l'undemà

Amb notables absències i dues (no menys notables) cares noves, ahir ens vam trobar 13 persones per parlar de la novel·la m’enterro en els fonaments de Manuel de Pedrolo. I a fe s’ha de dir que mai el número tretze havia portat tanta bona sort perquè tots vam coincidir en què va ser una tertúlia magnífica fins el punt que alguns van trobar l’hora curta.
La Vanessa va començar amb una precisa introducció a l’obra i persona de Manuel de Pedrolo. Ho va ser tant, de precisa, que per un moment va semblar que no hi havia res més a dir. Però, només va ser un moment perquè després que M. trenqués el gel, s’originà un diàleg àgil i fecund.
La conductora ens parlà de l’abundant obra creativa de l’autor, més de cent obres entre novel·les, teatre, assaig i etc. que tracten els temes més diversos malgrat que per algú de l’època poguessin resultar incòmodes i les dificultats de publicació pròpies del temps. Un afany de producció dictat pel seu compromís en vers la llengua i el país amb la intenció d'arribar a tots els públics. L’obra de Pedrolo, va dir, està farcida d’elements simbòlics i esdevé un estudi de la condició humana amb una mirada pessimista emmarcada en la corrent existencialista. Els personatges de les seves obres no cauen en el maniqueisme i acostumen a aparèixer posats en situacions límit i intentant fugir dels seu univers vençut. Va fer especial esment a la recent edició de tots els contes a cura de Jordi Coca, de qui, per cert, es va parlar molt bé i que haurem de tenir en compte per futures edicions del club.
En general la novel·la va agradar força i es valorà més positivament el poder del ritme narratiu, típic del gènere negre, que no pas el retrat generacional. La trama i el ritme són d'aquells que enganxen al públic. Tanmateix, dos dels assistents, J.i J., van evocar els seus records de l’època i coincidiren en que es retrata força bé la societat barcelonina de mitjans dels anys 60.
Es va parlar de les dues veus de la novel·la, ambdues en primera persona, que atorguen una impressió de proximitat a l’obra; la del pare més introspectiva i la del fill més àgil i carregada de diàleg. Algú va dir que havia trobat el final un xic precipitat i que li hagués agradat que la novel·la fos més llarga. Em sembla que va ser la MB qui va insinuar que ara actualment, l’autor ben bé podria estar escrivint guions pels serials de la tele3 i més d’un hi vam estar d’acord.

Es va parlar del significat del títol i també de si segueix essent Pedrolo un bon autor per incitar a la lectura. Preguntes que van tenir tantes respostes com assistents.
Gràcies de nou a tots i totes per aquesta agradable vetllada i en especial a la Vanessa Amat.

I per acabar un prec pels que agafin el cotxe (Matilde, please ) per aquestes dates: conduïu amb comte, us volem tots aquí.

theophilus north de thornton wilder

Thorton Wilder. Theophilus North. 451 eds.,2009

No fa gaire la Matilde ens parlava d’els idus de març, novel·la epistolar de Thorton Wilder (1897-1975), autor relativament conegut aquí, però tot una institució de les lletres ianquis. Als Estats Units les seves obres es llegeixen a l’escola i ostenta l’honor de ser l’únic escriptor que ha rebut el premi Pulitzer en dues categories diferents: teatre (Our town-1938 ; The skin of our teeth-1943) i novel·la (El pont de San Lluís Rey-1927).
Teophilus North, la darrera novel·la llarga de l’autor va ser publicada el 1973 i estic segur que si la llegiu us ho passareu d’allò més bé. El començament em va fer pensar en a la carretera però...a l’inrevés. El protagonista és un home de 30 anys (a la contraportada es diu que és un alter ego de l’autor), carregat de vocacions però que: “no tenia claro lo que deseaba hacer en la vida”, i un bon dia decideix emprendre un viatge com un Dean Moriarty educat a Yale, però amb el fatal inconvenient de patir una avaria mecànica només iniciat el trajecte que l’obliga a fer parada i fonda a Newark (Rhode Island) on es guanyarà la vida amb una sèrie d’oficis que no desvetllaré i coneixerà una colla de personatges que no us presentaré.
Aquí les claus de la vida no es troben en la immensitat dels espais oberts ni en el viatge sinó en el sedentarisme d’una comunitat establerta. La veritat és que la novel·la no és gens deutora de la de Kerouac però si que ho és d’una altra de la que es va parlar aquí: Winesburg, Ohio.

Transcric un petit paràgraf que em va agradar especialment i sobretot no us perdeu la teoria de les constel·lacions de la pàgina 400. ...estant parlant d’una dona no gaire acostumada a llegir:...

....Si estuviera ante el paredón y le pidieran que citara cinco obras de Shakespeare, diría: “Vamos, dispárenme sin más!”. Le tiene manía a Shakespeare, piensa que no escribe más que paparruchas. El caso es que yo también, la verdad, pero sé que es mejor no decirlo. Myra nació en Wisconsin, y la gente de allí no aguanta que nadie le dé lecciones sobre nada.

un recordatori

Segur que tots ho teniu a l’agenda, però mai està de més un recordatori:
Demà a les vuit parlarem de m’enterro en els fonaments de Manuel de Pedrolo amb

Vanessa Amat.

pound per pedrolo

Poemes d’Ezra Pound traduïts per Manuel de Pedrolo. Diari, 1986.

Els temperaments

Nou adulteris, 12 embolics, 64 fornicacions i quelcom que s’atansava a una violació
pesa nocturnament en l’ànima del nostre delicat amic Florialis,
i amb tot això és un home tran tranquil i de conducta tan reservada
que hom el té per asexuat i sense sang.
Bastidides, a l’inrevés, que no sap parlar ni escriure de res més que de copulacions,
és pare de dos bessons,
però aquesta gesta li ha costat quelcom:
calgué que la seva dona el fes banyut quatre vegades.

