el mut

Carson McCullers. “El mudo” y otros textos. Seix Barral, 2007.

Feia temps que a Carson McCullers li rondava una novel•la pel magí, es tractava d’un home a qui tothom li anava a explicar les seves coses, era una història radial amb el protagonista central que escoltava a tothom però que no sabia què dir. No estava segura que funcionés, fins i tot va considerar la idea de convertir-ho en una sèrie de relats curts fins que en una de les seves “il•luminacions” va aconseguir enfocar la novel•la, el protagonista seria mut i es diria John Singer. El 1938 va redactar un resum, un pla de treball i els envià amb els sis primers capítols a Robert Lonscott encarregat de trobar nous talents de l’editorial Hoghton Mifflin, la resta és història: van acceptar la novel•la i li van fer un suggeriment, que canviés el títol el mut per un altre de més líric, el cor és un caçador solitari tret d’uns versos de Fiona MacLeod.

Aquest resum-pla de treball és el text més important d’aquest llibre però n’hi ha d’altres que que encara són millors com el realismo ruso y la literatura del sur, soledad...,una enfermedad americana (sublim) i El sueño que florece (notas sobre la escritura).

el menjalletres

Per a l'omnívor Allau.

El primer cop que menjà una lletra ho trobà divertit. És clar que, de petit, n'havia menjades, de lletres en sopa, però allò de menjar-se una A retallada en paper blanc fou una sensació entre curiosa i estranya. Havia retallat l'A amb cura, a poc a poc, amb unes enormes tisores, mentre observava, ensopit, la tarda que queia més enllà dels finestrals de la terrassa. Era una d'aquelles tardes tristes, que no sabeu què fer i us trobeu aferrant-vos a la petita rutina de regar les plantes, treure la pols dels llibres del prestatge més alt, tallar-vos les ungles..., fins que a la mà no us queden més que les tisores, complagudes a retallar formes sense sentit. I, ara es trobava menjant la lletra cobejosament, com qui tasta una menja sublim. Va retallar una B i una C i una D i les va anar endrapant, cada cop amb més gust. Després, quan la nit era ja una llesca negra, començà a compondre mots: MÀ, PA, BE, XAI, CASA, JOAN, que anava menjant delerosament. Dos dies més tard descobrí que ja no li calia menjar altres coses; que únicament de lletres podia nodrir-se. No li calia ni fruita ni llet ni carn ni llegums ni peix: els queviures convencionals el deixaven cada cop més indiferent i, dues setmanes més tard, ja el repugnaven. Començà a saber distingir unes lletres de les altres, no tant les substàncies de què estaven fetes (això no tenia gaire importància: ben aviat s'adonà que aquest detall no influïa gens en el grau de nutrició) com els diferents tipus, cossos, variants i característiques.

Així, descobrí que les sans-serif eren més digestives que les avec-serif, que, d'aquestes, l'egyptienne era la més pesada, tant que, menjada abans de dormir, produïa insomni o malsons esgarrifosos. L'experiència el feu adonar que la lletra anglesa era bona per a combatre el restrenyiment, l'helvètica demi-gras immillorable contra l'hepatitis i la futura mèdium contra la taquicàrdia. Si de cas menjava futura bold -sempre ben amanida amb unes poques american typewriting- calia fer-ho de cosos menors del 24. Començà a desenvolupar certes preferències: la baskerville, la gill, la stymie...En canvi, odiava la blippo i l'avantgarde. La times li era indiferent; com un lluç bullit, la definí un bon dia, però tot seguit pensà que un lluç ben bullit pot ser boníssim.
Així que es féu imprimir textos en times sobre papers diferents: martelés blaus i verds, couchés rosats, bíblies groguencs...Pel mateix sistema, la venus fina (que fins aleshores havia trobat ensopidíssima) esdevingué -impresa en cos 38 i tinta verd-fosc sobre un satinat blau turquesa- un dels seus plats predilectes. [...]

Als dos mesos, devorava diaris, revistes, prospectes farmacèutics, llibres, caixes lleugeres, de cartró, petits rètols luminosos que progressivament anaren augmentant de volum; i un sopar no era un sopar com cal si no hi era inclòs algun volum de l'Enciclopèdia i un rètol lluminós fet de tub de neon rosat...

Quim Monzó. "Sobre la volubilitat de l'esperit humà". A: -Uf, va dir ell. Quaderns Crema, 1982. P. 35.

aquest mes llegim carson mccullers

Aquest mes llegim Frankie Adams de Carson McCullers en traducció al català de Jordi Martín Lloret.

Carson McCullers va néixer l’any 1917 a Columbus (Georgia) i morí a Nova York l’any 1967 després de cinquanta anys marcats per una malaltia crònica i l’amor apassionat. Junt amb Faulkner i Flannery O’Connor està considerada com la millor representant de la literatura del sud d’Estats Units. La seva obra comprèn tres novel·les curtes i un grapat de contes que figuren entre el millor que s’ha escrit mai i dels que anirem parlant en els propers dies.

The member of the Wedding (Frankie Adams, Frankie y la boda) és una de les cinc novel·les de l’autora nord-americana que va tractar com ningú la solitud humana i les contradiccions de la societat del sud dels Estats Units. La seva és una obra marcada per la malenconia i l’amor.

Frankie Adams no va ser una novel·la fàcil d’escriure, la va abandonar varies vegades perquè no estava convençuda que estes ben enfocada fins que en una de les seves “il·luminacions” va trobar el desllorigador. La mateixa autora va adaptar l’obra al teatre seguint el consell del seu amic Teenesse Williams i després d’una petita modificació aplicada després de l’assaig general l’obra s’estrenà el 5 de gener de 1950 al teatre Empire de Filadelfia aconseguint un èxit memorable de públic i crítica representant-se més de cinc-centes vegades en teatres de tot el país. Com a curiositat podem dir que estava interpretada per Julie Harris, Ethel Waters i Brandon de Wilde, l’inoblidable nen de Raices Profundas. Per cert, la primera versió cinematogràfica la va dirigir Fred Zimmerman l'any 1952 i n'hi ha un altra de més recent, 1997, protagonitzada per Anna Paquin.

