lletra a dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixies,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenenment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol.

 ****

-Ostres Dolors, acabo de trobar el poema que llegiré el dia del teu funeral!!
-No fotis.
-T'ho juro, mira, està aquí, en aquest llibre que estic folrant, Els dies més grans, es titula...

Llavors l'hi llegeix. Tararí tararà tararà.

-Què et sembla?
-M'agrada, diu, amb les ulleres entelades.

D'això tan estrany de demanar-li el parer al finat mentre encara respira i gaudeix d'una magnífica salut, ja deu fer cosa de dos anys. Ben bons. I no us deixeu enganyar, que encara no li ha arribat l'hora. Passa que fent-li una mica de planxa i pintura -al poema, no a la Dolors, que es conserva prou bé i encara pot dur vestits sense mànigues i fer un goig que mata, per no abandonar la broma dels difunts-, canviant aquest "la teva mort" per "la teva marxa", diu tot el que em cal que digui.

I és que avui la Dolors es jubila. S'ha acabat un cicle, que diria en Cruyff.

en ruta

 Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat:  l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.

Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.

Morella, la Vall de l'Encantada. Torna  travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

I ara toca repassar els fets, sense contar la veritat, que em tractarien de boja. Començant pel temps que he set fora de casa, que el que semblen vint-i-nou dies són un any i nou mesos, comptats des de la cèlebre festa organitzada en honor de la Sand i en Chopin a casa del marquès de La Gralla (novembre de 1838), fins el moment en què vam deixar al general Cabrera a la frontera de França (juliol 1840). La ficció ho té, això. Despista.

Desfaig la bossa. Herbes i herbetes, un bolet, una pedra, un exemplar del Itinéraire descriptif de l'Espagne de Laborde, el sabre del general Cabrera, mitjons bruts, l'inefable manta morellana, la cabeça d'alls ben grillada, una flauta-liberal, els pantalons d'exploradora del Zara que em va deixar l'Eulàlia en un estat lamentable, que els hi han sortit unes taques que, si rentant no marxen, seran forats. Cal lamentar la pèrdua de la meva navalla suïssa multiús, herència del meu oncle avi Daniel Macía Baldonedo. L'única esperança que em queda és que la tingui en Lluís Bosch. Fa dies que no en sé ben re, que ens vam separar a l'altura de Ripoll,  ell entestat a fer cap a Llers, a resoldre uns seus assumptes, i jo, cap a casa falta gent, somiant una banyera on estovar la mà de pols que he arribat a acumular. "El trenta a Vic, Lluís". "Allà hi seré, no pateixis". 

Tant de bo em porti la navalla.

tipografia

Vista al bloc Lletraferits.

restes d'un naufragi

Pot ser sí que Huckleberry Finn és més bo, però a mi m'agradaria haver escrit Les aventures de Tom Sawyer. I té mèrit, si considerem que mai no he volgut ser escriptora; ni en la intimitat. Aquesta afirmació no és, per tant, el deliri d'una escriventa d'estar per casa, sinó l'homenatge d' una lectora que estima un llibre d'una manera natural, sense reflexionar-hi, sense la més mínima intenció de fer-ho. Estimo aquest refotut llibre i ja està.

I com que aquest any es commemora el centenari de la mort del seu autor -i el 178è aniversari del naixement, ja posats- doncs, re, que quan s'estima, qualselvol excusa és bona.

****
[La prèvia. Tom Sawyer, víctima d'un càstig, ha de pintar la tanca de casa de la tia Polly]

"-Agradar-me? Bé, no sé per què no m'hauria d'agradar. És que un hom té la sort d'emblanquinar una tanca cada dia?
Això posà l'afer sota una nova llum. Ben va parar de rosegar la seva poma. Tom passà la brotxa exquisidament d'ací d'allà, reculà per veure l'efecte, afegí un toc en aquest indret i aquell altre, i sospesà de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment, i esdevenia més i més interessant, més i més absort.
Al cap de poc digué:
-Escolteu, Tom: deixeu-me emblanquinar una mica.
Tom reflexionà: estava a punt de consentir, però canvià de determini.
-No, no; la tia Polly és molt mastegatatxes pel que fa a aquest clos (el de la banda del carrer, sabeu?); però, si fos el clos de la banda del darrera, a mi tant me fóra i a ella també. Sí, és molt mastegatatxes, pel que fa a aquest clos: hom ha d'anar amb molt de compte: crec que no hi hauria un noi entre mil, i potser entre dos mil, que ho pogués fer de la manera que cal.
-Sí? De bo de bo? Oh! Vaja, deixeu-m'ho provar només una mica. Jo bé us ho deixaria fer, si vós fóssiu jo, Tom.
-Bé, a mi em plauria, indi honrat; però la tia Polly...Mireu, Jim volia fer-ho, però ella no li ho ha volgut consentir. Sid també volia fer-ho, però ella no li ho ha volgut consentir. No veieu, ara, que estic lligat, en aquest punt? Si vós us emprenguéssiu el clos, i passés qualsevol cosa...
-Oh! Romanços! Tindré tant d'esment com vós mateix. Deixeu-m'ho provar. Escolteu...us daré el dintre de la poma.
-Bé, veureu...No, Ben: traieu-vos-ho del cap: tinc por...
-Us la daré tota!
Tom féu remissió de la brotxa amb repugnància en el rostre, però amb deler en el cor. I mentre l'ex-vapor "Big Missouri" treballava i suava al sol, l'artista retirat seia damunt un barril, a l'ombra, a curta distància; deixava penjar les cames, mossegava la poma amb la boca plena, i planejava el carnatge de més innocents. No mancava material: més nois s'esqueien per allí, a cada estona: venien per fer mofes, però romanien per emblanquinar. Poc abans que Ben estigués atuït, Tom havia baratat la nova avinentesa d'emblanquinar, a Billy Fisher, per un estel, sòlidament adobat; i quan aquest ja en tingué prou, Johny Miller comprà de ser-hi, mitjançant una rata morta i un cordill per a fer-la giravoltar; i així successivament, hora darrera hora. I, quan hom arribà a mitja tarda, el pobre minyó miserable del matí estava literalment saturat de riqueses. Tenia, a més de les coses abans esmentades, dotze bales, part d'una mandolina, un tros d'ampolla blava per a mirars'hi a través, un canó de rodet, una clau que no seria per a obrir res, un bocí de guix, un tap de vidre d'una garrafa, un soldat de plom, un parell de capgrossos, sis coets, un gatet borni, un pom de porta, de llautó, un collar de gos (sense gos), el mànec d'un ganivet, quatre peces de pela de taronja i un vell marc de finestra fet malbé. Havia tingut, mentrestant, una bona, bella estona ociosa, i qui-sap-la companyia...i el clos lluïa de tres capes de blanc! Si el blanc no li hagués arribat a mancar, hauria causat la fallida de tots els nois del poblet.
Tom es digué que aquest món, al capdavall, no era tan buit com això. Havia descobert una gran llei d'activitat humana, sense saber-ho: és a dir, que per fer que un home o un noi desitgin una cosa, només cal convertir la cosa en difícil d'atènyer. Si hagués estat un gran filòsof ple de saviesa, com l'autor d'aquest llibre, hauria capit aleshores que la feina consisteix en qualsevol cosa que un hom estigui obligat a fer, i que el joc consisteix en qualsevol cosa que un hom no estigui obligat a fer."

