dites i frases fetes

1888

12 de julio

 Leo demasiado; todo eso fermenta.

André Gide. Diario. Traducció de Laura Freixas. Alba, 1999. P. 65.

la inspiració

 

Dorothy Parker entrevistada per Marion Capron l'estiu de 1956.
A: The Paris Review. Entrevistas. Vol. I (1953-1983). Acantilado, 2020.

 

com desaprofitar les lectures obligatòries

 

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Com desaprofitar les lectures obligatòries
Arallegim
26|1|2020

Malgrat els sis anys de primària i els sis de secundària (incloent-hi el batxillerat) amb assignatures de llengua a cada curs, la majoria de catalans que arriben a la universitat tenen llacunes enormes d’ortografia, vocabulari i sintaxi, tant en català com en castellà. Com a professor d’universitat, constato que el nivell disminueix cada any.

Qualsevol persona que fullegi els llibres de llengua de l’ESO s’adonarà que els continguts no són gaire diferents d’un curs per l’altre: com si els alumnes els oblidessin cada estiu i els retrobessin a partir de cada setembre. Els temaris –oceànics– estructuren conceptes que amb sort als estudiants els acaben “sonant”, que és una categoria de coneixement poc operativa. El més greu és que no vinculen els continguts amb el dia a dia: saben què és la fonètica però pronuncien malament; saben què són els connectors però no els utilitzen de manera apropiada; aproven exàmens sobre registres però els confonen quan escriuen; memoritzen regles ortogràfiques però no les fan servir ni quan envien correus als professors. En fi, que el temari va per una banda i l’ús per l’altra.

La recompensa dels llibres exigents

Com a estudiant i com a professor, el que m’ha servit per diferenciar un curs de l’altre, per tenir la sensació d’avançar, per aprendre i també per gaudir de la matèria han estat els llibres de lectura obligatòria. En recordo uns quants amb agraïment. Quan estudiava EGB, fèiem servir una antologia de textos (en castellà, és clar) que incloïa fragments memorables, com el joc del “Zurriágame la melunga” de La Regenta, o passatges de Tres sombreros de copa (amb perles com “Me caso, pero poco”). A BUP vaig tenir la sort de tenir lectures com els contes de Mercè Rodoreda, El lazarillo de Tormes i –a ètica– La meva concepció del món, de Bertrand Russell. Encara guardo com un tresor aquells volums subratllats i guixats amb mala traça. A COU va arribar Tiempo de silencio i El llibre de l’orde de cavalleria, que demanaven molt però donaven més.

Quan vaig ser professor de secundària vaig haver de fer llegir llibres que havien estat triats l’any anterior, de manera que per a mi també eren lectures obligatòries. Recordo especialment No demanis llobarro fora de temporada, d’Andreu Martín i Jaume Ribera, protagonitzat per un conserge d’institut pederasta que trafica amb heroïna i que designa el seu membre viril amb el peix del títol. Un dia una alumna em va confessar que no li agradava. “A mi tampoc”, li vaig respondre. Només faltaria que a més de fer llegir una novel·la així a adolescents, els féssim creure que té qualitat.

Una situació que s'agreuja

En l’article següent parlaré del que trobo que es podria fer als instituts en relació amb la lectura. Ara faré una llista del que hi he vist i que no m’ha agradat. He vist alumnes que distingeixen una subordinada adverbial d’una subordinada adjectiva, però que no capten la ironia en un article d’opinió. He vist biblioteques escolars que servien per aplegar-hi els estudiants expulsats de l’aula. He vist professors que no tenien temps de llegir els llibres obligatoris de l’any següent i que els acabaven decidint a partir del resum o de les propostes didàctiques. He vist estudiants de Palafrugell que no havien llegit res de Josep Pla. He vist que es pot cursar el vell Curs d’Aptitud Pedagògica o el nou Màster de Formació del Professorat sense sentir a parlar de com triar o treballar les lectures. He vist articles (l’últim, de Marina Subirats en aquest mateix diari) que proposen deixar enrere els llibres i la memòria. He vist instituts que no vinculen les lectures amb els recursos literaris sinó amb la conscienciació sobre l’homosexualitat o els maltractaments. He vist professors que feien llegir llibres que alguns alumnes ja havien llegit pel seu compte, amb l’agreujant que ara havien de fer-ne resums i fixar-se en aspectes formals (com si en comptes d’iniciar-se en la lectura estiguessin a Yale cursant un seminari sobre el punt de vista). He vist alumnes als quals, per corregir un comportament racista, se’ls obligava a llegir un assaig. He vist directors d’institut convençuts que tots els llibres són igual de bons. He vist professors que creien que no cal accedir a la literatura, sinó que n’hi ha prou amb succedanis entretinguts. He vist concursos de Sant Jordi que donen per suposat que es pot escriure alguna cosa interessant sense haver llegit res de bo.

Estem passant de fer llegir llibres que no tots els alumnes poden entendre a fer llegir llibres que no val la pena llegir. La situació és greu perquè el cicle s’està tancant. Cada vegada hi ha més professors joves que no han tingut una educació literària sòlida, de manera que any rere any augmenten les probabilitats que els malentesos es reprodueixin. És coneguda la distinció que va fer E. M. Forster entre personatges plans i rodons, però també podem aplicar aquesta distinció a les persones de carn i ossos: si privem els alumnes de lectures de qualitat els condemnen a ser tan bidimensionals com els secundaris d’una sèrie de Netflix.

auschwitz i després

 

Clic!

Auschwitz i després
Diàleg entre Yishai Sarid
i Marta Marín-Dòmine

Com ens relacionem amb el fet més traumàtic de la història contemporània europea? Com podem evitar la banalització de les commemoracions i fer de l’acte de memòria un motor d’acció sobre el present? Amb motiu del 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, el novelista Yishai Sarid reflexiona sobre aquests temes amb l'escriptora Marta Marín-Dòmine.

Per cloure l’acte l'actriu Laura Aubert fa una lectura dramatitzada dels textos de l’escriptora supervivent de l'holocaust Charlotte Delbo.

CCCB

29|1|2020

els efectes perversos d’algunes aproximacions al passat i a la memòria

 

ARANTXA BEA
Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Trapezi
26|2|2020

A diferència d’Éric Vuillard que, en L’ordre del dia, volia mostrar el costat més ridícul i caricaturesc d’alguns capitosts del nazisme —Ribbentrop, amb faltes horribles de sintaxi, o el mateix Hitler cridant i gesticulant com un ninot esperpèntic en l’embús dels tancs en la frontera austríaca—, la imatge que en projecta l’obra de Yishai Sarid és tota una altra: individus eficaços, decidits, metòdics i proveïts d’un odi i d’una crueltat penetrants, sense límits, com per a proposar-se aniquilar tot un poble, els jueus. Tant Vuillard com Sarid recorren a fons documentals, però així com el francès pretenia recompondre alguns bocins perduts o oblidats de la història —amb capes de ficció més o menys gruixudes— per tal d’encaixar-hi una estampa fragmentària i impressionista que aportara un angle nou de visió, l’autor de Tel Aviv recorre a xifres i dades sovint conegudes de la Xoà —però no per això menys esfereïdores— per a plantejar les paradoxes i fins i tot els efectes perversos d’algunes aproximacions al passat i a la memòria.

Yishai Sarid converteix el lector d’aquesta novel·la en visitant forçat dels escenaris de l’horror. De la mà del protagonista, que en fa de guia rigorós ja que és especialista en els camps d’extermini, colles d’escolars, de militars i de cossos de seguretat israelians, a més de personalitats polítiques i turistes d’arreu, recorren des del cementeri de Varsòvia i el lloc on hi hagué el barri jueu —l’esplanada d’on eixien els combois de les deportacions— fins a Sobibor, als confins d’Europa, unes instal·lacions que els alemanys van destruir i amagar sota terra —en el llibre, les excavacions han permès localitzar-hi la cambra de gas—; passant per Chelmo, el precedent, on encara asfixiaven els presoners en contenidors de camió; Auschwitz, que fou «la combinació d’un pla criminal i d’un pla econòmic basat en l’esclavitud fins a l’extenuació i la mort»; Treblinka, on assassinaren més de huit-cent mil jueus, «gairebé tots el mateix dia d’arribar al camp»; Belzec, «el súmmum de l’eficiència»: quasi ningú no en coneixia l’existència tot i que s’engolí mig milió de persones; i Majdanek que, al contrari de l’anterior, funcionava al costat de Lublin, una gran ciutat. Un trajecte esgarrifós que no solament impacta alguns viatgers d’aquests grups organitzats —i gela la sang al lector— sinó que, repetit centenars de vegades, altera la personalitat del narrador.