l'undemà

La tertúlia d’ahir, dedicada al llibre un món feliç d’Aldous Huxley, va estar presentada (coordinada, dirigida, conduïda, diem-n’hi com vulgueu) per en Pasqual Bernat, un vell amic de la casa que en la seva doble vessant de lector i científic es trobava plenament integrat en el seu element. Amb la Matilde on the road i alguna baixa, qui sap si per empatx de mona, sobredosi de caramelles o viceversa, la rotllana era formada per una vintena llarga d’exemplars tipus Alfa-Beta degudament decantats i condicionats per la lectura que en general vam xalar de valent amb aquesta mena de mare de totes les novel•les de ciència ficció publicada l’any 1932 tot i que a alguns ens costa acceptar les convencions pròpies del gènere.
En Pasqual ens va presentar l’obra i l’autor, membre d’una família d’intel•lectuals anglesos referents ineludibles de la vida cultural de l’Anglaterra dels anys 20 des de molts camps com la ciència i la biologia sempre des de una perspectiva racionalista i liberal. Huxley ens presenta una societat utòpica ( o distòpica) basada en el culte a Ford, és a dir la producció en cadena en que la població està sotmesa al condicionament, la jerarquia i l’educació dirigida en la que la llibertat és una relíquia del passat; de fet, l’absència de llibertat és condició indispensable per què funcioni aquest model de societat que condiciona a ser feliç, els súbdits podríem dir que estan obligats a ser feliços.
Aquesta és una d’aquelles novel•les que t’inpacten més o menys depenent de l’edat en que la llegeixis (com d’altra banda ho són totes les lectures, no?) . Sempre que es parla d’aquesta obra es contextualitza històricament i es parla que s’acabava de sortir d’una gran crisi econòmica, la superpoblació era un tema recorrent i sobretot que a Europa es gestaven els règims totalitaris. La novel•la en definitiva és una ficció sobre les conseqüències d’aquestes problemàtiques. De totes maneres crec que vam arribar a la conclusió que més que una crítica a l’estat totalitari és una crítica a tota mena d’estat que procura pels seus habitants un “món feliç”.
El que més es valorà del llibre és que genera reflexions sobre la vida actual i fa que ens adonem de molts aspectes de la nostra societat que potser no estan tan allunyats com sembla del món de Huxley. O és que la publicitat no condiciona certs comportaments?, o no hi ha alteracions de la consciència com el soma?, o no està l’educació dirigida?, però no ens posem negatius perquè en definitiva el llibre és un avís sobre cap a on poden portar aquestes societats totalitàries i un cant a la llibertat de l’individu capaç de generar dinàmiques creadores a base d’acerts i errors. És sorprenent com hi ha aspectes de la novel•la, no oblidem que escrita el 1932, que apareixen a l’actualitat com la clonació. També es va esmentar l’humor negre i la sàtira de certs passatges com la deificació d’Henry Ford, els noms dels protagonistes i certes situacions com el condicionament sexual i respecte a la mort. En definitiva, potser tenim prou sort de no viure en un món feliç.

avui toca

Recordeu, Avui a la biblioteca el capità de baixell Pasqual Bernat repartirà bitllets pèr viatjar cap a un món feliç.

Mateix lloc, mateixa hora.

despachos de guerra de michael herr

Michael Herr. Despachos de guerra. Anagrama, 1980.

El complement ideal del llibre d’ahir és aquest imprescindible de Michael Herr titulat Despachos de guerra que va rebre, entre altres, el Premi Internacional de la premsa l’any 1977.

a la contraportada s’hi llegeix:

Cuando Michael Herr fue a Vietnam en 1967, como corresponsal de Esquire era un escritor prácticamente desconocido. Pero fue ferviente y unánimemente alabado, ya desde el principio, tras publicar su famoso artículo “Sorbos infernales”, y su reputación ha ido en aumento con la progresiva aparición de más trabajos suyos. Despachos de guerra, su tan esperado libro, confirmó lo que ya sabían sus primeros admiradores: nadie ha escrito, ni es probable que llegue a escribir, de modo tan elocuente, vigoroso y aterrador sobre lo que fue combatir (y sobrevivir) en aquella guerra espectral. Michael Herr sin las trabas del periodismo ortodoxo, prescindiendo de explicaciones oficiales y de debates moralizantes sobre la participación norteamericana, nos muestra, con fuerza y, a la vez, ternura inigualables, a los hombres mismos (negros, blancos, oficiales, soldados, corresponsales, civiles) y la atmósfera pavorosa, alucinante casi, de sus vidas...cercados en Je Sanj...sujetos a los asientos de un helicóptero al que ataca desde tierra el enemigo...acuclillados en un arrozal, esperando que el Vietcong ataque, y de pronto te estalla al lado la guitarra de Jimi Hendrix que sale del cassette de un soldado...en el campo y en Descanso y Recuperación con tres jovenes fotógrafos, Tim Page, Dana Stone y Sean Flynn, el hijo del Capitán Blood...viviendo las fantasías película-de-guerra que todos compartían y el rock, que era el fondo omnipresente...acosados por las pesadillas y el dolor que llegan años después de acabada la guerra (“Habla de asumir una identidad, de encerrarse en un papel, de ironía: yo fuí a cubrir la guerra y la guerra me cubrió a mí; una vieja historia, a menos, claro, que aún no la conocieras”)...
Se han escrito muchos libros sobre Vietnam, pero Despachos de guerra es único; es una obra de valor perenne que figurará entre los mejores libros sobre hombres en guerra.

dog soldiers de robert stone

Robert Stone. Dog Soldiers. Libros del silencio, 2010.

[llegit a la contraportada] Dog Soldiers es una de las grandes obras de la literatura norteamericana contemporánea. Seleccionada por la revista Time entre las cien mejores novelas del siglo XX y por Harold Bloom en su canon, fue la ganadora del National Book Award del año 1975 y convirtió a su autor en un referente indiscutible. Y es que Robert Stone fue uno de los primeros en aventurarse desde la ficción en un terreno –el del abrupto despertar del sueño americano que se produjo en los setenta- que hasta el momento parecía exclusivo de ese Nuevo Periodismo perpetrado por escritores como Michael Herr o Hunter S. Thompson. Con un estilo que algunos han calificado de “realismo alucinatorio”, Dog Soldiers nos lleva a Saigón en los últimos días de la guerra de Vietnam. Allí, Converse, un periodista de tercera en busca de experiencias, se embarca en el tráfico de tres kilos de heroína con ayuda de un ex marine, Hicks, que se encargará de transportarla. Sin embargo, de vuelta en Estados Unidos, descubre que su mujer y Hicks han desaparecido con la droga huyendo de un corrupto policía federal que pretende utilizar a Converse para dar con ellos. Se inicia entonces una persecución frenética por media California que es uno de los retratos más escalofriantes del inhóspito panorama moral de un país que había dejado ya muy atrás la paz y el amor: gurús venidos a menos, hippies entregados a la violencia, especímenes hollywoodienses, yonquis deshauciados, pseudointelectuales en caída libre, y una clase política y periodística absolutamente corrompidas. Todo ello con un ritmo brutal y una mirada despiadada que sitúan Dog Soldiers en un puesto de honor dentro de esa tradición que va de Conrad a Hemingway, de Peckinpah a Cormac McCarthy. Un imprescindible clásico moderno.