P.S.: I el traductor és....(Ho hauríeu de saber, ara ja sí).

l'orient de perucho

Joan Perucho. Itineraris d’Orient. Edicions 62, els llibres de l’escorpí, poesia nº93, 1985.







Les neus de l’Ararat
Al so de les flautes armènies
han plorat les bèsties, els boscatges,
les noies d’ull de garsa.

El mur de pedra s’enderroca.
Els ocells han plorat
aquesta matinada.

Darrera els fumerols
romanen les esglésies de’Armènia.
Per damunt, Déu ha estès les seves mans.

la ininterrompuda intel·lectualitat dels vigatans

Deixo aquesta biblioteca amb la recança d'abandonar una cosa volguda. Servaré sempre un record inmillorable dels dies passats ací, amb la companya Elvira Bozzo, que ha contribuit, en gran manera, a fer-me agradable l'estada a Vic.

El gran nombre de petits lectors que concorren a n'aquesta biblioteca, em fa pensar que, seguint el seu camí ascendent, aviat serà de les més floreixents i plenes de vida. La qualitat de les obres llegides pels lectors adults és una mostra d'aquella ininterrumpuda intel·lectualitat dels vigatans.

Mercè Masvidal Coll

Vic 31-III-1933

Així parlà l'estudiant en pràctiques, que el somni d'una meritòria és deixar-ho de ser aviat.

Aquesta entranyable "ininterrompuda intel·lectualitat dels vigatans", m'ha fet pensar en un llibret verd que és un clàssic de la col·lecció local. Vigatans il·lustres, es titula.

"El poble que sap rendir tribut d'admiració i agraïment als seus fills, els quals amb la seva laboriositat l'han elevat a una categoria rellevant, s'honora a si mateix.

Un dels mitjans per tal de reconèixer i mantenir aquesta prova d'admiració és tenir-los presents sempre a la contemplació dels vivents que es van succeint en els diversos períodes de la vida ciutadana. En una ciutat tan pròdiga en valors espirituals com la nostra, és just i necessari el manteniment d'una galeria de personalitats que han donat prova d'un valor excepcional i amb la seva extraordinària activitat han anat forjant el camí esplendorós d'una història fecunda. La nostra ja nodrida Galeria de Vigatans Il·lustres constitueix una prova decissiva del gran nombre de fills de la ciutat que s'han distingit en alguna de les branques del saber humà i més si considerem el nombre de personalitats que encara hi tenen cabuda. Pertànyer a aquesta galeria representa la constatació oficial de la seva benemèrita actuació, l'homenatge de veneració perpètua, la consagració definitiva del qui s'ha fet creditor de figurar en l'altar de la pàtria.

[...] L'acte de col·locació d'un personatge a la galeria ha esdevingut una festa veritablement ciutadana, amb un protocol escaient al fet que es rememora. El ple de l'Ajuntament ha aprovat prèviament en una sessió que els mèrits de l'elegit el fan digne d'elevar-lo a la categoria d'home il·lustre de la ciutat. L'acord pres es recull en una acta que és llegida solemnement pel secretari de la corporació municipal a l'inici de la sessió acadèmica i escoltada dempeus i en silenci, en senyal de respecte, per tots els assistents. Després el batlle descobreix el retrat, cobert amb la bandera de la ciutat, i tot seguit el que ocupa la càtedra, una figura rellevant en el camp de les lletres, comença la dissertació biogràfica de l'homenatjat."

 Haver nascut a Vic i ser mort, no importa on, són dues condicions sine qua non per merèixer l'honor de ser penjat, públicament i previ judici sumaríssim, a la Sala de la Columna. Actualment hi figuren trenta-dos personatges, entre els quals hi ha dues dones: Carme Sallés, beata, i Maria Àngels Anglada, escriptora.

l'orient de perucho

Joan Perucho. Itineraris d’Orient. Edicions 62, els llibres de l’escorpí, poesia nº93, 1985.






Mercat d’Esmirna
Porpre i argent llueixen dins els coves
regalimats de molses
i d’aigües verdes somniades,
aturades als ulls, com els corns de la mar
emmudits sota el sol-

Mehmet vengué els peixos a Ibrahim.
Un gos els mira en la penombra.
Els déus de marbre dormen en la pols dels segles.
Tot recomença. La gent transita i crida.
Tot és immutable en la divina memòria dels déus.

el tigre del maestrat, de cameo

"Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, va assolir en molt poc temps la més alta distinció militar i el títol de comte de Morella durant la primera guerra carlina (1833-1840). La guerra de Cabrera -que tenia el do natural de liderar homes, i amb una colla de guerrillers va derrotar l'exèrcit governamental tot creant el seu propi Estat- va trasbalsar l'Ebre i el Maestrat, i el ressó d'aquella salvatgeria va escandalitzar Europa. El nom de Cabrera, un mite romàntic fet d'amors apassionats, d'odis i venjances desfermades, va ser víctima també d'una llegenda negra". Això és el que llegeixo a la contracoberta de L'hivern del tigre, de l'Andreu Carranza, una novel·la editada per Planeta l'any 2004. "En aquesta documentada novel·la, el Tigre, vell i cansat, des del seu exili a Londres, narra les aventures d'aquells anys pletòrics. De batalla en batalla, ens endinsem en les entranyes d'un home que captivava els seus i alhora va atreure l'admiració de nobles, parlamentaris i escriptors", continuen. No l'he llegida. Qui sap si aquest Cabrera també té dos foradets en el coll.