...................................................................................................................................

Francesca

Sorgires de la nit
i hi havia tot de flors a les teves mans;
ara sorgiràs de la confusa multitud,
de l’aldarull de mots que t’envolta.
Jo que t’he vist entre les coses primeres,
m’aïrava quan deien el teu nom
en llocs ordinaris.
Voldria que les fredes onades em cobrissin l’ànima
i que el món s’assequés com una fulla morta
o com la càpsula d’un pixallits, i que fos arrabassat
per tal de trobar-te novament,
sola.

diari,1986

dia 27 (gener)

El dia vint d’aquest mes escrivia d’Ezra Pound: “una formiga laboriosa des de bona hora; un paó vanitós des del primer vers; una esponja que absorveix...” no em cal rectificar res, ara, en haver acabat de llegir la seva biografía, però sí que he d’afegir que ben rarament hi ha algú, sobretot un literat, tan generós; ajudà sovint amb diners, ell que no en tenia i també havia de pidolar, i més notable, va empènyer cap al reconeixement públic gent com Joyce (una mica ingrat), l’Eliot, i d’altres, del talent dels quals va adonar-se des del primer moment, quan molts encara en dubtaven. L’home, de tracte no pas fàcil, tenia bon nas.
És bonic d’altra banda, el gest de Cummings quan es va vendre una de les teles que posseïa i donà els mil dòlars que en cobrà (llavors una xifra ben respectable) a l’advocat que assegurava la defensa del poeta davant dels tribunals nord-americans que l’acusaven de traïció. I també és bonica l’actitud de l’Eliot, que mai no va abandonar-lo.
El llibre de Stock [Noel Stock. the life of Ezra Pound.] em sembla esfarfegat, però hi ha encerts interessants, com quan diu (no sé si ho diu per boca d’ase, i en aquest cas l’encert seria d’algú altre) que el gran defecte dels Cantos és que Pound no sabia ben bé on anava; volia, d’una manera o altra, escriure una obra mestra. Jo, per la meva banda, li retrauria una “vanitat cultural” que contribueix força a enfosquir la seva obra i que sovint et fa perdre el plaer de “l’esclat poètic”, si alguna referència ignorada t’obliga a perseguir la persona o el fet al·ludits, a cops introbables; massa vegades es tracta de gent que no tenen una “història pública” o d’anècdotes personals, com aclareix el text del biògraf, gràcies al qual m’assabento també del motiu pel qual a l’obra completa hi falten els cantos 72 i 73, absència que m’intrigà en llegir l’edició de Faber: es referien al feixisme, aquesta feblesa que va tenir el poeta i que pagà tan cara.
Uns vint-i-cinc o vint-i-sis anys enrere vaig traduir mitja dotzena de poemes de Pound. Entre ells aquests que, al seu temps, va ensopegar amb les habituals “reticències”:

[ Els poemes demà]

josep pla a torelló

Rebo un correu de la Gemma Surribas, la coordinadora del Club de lectura de la biblioteca Dos Rius de Torelló. Diu el següent:

Tal i com us vaig informar ja fa uns quants dies, farem una activitat entorn a la lectura de El Quadern Gris de Josep Pla. Us passo la informació de com anirà tot per si algú del vostre Club li interessa participar-hi.

Llegim: El Quadern gris. Una tria, de Josep Pla.

Dia 22 d' Abril: tertúlia amb Montserrat Carulla i Joan Anguera. A les 8 de la tarda a la Biblioteca Dos Rius.

Dia 23 d'Abril: Representació de l'obra El Quadern Gris al teatre Cirvianum.
Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé.
Direcció: Joan Ollé.
Intèrprets: Montserrat Carulla; Joan Anguera; Ivan Benet.

Les persones que participin de l'activitat tindran un 20% de descompte en el preu de l'entrada al teatre. Cal fer la reserva d'entrada trucant al telèfon de la Biblioteca: 93.859-40-43 (Gemma) o bé per correu electrònic: surribasjg@diba.cat

Moltes gràcies per fer-ne difusió.

Gràcies a tu, Gemma.

Diari,1986

23 de març

De tant en tant, ben sovint, he de respondre a aquesta pregunta: “Quina és la vostra obra predilecta?” Normalment, en cito dues o tres. Ara, mentre encara no he començat (i qui sap si m’hi decidiré mai!) a fer aquella lectura sistemàtica que em prometia dies enrere, estableixo una relació, cronològicament ordenada, de les novel·les meves que “salvaria”. Per les seves especials característiques, deixo de banda temps obert. La xifra entre parèntesis correspon a l’any de redactar-la:
Tocats pel foc (59)
Solució de continuïtat (60)
Acte de violència (62)
M’enterro en els fonaments (62)
Totes les bèsties de càrrega (65)
A cavall de dos cavalls (66)
Hem posat les mans a la crònica (69)
Anònim I,II iIII (70-71)
Espais de fecunditat irregular/s (72)
Sòlids en suspensió (74)
Procés de contradicció suficient (75)
Baixeu a recules i amb les mans alçades (77)
Apòcrif (Un,Dos,Tres i Quatre) (78/83)
No hi fa res si el compte-duc no va caure (80)
Domicili permanent (82)
Joc tapat (84)
Vint-i-una d’un total de setanta –tres. Em sorprenc una mica. Entre elles subratllo les més “excel·lents”, una dotzena. Tampoc no està malament. Observo que aquestes se situen entre els anys 65 i 80, o sia que correspon a un període de quinze anys, entre els meus quaranta-set i seixanta-dos.

...................................................................................................................................