La versió cinematogràfica aquí la van titular nieve que quema

punt delillo

Don DeLillo. Punt Omega. Amsterdam, 2010.
Un director de cinema prepara un documental i coneix la filla del protagonista.

Serà un únic plànol en el qual un ex assessor militar nord-americà parlarà de la guerra de Irak, una guerra Haikú.
Aquesta és la trama que esdevé en quatre capítols.

El text s’obre i es tanca amb els capítols anomenats anònim i anònim 2. Durant els dies 3 i 4 de setembre de 2006 algú visita al MOMA l’exposició d’art conceptual 24 Hour Psycho de l’artista Douglas Gordon.

Que tingueu una bona diada de Sant Jordi i recordeu: si no sabeu quin llibre regalar a la Bibioteca us aconsellaran.

territori oates

La darrera novel·la que ha arribat a la biblioteca de JCO és aquesta magnífica Ave del Paraíso en la que l'autora continua la seva gòtica disecció de la societat nord-americana.

a la contraportada s'hi llegeix:

Cuando Zoe Kruller, una joven esposa y madre, aparece brutalmente asesinada, la policía se centra en dos principales sospechosos, su marido, Delray, y su amante, Eddy Diehl. Mientras tanto, el hijo de los Kruller, Aaron, y la hija de Eddy, Krista, adquieren una mutua obsesión, y cada uno cree que el padre del otro es culpable.

"Ave del paraíso se inicia con el apremio de un thriller y luego deviene, conforme pasan los años y las páginas, en algo más existencial...Una tragedia de dimensiones clásicas."The New York Times Book Review

nazarín

http://www.imdb.com/title/tt0051983/

(1979)minutos musicales

les veritats de vargas

Mario Vargas Llosa. La Verdad de las mentiras. Alfaguara, 2002

llegit a la contraportada

La vida es una y tiene límites. La lectura de novelas los revienta y lo que era una se convierte en mil, infinitas. Ése es el mayor poder de la literatura y este libro nos hace participar de él.

Lolita, Muerte en Venecia, El extranjero, Manhattan Transfer, Trópico de Cáncer y El tambor de hojalata son sólo algunas de las obras del siglo XX de las que nos habla Mario Vargas Llosa en estas páginas. Revela con sus palabras la íntima relación de su lectura con las posibilidades de ampliar nuestra experiencia vital.

A estos ensayos se añade un prólogo –con reflexiones lúcidas y apasionadas sobre el sentido de la ficción- y un epílogo. Este espléndido cierre resulta una incitación y una seducción hacia el placer de leer, además de una inmersión en las opiniones del autor, uno de los escritores más geniales de nuestro tiempo, sobre la función de la literatura y el futuro del libro.

huxley i déu

Aldous Huxley. Huxley y Dios, edición de Jacqueline Hazard Bridgeman. Thassàlia, 1994. [llegit a la contraportada]

En la década de los veinte, Aldous Huxley se mostraba mordazmente escéptico frente a la religión. Sus dioses eran “la vida, el amor, el sexo”. Con el paso de los años su hedonismo comenzó a remitir y empezó a interesarse seriamente por el misticismo. El punto culminante de este proceso fué la publicación de la filosofia perenne (1944) cuya tesis central afirma que existe un fondo común en todas las religiones, que la verdad es universal y que Dios es Uno. Los ensayos que integran este libro fueron publicados originalmente en la revista Vedanta and the West, entre 1941 y 1960. La revista era el portavoz de la Vedanta Society, asociación inspirada por Swami Prabhavananda, y en ella colaboraron, además de Huxley, autores como Christopher Isherwood, Neru, Somerset Maugham, U Thant, Arnold Toynebee, Tagore, Alan Watts, Huxley publicó en la revista más de cuarenta artículos, de los cuales la compiladora ha elegido los más significativos. Huxley escribe “para aquellos de nosotros lqule no tenemos un vínculo con una iglesia organizada, para los que hemos llegado a la conclusión que el humanismo y el culto a la Naturaleza no son suficientes, para los que no nos conformamos con la oscuridad de la ignorancia, la miseria del vicio o la mísera respetabilidad” Huxley afirma “como hipótesis de trabajo” que hay una Divinidad, Fundamento, Brahman, Transparencia del Vacío” y que es posible para el ser humano conocer y unirse a dicha Divinidad. Según el autor “el conocimiento de la Divinidad” es la razón de la existencia humana y este es el Camino, la Ley, el Dharma, el Tao que la humanidad debe seguir.

una visió personal d'aldous huxley

Laura Archera Huxley. Este momento sin tiempo: una visión personal de Aldous Huxley. Ardora, 1999.

[llegit a la contraportada]

Si para comprender en profundidad el pensamiento de un artista es necesario asomarse a su biografía, saber cómo se enfrentó a la muerte brinda una perspectiva privilegiada para calibrar su personalidad moral. Este momento sin tiempo es la crónica de los últimos años en la vida de uno de los grandes visionarios del siglo XX. Cartas, conversaciones, capítulos de novelas inconclusas y documentos de todo tipo ayudan a conocer los aspectos humanos del genio de Aldous Huxley (1894-1963), además de sus puntos de vista acerca de la ciencia, la literatura, la ecología, el misticismo, la experimentación con drogas, el sentimiento amoroso y, muy en particular, la proximidad de la muerte.