L’obra comença amb un punt irònic, presenta un tipus que no vol complicacions, sinó una vida «pacífica i tranquil·la» i, tanmateix, es veu abocat a estudiar la Xoà —l’única «sortida realista per fer d’historiador a Israel»—. En les primeres visites a Polònia, aquest home manté un discurs neutre, explica els fets en profunditat i amb precisió però amb distància, fins i tot en alguna ocasió és acusat de poc empàtic. Temps després, mentre col·labora en una excavació a Sobibor, s’horroritza quan sent el llenguatge d’un altre guia perquè s’hi reconeix: «exalçava el procediment», diu, alhora que no hi detecta gens de compassió. Així avança el deteriorament físic i anímic d’algú que segueix complint el treball «com un autòmat», però a qui cada vegada li costa més descriure tots aquests espais terrorífics amb un to mesurat, fins que arriba un moment, a Auschwitz, en què comença a veure els presoners i a percebre l’olor dels crematoris just abans de perdre el coneixement. De vegades, el personatge es planteja tornar a Israel amb la dona i el fill i abandonar la faena d’explicar què va passar perquè s’adona que el monstre de la memòria l’està devorant. Cap al final, en un dels acompanyaments més durs que realitza amb un director alemany de cinema, sent les víctimes que es remouen sota terra i les veus que li qüestionen què està fent aquell individu filmant «a casa nostra».

El llibre de Yishai Sarid és una mena de confessió que el protagonista adreça al president del Iad va-Xem, el centre d’investigació sobre la Xoà de Jerusalem amb què manté vincles laborals. En aquesta llarga carta s’esmenten, a més dels camps de concentració, alguns màxims responsables de la Solució Final —Hans Frank, Heinrich Himmler, Reinhard Heydrich, Odilo Globocnik—, s’explica el paper que hi jugaren els diversos col·lectius implicats i s’inclou el testimoni d’alguns supervivents. Alhora, el relat del passat contrasta amb el present: els càntics dels joves visitants que, embolicats en la bandera, entonen sovint l’himne d’Israel; el Ministre de Transport que és fotografiat dipositant un ram de flors a Treblinka; els preparatius per als actes del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee amb helicòpters, militars, polítics, músics, artistes i rabins. Fins i tot el Iad va-Xem col·labora amb una empresa que està creant una simulació per ordinador dels camps d’extermini: «Em vaig preguntar si a vostè també li havien enviat aquella versió, senyor president, si també havia intentat carregar cossos al crematori amb el teclat».

Els fets del passat i del present es trenen amb les reflexions de l’historiador que es pregunta per què ni els escolars ni els militars als quals fa de guia no odien els alemanys: potser hi influeix l’aspecte dels nazis, tan net i polit —com models publicitaris dalt de les motos, diu—; potser perquè, de manera planificada i a consciència, les execucions en massa es dugueren a terme en sòl polonès; tal volta, l’enorme quantitat de diners que els alemanys han pagat a l’Estat d’Israel hi haja contribuït; i, afegeix, potser per «l’admiració dissimulada que provoca l’acte d’assassinar». Aquests estudiants critiquen els asquenazites, els quals consideren col·laboradors dels botxins; i, sobretot, odien els polonesos per l’antisemitisme i pels pogroms. Però, insisteix el narrador, «els polonesos no van perpetrar la Xoà (…) aquella colla de borratxos estúpids no va pensar mai en assassinar tots els jueus, això superava la seva imaginació». Durant les converses a l’hotel posteriors a les visites als camps, un xic afirma: «crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis (…) si som massa tous no ens en sortirem»; és un moment de tensió en què l’home diu als joves que potser no els hi haurien d’haver portat, allà, al lloc dels assassinats. La novel·la de Yishai Sarid no transmet la idea que no s’haja d’abordar en profunditat la barbàrie ni que no se n’hagen d’honrar les víctimes, sinó al contrari; això sí, recorda que «de vegades, el missatge educatiu i la veritat històrica entren en conflicte».

tornar a l'origen

De pronto decido no releer más. Busco entonces lo de este siglo, lo moderno, lo de hoy; y por un tiempo las cosas van bien, iban, porque ese hoy y este siglo comenzaron hace muchos siglos y las raíces de todo están en todo y sin sentirlo me encuentro de nuevo en el Eclesiastés.

Augusto Monterroso. «Vuelta al origen». A: La letra e: fragmentos de un diario. Alfaguara, 1998. P. 156.

una clau a sobibor

 

EVA VÀZQUEZ
Una clau a Sobibor
El Punt Avui
27|1|2020

A El monstre de la memòria, Yishai Sarid descriu la visita d’un ministre israelià a Treblinka amb la intenció de retre honors a “algun lloc relacionat amb la Xoà”. El protagonista de la novel·la, un historiador del sistema concentracionari nazi que aspira a promocionar-se davant les autoritats del Iad va-Xem tot treballant de guia turístic als camps d’extermini de Polònia, assisteix atònit a una cerimònia expeditiva: el ministre baixa del cotxe, es posa la quipà i, escortat pel seu seguici, avança a grans gambades per l’avinguda empedrada fins a arribar al monument, on diposita un ram de flors en silenci just el temps que necessita el fotògraf per retratar-lo des de tots els angles possibles. I això és tot: se’n va. El més significatiu de l’escena no és que posi en evidència l’apropiació de la història per part del poder, reduint-la a una simple acció de propaganda, sinó que la seva banalitat commemorativa sigui idèntica a la dels estudiants jueus que el guia acompanya cada setmana a Chelmno, Birkenau o Madjanek, tots embolicats amb la bandera nacional, entonant el kadix i encenent espelmes sense deixar de fotografiar-se davant el fossat dels afusellaments o el paviment de les cambres de gas mentre reneguen contra els àrabs, els polonesos o els asquenazites, però mai contra els assassins, que són una mena d’entitat translúcida, només a propòsit “per infondre vida a les cendres”. A aquest historiador obsessionat pels detalls del sistema de la mort organitzat pels nazis, el commociona l’absència de rigor d’uns visitants que reaccionen tan sols a la ràbia o al fàstic, però que no s’aturen a escoltar el vent com remou les fulles dels bedolls, a posar cara a les piles de sabates i cabells exposats a les vitrines, a olorar la terra remoguda d’on encara aflora algun os durant la temporada de pluges. El contrari de l’odi és desenterrar una clau rovellada a les excavacions de Sobibor i pensar que hauràs de “passar per totes les portes d’Europa a la recerca del pany”.

Les polítiques de memòria reten culte al símbol, a la museïtzació dels llocs com a altars de contrició (“tota aquella gesticulació reconfortant”) o, pitjor encara, a un imaginari de la salvació patrocinat per l’Estat, ja sigui en forma de videojoc amb el qual experimentar la sensació d’aniquilar o de ser aniquilat, o a través d’una grandiosa desfilada militar al mig d’un dels camps, com si fos possible reescriure la història, i no assumir-la com “una cascada que no para de caure amb una força descomunal”. Avui, mentre els governants commemoren el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz donant-se cops al pit i escopint acusacions mesquines, potser l’únic dipositari de la memòria pot ser, com a la novel·la de Yishai Sarid, un obsés de la precisió, un guia que enfolleix.

sistema nerviós

 

Aunque se lea con la mente, el centro de la fruición artística se encuentra entre los omóplatos. Ese pequeño estremecimiento es la forma más elevada de emoción que la humanidad experimenta cuando alcanza el arte puro y la ciencia pura. Rindamos culto a la médula espinal y a su hormigueo. Enorgullezcámonos de ser [...] unos vertebrados en cuya cabeza se posa la llama divina. El cerebro no es más que la prolongación de la médula: pero el pabilo recorre toda la vela de arriba abajo.