I ja sabeu com van aquestes coses, que només cal que comencis que si Cabrera aquí i Cabrera allà, i a la que et descuides, t'has ficat en uns jardins imprevisibles. Pot molt ben ser, per exemple, que et trobis de visita a cal marquès de Bradomin, no sé si n'heu sentit a parlar, el más admirable de los Don Juanes: feo, católico y sentimental. Sí, les Sonatas de Ramón del Valle-Inclán, un amic molt estimat. La Sonata de invierno transcorre en plena guerra carlina. En Cabrera no hi surt personalment i en persona, que aquí el personatge històric que acapara protagonisme és Don Carles, però s'hi refereixen. Era inevitable.

"Algunos creen que para ser un gran capitán no se necesita ser valiente, y acaso tengan razón. Quién sabe si con menos temeridad no hubiera sido más fecundo el genio militar de Don Ramón Cabrera."

 I pel mateix preu, la famosa i valle-inclanesca definició de carlisme.

"Yo hallé siempre más bella la majestad caída que sentada en el trono, y fui defensor de la tradición por estética. El carlismo tiene para mi el encanto solemne de las grandes catedrales, y aún en los tiempos de la guerra, me hubiera contentado con que lo declarasen monumento nacional."

Una altra aparició estel·lar del comte de Morella la trobem als Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, a  La campaña del Maestrazgo, concretament.

"Su inquietud continua, la palidez de su rostro, el estado nervioso y febril en que de ordinario se encontraba, no eran más que la impaciencia loca para llegar a donde quería ir...". 

Doncs mira que et dic Benito, pel que sé, em sembla que t'has equivocat en el diagnòstic.

Acabo, ja, amb els cameos del tigre de la mà de Pío Baroja, sí, el d' El árbol de la ciencia, que també tracta el tema de les guerres carlines a Memorias de un hombre de acción, que vindrian a ser com els Episodios Nacionales de Galdós, on novel·la la vida d'un seu avantpassat, Avinareta. Cabrera surt al volum titulat Los confidentes audaces, però no us en puc dir res més, perquè aquest no l'he ni ensumat.

I si de ficció ja en teniu prou i el personatge us interessa, he tingut notícia d'un llibre que tracta  la vida del general a Wentworth, Anglaterra, Ramon Cabrera, a l'exili, de Conxa Rodríguez Vives (Biblioteca Serra d'Or, 1987), es titula. Fa venir set  perquè tot són elogis, la veritat.

No sé vosaltres, però a mi no em ve gens de gust aprofondir en el personatge històric. No em cal, vaja, que per a mi Ramon Cabrera, sempre serà aquell general excessiu que contragué una estranya malaltia, superada per l'oportuna intervenció d'Antoni de Montpalau, de qui fou gran amic. I fa pudor d'all, naturalment.

l'orient de Perucho

poema llegit a Itineraris d'Orient. ElsLlibres de l'escorpí, 1985

Medina de Fes

La cruïlla del món remou glòries adverses
perdent-se en la daurada pupil•la dels felins
o en el verd tenebrós del mendicant que capta
els pans, les herbes salutíferes, els somnis
i les marees del desert, amb cabres
i timbals. Les pells tibants dels homes
esclaten com petits instruments de corda
car cobegen l’argent, els collarets, la dansa
de les dones i els plaers entre els coixins
prenent el te de menta damunt toves catifes
i oracions al Profeta que mira i ens remira
amb ull dubitatiu, certament distanciat.
Aquests ases petits s’aturen; llur mirada
recorda mansament la dels tristos camells.
Retorno a la medina. I aquestes veus estranyes,
entre la pols, es perden fins als límits del desert.

el discurs fantàstic de joan perucho

El fantàstic és un gènere que suposa una manera particular de mirar-se el món, d'explicar-lo. Una mirada que, com diu Perucho a propòsit del pintor Aulèstia, "ens allunya de la realitat [...] vulgar i quotidiana que cobreix com una closca l'essència de les coses" i ens permet, gràcies a la particular mirada del vident, del "mèdium" que és l'artista, endinsar-nos en el sentit pregon de la vida i del cosmos. [...]

El fantàstic regna en l'obra narrativa de Joan Perucho, però és en la novel·la, més que no pas en els contes o narracions, on el tractament del fantàstic es mostra més ric a causa de la seva major complexitat narratològica. [...]

Els elements fantàstics de les novel·les de Joan Perucho es trenen, dins el relat, amb tota una altra sèrie d'aspectes narratius, extrets de la realitat quotidiana present o de la que reconstrueix el passat històric, a través de la seva experiència directa o de la que li forneixen els llibres d'història, o els tractats sobre coneixements filosòfics, científics i de costums de totes les èpoques, que poblen les prestatgeries de la seva llar. [...]

L'univers fantàstic de Perucho el poblen, en primer lloc, les "presències estranyes" a través de les quals, com assenyala T. Todorov, el misteri s'introdueix de manera sobtada en el quadre de la vida real a fi de trencar l'ordre reconegut de la legalitat quotidiana, i són el senyal més evident de la distància entre la realitat de la narració i la quotidiana. [...]

En els relats de Perucho poden presentar-se sota quatre tipologies.