Laura Archera Huxley (Turón,1914) llegó a Nueva York en 1936 como brillante violinista y tres años después se trasladó a Los Ángeles, donde comenzó a interesarse por la psicoterapia y el desarrollo espiritual. En 1956 se casó con Aldous Huxley. Dos décadas más tarde creó la fundación Our Ultimate Investment (Nuestra Inversión Fundamental), cuyos objetivos abarcan desde la preparación para la paternidad hasta la ayuda a adolescentes con problemas. Es autora de obras que combinan cierto misticismo con inteligentes orientaciones sobre cómo llevar a cabo “la confrontación diaria con el error y convertir cada sencillo acto cotidiano en una aventura artística” –Tú no eres el blanco (1963), Entre el cielo y la tierra (1975)-, así como de textos que reflejan su preocupación por la infancia –El niño de tus sueños (1986), Una razón diaria para ser feliz (1987)-. En 1990 recibió el Premio de la Paz de la Fundación Mundial de la Salud por su contribución al pensamiento innovador.

el bibliòfag

El Bibliófago lee todos los libros sin distinción, siempre que sean difíciles. Los que se comentan no lo dejan satisfecho, han de ser raros y olvidados, difíciles de encontrar. A veces se pasa un año buscando un libro porque nadie lo conoce. Cuando al final lo encuentra, lo lee de un tirón, lo entiende, lo memoriza y puede citarlo siempre. A los diecisiete años tenía ya el mismo aspecto que ahora, a los cuarenta y siete. Cuanto más lee, menos se transforma. Todo intento de sorprenderlo con un nombre fracasa, es igualmente versado en cualquier campo. Como siempre hay cosas que ignora, no se ha aburrido nunca. Procura, eso sí, no citar algo que desconozca, no vaya a ser que otro se le adelante en la lectura.

El Bibliófago es como un arcón que nunca se ha abierto para no perder nada.

[...]La mujer que quiera ser su esposa deberá escribirle cartas pidiéndole información. Si le escribe con la suficiente frecuencia, él sucumbirá y querra tener siempre a mano sus preguntas.

Elias Canetti. “El bibliófago” A: Testigo de oído: cincuenta caracteres. Obra completa Vol. 1. Anaya; Mario Muchnik, 1997. P. 734.

un de solsona que canta

Si condueixo, canto, però res de ràdio, sempre cedés. Ara toca el darrer d'en Roger Mas -A la casa d'enlloc- i com que m'agrada molt (i sóc obsessivo-compulsiva de mena) es quedarà al cotxe fins que es ratlli (el cd, òbviament, que el cotxe encara no l'he acabat de pagar -tot el que tinc ho dec a La Caixa, jo- i em fa cosa tunejar-lo amb quatre bonys. Manies de pobre, pots comptar).

Bah, un altre d'aquests del guitarró, pensaran alguns. 

I una me, dic jo, que també sóc grollera.

Canyella fina, fina.

La cançoneta que us he triat no correspon al darrer disc, no. La trobareu a dp, editat el 2003. Se senten dues veus, però. La d'en Roger, és clar, i, de tant en tant, la d'en Pau Riba.

Apasiau!

horitzontal: 1. quasi emperadriu romana, col·locada, però.

A Roger y Alice Godel

740 North Kings Road

Los Ángeles 46, California

10 de enero de 1955

Mis queridos Roger y Alice:

...He estado trabajando mucho, puesto que he terminado una novela corta(1), que aparecerá en abril o mayo próximo, y un volumen de ensayos(2) que incluye uno sobre la experiencia visionaria y el Otro Mundo, que visteis la primavera pasada, y que ahora ha sido muy ampliado para incluir un análisis del arte visionario.

Y hablando de visiones, ayer ingerí mescalina por segunda vez. Esta experiencia no fue menos notable que la primera, aunque totalmente distinta. Porque dado que me hallaba en un grupo, con otras tres personas, la experiencia tuvo un contenido humano del que había carecido la experiencia anterior, solitaria, con su clima de Otro mundo y su intensificación de la experiencia estética. Durante cinco horas recibí una serie de ilustraciones luminosas de la máxima cristiana “No juzgues y no serás juzgado” y de la máxima budista: “La enfermedad de la mente consiste en oponer lo que te gusta a lo que te disgusta”. Entre paréntesis, últimamente se están produciendo algunas innovaciones interesantes en el campo de la mescalina. Un grupo de psicólogos y aistentes sociales de Vancouver y Seattle han perfeccionado técnicas para emplearla con fines terapéuticos. Actúa a la inversa de la narcosíntesis. Cuando el tratamiento psicológico se desarrolla bajo la acción de barbitúricos, el yo se adormece y es posible penetrar hasta algunos elementos del inconsciente personal. Pero la mescalina no comprime la conciencia sino que la dilata enormemente, y se abre toda la gama de psiques, hasta llegar a los más elevados niveles superconscientes. El primer tratamiento es de naturaleza negativa, y el segundo es de naturaleza positiva. Y en los casos tratados hasta ahora (aún son relativamente pocos) los resultados han sido espectaculares. Unos jóvenes delincuentes han sido transformados por completo en una sola sesión, y la metanoia ha persistido. Mientras tanto, un número considerable de académicos y profesionales y hombres de negocios han ingerido la substancia...y todos, sin excepción, han declarado que ésta ha sido la experiencia más significativa de su vida, y han comprobado, sobre todo cuando la han tomado en grupo, que la mescalina produce un cambio profundo y perdurable en la cosmovisión. Existen algunas perspectivas de que se cree una comisión mixta –médicos, psicólogos, filósofos, asistentes sociales- para estudiar la cuestión íntegra. En mi condición de autor del libro primordialmente responsable del gran aumento del interés por la mescalina, espero participar en los trabajos de dicha comisión.

¿Ya han aparecido los diálogos?(3). ¿Y en qué trabajas ahora? (Como si vuestras tareas en el hospital no fueran verdadero trabajo!) ¿Y cómo está la familia de Alice? ¿Y el Hellous?

Espero que 1955 sea un año fructífero y muy feliz para vosotros dos.

Siempre tuyo, querida Alice, y siempre tuyo también, querido Roger,

ALDOUS

_____________________
1. The genius and the Goddess.
2. Heaven and Hell.
3. Robert Godel, Un Compagnon de Socrate: dialogues sur l’expérience libératrice, Paris, Flamarion 1956.   



salut i república!

 

Dimarts 14 d'abril de 1931

Durant tot el dia d'avui hi ha hagut gran moviment a la ciutat. Els grans esdeveniments polítics que havian de conmoure tota una nació s'endevinavan o es pressentien ja algunes hores abans de la seva realisació.