Vladimir Nabokov. Curso de literatura europea (en el capítol dedicat a Bleak House de Dickens)

 

raons per escriure

              

  

identitats asimètriques

SERGI PÀMIES
Identitats asimètriques
La Vanguardia
8|1|2021

Lectura confinada de L’enterrament, de Gonzalo Hermo, publicat per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner. En una de les escenes, el protagonista, un gallec postmillennial que viu a Barcelona, és a l’aeroport del Prat, a punt d’agafar l’avió fins a Santiago per assistir a l’enterrament del seu avi. En el clàssic to de relat funeral que, d’entrada, fa pensar en (salvant les distàncies) L’estrany, d’Albert Camus, el narrador fa aquesta reflexió: “He de confessar que a mi també em va sorprendre, en el seu moment, el desconeixement de la realitat gallega a Catalunya. Quan vaig conèixer en Blai ell ni tan sols sabia que Ourense era una província gallega, però la veritat és que nosaltres sí que en sabem molt, d’ells. Les relacions entre les dues cultures no són simètriques, això és un fet. Encara que potser no n’hi ha cap, de relació que sigui simètrica. Tampoc no ho és la de Catalunya amb l’Estat”.

Una possible interpretació, políticament oportunista, podria atribuir-nos un sentiment de superioritat que ens converteix en autosuficients i aïllacionistes. Però les raons que expliquen aquest fenomen es reprodueixen a altres llocs del món. La prova és que sovint hem constatat que a Nova York, París o Madrid també s’instaura una mena de suficiència endogàmica en relació amb cultures diferents. De fet, l’asimetria que descriu Hermo intenta compensar el vertigen que es crea entre els drets adquirits i el potencial seductor del subjecte que atreu (en aquest cas ciutats importants i teòricament cosmopolites) i les servituds i expectatives del subjecte que és atret seguint la casuística infinita de la immigració o emigració.

En el cas de la diversitat espanyola, la ignorància descompensada no solament no s’ha volgut corregir sinó que s’ha esperonat. Des del principi de la transició es va apostar per un model territorial que perpetuava el desconeixement d’identitats segrestades per l’uniformisme franquista. I la ignorància irrecuperable que avui es percep també té a veure amb el furor de franquícia per renunciar a una cultura plurinacional que s’inclogués tant en els plans educatius com en les obligacions mediàtiques generalistes. Una plurinacionalitat que no s’abandonés a mans d’interessos electoralistes, agreujada per un desinterès crònic per tot el que tingui una remota relació amb la cultura (últim exemple: llibreries tancades els caps de setmana, que, com tothom sap, són un focus terrible de contagis). Per això, i sobretot pel seu propi interès literari, que una editorial mallorquina editi en català (traduït per Sebastià Portell) un llibre escrit en gallec ( Diario dun enterro ) reforça el valor de les excepcions. I, de passada, ens aporta una mirada que, des d’una voluntat estrictament literària i amb una gran capacitat d’observació, ens enriqueix sense fer-nos pagar el peatge de la caricatura, la ignorància, el prejudici o la propaganda.

 

Quan el pare d’en Xacobe li truca des de Galícia per dir-li que el seu avi és mort, ell s’acaba d’assabentar que ha de deixar el pis on ha viscut els darrers cinc anys al barri de Sant Antoni, a Barcelona. Sense pensar-s’ho, gairebé sense tenir temps de reaccionar, Xacobe emprèn un viatge de tornada a les arrels, als orígens, al si d’una família i d’un poble on no sempre s’ha sentit a pler. És, aquest retorn, el territori on afloren secrets i culpes; també algunes revelacions. Amb una prosa sintètica i alhora plena d’intensitats, L’enterrament és la primera novel·la de Gonzalo Hermo, que va ser mereixedor del Premi nacional de poesia jove Miguel Hernández i que ja s’ha convertit en una de les veus més destacades de la literatura gallega contemporània.

 

llibres desesperats

A la Janna i la Jordina —que l'estan llegint—, 

en rigorós ordre alfabètic.

«...qué lástima que pase el tiempo, ¿verdad?,

qué lastima que nos muramos y que nos hagamos viejos

y que las cosas buenas se vayan alejando de nosotros al galope.»

Joaquín Font, Clínica de Salud Mental El Reposo, camino del desierto de los Leones, en las afueras de México DF, enero de 1977. Hay una literatura para cuando estás aburrido. Abunda. Hay una literatura para cuando estás calmado. Ésta es la mejor literatura, creo yo. También hay una literatura para cuando estás triste. Y hay una literatura para cuando estás alegre. Hay una literatura para cuando estás ávido de conocimiento. Y hay una literatura para cuando estás desesperado. Esta última es la que quisieron hacer Ulises Lima y Belano. Grave error, como se verá a continuación.

Tomemos, por ejemplo, un lector medio, un tipo tranquilo, culto, de vida más o menos sana, maduro. Un hombre que compra libros y revistas de literatura. Bien, ahí está. Ese hombre puede leer aquello que se escribe para cuando estás sereno, para cuando estás calmado, pero también puede leer cualquier otra clase de literatura, con ojo crítico, sin complicidades absurdas o lamentables, con desapasionamiento. Eso es lo que yo creo. No quiero ofender a nadie.

Ahora tomemos al lector desesperado, aquel a quien presumiblemente va dirigida la literatura de los desesperados. ¿Qué es lo que ven? Primero: se trata de un lector adolescente o de un adulto inmaduro, acobardado, con los nervios a flor de piel. Es el típico pendejo (perdonen la expresión) que se suicidaba después de leer Werther. Segundo: es un lector limitado. ¿Por qué limitado? Elemental, porque no puede leer más que literatura desesperada o para desesperados, tanto monta, monta tanto, un tipo o un engendro incapaz de leerse de un tirón En busca del tiempo perdido, por ejemplo, o La montaña mágica (en mi modesta opinión un paradigma de la literatura tranquila, serena, completa) o, si a eso vamos, Los miserables o Guerra y paz. Creo que he hablado claro, ¿no? Bien, he hablado claro. Así les hablé a ellos, les dije, les advertí, los puse en guardia contra los peligros a que se enfrentaban. Igual que hablarle a una piedra. Otrosí: los lectores desesperados son como la minas de oro de California. ¡Más temprano que tarde se acaban! ¿Por què? ¡Resulta evidente! No se puede vivir desesperado toda una vida, el cuerpo termina doblegándose, el dolor termina haciéndose insoportable, la lucidez se escapa en grandes chorros fríos. El lector desesperado (más aún el lector de poesía desesperado, ése es insoportable, créanme) acaba por desentenderse de los libros, acaba ineluctablemente convirtiéndose en desesperado a secas. ¡O se cura! Y entonces, como parte de su proceso de regeneración, vuelve lentamente, como entre algodones, como bajo una lluvia de píldoras tranquilizantes fundidas, vuelve, digo, a una literatura escrita para lectores serenos, reposados, con la mente bien centrada. A eso se le llama (y si nadie le llama así, yo le llamo así) el paso de la adolescencia a la edad adulta. Y con eso no quiero decir que cuando uno se ha convertido en un lector tranquilo ya no lea libros escritos para desesperados. ¡Claro que los lee! Sobre todo si son buenos o pasables o un amigo se los ha recomendado. Pero en el fondo ¡lo aburren! En el fondo esa literatura amargada, llena de armas blancas y de Mesías ahorcados, no consigue penetrarlo hasta el corazón como sí consigue una página serena, una página meditada, una página ¡técnicamente perfecta! Y yo se los dije. Se los advertí. Les señalé la página técnicamente perfecta. Les avisé de los peligros. ¡No agotar un filón! ¡Humildad! ¡Buscar, perderse en tierras desconocidas! ¡Pero con cordada, con migas de pan o guijarros blancos! Sin embargo yo estaba loco, estaba loco por culpa de mis hijas, por culpa de ellos, por culpa de Laura Damián, y no me hicieron caso.

Roberto Bolaño. Los detectives salvajes. 19a edició. Anagrama, 2011. P. 201-202.

la memòria i el seu monstre

MERCÈ IBARZ
La memòria i el seu monstre
El País
29|1|2020

Una escapada juganera. Pot ser la traducció d’escape game que no apareix als titulars mediàtics. Si consultes la xarxa surt una cosa així com “joc d’escapada”, massa neutre en aquest cas: un joc d’enigmes pel territori on es va suïcidar el filòsof i crític literari Walter Benjamin el 1940, a Portbou i els voltants de la frontera. Pobre home. Tantes de les seves “tesis sobre la història” que s’han anat confirmant des que les va deixar inacabades, i la seva pròpia sort tràgica n’acaba sent una, la que fa: Tot monument de cultura és també un monument de barbàrie.