Per cert, ja sabeu que per parlar d'aquest llibre tindrem la sort de comptar amb la Vanessa Amat, pels que no la conèixin aquí us deixem informació:

Vanesa Amat i Castells és professora de Didàctica de la Llengua i la Literatura a la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic i és membre del grup de recerca GRELL (Grup de Recerca en Educació, Llenguatge i Literatura). Mestra d’Educació Primària, Llicenciada en Humanitats i Màster de Recerca en Didàctica de la Llengua i la Literatura, actualment treballa en l’estudi sobre les possibilitats d’aprenentatge de les converses literàries.

Ha conduït l’experiència dels clubs de lectura sobre l’obra de Manuel de Pedrolo a les Biblioteques de Perafita, Olost i Prats de Lluçanès, dins els actes programats pel Correllengua Lluçanès 2009-2010.

Ha publicat els relats breus:

“L’olor de l’aigua”. Dins: VV.AA. Pisco sour i altres històries. Figueres: Brau Edicions, 2008 (Finalista del Premi Les Millors Pàgines, 2007)

“Bossa d’escombraries”. Dins: VV.AA. Telefona’m i altres narracions. Lleida: Pagès Editors, 2005 (Finalista del Premi Vent de Port, 2005)

núria folch i pi, in memoriam

Núria Folch i Pi (29 d'octubre de 1916) era la vídua de l'escriptor i editor Joan Sales, amb qui va fundar El Club editor. Germana petita de tres nois (Albert Folch i Pi, metge i col·laborador de Josep Trueta, Jordi Folch i Pi, investigador, i Frederic Folch i Pi, enginyer nàutic), va tenir la seva única filla l'any 1933, Núria Sales. Va ser la primera dona que s'incorporà al Bloc Obrer i Camperol, i va conèixer Joan Sales quan els dos militaven al Partit Comunista, del qual no van trigar a sortir-ne. Va estudiar filosofia i lletres, i tornant de l'exili (1939-1948) va fer de professora d'institut durant una colla d'anys a Badalona. També va ser la curadora de la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda La mort i la primavera. Ha dedicat passió, energia, participació en tots els projectes que va engegar Joan Sales, abans i després de la seva mort.

Ens en parla la Tina Vallès al seu bloc Ganxet sota les pedres:

Una senyora: Núria Folch i Pi.

manuel de pedrolo amb el temps obert

Manuel de Pedrolo amb el Temps obert from Fundació Pedrolo on Vimeo.

correu ordinari

Fa uns quants dies i al pis del comentaris, en Miquel V. ens explicava com va conèixer Manuel de Pedrolo:

"Als dinou anys se'm va ficar al cap que volia ser escriptor i el model al qual jo aspirava era Pedrolo. O sigui, que vaig escriure Edicions 62 i amb tot el morro els hi vaig demanar el telèfon. Me'l van donar, vaig trucar-lo i quedàrem per un dia determinat. Era una tarda de gener, i encara que jo tremolava de vergonya, i no pas de fred, va ser molt amable i, simplement, deixà que jo m'expliqués sobre les meves dèries. No ho tinc escrit enlloc, però recordo diferents comentaris seus que ja us aniré explicant, si voleu. Hi vaig tornar dues vegades, i també vaig escriure-li unes tres vegades (dues de les seves cartes cap a mi, deixeu-me fardar una mica, es publicaren en l'Epistolari )"

Dues no, tres. Aquí les teniu.

* * * * * * * * * * * * *

Barcelona, 13 de gener de 1980

Sr. Miquel V.

Benvolgut lector:

No sóc pas més afeccionat a donar consells que tu a rebre'ls, però això no m'ha de privar, és clar, de parlar una estona amb tu si et sembla que una conversa et pot ser útil en el sentit que sigui.

Truca'm qualsevol dia, entre dues i tres de la tarda, i convindrem una entrevista, si és que des de quan em vas escriure fins ara no has canviat de parer.

Mentrestant, una encaixada

Manuel de Pedrolo

* * *

Barcelona, 21 de febrer de 1982

Sr. Miquel V.

Benvolgut V.:

No estaria bé, naturalment, que tot i la teva invitació al silenci deixés la teva carta sense resposta, però tampoc no seria gaire just que tu esperessis de mi una opinió més o menys fundada sobre la teva capacitat d'escriure i de fabular. Són poques les pàgines que de tu llegeixo i deuen comptar entre les primeres, quan hom tot just comença a descobrir-se i a buscar la seva forma d'expressió personal. Tots hem hagut de passar per aquesta etapa i cadascú de nosaltres, si rellegeix les seves primeres obres, pot adonar-se que no sempre revelaven el futur de l'escriptor. Això ens hauria de fer, més que circumspectes, humils a l'hora de dir el nostre parer sobre les primeres temptatives d'algú que inicia el camí. L'important de debó potser sigui que hom l'enceti, aquest camí, i que tingui la voluntat, la necessitat interior de prosseguir-lo. Esperem que tu siguis un d'aquests i que no et faci res haver d'esquinçar molt paper abans d'arribar allí on vols anar, a la teva pròpia meta, no a la que eventualment t'assenyalin els altres. I dic esperem perquè en els teus breus escrits em sembla que hi ha, si més no, una inquietud creadora de bon auguri. Confia i desconfia de tu; allò primer perquè et faci gosat, i la desconfiança perquè mai no estiguis del tot satisfet.

Ben cordialment teu,

Manuel de Pedrolo

* * *

28 d'agost de 1985

Benvolgut V.:

Vaig rebre la teva carta i el darrer número, que t'agraeixo, de la vostra revista. No tinc cap inconvenient, és clar, a xerrar una estona amb tu i els teus amics, però no voldria que fóssiu més de quatre, ja saps, puix que hi has estat, que el meu despatx és petit. Com sigui, però, que ara, acabades unes relatives vacances, estic força enfeinat, et proposo d'ajornar aquesta visita fins a la segona quinzena del mes vinent. Pots fer una cosa, doncs: a partir del setze em telefones, i aleshores concretarem un dia que vagi bé a tots plegats. Què et sembla?