Quan a les primeres hores de la tarda s'ha sapigut l'instauració de la República espanyola i la creació de l'Estat Català, han estat issades banderes republicanes i catalanes en diversos llocs i l'entusiasme popular s'ha desbordat omplint carrers i places aclamant i vitorejant.

No cal dir com s'ha ressentit la Biblioteca de manca de llegidors. Hem tingut notícia de que a ultima hora s'havian anat tancant oficines i establiments a Barcelona; suposem que demà rebrem ordre de no obrir la Biblioteca.

na maria nys huxley fent una becaina

"El más sorprendente de los muchos y maravillosos dones de Aldous Huxley era el don de la vista", escribió sir Kenneth Clark sobre alguien que era casi ciego.

A los dieciseis años, Huxley sufrió "un violento ataque de keratitis punctato que, en sus propias palabras, "me dejó (tras dieciocho meses de cuasi ceguera durante los que tuve que depender del Braille para leer, y de un lazarillo para caminar) con un solo ojo capaz de percibir a duras penas la luz". A pesar de este hándicap, Huxley pintó durante toda su vida, y tuvo un estudio donde posaban para él sus amigos y familiares.

Donald Friedman. Y además saben pintar. Maeva, 2008. P. 124.

______________________

P.S.: Les col·laboracions d'en Girbén ja són habituals (i llegendàries), tant que he creat una etiqueta amb el seu nom. En Girbén. (clic)

soma

En su novela futurista Un mundo feliz una así llamada “droga perfecta” es elaborada comercialmente y distribuida en gran escala. Huxley la llamó soma en homenaje a la droga más antigua de la que se tiene noticia, citada en el Rig-Veda, antigua escritura hindú, donde se la considera una bebida embriagante: “un brebaje alcohólico muy fuerte...obtenido mediante la fermentación de una planta y venerado como la planta misma” (Lewin: Phantastica, p. 161). Más tarde R. G. Wasson intentó demostrar que en la fermentación del soma se empleaba el hongo psicoactivo Amanita muscaria. En una entrevista concedida en 1960, Huxley describió el soma de su novela como “una droga imaginaria”, que no tenía ninguna semejanza con la mescalina ni el LSD, “con tres efectos diferentes: euforizantes, alucinógenos o sedantes...una combinación imposible”.

Aldous Huxley. Moksha: escritos sobre psicodelia y experiencias visionarias 1931-1963. Compilats per Michael Horovitz y Cynthia Palmer. Edhasa, 2007. P. 55. 

__________________________

Moksha és el terme amb què en l'hinduisme es designa l'alliberament de l'home dels lligams del karma, i sota aquest títol es reuneixen una gran varietat de textos d'Aldous Huxley, el fil conductor dels quals són els riscos de la sofisticació social, dels avenços tècnics sense un pensament ètic que els sustenti i del creixement demogràfic descontrolat.
Des que el 1953 Huxley experimentés amb la mescalina, va dedicar un bon nombre de interessantíssims textos a revelar el poder de les substàncies al·lucinògenes per despertar el sentit del sagrat en una civilització atrapada per l'evolució tecnològica i desdenyosa, quan no clarament hostil, a les revelacions místiques.
Moksha és el més precís, incisiu i útil compendi de les idees de Huxley sobre les drogues, tot un clàssic en la matèria. 

(Text de la contracoberta. Traducció gentilesa de Google).

més sobre alondra y termita

L’altre dia ja us vam presentar el llibre, Alondra y Termita, al final, l’autora inclou dues notes que parlen d’ella i el seu llibre, aquests són un parell de bocins. Per cert, abans de pasar als textes una curiositat, en el agraïments, l’autora esmenta Yadoo i la colònia MacDowell on també Sylvia Plath hi va viure i on va gestar la versió definitiva de la campana de vidre el llibre que vam llegir aviat farà un mes.

“Me colocaron en el furgón del “realismo sucio”, pero nunca acabé de entender qué significaba esa etiqueta, más allá de que el término implicaba una forma de realismo más explícita. Fue un intento de Granta por llamar la atención sobre un nuevo grupo de escritores americanos; en este sentido, resultó efectivo. En diferentes momentos de mi carrera, me han considerado una “minimalista”, una “realista” y ahora una “realista mágica”. Para mí la materia del libro es la que dicta la forma: el libro me “enseña” cómo escribirlo, de la misma manera que espero que “enseñe” al lector cómo ha de leerlo”.

“Virginia Oeste tiene un paisaje antiguo y primario, está económicamente aislado y es culturalmente muy rico, pese a lo cual todos sus pequeños pueblos –el mío acoge a unos 7.000 habitantes- son muy semejantes al del resto de la geografía americana. En Virginia Oeste, que es a un tiempo sudista y yanqui- abandonó el estado de Virginia para apoyar la causa antiesclavista de la Unión-, existe una larga tradición de literatura oral, y a la vez, un sentido exacerbado de la privacidad y el secretismo. Los secretos generan una tensión entre lo que se oculta y lo que se revela, el mismo estado vital en el que se mueve un escritor”.

“Los escritores fuera de la ley, aquellos que crean sus propias estructuras dentro de su trabajo, y los escritores que son cazadores o videntes, aquellos que quieren ser testigos desde una dimensión que trasciende el tiempo y la muerte, siempre han sido claves para mí. Hablo de Faulkner, Katherine Anne Porter, Flannery O’Connor, Kafka, Bruno Schultz, Juan Rulfo, James Agee.”.

minutos musicales

… nice song for a nice people…

entrevista a huxley

Al youtube hi trobareu aquest capítol de la serie francesa “Un siècle d’écrivants” dedicat en exclusiva a Aldous Huxley, us enllaçem la primera part, a costat hi trobareu la segona i quan tingueu la segona a punt de mirar, al costat hi haurà la tercera i darrera de que consta el documental. Agraïm a l’usuari que s’ha molestat en subtitular-ho perquè ho poguem gaudir tots els que no entenem el francès, gràcies.

sobre la lectura

Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit. Tot allò que, semblava, els omplia per als altres, i que nosaltres arraconàvem com un obstacle vulgar a un plaer diví: el joc per al qual un amic venia a buscar-nos en el moment més interessant, l'abella o el raig de sol empipadors que ens forçaven a aixecar els ulls de la pàgina o a canviar de lloc, les provisions per al berenar que ens havien fet endur i que deixàvem al costat nostre sobre el banc, sense tocar-les, mentre que, sobre el nostre cap, el sol perdia força en el cel blau, el sopar que ens havia obligat a tornar i durant el qual pensàvem tan sols a pujar per acabar, immediatament després, el capítol interromput; la lectura hauria hagut d'impedir-nos veure res més que la inoportunitat de totes aquestes coses i, en canvi, ens en gravava un record tan dolç (molt més valuós per al nostre judici actual que allò que llegíem en aquell moment amb tant d'amor) que, si encara ara algun dia fullegem aquells llibres d'un altre temps, ja és tan sols com a únics calendaris que hem guardat dels dies passats, i amb l'esperança de veure reflectides a les seves pàgines les cases i els estranys que ja no existeixen.