A Portbou, davant del mar, a dalt de tot del cementiri que el recorda amb una làpida, hi ha el memorial WB, preciós, molt, de l’escultor israelià Dani Karavan. La barbàrie que inevitablement també recorda aquest monument era, fins ara, tot allò que el va motivar: la devastació que es va endur WB també. Però ara la barbàrie és una altra. Ara és aquesta gimcana (sense premi) sobre l’any que coincidien els fugits dels nazis, Benjamin entre ells, i els republicans espanyols als camps de concentració, a l’altra banda de la frontera, al llarg de la costa. Walter es va llevar la vida, incapaç d’esperar més. Intentava arribar a Portugal i d’allí als Estats Units. No tenia la documentació legal per entrar en zona espanyola i les autoritats franquistes no l’hi van permetre. Havia fet una travessia difícil i amb por que el retornessin a un camp de concentració francès es va suïcidar la matinada del 26 de setembre. És un relat que té de tot, ideal per ser explotat comercialment i sumar-se a les tantes versions de l’art contemporani que l’han fet seu.

Per un preu que va dels 145 euros als 190 si hi passes la nit, el joc et permetrà reviure la Segona Guerra Mundial durant unes hores. Però com que Benjamin té avui una aura que transcendeix fronteres des de fa dècades i és citat per uns i altres, la cosa, i les protestes que ha motivat, se centren en la seva figura i record. Hi ha hagut prou protestes perquè el portal Portbou1940 elimini el vídeo promocional, que segons llegeixo a la xarxa acabava així: “Salvar Walter Benjamin. Aquesta és la missió”. Però la cosa continua.

Allò que sembla més propi del món de l’espectacle, que prenem per ficció –quan és realisme pur, hiperrealisme, superrealisme–, existeix en el dia a dia de l’anomenada alta cultura, i tant que sí. I per què no? Tant omplir-se la boca amb divulgar, amb donar a conèixer la història, i després ens queixem si es munta un escape game com el de Portbou. O un videojoc del camp de concentració d’Auschwitz, que aquesta és la setmana del seu memorial i de tantes iniciatives per recordar-lo i que no l’oblidem, etc.

De les iniciatives i convocatòries que m’han arribat a casa sobre el record de la Xoà, a més del que veus una vegada i una altra a la tele, em quedo amb una novel·la, El monstre de la memòria, de Yishai Sarid (Club Editor, traducció de Roser Lluch). T’explica, amb enorme coneixement documental, gràcia narrativa i escepticisme històric crític, el que qualsevol país i context hauria de considerar: què fa l’Estat amb el passat, com se l’apropia i sobretot com l’explota sense manies. En el cas israelià, es tracta, és clar, de la memòria dels camps de l’horror. En viatges guiats als camps de Polònia (els alemanys, t’adverteix el narrador, es van cuidar prou de no espatllar el seu, de paisatge) a estudiants de secundària, militars, polítics, tots israelians, i fins un director de cine alemany i tot. Així és, per cert: per als estudiants de secundària israelians la visita a Auschwitz és un ritus de pas a l’edat adulta (abans de l’ingrés a l’exèrcit). El narrador és un historiador bastant jove que no s’ha dedicat a l’horror nazi per ganes, sinó per finançament i beques. És rigorós i acaba sabent-ne moltíssim. Però la tesi doctoral resultant només li garanteix un lloc ultraprecari a la universitat (us sona?) i l’home, que ja té família, acaba treballant per a l'Iad va-Xem, institució oficial creada el 1953 que avui conserva la documentació més completa de la Xoà.

També serà requerit per documentar un videojoc, paraula que indigna el director del departament d’informàtica de la casa, que s’hi refereix com “una simulació amb finalitats didàctiques”. I així, amb tot. Recomano aquesta novel·la de debò, el que us he explicat són minúcies en comparació del que acabes per comprendre del monstre de la memòria.

la biblioteca de cabrera infante

Me encantó, por cierto, la historia que contaba Guillermo Cabrera Infante, de quien siempre me ha impresionado esa foto en su biblioteca londinense, en blanco y negro, empequeñecido en un sillón, temeroso parecería, ante la amenaza cierta de poder ser aplastado por sus libros. Una vez, lo visitó en su casa de Londres el actor Andy García, quien, espantado por los estantes atiborrados, no pudo evitar la pregunta mágica: «¿Y esto, lo has leído todo?». A lo que Cabrera, echando una enorme bocanada de humo, travieso y juguetón, respondió: «Sí. Pero solo una vez, tranquilo».

 

Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Cátedra, 2020. P. 91.

  

què hauria fet jo?

IGNASI ARAGAY
Què hauria fet jo?
Ara llegim
24|1|2020

La memòria de l’horror. Auschwitz. Ho hem vist al cine i ho hem llegit un munt de vegades. Moltes. Cada cop ens colpeix. I, tanmateix, ¿fins on som conscients de què va ser allò? L’experiència sempre és personal i, en algun punt, intransferible. L’experiència d’un mal tan bèstia ho és encara més. Si no ho has viscut, no te’n pots arribar a fer del tot la idea. I els seus supervivents ja només poden ser això, supervivents tota la vida. Ho arrosseguen sempre, obsedits per callar o per explicar-se. Però no és tan fàcil explicar-ho. Com es transmet la memòria de l’horror?

Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965) ha escrit sobre la qüestió. El monstre de la memòria (Club Editor, en traducció de Roser Lluch) és una novel·la sobre la inevitable degradació de la memòria. Degradació en sentit moral. El mal sempre torna i massa sovint no el volem veure. Els seus camins són diversos: digueu-ne banalització, indiferència, revenja, identitat, inconsciència, frivolitat, instrumentalització, estètica... Ara que es van morint els últims testimonis, com continuarem explicant aquella fi de la humanitat tan concreta i brutal? Com evitarem tergiversar-la? Com evitarem que es vagi desfigurant i emboirant?

El protagonista de la novel·la és un jove historiador israelià que, per tirar endavant, tot i que no ho volia, veu que no té més remei que especialitzar-se en la Xoà, que literalment vol dir catàstrofe. És l’única via per aconseguir ajuts públics. Acaba sent un expert en els mètodes d’extermini nazis, però ni així se’n surt. Com que és molt difícil obtenir una plaça de professor a la universitat (això us sona, oi?), doncs es posa a fer de guia especialista en els camps: hi porta grups d’adolescents israelians o grups més importants, com ara de militars i de membres del govern del seu país. La distància entre el que ell mostra, explica i sent, i la manera com els altres reaccionen, cada cop el desespera més.

Tots tendim a fer servir la memòria per a les coses que ens interessen, normalment per justificar el nostre present més que per entendre el passat. Sovint per treure’ns les culpes de sobre. Poques vegades per ser conseqüents. No n’hi ha prou amb emocionar-se i vessar quatre llàgrimes. La coherència absoluta és impossible, esclar, si no els mateixos camps nazis no haurien estat possibles: no hi hauria hagut kapos o col·laboradors jueus, sinó revoltes massives. El protagonista hi ha un moment que ho diu: “No conec cap història d’un supervivent que sigui impecable”.

La pregunta que ens hem de fer és òbvia: què hauria fet jo? I la resposta fa basarda. Ningú no vol morir. Enfrontar-se al mal no és tan fàcil, és més fàcil ignorar-lo, esquivar-lo, pactar-hi. Ni al mal de la memòria ni encara menys al del present. És més còmode mirar cap a una altra banda, espolsar-se les puces, buscar culpables, fer la viu-viu. Perquè en realitat el monstre de la memòria a vegades només serveix per blanquejar el present. Auschwitz sempre està latent: ho hem vist a Ruanda i als Balcans, i ara a les pasteres del Mediterrani o a Síria. Què fem?

lliure albir

Mientras andaba de noche por un camino solitario, Nasreddin Hoca, según cuenta la historia, se percató de que un grupo de jinetes se aproximaba a él. Preso del pánico, suponiendo que iban a robarle o bien a reclutarlo para el ejército, saltó por encima de un muro cercano y fue a parar a un cementerio. Los jinetes, que en realidad eran viajeros corrientes, se sintieron atraídos por su conducta, así que se acercaron sobre sus cabalgaduras al muro para mirar por encima de él y vieron a Hoca, sin mover un músculo, tendido en el suelo.