En primer lloc, els que provenen de la tradició imaginativa popular, ja siguin de naturalesa cristiana o preternatural. Perucho els anomena entitats obscures i entre elles situa dimonis, fantasmes, mags, bruixes, esperits i aparicions. Els més destacats són el vampir Onofre de Dip a Les històries naturals, el diable Arnulf a Les aventures del cavaller Kosmas i el bruixot Avezimar, el fantasma de la mort a Pamela.

En segon lloc, els que es relacionen amb una naturalesa deformada, com és ara la figura coberta de cap a peus amb un mantell negre i de la qual només "es veia la fosforescència d'uns ulls rogencs, vivíssims", que apareix a Les aventures del cavaller Kosmas. [...]

En tercer lloc, les presències d'artifici, entre les quals hi ha els autòmats, que poden ser simulacres mecànics de l'home, o bé les bèsties i els ocells mecànics que circulen des de la primera novel·la fins a la darrera. [...]

Els monstres i els autòmats, tan estimats de Perucho, tenen una funció diferent dins les seves novel·les. Els monstres representen la desharmonia, l'estrafet, el desordre dins la naturalesa, innocent o malèfica, i, en definitiva, el mal. [...] Per contra, l'autòmat "roman en el teatre del joc, on l'artifici és el rei. És, a més, un artifici de lleialtat", com la mateixa obra d'art. [...]

I finalment, la tipologia dels objectes que són els amulets com el que regala el Prest Joan a Tomàs Çafont al Llibre de cavalleries; les creus, alls i verdolagues amb què els possibles afectats es preserven dels vampirs a Les històries naturals...

Rosa Cabré. "El discurs fantàstic de Joan Perucho". A: Joan Perucho o la mirada darrera del mirall. Eumo, 1998. P. 39.

llibres, llibres, llibres

De vegades em passa que, de cop, començo a fer-me preguntes profundes. Com carai he anat a petar a una biblioteca, per exemple, jo, que no he tingut mai vocació. Ho fas per mi, Matilde, diu la meva hipoteca, esvaint els meus dubtes existencials. On millor que aquí. Enlloc. I això que, darrerament, tinc la sensació que em trobo al bell mig de West Side Story,  que no em falta ni un detall, bandes juvenils, triangles amorosos, baralles...Això només val pels dies tranquils, que pels moguts he de recórrer a Rebelión en las aulas. No, no exagero. Per això, cap a les set de la tarda, quan ja he rebut les queixes dels clients que reclamen una mica d'ordre i silenci, que ja està bé, home, que això sembla un bar, quan ja he anat a avisar les noies de sempre per enèsima vegada, quan un que encara no s'afaita ja m'ha dit que em posi tranquil·la, començo a endreçar llibres com si d'aquest gest depengués la supervivència del món. Deu d'animals, un de Kant, vint-i-cint guies de viatge, sis per a aprendre català, una biografia de Balmes, la cuina del microones, dos de Coelho, un sobre Dreamweaver, quatre còmics...Llavors, un parell que em llamen i, amb ells, un silenci que només sento jo.

"Hi ha persones que no es lliuren a la passió, la seva apatia les porta a triar una vida rutinària, on vegeten com "pinyes tropicals en un hivernacle", com deia el meu pare. Pel que fa a mi, el que em manté viu és el risc imminent de la passió i els seus coadjuvants: amor, odi, goig, misericòrdia. Porto una gravadora en bandolera. Només vull enraonar i, com que tot el que dic no ho passaré mai al paper, ja no necessito buscar l'estil rebuscat que els crítics tant elogien i que és tan sols un pacient treball d'orfebreria. Com que no sé de quina manera es col·loquen les paraules damunt del paper, perdo la noció de la seva velocitat i cohesió, de la seva comptabilitat. Però això no interferirà en la història"

Aquest recull de contes s'inicia i es clou amb dos dels relats més celebrats de la llarga carrera de Rubem Fonseca: Pierrot de la caverna, extensa instrospecció d'un escriptor de tendències pedòfiles dictada a una gravadora, i El cobrador, memorable relat en què la venjança enfollida contra tot i contra tothom es desencadena en una mena de justícia poètica de sang i de plom, però també d'amor.

El lector descobrirà en El cobrador una àmplia mostra de la galeria d'obsessions que formen un univers literari curull d'escriptors neuròtics, funcionaris corruptes, detectius erudits i descreguts, etc. 

L'escriptura àcida, catàrquica i metaficcional de Rubem Fonseca, directa com un cop de puny, dibuixa a la perfecció els territoris on la vida i la mort cohabiten en un equilibri sinistre que atrau i repel·leix alhora. [Text de la contracoberta].

"Fue Julie Miller, una tarde lluviosa de otoño en la calle Wandsworth, la razón por la que me hice marinero. Claro está que el lector no tendrá ni idea de quién es Julie Miller, ¿por qué iba a saberlo?, pero su relación con este episodio es que la chica tenía una tía abuela llamada Jane Joyce."

Chris Stewart se hizo célebre con la publicación de Entre limones, el divertidísimo relato de un joven inglés que, con tal de no vestir traje y acudir a una oficina, se gastó todos sus ahorros en la compra de un ruinoso cortijo en las Alpujarras granadinas. (...). En esta ocasión, Stewart comparte con el lector una de las experiencias más insólitas de una vida ya de por sí asombrosa. Todo comienza de forma fortuita cuando una amiga le ofrece un trabajo tentador: ser el patrón de un velero para navegar en las islas griegas. La propuesta parece un sueño hecho realidad, si no fuera por un pequeño inconveniente: Chris no ha navegado en su vida, ni sabe por dónde empezar. Con abundantes dosis de ingenio e hilarante autocrítica, Chris narra su iniciación en la vela, desde un neblinoso puerto de la costa inglesa hasta su particular odisea por aguas mediterráneas rumbo a la isla de Spetses. Y como guinda, una inolvidable peripecia a través del Atlántico Norte por la ruta del legendario explorador escandinavo Leif Eriksson.