Marcel Proust. Sobre la lectura. Traducció d'Anna Casassas. Quaderns Crema, 1996.

l'undemà

Jo em vaig arrepapar al còmode seient gris i vaig tancar els ulls. 

L'aire de la campana de vidre s'agombolava al meu entorn i no em deixava bellugar.
Sylvia Plath

Com deu ser llegir La campana de vidre sense saber-ne ben res de la vida i miracles de la Sylvia?, es (ens) demanava l'altre dia en Miquel V. Enfrontar-se al text sense Hughes, ni forns de gas, ni pares entomòlegs ni lectures en clau feminista de l'obra, per exemple. Sembla ser que no ho sabrem mai perquè cap dels presents (un pilot, per cert, amb noves i participatives incorporacions, que sempre són tan benvingudes) no n'estava prou desinformat, o si ho estava (i va aconseguir fer una lectura "neta" de l'obra) va callar com un mort, que pel cas és el mateix. No es tracta de tornar a l'eterna cançoneta aquella de si, en llegir, és millor centrar-se en el text i prou, o, pel contrari, enfrontar-s'hi ben documentat sobre l'autor i l'obra. Hi ha qui viatja sabent exactament què visitarà, com i per què, d'altres tenen prou amb comprar el bitllet i  ja ens ho trobarem, Pepita. Hi ha qui, fins i tot, s'estima més sortir de casa sense destinació. I després estan els qui fan de turistes, és clar.

Tornant a la pregunta, cal dir que la vam aprofitar per mirar de comentar la novel·la tal i com no vam ser capaços de llegir-la, és a dir, oblidant totes les dades que havíem acumulat. Llavors La campana de vidre esdevé una novel·la d'iniciació -una d'aquelles de fer-se gran-, una reflexió sobre el conflicte que suposa haver de triar entre múltiples opcions,

Veia que davant meu, la meva vida es feia esparsa com la figuera del conte. De la punta de cada branca, com enorme figa morada, un futur meravellós em cridava fent-me l'ullet. Una figa era un marit i una llar feliç, amb nens, una altra figa era una poetessa famosa [...] i una altra figa era una remadora olímpica, i més enllà, i per damunt d'aquestes figues, hi havia moltes altres figues que no podia discernir. Em veia a mi mateixa asseguda a la forcadura d'aquesta figuera, morint-me de gana perquè no podia decidir-me a escollir cap de les figues. Les volia totes i cada una, però escollir-ne una significava perdre'n la resta...(P. 92)

narrada en primera persona (una veu que fa pensar en El vigilant en el camp de sègol, sobretot en la primera part, la localitzada a Nova York)  amb una fredor sorprenent. Així, doncs, el punt de vista és absolutament subjectiu i parcial: veiem tan sols el que veu l'Esther i tal com ho veu l'Esther. Fixem-nos en la mare, per exemple. Només en sabem  allò que l'Esther ens vol explicar. Que és una dona convencional que la vol empényer a aprendre taquigrafia quan el que ella vol és ser escriptora (i dispenseu, però jo ara veig l'ombra de Bartleby l'escrivent)

En acabar el sopar la mare ja m'havia convençut d'estudiar taquigrafia durant els vespres. [...] L'única pega era que, quan intentava veure'm a mi mateixa en algun lloc de treball, apuntant eficientment ratlla rere ratlla de taquigrafia, el cap se'm quedava buit. (P. 140)

una dona poca-solta a qui no se li acut res més que portar flors a la seva filla el dia del seu aniversari; llàstima que la noia acabi de sobreviure a un intent de suïcidi i s'ho prengui com una impertinència

Aquella tarda la meva mare m'havia portat les roses.
-Guarda-les per al meu funeral -li havia dit.
La meva mare va fer mala cara, estava a punt de plorar.
-Però, Esther, ¿que no recordes quin dia és avui?
-No.
Potser era el dia dels enamorats.
-Avui fas anys.
I aleshores va ser quan vaig tirar les roses a la paperera. (P. 231)

Aquesta visió parcial és aplicable a la resta dels personatges. No sabrem mai la seva versió de la jugada.

Si bé reconèixer en La campana una novel·la d'iniciació va comportar un cert consens, no va passar el mateix  amb el fet de veure-hi un cerimonial de caràcter ritual. En aquest punt en Robert i jo ens vam quedar força sols: la immolació violenta del vell jo (el sacrifici de part de la individualitat) per a permetre el naixement d'un de nou. La cosa comença a Nova York, quan l'Esther es desfà de tota la seva roba

Peça a peça, vaig anar lliurant el meu vestuari al vent de la nit, i tot vibrant, com les cendres d'una persona estimada, s'allunyaven els trossos grisos i anaven a raure aquï i allà, exactament allí on jo no sabria mai, al cor fosc de Nova York. (P. 130)

torna a casa seva vestida amb una faldilla verda i una brusa alienes i dues ratlles diagonals de sang que li marquen les galtes

La cara del mirall semblava un indi marejat. [...]
M’havia oblidat de guardar cap vestit de carrer dels que havia fet volar sobre Nova York, però la Betsy m’havia donat una brusa i una faldilla a canvi de la meva bata[...]
Al darrer moment havia decidit de no rentar-me les dues ratlles diagonals de sang que em marcaven les galtes.[...]
La mare m'esperava amb el Chevrolet de color gris guant.
-I ara, vida meva, ¿què t'ha passat a la cara?
-M'he tallat -vaig dir breument... (P. 131-132)

i aquest uniforme prestat l'acompanyarà al llarg de la segona part de la novel·la

Encara portava la brusa blanca de la Betsy i la seva faldilla camperola. Estaven una mica músties, ara, perquè en les tres setmanes que duia a casa encara no les havia rentades. (P. 148)