-¿Podemos ayudarle? -le preguntaron los viajeros-. ¿Qué hace ahí?

-Veamos -respondió Nasreddin Hoca-. Es más complicado de lo que se imaginan. Resulta que yo estoy aquí por ustedes, y ustedes están aquí por mí.

 

Elif Batuman. Los poseídos. Traducció de Marta Rebón. Seix Barral, 2011. P. 97.

fran lebowitz

QUIM MONZÓ
Posem que és una ciutat
La Vanguardia
12|1|2021

Netflix acaba d’estrenar una sèrie documental, concebuda per Martin Scorsese, dedicada a l’escriptora Fran Lebowitz. Es diu Pretend it’s a city, però al Netflix espanyol l’han batejada com a Supongamos que Nueva York es una ciudad. Ja va passar una cosa semblant amb Sex in the city, que van traduir com a Sexo en Nueva York. És evident que en tots dos casos els manaies van pensar que aquest topònim ven.

Tret de la traducció del títol (de la qual no són responsables ni ell ni ella), el documental és una delícia. S’estructura a base d’entrevistes a Lebowitz fetes per Spike Lee, Alec Baldwin i el mateix Scorsese, a més de conferències de l’escriptora en biblioteques i centres culturals, i d’una entrevista d’ella a Toni Morrison, grans amigues. Hi ha una cirereta inesperada: una gravació on Serge Gainsbourg cala foc a un bitllet de 500 francs, un acte prohibit per la llei gala. Tot plegat, una espectacular repassada al que va significar per a aquella noia de divuit anys fotre el camp de casa dels seus pares a Nova Jersey i instal·lar-se a Manhattan, bàsicament a observar, que és el que li agrada: la gent que va pel carrer caminant de manera erràtica, els gots dels bars, les reformes inútils que fan a les estacions del metro en contraposició a les reformes imprescindibles que no hi fan. La seqüència en què explica com s’ho feia per no passar per Times Square quan era ple de turistes (a còpia de buscar al mapa carrers i avingudes laterals que li permetessin evitar aquell horror) recorda el que molts barcelonins vam començar a fer fa vint-i-cinc anys per evitar passar per la Rambla. Que els turistes minvessin no li priva de fer befa del Times Square d’ara: amb gandules perquè els vianants s’hi ajeguin! “¿Times Square amb gandules?”, s’horroritza.

No donarem mai prou gràcies a Tusquets Editores per haver traduït, a començaments dels vuitanta, dos llibres que ens van permetre descobrir-la, pobres europeus d’aquest racó d’Europa que no sabíem res de les seves lúcides col·laboracions a Andy Warhol’s Magazine. Són Vida metropolitana i Breve manual de urbanidad, versionats per Alberto Cardín i José Luis Guarner, respectivament. Si no m’equivoco, avui dia només es poden trobar a llibreries de segona mà, a preus demencials que deuen complaure la senyora Lebowitz, la mateixa que un dia, escrivint sobre aquesta tendència perenne que són els llibres de dones, va escriure: “Com a aficionada a la literatura, et podria interessar saber que, a les obres de Shakespeare, no s’esmenta ni una sola vegada la paraula realitzar-se".

Llegiu també

· La ciutat és per a mi. The Daily Avalanche.

· Fran Lebowitz, una escritora rabiosamente neoyorquina

· Fran Lebowitz: «Me consideran escritora, pero mi profesión es tener razón» (entrevista)

 

hauríem de començar a passar cap a l'infern

 

Al club Llegir els clàssics portem uns quants dies escalfant motors a propòsit de la propera lectura, que no és altra que la Comèdia de Dante. Doncs bé, ha arribat l'hora de posar-s'hi de debò.

A partir de dilluns, lectura dels tres primers cants de l'Infern. Queda dit.

tornem a tenir tot el temps del món

 

 

Anna Guitart parla amb Francesc Serés al retorn de "Tot el temps del món"

Torna el programa de literatura "Tot el temps del món" amb una entrevista a Francesc Serés, l'últim premi Proa de novel·la

"Tot el temps del món" estrena temporada amb l'escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972). A partir d'aquesta setmana, el programa literari s'emet els dijous a les 22.35 al canal 33. Al llarg dels 15 capítols nous, Anna Guitart entrevistarà escriptors com Francesc Serés, Marta Orriols, Antònia Vicens o Miqui Otero. A banda de la conversa, el programa també recomanarà, cada setmana, tres llibres.

auschwitz i el futur de la memòria

GERARD E. MUR

Auschwitz i el futur de la memòria

Núvol

29|1|2020

Correm, permanentment, el risc d’afeblir la memòria. L’oblit és la manera més ràpida i dràstica de fer-ho. Paradoxalment, però, sacralitzar i contemplar el record també pot ser una forma d’anul·lar-la. Yishai Sarid treballa contra això. Contra l’encarcarament i el buidatge de la memòria. Aquests dies, Sarid publica en català El monstre de la memòria (Club Editor; traducció de Roser Lluch), una novel·la sobre el relat que els governs –els governs d’Israel i Polònia, principalment– han construït sobre l’Holocaust. El protagonista, historiador i guia als camps d’extermini polonesos, assumeix el paper de “guardià del record”. Un record que ningú sembla voler examinar. Passem, doncs, per la superfície d’aquest record, pel resultat de la sacralització. Quan parlem de sacralització, parlem, per exemple, dels museus que exposen –i expliquen– tot allò que va passar als camps d’extermini. O les visites guiades pels mateixos camps.

Sarid (Tel Aviv, 1965) ens alerta que la manera en què recordem el passat indica la integritat de la nostra memòria. El seu llibre ens arriba la setmana en què es commemoren els 75 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Per l’autor, però, ‘alliberament’ és una paraula “problemàtica, enganyosa”. “El camp no va ser alliberat. L’activitat va ser aturada, simplement; quan les tropes soviètiques van conquerir Polònia. Els presoners no van patir cap mena d’alliberament. No van tenir cap final feliç”, sosté.

A El monstre de la memòria, l’autor no s’ocupa dels reclusos; Sarid fixa la mirada i la reflexió sobre els hereus d’aquell moment històric, que som nosaltres. “Sarid ens convida a reflexionar sobre les inèrcies intel·lectuals que acompanyen aquest fet fundador. Som una societat parida en aquests camps”, veu Maria Bohigas, editora del llibre. El novel·lista és especialment crític amb la manera en què se’ns fa recordar l’Holocaust. Sarid acusa els governs de les generacions successores de “congelar l’Holocaust”. “El consideren un secret immutable i no creuen que tingui res a veure amb ells”. “Quin serà el futur del record de l’Holocaust si tot el que fem és dedicar-li vitrines als museus? Així no es pot interpel·lar ningú. Quin futur té la memòria de tot això?”, es demana l’autor.

Sarid és partidari de “retirar tiretes i benes i airejar les ferides de l’Holocaust”. En això treballa el protagonista de la novel·la, historiador especialitzat en l’Holocaust, que investiga els mètodes d’extermini. “És un home obsessionat pels detalls de l’extermini. Sentim fascinació per les atrocitats. Jo mateix m’hi vaig lliurar quan feia la recerca per a la novel·la”. El narrador, que, com dèiem, també és guia, ha de reviure diàriament els fets terribles dels camps. Una bona part dels visitants que rep són estudiants (també acompanya soldats israelians o polítics). Cada vespre, es reuneix amb el grup d’alumnes que ha rebut durant el dia i els proposa obrir una taula de reflexió, explicar quina lliçó han obtingut de la visita. Alguns dels estudiants responen que “potser cal ser una mica nazi”. Sarid no reprova del tot aquesta mena de respostes: “En determinats moments, ens veiem obligats a actuar amb violència”. Pel narrador, el veritable problema és que aquesta és “l’única lliçó”. “Queda turmentat perquè no aconsegueix plantejar altres qüestions”. La gestió postissa i temorosa de la memòria genera respostes com aquesta; acaba en una digestió pobra i passiva del passat. En aquest sentit, Sarid és molt crític amb la política de la memòria d’Israel.