Mentrestant, una cordial encaixada

Manuel de Pedrolo



[Epistolari de Manuel de Pedrolo, edició de Xavier García. Volum II (1960-1990). Universitat de Lleida, 1997. Pàgines 765, 788 i 821.]

Diari, 1986

1986. Desembre, dia 26
Quan som pocs, sempre és satisfactori que se’ns afegeixi algú més. Ara, a Parla memòria, em trobo amb un Vladímir Nabokov que escriu: “La música, em sap greu de dir, sols m’influeix com una successió arbitrària de sons més o menys irritants. En segons quines circumstàncies emocionals puc suportar els espasmes d’un violí viu, però el piano de concert i tots els instruments de vent m’avorreixen en petites dosis i en dosis més grans em rebenten” No sé com li van les veus. A mi, algunes, especialment càlides o especialment ronques, femenines, poden fer-me ben suportable la música que les acompanya. Tanmateix, és singular que m’”entressin” els Beatles i que, algun cop, m’atregui el jazz...

De jove m’agradava força i em divertia llegir “teories literàries”. Ara ja no tant. Però ni aleshores ni després no m’ha temptat mai d’escollir-ne una a l’hora d’escriure. Cap obra no té gaire a veure amb la bondat de la teoria que l’ampara, o en la qual s’empara, quan observem que pot procurar-nos textos magnífics i textos detestables, segons qui sigui l’autor.
D’altrta banda, qualsevol teoria literària és limitadora, no només perquè exigeix que t’hi subjectis i deixis doncs de costat d’altres i nombroses possibilitats, sinó perquè la voluntat de subjectar-t’hi pot frenar considerablement l’impuls creador. Em sembla que és sempre a posteriori i amb indiferència de la voluntat de l’autor que hem d’adscriure aquesta o aquella obra dins d’una doctrina, que res més no és qualsevol teoria.
Certament que hi pot haver excepcions, i n’és una, és clar, l’autor que crea la pròpia teoria; sap que només dins d’ella se sentirà confortable. Zola amb el seu naturalisme, per exemple. Però pensem en els innombrables novel·listes que s’han sacrificat, un altre exemple, al realisme socialista. De fet, sovint els hi ha sacrificat els crítics, en molts casos uns crítics que després no han tingut inconvenient a passar-se a d’altres coordenades estètiques i, doncs, a condemnar allò que abans aconsellaven o pràcticament exigien. Naturalment que és de savis canviar de parer... però també ho és de gent que vo9len conservar ulna situació de “guies” en el món de les lletres.

5 poemes de pedrolo a reduccions

Reduccions és una revista dedicada a la poesia, als aspectes que s'hi relacionen i a l'actualitat literària. El primer número va aparèixer el gener de 1977 i des d'aleshores ha estat un punt de referència obligat de l'activitat poètica al nostre país. Publica textos de la poesia actual i n'examina les tendències, però també inclou assajos sobre la poesia de tots els temps i publica textos inèdits d'autors coneguts. Incorpora al nostre àmbit lingüístic autors i aspectes de l'activitat poètica a l'estranger, tant en estudis com en traduccions

La revista ha publicat números monogràfics dedicats a la presentació o a l'anàlisi d'un autor concret (Paul Celan, Antoni Pous, J.V. Foix, Joan Vinyoli, Carles Riba, Josep Carner, Giacomo Leopardi, Marià Manent), a la poesia d'un país concret (poesia neerlandesa, poesia basca contemporània, poesia friülana moderna i poesia occitana contemporània), o a una temàtica específica (Poesia i Ciència), sempre incloent textos de creació inèdits.

Les cobertes dels diferents números duen les firmes de reconeguts artistes catalans: Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Narcís Comadira, Robert Llimós, Enric Satué i Enric Pladevall, entre molts d'altres, han estat autors dels dissenys que han definit la imatge de la revista.

La que encapçala aquest apunt, la corresponent al número 64 (desembre 1994), és un dibuix a tinta xinesa de Salvador Dalí, Metamorfosi paranoica del rostre de Gala (1932). Dins trobareu cinc poemes de Manuel de Pedrolo.

Cliqueu comiat, i adéu. Vull dir, aneu*.

PS: *M'he hagut de carregar el pronom per mor de la rima.

sylvia & manuel

Com són les coses, l’altre dia parlàvem d’only live once el film de Fritz Lang protagonitzat per Sylvia Sidney i Henry Fonda; aquesta mateixa actriu també apareix breument (si no recordo malament) a Our town l’adaptació cinematogràfica de la novel·la més coneguda de Thorton Wilder del qual la Matilde en va parlar l’altre dia, i ves per on, al diari de Manuel de Pedrolo he trobat una referència a la bella actriu del somriure trist, llegiu, llegiu:

1986 Febrer dia 9
He tingut ocasió de veure Només es viu una vegada, en versió original i subtítols en català. La Sylvia Sidney, una de les meves predilectes, una de les meves belleses i, entre elles, la primera, quan era un adolescent...
Com canviem! Ho fa potser que també la vaig poder veure, ara ja fa uns quants anys, de vella, i em desencisà tant que hagués envellit malament? O sia: en aquesta Sylvia que avui es movia tan jove pel llenç veia també l’altra, aquella en la qual sé que s’ha convertit, i era això que me l’allunyava?
No ho crec. Sé que m’atreia, abans, una dolcesa d’ulls, de somriure, que encara avui he sorprès més de quatre cops, però això només és part d’una seducció femenina més total que ha minvat, no pas per culpa d’ella, que al cel·luloide és la que era, sinó de mi, que posava en la seva persona la mena de bellesa que, sense jo saber-ho, convenia al meu esperit; expressava allò que d’una manera o altra era meu i que ara, quan sóc un altre, ja no ho pot ser.