El ritual d'iniciació a la vida adulta culmina amb la pèrdua de la virginitat. En la primera part, l'Esther ja ens havia anunciat la càrrega simbòlica d'aquest fet

Quan jo tenia dinou anys la puresa era el gran què.
En comptes de dividir el món entre catòlics i protestants o entre republicans i demòcrates o entre blancs i negres i fins entre homes i dones, jo veia el món dividit entre gent que s’havia ficat al llit amb algú i gent que no ho havia fet, i aquesta em semblava l’única diferència significant entre una persona i una altra.
Em va semblar que m’arribaria un canvi espectacular el dia que jo creués la frontera.
Em semblava que seria, si fa no fa, com em sentiria el dia que visités Europa. Com si hagués arribat finalment a casa...(P. 97)

més endavant ens fa explícit com vol que passi

Jo volia que el primer home amb qui m'anés a dormir fos intel·ligent, de manera que el pogués respectar. 
[...]També em calia algú amb prou experiència per compensar-ne la meva manca. [...]A més a més, per anar més segura, volia algú que no conegués i que no veiés més -una mena d'oficiant impersonal, sacerdotal, com els que surten a les històries dels ritus tribals. (P. 259)

i, finalment, passa, enmig d'un bany de sang.

Se'm va acudir que la sang era la meva resposta. Ja no podia ser verge. Vaig somriure en la fosca. Em sentia part d'una gran tradició. [...]
Volia pau completa per meditar calmadament sobre la meva nova condició. (P. 261)

El ritual conclou i l'Esther abandona la faldilla i la brusa prestades.

Vaig anar mirant amb impaciència la porta tancada de la sala de reunions. Duia les costures de les mitges ben rectes, les sabates negres una mica trencades però lluents, i el meu vestit de llana vermella tan llampant com els meus plans. Algunes coses velles, algunes coses noves...
Però jo no em casava. Hi hauria d'haver, pensava, algun ritual per quan es neix dues vegades: apedaçada, reenfilada i aprovada per sortir al carrer, intentava d'imaginar-ne un d'escaient... (P. 277)

Si acabés aquí la crònica, sense cap menció a les complicacions addicionals al fet d'entrar a la vida adulta que pateix l'Esther -un cert desordre mental que no s'arriba a diagnosticar mai al llarg de la novel·la, un no dormir, un no llegir, una apatia terrible que la condueix primer al metge i després a un intent de suïcidi i a l'internament en una clínica- perillaria la versemblança, prou que ho sé. Si no dic Hughes, ni que sigui per a recordar que en un moment de la trobada algú ho va deixar caure com qui no vol la cosa, però que un altre va replicar, ràpidament, Hughes? No recordo en quin capítol surt. Si goso posar punt i final sense esmentar les coincidències entre la protagonista i  la biografia de l'escriptora -un premi literari, un pare mort, un intent de suïcidi, electroxocs, etc. etc.- la credibilitat arrenca a córrer cames ajudeu-me.

Els qui no hi éreu, no us queda altre que creure'm. Els altres (els de cos present) haureu d'entomar que això és el que passa per encarregar la crònica de la trobada a un personatge de ficció: el més probable és que l'acabi utilitzant en representació pròpia.

huxley i l'oruga fumadora

Històricament, la majoria d’escriptors aliens als circuits mediàtics s’han hagut de buscar la vida per arribar a finals de mes. Huxley no va ser una excepció, entre altres ingressos extres durant una temporada van arribar els del cinema i la televisió. Va treballar com a guionista en una sèrie de films que podreu trobar ressenyats aquí. Entre la llarga llista de films on va deixar la seve empremta, molts d’ells per a episodis televisius, hi ha la versió Disney d’Alicia al país de les meravelles, me l’imagino escribint l’escena de l’oruga fumadora.

it's a book

Gentilesa d'en membrillu de Can Fantasia i CiFi. Mostly.

distopies

Amb permís d'en Sadurní Vergés.

Shaun Tan. La cosa perduda.

Què tenen en comú 1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, El senyor de les mosques de William Golding, Ígur Nebli de Miquel de Palol o La carretera de Cormac McCarthy? Doncs resulta que, segons he llegit a la Viquipèdia (eixa font de saviesa), són distopies literàries, extrapolacions a partir de la realitat i d'un futur possible, on les coses transcorren en termes antitètics als d'una societat ideal. Utopies negatives, vaja.

L'Oxford English Dictionary diu que el terme distopia va ser encunyat (sona prou lleig) a finals del segle XIX per John Stuart Mill, qui també emprava el sinònim creat per Bentham, cacotopia. Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", que ve de l'obra  De Nova Insula Utopia (1516) de Thomas More on οὐ τόπος -un bon lloc inexistent- serveix per descriure una societat perfecta o ideal. I d'aquí a Plató, i tiro perquè em toca.

El llibre que ens ocupa aquest mes entra de ple en aquesta categoria distòpica. Un món feliç, publicada el 1932, en una època en què ja emergien, com una amenaça, els grans règims totalitaris que havien de desembocar en la Segona Guerra Mundial, ens convida a imaginar una societat futura en què un Estat paternalista manté els seus súbdits sota els efectes de la droga oficial del règim, un narcòtic anomenat "soma". A fi d'aconseguir blocs de ciutadans genèticament unificats i coherents, l'Estat endega un projecte de clonació. Els embrions, concebuts i desenvolupats al laboratori, són traslladats a la sala de Predestinació Social, on s'ajusten les aptituds i la intel·ligència de cadascú segons la casta que li ha estat assignada. Quatre joves, víctimes i herois d'aquesta novel·la, no encaixaran en un règim planificador i totalitari que pretén transformar els humans en meres cèl·lules d'un cos social.

En un assaig escrit el 1958, que Huxley va titular A Brave New World revisited –i que en la traducció catalana del 1969, publicada per l’editor Miquel Arimany el 1969 es deia El món feliç tornat a visitar– l’escriptor anglès es mostrava pessimista. Deia que potser quan va escriure la novel·la la societat totalitària que dibuixava semblava exagerada i molt llunyana, però que fora d’Occident “la llibertat de les persones ja ha desaparegut o és evident que està a punt de desaparèixer”. I esmentava com a gran perill la superpoblació, que portaria a una crisi permanent. En aquest assaig, Huxley reconeixa el valor d’una altra gran distopia: 1984, de George Orwell –escrita el 1948. Però considerava que aquella visió era fruit d’una època concreta, amb la dictadura estalinista. Destaca que a 1984 el càstig sempre era dur i exemplar, mentre que a Un món feliç era pràcticament inexistent. Podríem dir que Huxley era la prevenció i Orwell la coerció. O, utilitzant termes mèdics, Huxley era la profilaxi i Orwell la terapèutica. Els embrions ben condicionats i seleccionats eviten la divergència en pensament i en actituds. L’estat orwellià, per contra, ha d’establir unes eines de vigilància que entren en l’esfera més íntima de les persones.

