploma d'àngel. Aquest criat em deia «Don Josep», «Escolti Don Josep...» «Déu lo guard Don Josep», «Dispensi Don Josep».
[«Passi-ho-bé senyor Sagarra». Fragment datat el juliol de 1929 i recollit dins el volum Cafè, copa i puro (1965)]
 |
| La penya gran de l'Ateneu. D'esquerra a dreta, Lluís Llimona (d'esquena), Fidenci Kirchner, Enric Jardí, Eduard Ragasol, Pompeu Fabra, Rafael Dalí, Antoni Colomer, Quim Borralleras, J. Barberà, Duran Reynals, Camps Margarit, Josep Maria de Sagarra, Toni Homar i Emili Vilanova (d'esquena). |
Josep Maria de Sagarra, a l'Ateneu, hi va escriure bona part de la seva obra. Si algun consoci el descobrí un dia a la biblioteca, fou un fet excepcional. Com d'altres literats ateneistes, per treballar el nostre home es refugiava, s'aïllava en el pis de dalt, que en aquells dies era un espai que gaudia podríem dir d'una autonomia absoluta.
Escrivia amb facilitat esbalaïdora. Josep Pla conta que a l'Ateneu, li va veure fer un acte d'un drama en l'espai de dues o tres hores, nocturnes, naturalment. No recordo qui afirmava que en una tarda enllestí tot un cant del seu famós poema El Comte Arnau.Jo he escrit que, trobant-se a la penya, deixava de cop i volta els amics dient-los: «Tinc en Gimbernat en escena i no sé com fotre'l fora...» Gimbernat era un còmic i en la comèdia que Sagarra estava escrivint havia d'abandonar immediatament l'escena per deixar entrar la primera actriu encarregada d'entonar l'ària poètica destinada a enardir l'auditori.
Inventariar tot allò que Sagarra escriví a l'Ateneu esdevindria una empresa de folls. Donem-nos per satisfets amb el que ell digué i que abans he reportat: a l'Ateneu transcorregué el setanta-cinc per cent de la seva existència. I pensem en allò que tant s'ha dit i repetit, que fou l'únic escriptor català d'aquella època que visqué exclusivament de l'estilogràfica.
Rarament, insisteixo, treballava a la biblioteca. Ocorregué que en alguna d'aquestes rares ocasions jo el vaig veure. Sempre a la nit, quan la concurrència de lectors era insignificant o bé nul·la. Sagarra seia a una de les taules llargues, la paral·lela al carrer de la Canuda, diríem per entendre'ns. D'una tirada enllestia possiblement la seva col·laboració a Mirador, el celebrat «Aperitiu». Potser ho feia impulsat per la presència del director del setmanari, Just Cabot, que treballava en una de les taules perpendiculars a la utilitzada pel poeta. Així, el col·laborador lliurava la feina allí mateix.
[...] En un punt o altre de les Memòries, Sagarra hi declara que l'Ateneu Barcelonès fou en realitat el seu segon domicili. Evidentment, hi passava més hores que no pas a casa seva. Fet i fet, l'Ateneu ja li ha reconegut la seva fidelitat donant el seu nom a una de les sales dels pisos superiors i penjant a una de les parets el retrat de tan il·lustre soci.
En [...] l'article de periòdic que el poeta va dedicar al centenari de l'Ateneu, s'hi dolia una mica de l'exigüitat de socis, de la raresa d'amants de la il·lustració que en aquell moment, any 1960, palesava Barcelona. Les tertúlies, indiscutiblement decauen. Les penyes literàries són cada cop més escasses. Però, de tornar al món, a l'autor d'El mal caçador el sorprendria la multitud juvenil congregada a la respectable biblioteca ateneista. Són estudiants als quals l'Ateneu ha resolt el problema de la manca d'indrets on estudiar. Segur que aquesta funció de llar per al jovent estudiantil no figurava entre els propòsits dels savis que fundaren l'Ateneu....
Sempronio. «Josep M. de Sagarra, ateneista». A: Sagarra i Barcelona. 2a ed. Ajuntament de Barcelona, 2012. P. 74-78.
Al Regne Unit, el 56% de les decisions de compra d’un llibre es prenen en una llibreria, però així i tot molts establiments es troben amenaçats de tancament. Conscients que cal potenciar les llibreries com espais culturals i de referència per a la compra de llibres, les principals associacions de llibreters, editors i autors d’aquell país s’han unit per donar un missatge comú i en positiu que tracte de revertir aquesta situació. Sota aquestes premisses han posat en marxa Books Are My Bag, que és, en paraules dels organitzadors, “la major campanya de promoció del llibre i de les llibreries que s’ha realitzat mai”.
Books Are My Bag ens recorda que les nostres lectures són el nostre equipatge més preuat, i vol convertir els clients en usuaris satisfets que valoren el treball dels llibreters i fan visible el seu orgull de comprar en llibreries. Per això es distribuiran ja d’entrada més de 260.000 bosses de cotó amb el lema ben visible. La campanya es posa en marxa aquest 14 de setembre amb la Gran Festa de les Llibreries, que se celebrarà de manera simultània en tots els establiments adherits, els quals han rebut també un kit amb material decoratiu (pòsters, adhesius, invitacions, globus…), així com un seguit d’idees senzilles per engrescar la clientela: animar els clients a dur-hi amics, elaborar un “manifest” propi de cada llibreria, crear aparadors amb volums del color taronja de la campanya, oferir begudes i galetes, convidar músics a actuar als locals i un etcètera que ampliaran conforme avanci la campanya dissenyada (diuen que gratuïtament) per M&C Saatchi.