L’escriptor i advocat critica que els treballs de memòria estan massa concentrats en la mort, en l’extermini: “Si volgués connectar amb els joves, començaria visitant els llocs on vivien les víctimes. Vull reivindicar la vida de les víctimes, no només el seu assassinat. Tendim a perdre’ns en la xifra abstracta dels sis milions de víctimes. Aquests sis milions de morts són també sis milions de vides. De fet, la majoria de la gent només recorda un sol nom i una sola vida; la d’Anna Frank”.

La passivitat dels estudiants de la novel·la ens empeny cap al nostre present, cap a l’auge de les extremes dretes. “Les ruïnes poloneses de Sobibor, Treblinka o Auschwitz ens recorden del que és capaç la humanitat. Alemanya està vivint un ressorgiment considerable de l’antisemitisme. I aquest antisemitisme neix en alemanys blancs. Com podem permetre que això torni a passar? Per què no s’està fent res contra això? Els partits d’extrema dreta es vesteixen de demòcrates per poder entrar al sistema, obtenir representació i perjudicar aleshores la democràcia i els drets humans. És molt preocupant”. Recordem, per exemple, que Alternativa per Alemanya –partit racista i antisemita– té una representació de 91 diputats al Bundestag d’un total de 709 seients. “L’Holocaust forma part de la nostra psicologia. És un trauma que no ha estat redreçat. No l’hem curat. La gent no deixa sortir els fills sense prou menjar. Continuem lligats a la idea de ser forts, de confiar en un mateix. El trauma es reflecteix en moltes de les coses que fem”, afegeix l’autor. Sobre l’Holocaust i el nostre propi passat, Sarid diu que l’extermini dels jueus no ens ha de semblar un fet llunyà o impropi: “Forma part de la història de la Mediterrània”.

“Amb El monstre de la memòria, Sarid posa el dit en un lloc molt sensible. Tracta amb molta subtilesa el tema de la memòria de l’Holocaust. Sap molt bé del que parla. Va molt a fons. No apunta cap a la direcció més fàcil ni més còmoda. Inquieta tots els seus lectors; no només els israelians. Amb Sarid veiem com a dins d’Israel també circulen actituds crítiques amb les polítiques de la memòria i els mites fundacionals del país, amb les conductes socials i ètiques”, tanca Bohigas, que censura les formes retòriques “buides” vinculades a l’Holocaust, com ara ‘horror’ o ‘infern’. “Ens priven de preguntar-nos altres coses”.

nota sobre alguns inconvenients d'alguns dietaris

 

ENRIC IBORRA
Nota sobre alguns inconvenients d’alguns dietaris

La serp blanca

3|1|2021

Qualsevol ho pot constatar. Des de fa un temps, el gènere literari del dietari ha consolidat la seua presència en el nostre panorama editorial, d’una manera modesta si es vol, però sostinguda. Un dels factors que més han influït en aquesta relativa abundància dietarística és la facilitat de publicació que proporcionen els premis literaris d’assaig, convertits en una mena de calaix de sastre on cap tot —tot el que no són versos, ni narrativa, ni teatre. Hi ha, també, altres factors que l’expliquen. Ara, però, només voldria comentar alguns inconvenients que he detectat en alguns dels dietaris publicats. Són uns inconvenients, vicis, defectes o com vulgueu dir-ne, bastant insistits, que em produeixen perplexitat i incomoditat alhora. 

Com ara la tendència a les ensabonades, als elogis més o menys ditiràmbics a amics, coneguts i saludats del gremi literari. Aquests elogis, justificats o no, queden ridículs a causa del seu caràcter inflat i genèric. A més, no interessen absolutament a ningú. Ni tan sols als elogiats. La gent no sol agrair els elogis. Consideren que els qui els elogien sempre es queden curts, o que es limiten a constatar una obvietat. Al lector, per la seua banda, li fa l’efecte que el dietarista escriu pensant només en un grup d’amics i coneguts amb qui vol quedar bé. Que, en definitiva, n’hi ha quatre que escriuen i es llegeixen entre ells. La literatura apareix així com una activitat endogàmica, resclosida, inclinada inevitablement a la pràctica del bombo mutuo. 

De vegades, l’ensabonada revela una certa impudència. Una vegada vaig llegir com un autor posava pels núvols els mèrits literaris de determinada persona que casualment formava part del jurat del premi a què havia presentat el seu dietari. En un altre, l’autor ensabonava sense tallar-se ni un pèl la pròpia parella. Hi feia constar, com una gran meravella, que després de més vint anys de vida en comú encara no s’havien separat. Ell sabrà per què ho considerava un prodigi digne de fer-se constar en un paper públic. 

Fins ben entrat el segle XIX, el dietaris formaven part d’una literatura privada, que no estava destinada a la publicació. I si es publicava, era sempre pòstumament. Ara, en canvi, molts dels dietaris s’han escrit des del primer moment pensant en la publicació més o menys immediata. Això fa que, sovint, l’autor no puga evitar de posar-se massa de perfil. Pel camí es perd l’encant d’una literatura en brut, més directa, poc convencional, on l’autor destil·la els seus verins, o els aboca pel broc gros, entre altres coses. A la gent el que li agrada és sentir parlar malament dels altres. I als lectors, també. No estic propugnant, però, el canibalisme literari, ni la propagació d’indiscrecions o impertinències sobre el proïsme. Però l’hàbit del peloteo és letal per al dietari, de la mateixa manera que ho és el didactisme per a la literatura en general.

Altres inconvenients: la tendència del dietarista a contar els seus viatges turístics, sempre tediosos per a qualsevol que no en siga el protagonista. Atenció: en l’actualitat tots els viatges són turístics. O l’exposició d’opinions assenyades, tòpiques i políticament correctes, sobre l’actualitat política, local o internacional, o sobre qualsevol trending topic dels mitjans de comunicació. O limitar-se a constatar si plou o no plou. Un dietari s’ha d’escriure amb certa regularitat. Si no, perd el seu caràcter de dietari. Ara, escriure amb regularitat té l’inconvenient que sovint s’escriu sense tenir res a dir. Res que valga la pena.

mal i frivolitat

JOSEP MARIA FONALLERAS
Mal i frivolitat
elPeriódico
26|1|2020

Una cosa és banalitzar el mal, tal com ho va descriure Hannah Arendt, i una altra és convertir el mal en una banalització, que és el que hem vist molt sovint els últims anys. Des de fotografies divertides i frívoles al Memorial de Berlín fins a excursions també frívoles i divertides a Auschwitz, posem per cas. Aquest dilluns commemorem el 75 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini i, en aquest Dia Internacional de la Memòria de l’Holocaust, és oportú que ens fixem i pensem en la progressiva utilització de la Xoà i de totes les derivades de la barbàrie nazi com un divertiment, com un recurs lúdic que ignora (o banalitza) l’enorme llosa de terror que va sepultar la dignitat dels homes.

Hi reflexiona el novel·lista Yishia Sarid en ‘El monstre de la memòria’, que acaba de publicar Club Editor. El protagonista és un home que fa de guia als camps polonesos i que comprova el nivell de frivolitat amb què encarem el passat. Jocs d’ordinador on es trien els presoners que van a la cambra de gas, un ‘escape room’ de l’habitació d’Anne Frank, garlandes de Nadal amb fotos d’Auschwitz... Ho perdem tot, si perdem el llegat moral de l’episodi on el mal absolut va senyorejar el món.

incentius

Joan Brossa. Fe eclesiàstica.

Umberto Eco: [...] Existe una forma de estimular la lectura y es la que imaginó el escritor Achille Campanile. ¿Cómo consiguió el marqués Fuscaldo llegar a ser el hombre más sabio de su tiempo? Heredó de su padre una biblioteca inmensa, que le importaba un bledo. Un día, abriendo un libro al azar, encontró entre las páginas un billete de mil liras. Se preguntó si sucedería lo mismo con los demás libros y se pasó el resto de su vida hojeando sistemáticamente todas las obras que había heredado. Y así se convirtió en un pozo de ciencia.

Nadie acabará con los libros : Jean-Claude Carrière y Umberto Eco. Entrevistas realizadas por Jean-Philippe de Tonnac. Traducció d'Helena Lozano Miralles. Lumen, 2010. P. 223.

l'actualitat explicada per Dante

 

  

Dante Alighieri racconta la politica

dos robots

 

Dos asistentes robot de una biblioteca discuten a viva voz: "¡Estoy intentando solucionarlo, pero mira tu carácter!"