En aquest "revisited", i malgrat el pessimisme, Huxley també proposava una solució. La va denominar "l'educació per la llibertat": una educació en els fets i en els valors; els fets de la diversitat individual i la singularitat genètica i els valors de la llibertat, la tolerància i la caritat mútua. Un bell programa, diu l'A. Munné-Jordà. Amén, dic jo.

P.S.: Això d'avui és un refregit de la introducció a Un món feliç (signada per A. Munné-Jordà), la contracoberta, l'article "Distopia" de la Viquipèdia i un apunt de Xavier Duran titulat, Huxley, Zamiatin, Orwell: tres distopies del segle XX, que aprofito per a recomanar-vos (i per confessar que li he robat paràgrafs sencers, sense cometes ni re).

alondra i termita de jayne anne phillips

Jayne Anne Phillips. Alondra y termita. Duomo ediciones, 2010. Traducció de Gabriela Bustelo i Miguel Martínez-Lage.

Una sorpresa. A la contraportada podem llegir: Una poética historia con ecos de William Faulkner y Carson McCullers sobre el amor y la pérdida, sobre los lazos invisibles que unen las guerras con los secretos familiares. Leavitt integra uno de los primeros contingentes de soldados estadounidenses enviados al frente coreano, mientras que su mujer Lola sufre su ausencia y confía la crianza de sus hijos a su hermana Nonie, con quien la une un oscuro secreto. Los niños son Termita cuyas limitaciones físicas supera con una imaginación desbordante y un oído prodigioso, y Alondra, una adolescente sensible que alberga grandes sueños para ambos. Una musicalidad invisible y preciosos hilos poéticos anudan a estos cuatro seres enfrentados a un momento histórico y personal lleno de desafíos. De una de las maestras del “realismo sucio”, Alondra y Termita es un impresionante tour de force narrativo y emocional, que ha sido finalista del Premio Nacional del Libro en Estados Unidos y del Premio Médicis Étranger. Jayne Anne Phillips viaja de los campos de batalla de Corea en 1950 al plácido pueblo de Winfield (Virginia) en 1959 para hablarnos de esos vínculos familiares que trascienden la sangre, el tiempo e incluso la conciencia. http://www.jayneannephillips.com/

anotar, doblegar, potser subratllar

El arco y la lira d'Octavio Paz, anotat i subrallat per Julio Cortázar.

Mi generación ha crecido en una filosofia de respeto reverencial al libro, ya lo he contado. En mi casa, recuerdo que cada libro que se leía era previamente forrado y no estaba permitido, por supuesto, escribir o señalar nada. Yo, desde luego, soy incapaz de subrayar un libro, ni siquiera aquellos con los que trabajo o que me sirven de documentación. Cuando algo me interesa dejo un post-it o un pedazo de papel marcando la página, y si acaso una imperceptible señal con lápiz, tan imperceptible a veces que me obliga a leer de nuevo la página completa hasta que encuentro lo que me había interesado.

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Fórcola, 2010.  P. 70.

oh, meravellós nou món!

El títol original de la novel·la que en català coneixem com Un món feliç, Brave New World (en francès el van traduir com Le meilleur des mondes, en castellà com Un mundo feliz i en italià senzillament com Il mondo nuovo), és una expressió manllevada, amb intenció irònica, a La tempestat de Shakespeare. A l’acte  V de La tempestat Miranda, que sempre ha viscut amb el seu pare Pròspero sense cap més companyia humana a l’illa on els van desterrar, quan descobreix els ben plantats soldats que hi han naufragat exclama:

O, wonder!

How many goodly creatures are there here!

How beauteous mankind is! O brave new world,

That has such people in’t!

Uns versos que Sagarra va traduir com

Oh prodigi!

Quin escampall de belles criatures!

Oh, senyor, quin goig fa la humanitat!

Oh, nou món, que ets esplèndid si aixoplugues

una gent com aquesta.

A la novel·la que ara tenim a les mans, al capítol VIII sincerament emocionat després d’haver conegut Lenina, però després al capítol XI i al capítol XV per fer evident el seu rebuig amb una “befa cínica” quan constata l’horror a què ha desembocat l’homogeneïtzació genètica de cada casta, el Salvatge que llegeix Shakespeare també exclama:

Quantes i que belles criatures hi ha ací!
Quina formosa humanitat!
Oh meravellós nou món on viuen persones com aquestes.

Amb això ja podem situar d’entrada la novel·la de Huxley dins els dos carrils pels quals circula. D’una banda, invocant Shakespeare ja des del títol, vol inscriure’s dins la tradició de la “gran literatura”, la que utilitza el seu art per anar bastint la biografia mítica de la humanitat; no és doncs cap obra menor de fantasia evasiva (i no hem d’oblidar que La tempestat, com Un somni de nit de Sant Joan i altres comèdies fantàstiques shakespearianes, és una obra de fantasia amb mags i prodigis, però que com tota obra literària profunda no deixa de radiografiar la natura humana), sinó una greu reflexió sobre els reptes presents i les perspectives futures de la humanitat, dins la noble tradició de la literatura utòpica (en aquest cas, de la utopia negativa o distopia; gairebé una destrucció del mite de la utopia), que ara solem enquadrar dins el marc més ample que anomenem ciència-ficció. D’altra banda, amb la utilització irònica del títol (és clar que el nou món que ens presenta l’obra no té res de meravellós ni de feliç) l’autor ja ens informa que la seva voluntat no és de fer cap profecia (el paper visionari que abusivament sovint s’atribueix a la literatura utòpica i a la ciència-ficció), sinó una caricatura incisiva de la situació a què podria menar, i de fet ja menava i mena, la suïcida evasió dels dos problemes bàsics de la humanitat que més preocupaven Huxley: la superpoblació i la superorganització, dues qüestions estretament vinculades.

A. Munné-Jordà. "Introducció i propostes de treball" A: Un món feliç. Aldous Huxley. Proa, 2008.