ai si caus

santoral

la rebel·lió de rimbaud (1)

A començaments de 1871 amb setze anys acabats de fer i poc abans d’emprendre la seva segona estada a Paris, aquest cop convidat per Verlaine, Rimbaud es passejava pels carrers de la seva Charleville natal escandalitzant els veïns amb blasfèmies. La primera fase de la seva rebel·lió estava dirigida contra la burgesia benpensant i sobretot contra l’església catòlica que considerava el gran obstacle per aconseguir una moral individual : “Crist, oh Crist, etern lladre d’energies”. El millor exemple d’aquest període és les premières communions, un llarg poema de 136 versos de 12 síl·labes alternant la rima que tracta d’una nena petita el dia abans de la seva primera comunió. Del poema se’n conserven dues versions incloses a l’anomenat dossier Verlaine, i a l’època va ser titllat de groller i blasfem fins i tot pels defensors del poeta.
Aquí en podeu llegir la versió completa i a sota n’hi ha un tros.


Curiositats lleugerament impúdiques
espanten la son de castes blavors
que es sorprenen al voltant de la roba, túniques
blau cel, amb que Jesús amagava la seva nuesa.

Ella vol, ella vol, així doncs, amb l’anima angoixada,
i el front al coixí enfonsat pels crits sords,
perllongar els suprems esclats de tendresa,
i baveja... -l’ombra inunda les cases i els patis.

I la criatura no pot més. Ella es belluga, cimbreja
els malucs i obre amb una ma el blau domàs
perquè arribi una mica de fresca de la cambra
a sota els llençols, fins el ventre i els pits que li cremen...

En desvetllar-se -mitjanit- la finestra era blanca.
Davant el blau somni de les cortines sense lluna,
la pren la visió de la ingenuïtat del diumenge;
somiava en vermell, li rajava sang del nas.


Des curiosités vaguement impudiques/ Épouvanten le rêve aux chastes bleuités/Qui s’est surpris autour des célestes tuniques,/Du linge dont Jésus voile ses nudités. /Elle veut, elle veut, pourtant, lâme en détresse, Le font dans l’oreiller creusé par les cris sourds, /Prolonguer les éclairs suprêmes de tendresse, /Et bave... –L’ombre emplit les maisons et les cours. / Et l’enfant ne peut plus. Elle s’agite, cambre/ Les reins et d’une main ouvre le rideau bleu/Pour amener un peu la fraîcheur de la chambre/ Sous le drap, vers son ventre et sa poitrine en feu.../ À son réveil,-minuit,-la fenêtre était blanche./Devant le sommeil bleu des rideaux illunés,/La vision la prit des candeurs du dimanche;/Elle avait rêvé rouge.Elle saigna du nez

la cua de palla

Tu vas fugent, no ausas fer batalla: por has de foch, la coa tens de palla.
Arnau d'Erill (clic!)

Col·lecció de novel·la policíaca, d'Edicions 62, la primera publicada en català. Dirigida per Manuel de Pedrolo, aparegué regularment del 1963 al 1969 i, després de la publicació d'una setantena de títols fou tancada l'any següent. El 1981 hom publicà una selecció de la col·lecció. El 1985, amb la incorporació de Xavier Coma com a director, fou rellançada amb el nom de Seleccions de la Cua de Palla i s'hi publicaren més de cent cinquanta títols, amb una especial preferència per la novel·la negra nord-americana. El 1996 els nous títols passaren a publicar-se a la col·lecció El Cangur fins el 1998, que tancà. El 2006 hom rellançà la col·lecció amb el nom de La Nova Cua de Palla. Ha traduït al català els escriptors més importants del gènere (S. Japrisot, G. Simenon, D. Hammett, R. Chandler, M. Miller, J.H. Chase, J. Le Carré, Ch. Himes, etc.). (L'Enciclopèdia).

Jordi Fornas (Barcelona, 1927) és l'autor del disseny dels llibres grocs (i dels discs d'Edigsa, i de la revista Serra d'Or, per exemple). Es va formar a L'Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Va començar a treballar al departament de disseny de l'empresa Meyba, amb Sandro Boccola com a director artístic. Entre 1963 i 1970 va crear les cobertes de 71 títols de La cua de Palla, a dues tintes, imatges molt contrastades i uns titulars contundents. ("Jordi Bordas: los sixties en catalán" a: Pioneros del diseño gráfico en España, Emilio Gil. Index Book, 2007. P. 126-142)

"Sí, aquest disseny va marcar un estil. El groc i el negre, amb fotos molt cremades, molt contrastades... Vaig tenir relació amb Pedrolo, ell m'explicava de què anava cada títol i em donava confiança perquè fes allò que volgués. Però, vaja, era un estil molt marcat. El groc i el negre, els vaig triar perquè són dos colors que fan un contrast molt violent, que es veuen molt i, això és important, perquè una coberta no deixa de ser un disseny publicitari, ha de cridar l'atenció i fer vendre el llibre. El resultat va ser un disseny trencador i que va marcar una època. Perquè llavors les cobertes que es feien eren una mica avorrides, i el disseny que vaig proposar era nou i modern" (Vilaweb, 06.02.2006)

Si en voleu saber més heu d'anar a la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet.

no hay bestia tan feroz d'edward bunker

Edward Bunker. No hay bestia tan feroz. Sajalín editores, 2009.