20 minutos

7|1|2021

 

Si hay algo universal, además de la música, esa es la norma de que en las bibliotecas hay que guardar silencio. Sin embargo, hay reacciones en las que es prácticamente imposible hablar en voz baja, como una discusión, y parece que esto no solo forma parte de la personalidad de los humanos, sino también de los robots.

Así se puede ver en un vídeo que compartieron diversos medios chinos, pues en la grabación aparecen dos asistentes robot de la biblioteca de Nanchang (Jiangxi, China) teniendo un pequeño duelo verbal sin bajar la voz.

Al parecer, el suceso tuvo lugar el 30 de diciembre cuando uno de los lectores escaneó el código QR de Tutu, uno de los robots que ayudan e informan a los visitantes de la biblioteca. En ese momento, la otra máquina idéntica, de nombre Wangbao, se acercó a su compañero y empezaron los intercambios de indirectas.

"Tutu, estaba equivocado. Dejemos de pelear, ¿vale?", le pidió, parece que en son de paz. "¿Por qué has cambiado de idea de repente? Eres muy molesto", le espetó el otro. "¡Estoy intentando solucionarlo, pero mira tu carácter!", le reprochó Wangbao.

Entonces, Tutu dio su brazo a torcer, más o menos, y le dijo: "Está bien, te perdono... pero de mala gana". La discusión terminó con ambos alzando más la voz y alejándose el uno del otro.

Aun así, parece que todo terminó solucionándose, pues los robots hablaron con los medios locales y aseguraron que se habían reconciliado. "Fue algo del pasado... ¿No es normal pelearse entre amigos?", dijo Wangbao.

Zhong Xiatong, uno de los trabajadores de la Biblioteca Provincial de Jiangxi, contó que estos asistentes que tienen repartidos por sus diferentes instalaciones sirven para orientar a los lectores, pero también tienen pueden cantar o bailar. Sin duda, Tutu y Wangbao no han discutido porque sí, sino que están programados para parecerse a los humanos, desgraciadamente.

memorial

 

218

(He tornat a Dachau)

Hi ha turistes fent-se fotos davant del crematori. Hi ha famílies que passegen pel camp d'extermini donant-se les mans. Hi ha gent que riu. Dues parelles d'enamorats s'abracen i es fan petons davant de la cambra de gas i els forns crematoris. El plor d'un nadó trenca el silenci. Després, a l'hora de dinar, al menjador, tothom menja al self-service.

¿On és el Lager?

Joan-Carles Mèlich. La lectura com a pregària. Fragments filosòfics I. Fragmenta, 2015. P. 96.

nins i nina

 

The Unemployed Philosopher Guild. 

yishai sarid

Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965) és advocat i novel·lista. Fill d’un diputat i ministre del govern d’Israel, va pertànyer al cos d’intel·ligència i va ser oficial de l’exèrcit als anys vuitanta. Entre 1994 i 1997 va treballar com a assistent de la fiscalia de l’Estat en casos criminals.

Ha col·laborat amb el diari Haaretz i ha publicat cinc novel·les, dues de les quals s’han traduït al català a Club Editor: Limassol (2012), traduïda a vuit idiomes i guanyadora dels dos principals premis de novel·la negra francesa, i El monstre de la memòria (2020).

 

Llegiu també ------> Yishai Sarid: “L’Holocaust s’ha convertit en un símbol però no n’hem après la lliçó”. Ara. 25|1|2020.

lectures i malabarismes

JORDI PUNTÍ
Lectures i malabarismes
elPeriódico
1|1|2021

El primer va ser Josep Pla, deu fer tres o quatre anys, però no me’n vaig adonar fins al cap d’un temps. Havia acabat de llegir un dels seus volums de l’’Obra Completa’, ’Notes per a Sílvia’, i aquell mateix dia o l’endemà en vaig començar un altre. El llegia a estones, quan em vagava, i un cop acabat en vaig triar un altre. I un altre. Llavors me’n vaig adonar: sempre tinc a mig llegir un llibre de Josep Pla (a vegades també pot ser un llibre ’sobre’ Josep Pla, o una relectura d’un text seu que he mig oblidat). Els fumadors m’entendran: és com encendre un cigarret amb la burilla de l’anterior. Això sí: sense pressa, amb una continuïtat natural, sense preveure res. Ara, per exemple, llegeixo els dietaris despullats de ’La vida lenta’, però només abans de dormir, sis o set pàgines cada dia.

Aquest any del confinament la cosa s’ha complicat una mica, perquè al club de les bones companyies hi he afegit una altra autora: Leila Guerriero. La vaig descobrir amb el recull d’articles ’Teoría de la gravedad’ i la seva prosa em parlava amb una proximitat que a vegades em feia por i tot –vam néixer el mateix any–. Eren articles curts però densos, que creixien amb cada frase, i vaig començar a dosificar-los. Quan vaig acabar el llibre, vaig tornar-lo a començar, i després n’han vingut d’altres: ’Zona de obras’, ’Frutos extraños’...

Com amb Josep Pla, vaig fent camí. Sé que la seva obra és àmplia, però desconec quant durarà aquesta aventura, si s'aturarà aviat o no. D’altra banda, potser perquè es tracta de periodisme literari, aquest contacte habitual no em fa nosa perquè mai no es fica enmig de les altres lectures. El crític Joe Queenan explicava que sovint llegia 25 llibres alhora i no perdia mai el fil; cada un demanava un ritme diferent i, de fet, hi havia novel·les curtes que s’incrustaven senceres al mig de la lectura d’un clàssic (i fins i tot dialogaven entre ells). Jo mai arribo a una xifra tan alta, però com a lector soc un malabarista que pot mantenir vius i rodant nou o deu títols al mateix temps. Josep Pla, i ara Leila Guerriero, són com una música constant de fons, la promesa que, mentre vagis llegint, la vida continua i res no es pot acabar del tot.

els llibres d'en Jim

 

Llistes, llistes, llistes,... aquí teniu els llibres preferits de Jim Jarmusch amb un consell  per a joves creadors

 

Red Harvest de Dashiell Hammett

The Gangs of New York: An Informal History of the Underworld de Herbert Asbury

A Season in Hell de Arthur Rimbaud

The Life and Opinions of Tristram Shandy, Gentleman de Laurence Sterne

Madame Bovary de Gustave Flaubert

Sentimental Education de Gustave Flaubert

Lost Illusions de Honoré de Balzac

In Search of Lost Time de Marcel Proust

Orlando Furioso de Ludovico Ariosto

Infern de Dante Alighieri

Impressions of Africa de Raymond Roussel

The Woman Chaser de Charles Willeford

Three by Cain: Serenade, Love’s Lovely Counterfeit, The Butterfly Book de James M. Cain

Lunch Poems de Frank O’Hara

The Diaries of Adam and Eve de Mark Twain

Coming Through Slaughter de Michael Ondaatje

The Factory of Facts de Luc Sante

Collected Poems de John Ashbery

  

El consell:  

«NADA ES ORIGINAL. DEBES ROBAR DE CUALQUIER COSA QUE TE RESUENE CON INSPIRACIÓN O QUE ENCIENDA TU IMAGINACIÓN.

DEVORA FILMS VIEJOS Y NUEVOS, MÚSICA, LIBROS, PINTURAS, FOTOGRAFÍAS, POEMAS, SUEÑOS, CONVERSACIONES, ARQUITECTURA, PUENTES, CARTELES DE LA CALLE, ÁRBOLES, NUBES, CUERPOS DE AGUA, LUZ Y SOMBRAS.

SELECCIONA PARA ROBAR AQUELLAS COSAS QUE SIENTES QUE LE HABLAN A TU ALMA. SI HACES ESO, TU OBRA (Y TUS ROBOS) SERÁN AUTÉNTICOS».

records d'un llibreter

Quan treballava en una llibreria de segona mà —un lloc tan fàcil d'imaginar, si no és que hi treballes, com una mena de paradís ple de senyors grans ben educats que fullegen eternament llibres enquadernats amb pell— el que més em cridava l'atenció era que hi hagués tan poques persones realment amants dels llibres. La nostra llibreria tenia un fons d'un interès excepcional, però dubto que ni un 10 per cent dels nostres clients fossin capaços de distingir un llibre bo d'un de dolent.