El fino humor de Stewart, su facilidad para la anécdota, su tendencia a actuar movido por cierta visión idealista de la realidad, dan forma a un original y atractivo relato del mundo, el de un hombre amable que, desvinculado desde hace años de la servitud de los bienes materiales, sabe disfrutar como nadie de los pequeños y grandes placeres de la vida. [Contracoberta, també].

spoiler de dip

Acabades de llegir les històries naturals presenten un índex onomàstic . És util acudir-hi durant la lectura per no despistar-nos en la profussió de noms propis, títols i demés sustantius. Per ambientar la trobada del dia trenta copio unes entrades:

Ferrer, Segimón. Descubridor de la coagulació matemàtica. Caràcter escèptic. Negat absolutament per a la poesia. S’enemistà amb Antoni de Montpalau, a qui tractà de farsant. Morí a Sevilla d’un excès de gazpacho. Tingué molts enemics justificats.

Laborde, Alexandre de. Viatger fracès que escriví “Voyage pittoresque de l’Espagne” i “Itinéraire descriptif de l’Espagne” amb gran documentació. Tenia els ulls blaus. Féu grans elogis de la maonesa.

Dip, Onofre de. El vampir. Durant la guerra carlina se’l conegué pel Mussol. Fou cavaller del rei En Jaume. S’enamorà de la duquesa Meczyr, ésser No-Mort, la qual li inoculà la terrible condició. Era senyor de Pratdip. Trobà la pau a mans d’Antoni de Montpalau, després de moltes vicissituds que es conten en aquesta novel•la.

Montpalau, Antoni de. Científic d’extraordinari valor. Membre de l’Acadèmia de Ciències. Racionalista de jove, acabà dient que havia descobert la poesia de tres coses: l’Amor, el Misteri i l’Aventura. És el protagonista de la present novel•la. Morí a Amsterdam d’una angina de pit.

Trobareu la imatge en aquest article.

the go-betweens

Sens dubte que la redescoberta aquest estiu dels "The Go-Betweens" ha estat un dels grans plaers experimentats ens els darrers temps. N'havia sentit a parlar, fins i tot en alguna època n'havia escoltat alguna cançó. Però ha estat enguany quan els he pogut escoltar ( i gaudir ) d'una forma més intensa i acurada.
Nascuts a principis dels 80, a la ciutat australiana de Brisbane, no fou fins als àlbums "Liberty belle and the black diamond express" ( 1985) i "Tallulah" ( 1987) i després de gravar a Londres quan aconseguiren unes majors quotes de difusió; sempre relatives, però, ja que mai assoliren un èxit de masses, tot i que la crítica els considera com un dels grans grups de l'anomenat pop independent, fins i tot al nivell de "The Smiths". El treball següent, "16 lovers lane" aparegué el 1988, i destaca per ser un dels millors àlbums de la seva carrera, amb peces tan ben aconseguides com "Quiet Heart" o "Streets of your town".De fet, cada treball que varen publicar manté un excelent nivell, sempre de la mà dels seus dos fundadors i compositors Robert Forster i Grant McLennan.
Durant els 90 el grup es va dissoldre, però tornaren a reunir-se a finals d'aquesta dècada amb "The Friends of Raquel Worth", publicat l'any 2000. Després van venir dos àlbums més: "Bright yellow, Bright orange"( 2003) i "Oceans apart" ( 2005) on confirmen una saviesa musical i una qualitat excepcionals en les seves composicions. Peces tan emotives com "Caroline and I", "Finding you" i d'altres han esdevingut ja peces emblemàtiques del pop neoromàntic ( si puc anomenar-lo així). Malauradament, la mort, l'any 2006, de Grant McLennan, significà també la fi del grup. La seva música, tanmateix, quedarà per sempre. Tant de bo aquesta pogués arribar a sectors més amplis de la societat. Potser és que la seva ambició no era assolir diners ni fama, sinó únicament aconseguir fer bones cançons.

fòrum de debats

Per molts anys!

vieni via con me, mitch

Això és un extra, però és que ara mateix acabo de rebre la inesperada visita d'en Mitch. Feia, exactament, tres mesos, 18 dies, dotze hores i quatre segons que no.

alta costura

El crític d'art sabadellenc Josep Casamartina i la seva amiga llibretera Anna Maria Casanovas van tenir l'original idea, ara fa sis anys, d'encetar una col·lecció de teixits i indumentària que van batejar amb el nom d'un personatge de Perucho, Antoni de Montpalau, i que ara ja comptabilitza 1.700 peces. Una xifra que sembla increïble però que demostra com la iniciativa ha quallat dins la societat, ja que una part del que hi ha s'ha aconseguit amb donacions desinteressades via boca-orella. (Avui, Diumenge, 21 de febrer del 2010).

Col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau.

el gos encara porta cua

de la decepció

Que sóc una personeta raonablement feliç - i amb això vull dir que les coses em van prou bé, tampoc no cal exagerar-  ho he confirmat fa poc. Resulta que mirant-me el video sobre Perucho que tan amablement us vaig penjar l'altre dia, vaig descobrir que li havia fet molta il·lusió el fet que Harold Bloom, el les mata ben mortes que sempre parla de Shakespeare, l'hagués inclòs al seu famosíssim cànon occidental. El cànon dels trons, al qual sempre m'he referit d'oïda, que ni l'havia fullejat, la veritat, estudia els vint-i-sis escriptors que, segons Bloom, són fonamentals en la tradició literària occidental, situant Xècspir (i Dante, a estones) al centre, com a punt de referència tant per als escriptors anteriors al dramaturg com per als posteriors. No cal dir que m'ha fet gràcia pensar com carai s'ho va fer en Xècspir per a influir en escriptors que, quan ell va nèixer, ja feia dies que criaven malves. Homèric! Ho sé, perquè me l'he fet portar d'una altra biblioteca, que nosaltres no el tenim. Volia saber què deia Bloom de Perucho.

Així, doncs, un cop arribat el llibrot vaig córrer a l'índex. Res de Perucho, ni l'ombra. 

Perlamordedéu, que no fos una broma d'en Joan. Però no, la broma era de Harold.