No hay bestia tan feroz
que no conozca algo de piedad
W.Shakespeare. Ricardo III


Si Jordi si, la paella era boníssima i aquell priorat era excel·lent, la sobretaula i el cafè van ser molt agradables sobretot quan em vas treure la ma de sobre i vam començar a parlar de pel·lícules i videojocs, però si t’he de ser sincer, el millor record d’aquella memorable vetllada va ser aquest fotut llibre publicat per primer cop el 1973 que em vas recomanar i del que no m’he pogut desenpellegar fins que l’he acabat. No sé si me’n vas parlar perquè saps que m’agrada Shakespeare o per tirar-te un “farol” típus: "jo també en sé de recomenar llibres capullo", però fos com fos la vas ben acertar. Ja a la contraportada James Ellroy ens avisa que estem devant de, segurament, la millor novel·la sobre els baixos fons de Los Angeles, i realment és bona. He vist al teu pou de saviesa (em refereixo al focoforo) que ha estat adaptada al cinema amb el títol de Libertad condicional, no l’he vist i segur que tu tampoc perquè hagués estat el primer que m’haguéssis dit, no?. Clar que em sonava el careto de l’autor, és Mr.Blue a Reservoir Dogs i a més és el guionista d’una de les meves pelis preferides el tren del infierno de Konchalovski (si, en tinc un pilot, tens res a dir?)
El llibre està escrit en primera persona i té forma de memòries d’algú que surt de la presó i es troba de morros amb la societat que l’acull amb “els braços oberts”, més o menys com passava a solo se vive una vez de Lang, però més bèstia. Hi ha trossos realment espectaculars que segur agradaran a tots els amants de la novel·la negra i un final, com el vas anomenar?, enigmàtic, descoratjador?, si, és possible, però a mi em va agradar molt, és com si tinguéssim el destí marcat i no ens en poguéssim desempallegar, oi? Gràcies, nano.

Per cert, el teu (de destí) és un post sobre les referències literàries a Lost, per quan, company?

el mercat de sant antoni de ramon masats

Ramon Masats [amb dues introduccions de:] Antonio Muñoz Molina i Laura Terré. Lunwerg, 2009

Es tracta d’una antologia de les millors fotografies de Ramon Masats un dels grans fotògrafs catalans dels anys cinquanta que va saber capturar com ningú l’evolució del poble espanyol en la segona meitat del segle XX. El llibre conté un centenar de magnífiques reproduccions de fotografies, un petita biografia de l’autor, una selecció bibliogràfica i una llista d’exposicions.

Tots tenim espais, racons estimats que portem amb nosaltres anem on anem, llocs que més que geografia són estats mentals; m’imagino en Girben en algun cim de montanya, la Matilde prenen el sol en una cala gallega, et all. Si em permeteu us confessaré el meu: el Mercat de Sant Antoni. Per això m’identifico amb el sagal de la foto. Cada diumenge que hi baixo, només d’aparcar el cotxe ja sento papallones a l’estómac, m’inunda una joia indescriptible quan començo a endinsar-me pel bosc de relíquies de paper, fins i tot trobo l’olor de resclosit d’algunes parades més seductor que la fragància de Lancôme (Chanel ja és diferent). El mercat de Sant Antoni és una mena d’abocador, on, generacions de lectors han anat bescanviant les seves propietats, és on jauen, a l’espera de nous amos, antigues col·leccions incompletes, tebeos, revistes de l’any de la picor i qualsevol objecte digne de ser col·leccionat.
Això és el que em passa quan contemplo fotografies com les d’aquest llibre, que em provoquen atacs de nostàlgia i recordo una lluita de marrecs en calces curtes per la possessió d’un enorme llibre en blanc, enquadernat en pell i completament vuit de lletres tant per dins com per fora. No recordo qui es va endur el llibre però si sé que l’he estat buscant tots aquests anys de forma infructuosa per les parades del Mercat de Sant Antoni, s’ha convertit en el meu Rosebud particular.
Per cert, us heu fixat que ara hi ha tantes parades de videojocs com de llibres?, jo tinc una teoria però us l’explicaré un altre dia

memòria d'ovidi

L'Ovidi era un ésser excepcional, que va viure una vida meravellosa, ja que va fer el que volia i el que creia, que encara és més divertit i gratificant, va rebre el respecte i l'admiració d'un públic amplíssim, que el volia sincerament, va elegir cantar, parlar, pensar, actuar i viure en la nostra llengua catalana i no es sentia minimitzat en absolut, perquè ell deia que si hagués volgut que l'entenguera més gent, hauria cantat en xinès.

L'Ovidi sempre tenia un humor excel·lent, s'ho passava bé i ho feia passar pipa a tothom; era simpàtic, sensible i intel·ligent, bona persona, treballador i tots el volien. Es pot demanar quelcom més en aquesta vida?

L'Ovidi era el millor ésser i el millor artista que he conegut, i això és més que moltíssim. El meu homenatge serà permanent i sempre em sentiré feliç d'haver-lo tingut per amic, pel millor amic. Quina sort, la meva.

Antoni Miró

l'Ovidi. Núria Cadenas. 3i4, 2002, p. 109

pedrolo i puyal, fa 27 anys

rainer maria rilke

Publicat per primer cop l'any 1929 a Leipzig, Cartes a un poeta jove és un recull de les deu cartes que el poeta Rainer Maria Rilke va escriure entre 1903 i 1908 a Franz Xaver Kappus, cadet de l'escola militar austrohongaresa. Kappus es volia iniciar en la creació poètica i es va adreçar a Rilke, que ja era un autor reconegut, per demanar-li consell sobre l'art de l'escriptura i per mostrar-li els seus primers treballs.