La campanya anglesa, que comptarà amb la complicitat de famosos diversos i escriptors populars, estarà en marxa fins Nadal.
Joan Carles Girbés. Books are my bag, la major campanya de promoció del llibre i les llibreries. A: Llibre i lectura en la societat de la informació.
La gran aventura escolar d'aprendre de llegir i escriure, que jo reputo grandiosa i fabulosa, i a la qual els homes no donem importància, perquè la realitzem en edats excessivament tendres, em proporcionà en els primers temps de col·legi la immensa alegria d'anar llegint cartells, i cartrons, i papers enganxats a les parets, adherits als vidres de les botigues i a les gàbies dels ataconadors o dels porters de les cases. El meu camí de cada dia era pròdig en grafies curioses. Sortia del carrer de Mercaders, feia quatre passes, i aleshores, o anava pel carrer del Pont de la Parra i la Riera de Sant Joan a trobar el carrer Jonqueres i d'allí, passant pel de Trafalgar i la Plaça Urquinaona, sortia a la Ronda de Sant Pere, o bé, per arribar a Jonqueres, seguia, sortint de casa, la plaça i el carrer de les Beates, travessava el de Sant Pere Més Baix, em ficava pel de Montjuïc de Sant Pere, sortia davant la parròquia de Sant Francesc i, pel carreró que la flanquejava, anava a parar al carrer de Jonqueres. Seguia indistintament les dues rutes, i si fa no fa el temps i les passes eren gairebé els mateixos.
Allí on la indústria i el comerç populars donaven més de si era en la ruta de la plaça de les Beates. És clar que jo no hi havia aconseguit els clàssics cartellets de l'època del meu pare, com aquell que, a quatre passes de casa nostra, deia: «Se dan lavativas. Se visten difuntos y se proporcionan mujeres para hacer faenas.» Però en una entradeta del carrer de Montjuïc havia llegit això redactat en aquesta mateixa forma: «ASCUS IESCUSTURA DE NOIES.» No sé si el lector caçarà de seguida el jeroglífic, però volia dir: «Es cus, i és costura de noies». A les carboneries, als precaris ultramarins, a les esparteries, als plats-i-olles, a les llauneries, a les verduleries, al pegots i a tota l'artesania independent i peculiaríssima dels meus barris, caçava cartells i cartellets i rètols que llegia en veu alta i se'm quedaven a la memòria com títols heroics, divises glorioses o sentències contundents. Una «Fàbrica de libros rayados de Clemente Oliveró» o un «Bacalao de morro remojado» o uns «Aprestos de Corrons i Cortufí», o un establiment de pega amb tres gorretes de criatura de bolquers i unes quantes defecacions de mosca, que es titulava «La Japonesa», em seguien de nits, i se m'interceptaven en els somnis amb més grandesa que els colossals anuncis lluminosos d'avui, policolors, complicats i babèlics.
Els cartells il·lustrats d'aleshores, com el famosíssim de l'«Anís del Mono», o el del «Fosfoglico-kola Doménech», o el del «Ferroquina Bisleri», o aquell d'un mosquit enorme que deia «Esanofele», o el de la «Emulsión Scott», amb un senyor que duia un bacallà carregat a l'esquena, i els aparadors, de les cotillaires, de les pentinadores i els d'aparells ortopèdics, eren per a mi l'autèntica entrada a la civilització i a la confusió.
Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62, 1999. P. 197-198.
01/09/13 02:00 - RAMON SOLSONA
La gent llegeix i s'organitza per compartir lectures. Aquesta és una de les realitats més potents del país i fa molt de temps que tenia ganes de dir-ho en públic. De proclamar-ho. No parlo de societat civil, que és un concepte massa ampul·lós, sinó de gent que viu a peu pla i que s'apunta a grups de lectura i se n'inventa de nous perquè troba en els llibres un estímul que l'empeny a contrastar punts de vista, a ampliar horitzons amb noves lectures.
Parlo de gent inquieta i participativa. Amb els anys que fa que assisteixo a clubs de lectura com a escriptor convidat, constato que augmenta la capacitat d'anàlisi i de discussió, que es perd la por d'expressar-se en públic, que després d'un debat o d'un col·loqui els llibres tenen més llum. I que la gent s'ho passa tan bé, que els clubs de lectura són una excusa meravellosa per sortir de casa i fer noves amistats. Moltes persones –la majoria són dones, no ens enganyem– confessen que els proporcionen una activitat intel·lectual, cultural i social que trobaven a faltar.
Biblioteques públiques de poble i de barri són els motors de bons clubs de lectura. En tenen moltes entitats del nostre teixit associatiu i són molts, moltíssims, els grups d'amics que es troben periòdicament per fer lectures comunes i comentar-les. També es poden intercanviar opinions a “Què llegeixes” i d'altres webs en què els llibres comparteixen protagonisme amb les opinions del lectors. Perquè tots som iguals davant dels llibres i tenim la mateixa set de parlar-ne en veu alta. Consellers, alcaldes, regidors, responsables de serveis al ciutadà... doneu les màximes facilitats als clubs de lectura. Perquè hi ha una infanteria de lectors inquiets que creix de manera imparable sense fer soroll i que en té prou amb una estructura mínima. Ells, els lectors, són el país real, són un indicador exacte del nostre nivell de cultura i civilització.