I és que tan sols es limita a incloure'l en l'apèndix final, una mena de llista amb la resta d'escriptors i llibres que Bloom considera essencials. "No estic tan segur d'aquesta llista com n'estic de les tres anteriors. Les profecies culturals sempre acaben sent un joc de ximples", diu en Bloom. I quina raó que tens, Harold, aquesta te la podies haver estalviat. Jutgeu vosaltres mateixos. Aquí els teniu. Els sis escriptors imprescindibles de la literatura catalana, i sense mullar-se gaire, amb aquestes poc compremeses "antologies poètiques".

Malgrat que m'he acostumat a sortir de casa amb les expectatives justes -us ho recomano, és una font constant d'alegries- haig de confessar-vos que, aquest cop, les pobres han rebut de valent.  Feia molt que ningú no me les atropellava d'aquesta manera. Clar que si tot el meu mal ha de ser aquest, no se us farà gens estrany que em declari una personeta raonablement feliç.

Els vint-i-sis escriptors són: Dante, Chaucer, Cervantes, Montaigne, Molière, Milton, Samuel Johnson, Goethe, Wordsworth, Jane Austen, Walt Whitman, Emily Dickinson, Dickens, George Eliot, Tolstoi, Ibsen, Freud, Proust, Joyce, Virginia Woolf, Kafka, Borges, Neruda, Pessoa, Beckett...i Xècspir, és clar.

sí, però no

Si heu començat a llegir Les històries naturals, hores d'ara ja sabeu que alguns capítols fan de bon datar, vull dir que se'ns ofereixen prous fets històrics, o personatges reals, o referències a la premsa de l'època, com per a poder establir  lloc, dia, mes i any. Clar que això no vol dir que no siguin sotmesos a un tractament de ficció. Al contrari. La consistència literària d'aquesta obra rau, precisament,  en aquest diàleg entre real i irreal, que es reforcen mútuament i al final ja no saps què.  Mireu sinó el cas del príncep Lichnowsky, enamorat, fictíciament i sense esperança, de Matilde de Ferrari,  il·lustre homònima protagonista d'una peça literària d'Ippolito Nievo titulada Antiafrodisiaco per l' amor platónico. Si seguiu l'enllaç comprovareu que aquesta sàtira contra l'amor romàntic es construeix a partir de les setanta-dues cartes que Nievo escriu a Matilde Ferrari. I si, tot llegint Les històries naturals, hom ensopega amb l'extàtica missiva que el príncep Lichnowsky adreça a la seva estimada (Matilde, Matilde, oh! lascia ch'io t'ami sempre!), a la manera de Nievo, vull suposar, e si non é vero, al menys embolica la troca, és inevitable no ser víctima d'una estranya eufòria provocada per la sensació d'haver-li entès la broma.  I d'aquí a afirmar (avui m'he llevat intrèpida) que aquests jocs de saló de Perucho, aquestes manipulacions estupendes, l'emparenten amb el cieguito argentino cuyo nombre no puedo citar, per por de ser acusada de prevaricació, no costa gaire.
( Trobareu la carta a la quarta part, capítol primer: "El pas de l'Ebre".)

Amb això de la datació, he passat una bona estona amb el capítol titulat "L'arpa pneumàtica" (no és que li hagi dedicat molt de temps, sinó que he xalat de valent), on la Sand i en Chopin assisteixen a una festa que organitza en honor seu el marquès de La Gralla. El moment culminant de l'homenatge als artistes el protagonitza l'hereu del marquès "jove que a primera vista semblava una mica cretí, però que havia donat mostres d'un enginy mecànic i musical poc comú. Ara mateix acabava d'inventar l'arpa pneumàtica", diu el narrador. Perucho, a banda de passar-s'ho la mar de bé fent entrar en escena a personatges reals  (dic jo),  també es distreu dissenyant artefactes musicals ben particulars.  Així és com ens descriu l'arpa pneumàtica:

"Tot seguit els lacais, com obeint a una pantomima estudiada, desenfundaren l'embalum. Aparegué rutilant l'arpa pneumàtica. Era una màquina que en la seva estructura fonamental recordava l'arpa normal, si bé amb la diferència que arrencava d'una gran caixa de caoba proveïda d'uns pedals per a manxar, i de la qual ascendia un tub de dimensions considerables. Al final, aquest tub es ramificava en altres de més petits, i recordava vagament un orgue. Cada una de les cordes de l'arpa coincidia exactament dessota de l'obertura del tub que li corresponia. En conjunt tenia un aspecte fantàstic.
Josep Ignasi féu una reverència a la concurrència i, asseient-se en un tamboret davant de l'arpa, col·locà els peus als pedals. Començà a manxar amb força, tot dient que efectuava l'extracció preliminar de l'aire viciat. Efectivament, se sentí un soroll fenomenal, de vent que s'escapa per mil i un forats. Un cop acabada aquesta operació, l'hereu del marquès de La Gralla, mentre continuava manxant, aproximà delicadament les dues mans a banda i banda de l'arpa, fent una lleugera i graciosa inclinació del cap i, en el moment propici, amb gran inspiració, començà l'ària Casta Diva, de Bellini, naturalment sense la part dels cors."

Però no queda aquí la prodigiosa inventiva del fill del marquès que, cent-vint i escaig pàgines deprés, ens torna a sorprendre amb un nou instrument:

"Josep Ignasi, el fill del marquès, acabava d'inventar, durant els darrers mesos, la "flauta-liberal", artefacte comodíssim de portar a la butxaca, i el qual, només bufant, tocava ell sol "L'himne de Riego". L'invent era adequadíssim per a concertar una gran massa d'instrumentistes del flautí en qualsevol reunió política que tingués lloc a l'aire lliure o en local tancat. Esperava tenir un èxit popular envejable."

Dispenseu-me  la rialla, franca, sorollosa i plena de dents.

Tornem, però, al capítol de l'arpa pneumàtica (i a tot allò de la datació), que conclou d'aquesta manera:

"L'endemà  Aurora Dupin i Frederic Chopin partiren cap a Palma, de pas cap a Valldemossa, en el veler "El Mallorquí", de l'armador Trullols. Deixaren a Barcelona uns autèntics amics, que mai no els oblidaren, i, també, una mica de tristesa. Era inevitable."