****************

Borgeby gard, Flädie, Suècia
12 d'agost de 1904

Vull tornar a parlar una estona amb vostè, estimat senyor Kappus, tot i que gairebé no puc dir res que sigui profitós, res amb prou feines que sigui útil. Vostè ha viscut moltes i grans tristeses, que ja han passat. I diu que el fet que hagin passat també ha estat difícil i desagradós per a vostè. Però, si us plau, pensi si aquestes grans tristeses no han passat més aviat a través seu. Si dintre seu no s'han transformat moltes coses; si no ha canviat en alguna part del seu ésser mentre estava trist. Perilloses i dolentes, només ho són aquelles tristeses que passegem entre la gent per ofegar-les; com malalties tractades superficialment i a la lleugera, només retrocedeixen i tornen a esclatar de manera encara més terrible després d'una pausa breu; i es recullen a l'interior i són vida, són vida no viscuda, desdenyada, perduda, de la qual un pot morir. Si ens fos possible de veure més enllà d'on arriba el nostre coneixement, i encara una mica per damunt de les fortificacions més avançades de la nostra intuïció, potser suportaríem les nostres tristeses amb més confiança que les nostres alegries. Perquè són els instants en què alguna cosa nova ha entrat dintre nostre, alguna cosa desconeguda; els nostres sentiments emmudeixen cohibits i temorosos, tot en nosaltres es fa enrere, es produeix un silenci, i allò que és nou, que ningú no coneix, s'instal·la al bell mig i calla.
Jo crec que gairebé totes les nostres tristeses són moments de tensió, que experimentem com una paràlisi perquè ja no sentim viure els nostres sentiments desconcertats. Perquè estem sols amb aquella cosa estranya que s'ha fet realitat en nosaltres; perquè per un instant ens ha estat pres tot el que ens és familiar i conegut; perquè ens trobem al mig d'una transició i no ens hi podem quedar aturats. Per això mateix la tristesa passa: allò que és nou en nosaltres, que se'ns ha afegit, ha entrat a l'interior del nostre cor, al seu estatge més íntim, i alhora ja ha deixat de ser-hi: ja ha passat a la sang. I no sabem què ha estat.
[...]I per aquest motiu és tan important estar sol i alerta, quan s'està trist: perquè l'instant aparentment petrificat i buit en què el nostre futur ens penetra es troba molt més a prop de la vida que aquell altre moment sorollós i casual en què el futur ens esdevé com des de fora.
Com més silenciosos, pacients i oberts ens mantinguem en la tristesa, més endins i amb més fermesa penetrarà el que és nou en nosaltres, millor ho adquirirem, més es convertirà en el nostre destí, i quan més tard "succeeixi" (és a dir: quan surti de nosaltres cap als altres), ens hi sentirem propers i lligats en el més íntim. I això és necessari.
[...]I si parlem de nou de la soledat, cada vegada es veu més clar que en el fons no es tracta de res que es pugui triar o rebutjar. Estem sols. Ens podem enganyar i fer com si no fos així. Això és tot. Però és molt millor reconèixer-ho, i fins i tot partir gairebé d'això. Aleshores passarà sens dubte que tindrem vertigen; perquè tots els punts en què els nostres ulls solien descansar ens són arrabassats, ja no hi ha res que sigui proper, i tot el que és llunyà ho és infinitament.
[...]I si cal que li digui encara una altra cosa, és aquesta: no cregui que aquell que intenta consolar-lo viu sense penes i treballs enmig de les paraules senzilles que de vegades li fan bé a vostè. La seva vida té moltes dificultats i tristors i queda molt per darrera de vostè. Si fos altrament, mai no hauria pogut trobar aquelles paraules.

Seu,

Rainer Maria Rilke

P.S.: Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke. Angle, 2008. Traducció de Ramon Farrés i pròleg de Jordi Llovet. P. 93-103.

la novel·la segons pedrolo

No es pot combatre alhora en tots els fronts. El meu és la novel·la.

"Però cal fer observar que els valors intel·lectuals no tenen res a veure amb la novel·la en ella mateixa. Poden existir, i potser fins i tot és preferible que existeixin; però la novel·la, si no és exactament un espill que es passeja al llarg del camí, com volia Stendhal, és, si més no, una recreació de la vida o de certs aspectes de la vida. I aquests aspectes no necessiten forçosament ésser de naturalesa intel·lectual. Ni té res a veure l'intel·lectualisme amb la intel·ligència. És fàcil d'il·lustrar això amb l'exemple que ens donen els novel·listes verament intel·lectuals: llur obra sol mancar de veritat i de vida i sovint, queda en l'abstracció, com passa amb moltes novel·les de Virginia Woolf (...), o bé, com en els personatges de Huxley, la intel·ligència, doblada d'intel·lectualisme en el seu autor, ens mena a una freda disecció de la vida que no és, de cap de les maneres, el veritable objectiu de la novel·la."


"El novel·lista Hemingway", Manuel de Pedrolo. Quart creixent, 2 (1957), p. 39-48.

"Avui, al meu veure, el narrador té l'obligació de contribuir a la ruptura d'estructures que només per inèrcia segueixen presents en la nostra vida actual i que, en realitat, pertanyen a un temps passat. Cal que encari -i el bon novel·lista sempre ho ha fet- el seu lector amb problemes vius i dolorosos -de tipus personal, social, polític, etc.- i que l'obligui a reflexionar, a preocupar-se, a sortir de la cleda protectora d'aquesta indiferència que sovint sentim no sols envers els nostres semblants sinó envers nosaltres mateixos. Això equival a dir que, personalment, no crec en una literatura recreativa que no compromet ni l'autor ni al lector. Hi ha un compromís, indefugible, de cada home amb ell mateix, i el novel·lista té el deure de posar-ho en relleu. Una novel·la és més que una història ben o mal contada: és sempre un testimoni de la nostra condició, una presa de posicions i, en definitiva, un acte de protesta."