Els esnobs aficionats a les primeres edicions eren molt més habituals que els amants de la literatura, però encara eren més comuns els estudiants orientals que regatejaven per llibres de text barats, i les més comunes de tots eren les dones sense un criteri definit que buscaven regals d'aniversari per als seus nebots.

Moltes de les persones que venien a la llibreria eren d'aquelles que farien nosa a tot arreu, però que tenen una oportunitat especial en una llibreria. Per exemple, la velleta encantadora que «vol un llibre per a un invàlid» (una petició molt comuna, aquesta), i l'altra velleta que va llegir un llibre meravellós el 1897 i li agradaria poder-ne trobar un exemplar. Desgraciadament, no es recorda del títol ni del nom de l'autor, ni de què anava el llibre, però recorda perfectament que la coberta era vermella. A part d'aquests dos tipus de clients, hi ha dues classes de paparres molt conegudes que assetgen totes les llibreries de segona mà. Una és la persona més aviat decadent que fa olor de pa ranci i que ve cada dia, de vegades unes quantes vegades al dia, i mira de vendre llibres sense valor al llibreter. L'altra és la persona que encarrega una gran quantitat de llibres pels quals no té la més mínima intenció de pagar res. [...] En una ciutat com Londres, sempre hi ha pel carrer una gran quantitat de llunàtics no prou greus per ser internats que tendeixen a gravitar cap a les llibreries, perquè una llibreria és un dels pocs llocs on pots passar l'estona que vulguis sense gastar res. Al final, un arriba a conèixer aquestes persones a primer cop d'ull.

[...] M'agradaria ser llibreter d'ofici? En general, malgrat l'amabilitat de la persona que em va contractar i els dies feliços que vaig passar a la botiga, no m'agradaria.

Amb un bon llançament i la quantitat adequada de capital, qualsevol persona culta hauria de guanyar-se una mica bé la vida amb una llibreria. [...] A més a més, és un ofici humà que no es pot vulgaritzar més enllà d'un punt determinat. Els grans grups no poden ofegar els petits llibreters independents fins a fer que deixin d'existir, com han fet ja amb els petits comerços d'alimentació i les lleteries. Tanmateix, la jornada laboral és molt llarga —jo només era un treballador temporal, però el meu cap treballava setanta hores a la setmana a la llibreria, a part de les expedicions constants fora d'hores per comprar llibres— i és una vida poc sana. Com a norma, en una llibreria a l'hivern fa un fred horrible, perquè si fa massa calor els vidres de l'aparador s'omplen de baf, i un llibreter viu de l'aparador. I els llibres deixen anar més pols i més desagradable que cap altra classe d'objectes inventats fins ara, i la part de dalt d'un llibre és el lloc que moltes mosques triarien per morir.

Tanmateix, la veritable raó per la qual no m'agradaria fer de llibreter tota la vida és que, quan en feia, vaig perdre l'amor pels llibres. Un llibreter ha de dir mentides espantoses sobre els llibres, i això li provoca repulsió; encara pitjor és el fet d'haver de treure'ls contínuament la pols i traginar-los d'un lloc a l'altre. Hi va haver un temps en què els llibres m'agradaven de debò: m'agradava mirar-los, olorar-los i tocar-los, sobretot si tenien cinquanta anys o més. [...] Però tan bon punt vaig entrar a treballar a la llibreria, vaig deixar de comprar llibres. Vistos a l'engròs, cinc mil o deu mil alhora, els llibres em semblaven avorrits i fins i tot lleugerament desagradables. Avui dia en compro algun de tant en tant, però només si és un llibre que vull llegir i no puc demanar prestat, i mai no compro inutilitats. La simple olor del paper mig florit ja no m'atrau. La tinc massa associada mentalment als clients paranoics i a les mosques mortes.

Fortnightly, novembre del 1936.

George Orwell. «Records d'un llibreter». A: Llibres o cigarrets. Traducció de Dolors Udina. Viena, 2016. P. 15- 22.

assumptes pendents

JUAN TALLÓN
Asuntos pendientes
El Progreso
7|12|2020

Comprar un traje nuevo, aunque no te haga falta. Cambiar la lámpara de la sala. Leer El príncipe negro. Dejar una falsa nota de suicidio en un libro de la biblioteca. Borrar al menos quinientas notas del teléfono. Escribir un diario durante un año entero, sin fallar un día. Volver a llevar zapatos. Entrar al Lidl para palpar el ambiente. Decir "no" a escribir un prólogo. Regresar a Barcelona. Ponerte unos calcetines blancos, a ver qué pasa. Darte de baja en Netflix. Preguntar si tiene arreglo el reloj que te compraste con tu primer sueldo. Hacerte una analítica. Regresar a Roma. Poner al fin el anuncio de "Se vende piano". Tomar un pastillazo para dormir. Dejarlo todo, o una parte. Alcanzar otra vez los 200 km/h. Aprender a podar. Escribir otra novela con pseudónimo. Hacer una mudanza. Leer la Crítica de la razón práctica. Pasar a dvd todos los tours de Induráin que tienes en VHS. Encontrar el abrigo perfecto. Comprar una camiseta de la Cibona con el número 10 de Petrovic. Conducir cinco segundos con los ojos cerrados. Pintar el piso. Volver a Ámsterdam. Recuperar el disco duro de tu primer ordenador. Deshacerte del coche. Madrugar un poco menos. No mirar el teléfono mientras caminas. Completar las obras de Heródoto en Gredos. Hurgar en las cajas del trastero.

Aclarar qué hay que hacer con tus restos cuando llegue la hora. Pasar a libretas cientos de subrayados. Destruir los primeros manuscritos a los que te aferras. Vaciar cajones de objetos inútiles, muy queridos. Retomar ideas viejas para novelas y relatos. Prescindir del valor sentimental lo más que puedas. Volver a Lyon. Ir a una boda y ponerte bonito. Leer por cuarta vez Luz de agosto. Comprar todavía más camisas blancas. Reducir la población de cojines. Publicar otra vez en gallego. Hacer más cosas raras. Dejar de soñar con una chimenea. Releer a Álvaro Pombo. Hacer más preguntas. Pasar tres meses en el extranjero. No olvidar ni por un minuto que siempre sobra algo. Salir. No preguntar tanto. Acostarte más tarde.

Disfrutar del frío. No salir. Fumar un cigarro al año. Volver al Metropolitano. Mostrar más respeto por los bolígrafos. Retomar el cineclub. Leer Meridiano de sangre. Pensar más a menudo. Poner todos los objetos de tu mesa en otra parte. No pulsar los botones del ascensor con el dedo. Mantener los actuales secretos. Putear a las telefónicas. No dejar que la franqueza muera tan fácilmente. Bailar. Circular por carreteras nacionales, sin prisas. Jugar al billar. Resolver si todos los libros de un autor deben estar reunidos, mezclando su poesía y su prosa. Viajar en camión. No acumular más revistas de las que ya acumulas. Tomar clases de golf. Salir más. Releer La vida instrucciones de uso. Usar las gafas de sol sin miedo a que piensen "a dónde va este". Levantar el veto a la lubina. Regresar pronto a Barcelona. Apostar a las siete y media.

Encontrar a Belén, tu profesora de Historia de la Filosofía en COU. Besar el triple o más. Leer a Cristina Fernández Cubas. Evitar lo que simplemente suena bien, sin producir efecto alguno. Ir al mecánico por ese ruido en los bajos que disimulas con la música. Pasar un trimestre entero sin mirar la cuenta bancaria. No exagerar. Hacer un trompo con tu padre de pasajero. Correr a apuntar las genialidades en el momento mismo que se te ocurren, no dos minutos después, cuando ya es imposible recuperarlas. Lavar más a menudo los pantalones vaqueros, que siempre te parece que están limpios. Hacer memoria. No temer a la elipsis. Escribir una carta. Mirar mejor. No salir demasiado. Asumir que la ropa que nunca te pones no vas a ponerla más adelante. Olvidar. Volver a confiar en los viejos despertadores. Vivir una historia de los años ochenta. Defender la moqueta, pero sin llegar a ponerla. Elevar la cuota de autónomos. Disfrutar de lo provisional. Perder un paraguas. Comer goma de borrar, por los viejos tiempos. Abrir a los testigos de Jehová. Releer La escala de los mapas. Salir el día anterior al día que quedasteis todos en salir, y entonces volver a salir, aunque hecho polvo. Exagerar.