Aneu a l'oracle Google i teclegeu "sand chopin estada barcelona", per exemple. De seguida obtindreu resposta, perquè, efectivament, Dupin i Chopin, de camí cap a Mallorca, van passar uns dies a Barcelona allotjats a l'hotel de les Quatre Nacions. Del 2 al 7 de novembre de 1838, per a ser exactes.
Per tant, aquest"l'endemà" era el vuit de novembre de 1838 i que, en efecte, del port de Barcelona va salpar el vaixell El Mallorquin, no m'ha costat gaire comprovar-ho, ja que al magatzem de la Triadú tenim "El Brusi" (del 1799 fins al 1919). Ara puc afegir-hi, fins i tot, el nom del capità, Don Gabriel Medinas. I, al mateix fer, la portada i uns quants avisos, que a mi aquestes coses m'agraden. 

P.S.: Consultant els actes programats amb motiu de l'any Chopin, he descobert que el passat 22 de setembre havíen de col·locar una placa a la façana de l'Hotel, recordatori de l'estada Dupin-Chopin. No sé si ho han fet.
D'altres hostes cèlebres del Cuatro Naciones són Stendahl, Ulysses S. Grant, Pirandello i Buffalo Bill. Per exemple.

coses que passen

Vist al número 27 d' El coloquio de los perros.

poesia a l'atlàntida

DIMECRES, 17 DE NOVEMBRE DE 2010
20.30 H • FOYER DEL TEATRE

Un Pas a Dos:
Emily Dickinsonn amb D. Sam Abrams.
Lectura de Poemes a càrrec de Montse Vellvehí

Emily Dickinson (1830 – 1866) és autora d’una de les més intenses i agosarades aventures de la modernitat literària. Els 1789 poemes inèdits trobats casualment després de la seva mort són el testimoni fidel de la profunda realitat i veritat de la seva vida, més enllà de la reclusió al seu poble natal, Amherst (Massachusetts), en una societat molt tradicional i conservadora. La seva és una obra que trenca tots els motlles de la poesia: temàtics, formals, sintàctics, lèxics, lingüístics... en una aventura personal i callada que s’avançà decennis al seu temps.

D. Sam Abrams (Beckley, West Virginia) és poeta, traductor,crític literari i assagista.Ha traduït una vintena de volums de poesia catalana moderna a l’anglès i ha introduït poetes anglosaxons a la cultura catalana. Com a poeta ha publicat,entre d’altres, Calculations... (1997). i Into Footnotes All TheirLust (Tot el desig a peu de plana, 2002). Ha escrit un gran nombre d’estudis i assajos sobre literatura catalana. Darrerament ha rebut el premi Carles Rahola d’assaig pel seu estudi Llegir Maragall, ara. És l’antòleg i traductor del volum de poesia d’Emily Dickinson Jo no sóc ningú! Qui ets tu? (Jardins de Samarcanda.Cafè Central i Eumo Ediorial, 2007).

Montse Vellvehí. Actriu, professora de tècniques de veu a l’Institut del Teatre de Barcelona. A partir del 2006 és directora del Festival Shakespeare de Santa Susanna - Mataró. Intervé en múltiples lectures de poesia, en presentacions de llibres, en actes
poètics, etc. i imparteix cursos de lectura de poesia.

P.S. recomanem les versions de Dickinson que han fet Núria Amat i la seva filla(Amor infiel, loasada), què en deu pensar el D.Sam Abrams?

ronyons a la leopold bloom

Escaldà i buidà la tetera, hi posà quatre cullarades plenes de te i després decantà la marmita per abocar-hi l'aigua. Després de deixar-lo perquè reposés, tragué la marmita i encastà la paella damunt els carbons encesos i es quedà mirant com el bocí de mantega lliscava i es fonia. Mentre desembolicava el ronyó, el gat miolava de gana. [...] Té. Li deixà caure el paper enllardissat de sang i tirà el ronyó enmig de l'espetegant mantega líquida. Pebre. N'agafà un pols de l'ouera escantellada i l'escampà en ròdol per entre els dits. [...]

-Se sent olor de socarrim -digué-. Què has deixat res al foc?

-El ronyó! -exclamà de sobte.

S'entatxonà el llibre a la butxaca de l'infern sense miraments i després de pegar amb els dits del peu contra la còmoda trencada sortí corrents darrera l'olor i baixà les escales amb quatre gambades de cigonya esfereïda. Un raig de fum aspre sortia disparat pel costat de la paella. Furgà amb una punta de la forquilla per sota el ronyó, el desenganxà i el girà de potes per amunt. Només una mica cremat. L'abocà de la paella al plat i féu gotejar el suc escàs i torrat per sobre.

Una tassa de te, ara. S'assegué, tallà i untà de mantega una llesca de la barra. Escapçà la carn cremada i la tirà al gat. Després se'n posà una forquillada a la boca, paladejant apreciativament la carn flonja i gustosa. Al seu punt. Un glop de te. Desprès tallà el pa en daus, en sucà un a la salsa i se'l posà a la boca.

James Joyce. Ulisses. Leteradura, 1981. P. 70. Traducció de Joaquim Mallafrè.

 ***

P.S.: Acabo de descobrir al bloc de Jordi Cervera, una iniciativa blogaire que va justament d'això, de menjar i llegir. Es diu De la literatura a les cuines.  Que vagi de gust.

historiae naturalis de johannes jonstonus

Esta obra de Jonstonus (o Jonston) conoció una gran difusión y fue una de las de mayor éxito de todo el siglo XVII y de gran parte del XVIII, siendo referenciada y ampliamente citada hasta por el mismísimo LINNAEUS (Linneo), entre otros muchos. Alcanzó no sólo varias ediciones en latín (1657, 1718, 1756 y 1768), sino también importantes traducciones al inglés (ya en el mismo año de la primera edición latina, 1657), holandés (1660), francés (1773) y alemán (1774).