"Enquesta als escriptors catalans: narradors". Serra d'Or, III, núm. 6 (juny 1961), p. 16.

aquest mes llegim pedrolo

Aquest mes encara que (de moment) no ho sembli llegim Pedrolo que pel juny farà vint anys es va morir.
A finals dels setanta no hi havia tants autors com ara que escriguessin en català, Manuel de Pedrolo era un dels que seguíem. Segurament pel seu compromís cap a la terra i la llengua vam començar a apreciar la seva obra fins i tot abans de llegir-la. El mecanoscrit, els contes, joc brut, etc. Nosaltres ens hem decidit per m’enterro en els fonaments, una de les seves millors novel·les segons en Ferran, i si no hi ha res de nou la Vanessa Amat, professora de la Universitat de Vic i autora del conte bossa d’escombraries (finalista del premi Vent del Port) ens farà la introducció a la tertúlia.



del seu dietari (1986):
24 d'abril “Llegeixo que a la Generalitat hi va haver missa i benedicció de roses. Calia esperar-ho, però jo tenia entès que ara ni l'Estat espanyol ni Catalunya no són oficialment catòlics. Em pregunto què haurien fet les autoritat de la plaça de Sant Jaume, costat de muntanya, si per exemple els Evangelistes, o els Testimonis de Jehovà, o bé els Jueus, hi haguessin acudit amb la pretensió que, si se celebrava una cerimònia catòlica, bé se'n podrien celebrar d’altres, les de cadascun d'ells [...]”



En aquests espais web hi trobareu informació.

http://www.fundaciopedrolo.cat/

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/manuel-de-pedrolo

http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=1357612

productes de temporada

A Sadurní Vergés, agraïda.











Platja a l'hivern

L'or del migdia s'entreté un instant
sobre l'aigua encalmada.
La brisa escriu desitjos breus
a les branques apàtiques dels pins.
Desfici de les barques que somien
el final d'un hivern malagradós.
Sorra submisa als peus
i un obstinat silenci de rocalla.


Postal de març

L'hivern, mesell, encara s'estarrufa
sobre les tanques i els jardins glaçats.
Callen els arbres estrafets de Roath
i els verds fredíssims de la gespa absorta.
El cor, però, amb prou feines enregistra
aquest silenci vegetal.

..................................................Nomès
la llum, la pura llum, impuls que dubta
i creix, o s'arrauleix entre els matolls
i la tristesa groga dels narcisos.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Jordi Larios va néixer el 1959 a Palafrugell (Girona). Va estudiar Filologia Catalana, primer al Col·legi Universitari de Girona i després a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va llicenciar el 1981. El 1986 es va doctorar a la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona. De 1982 a 1987 va treballar de professor a la Universitat de les Illes Balears, de Palma de Mallorca (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General). Des de 1987 resideix a Cardiff, al País de Gal·les. Entre 1987 i 2007 va fer de professor a la Cardiff University (School of European Studies) i des del setembre de 2007 treballa a Queen Mary, University of London (School of Languages, Linguistics and Film).

És autor de dos llibres de poesia: Home sol (1984) i El cop de la destral (2006), i d'un estudi sobre les novel·les canòniques de Llorenç Villalonga: Llorenç Villalonga i la fi del món (2007). Ha traduït al català diverses obres d'autors anglesos i americans com Oscar Wilde, Henry James, Saki, Anthony Powell, Dorothy Parker o Robert Coover.

P.S.: A la platja de la fotografia, ni és hivern, ni hi ha pins que l'envoltin, ni narcisos ni res de res. És a praia das catedraes (Ribadeo, Lugo), i l'autor de la foto, un amic.
I els dos poemes-excusa que he triat de Larios pertanyen a El cop de la destral. I ja està.

dos catàlegs dos

Velázquez: [catàleg de l’exposició]. Madrid: Museo del Prado, 1990.

Del 23 de gener fins el 31 de març de 1990 el Museu del Prado va acollir la més gran retrospectiva que s’hagi fet mai del més gran dels pintors. Convenientment publicitada, les cues donaven la volta a l’edifici i si no tenies les galtes suficients per colar-te podies estar hores i hores esperant el teu torn. La única llàstima de l’exposició és que no hi hagués el retrat d’Inocenci X que actualment resideix a Roma. D’altra banda, però, es va poder gaudir de la venus del mirall, quadre que es podrien contar amb els dits d’una ma, les vegades que ha sortit de Londres. Una gran festa dels sentits que es pot rememorar amb el catàleg que tenim a la biblioteca per que el públic en pugui gaudir.

Francis Bacon [catàleg de l’exposició]. Madrid: Museo del Prado, 2009.

Per commemorar el centenari del naixement de Francis Bacon es va fer una exposició antològica del pintor britànic que va començar a la Tate de Londres, continuà al Prado de Madrid i acabarà al Metropolitan de Nova York. A la biblioteca també tenim el catàleg d’aquesta exposició. Les reproduccions són de més qualitat que el de Velázquez i els textos que acompanyen l’obra són molt útils per comprendre la vida i obra d’aquest pintor que, precisament, va morir a Madrid el 1992.

cobertures

A l'Espai de llibres, i a Vera.

The Book Cover Archive

l'art és al carrer

Ultimate Street Art: a celebration of graffiti and urban art. Instituto Monsa de ediciones, 2009.

Per alguns no són res més que bretolades que atempten contra la propietat, altres sostenen que és una manifestació artística urbana i moderna. L’street art és un concepte nou que abasta tant el graffiti, pòsters, enganxines, art de guerrilla i etc. com per exemple instal·lacions realitzades a base de raigs de llum o altres innumerables tècniques. Al prefaci del llibre els autors diuen que: los objetivos y motivaciones de los artistas de este movimiento son tan variados como ellos mismos. Desde artistas que siguen una corriente activista o de denuncia social, a los que usan las calles como una poderosa plataforma para llegar al gran público, al cual no podrían acercarse exponiendo sus obras tan solo en las galerías de arte.
El llibre és un recorregut fotogràfic per les parets més ben pintades del món, hi trobareu murs de Barcelona, Madrid, Londres i Nova York, en definitiva, una selecció d’artistes i obres d’aquest moviment.

Aquí trobareu informació detallada d’un dels millors artistes i més enigmàtics d’aquest moviment.