Toda la obra de Jonston constituye un ejemplo prototípico de libro de compilación enciclopédica del conocimiento naturalista. Se apoya en autores varios como Belón, Gessner, Aldrovando, Marcgraf, Pison... y también en autores clásicos como Aristóteles, Plinio, Teofrasto, Eliano, Dioscórides y Opiano. Llega a ser una obra extraordinariamente leída y citada. Si bien gran parte de su fama y éxito se debe a las bellísimas planchas grabadas al cobre que enriquecen soberbiamente el texto y que fueron ejecutadas magistralmente sobre todo por el gran Matthaeus MERIAN el joven.

Jonston estudió en varios centros de Prusia en 1622, visitando posteriormente Inglaterra y Escocia (recogiendo ya en 1623 valiosa información sobre varias especies británicas) y estudiando en St. Andrews. Después de viajar por Alemania, Francia, Italia y Holanda regresa de nuevo a Gran Bretaña, estudiando en Cambridge y Londres. Posteriormente, se licencia en Medicina en Leyden (en 1623; el doctorado lo tendría dos años más tarde, en 1634), ciudad holandesa en la que se le ofrece la cátedra de Medicina de la universidad, y en donde publica sus primeros trabajos. Otros dos años después, se le ofrece idéntica cátedra en el Electorado de Brandenburgo, prefiriendo, sin embargo, estudiar privadamente y redactar su obra magna: la Historia Naturalis, que se vería publicada por primera vez en Frankfurt am Main entre 1649 y 1653. La segunda edición, más completa, pues incluye ya árboles y plantas, vería la luz en Amsterdam entre 1657 y 1663. En 1655 regresa a Silesia, en donde precedido de su renombre es invitado por el duque de Liegnitz y Brieg. Aquí fallecerá diez años después, el 8 de junio de 1675.

La Historia Natural de Jonston es uno de los trabajos más influyentes durante gran parte de la Edad Moderna y la última gran obra de las enciclopedias zoológicas surgidas en el Renacimiento. En ella pretende inventariar, conocer y divulgar el mundo de las cosas naturales, que era el significado y alcance que se le daba a estas materias en el Renacimiento, con un claro enfoque utilitario. Jonston, sin embargo, va un poco más allá; busca la semejanza de lo nuevo con lo ya conocido, e intenta que este conocimiento sea un instrumento de educación para formar al hombre digno y libre en la construcción de un mundo justo y feliz. Y se convierte así en un clásico de la historia de las ciencias naturales...

He tret la informació d'aquesta pàgina de l'editorial Siloe.

la sopa de la infanteria espanyola

P.S.: No us espanti la qualitat de la imatge. S'arregla amb un parell de copets a la dreta de la pantalla. Com en els vells temps.

blai bonet

Irlanda, truja que devora la seva pròpia ventrada.

James Joyce.

"L'única documentació que ens ha arribat de l'intercanvi epistolar entre Blai Bonet i Carles Riba són les quinze cartes que aquí reproduïm, totes de Blai Bonet, datades a Santayí, a Riells del Montseny, a Barcelona i a Vilassar de Mar entre el maig de 1954 i el juliol de 1958. [...] Aquests escrits són el testimoni parcial d'uns anys molt intensos en la vida de Blai: els moments previs al trasllat des de Santanyí a Barcelona, la il·lusió del viatge, la gènesi de Comèdia, els intents infructuosos de publicació del llibre i, veladament, el desencant davant la mala rebuda d'El mar per part d'alguns dels amics i mecenes. Deixen al descobert, a més, els engranatges de la construcció d'un personatge literari ingenu i maliciós alhora, de vegades adulador, de vegades tendre, sempre entusiasmat. Però, sobretot, les cartes mostren l'admiració incondicional envers Riba, que havia estat un dels artífex de l'aventura Santanyí-Barcelona. Don Carles es converteix en el dipositari de les confidències d'un jove poeta que, a pesar de les dificultats econòmiques i de la salut precària, pretén mantenir la independència. Blai Bonet treu pit per anunciar que, encara que alguns no el vulguin, no abandonarà el camp de la seva idea personal de l'escriptura. "Abans", diu, "em mataré".

"Cartes de Blai Bonet a Carles Riba", a cura de Margalida Pons. A: Reduccions, núm. 96, març 2010. Monogràfic Blai Bonet. P.78-106.

*****

[15]

Vilassar de Mar, 1-Juliol-58

Sr. Dr.

Carles Riba

Barcelona

Molt estimat senyor Riba:

Suposo que V. deu tenir fe a bastament en la seva persona i en la seva poesia per viure segur que és impossible oblidar-se de V. Jo, en particular, anc que m'ho proposés, no em veuria amb cor, ni amb ànima de fer-ho. Seria ben difícil d'aconseguir, com seria difícil oblidar un d'aquests amors que donen sentit a una vida.

No li havia escrit abans per un motiu  molt bàrbar: perquè no en tenia ganes. Per escriure-li em cal tenir la sang senyora, mesurada de passa i de goig, perquè parlar amb V. em dóna dignitat. Tot aquest temps he viscut com un home de mal humor. M'ha posat trist veure que la gent que es creu estimar el país -i els homes- em feien patir tant per mor del meu llibre i que se'n penedien -literalment- d'haver contribuït a la meva salut (1). Jo, que sempre escric amb una il·lusió de nen, difícilment podré oblidar-ne les conseqüències. De vegades, he sentit dir que  Espanya primer fa els homes i després els devora. És igual. Però em fa mal que de Catalunya en puguin dir una cosa semblant. Jo m'he enamorat del país i m'he llançat a l'aventura -pueril- que ell s'enamori de mi. Són coses de poetes. Però no em creia que el desengany vingués tan aviat. Baldament no em vulguin jo no abandono el camp. Abans em mataré: és una cosa que no em fa ni mica de por. Ni d'escrúpol. Hi ha una cosa que em dóna molta força -i gana de ser ardit-: aquell parlament que va fer V. al Casal de Montserrat (2). Mai no li agrairé prou que V., en públic, parlés com un adolescent racional. V. tota la vida ha estat un prodigiós adolescent racional. Aquella nit més que mai. Un home que té tanta fe obliga a tenir molta esperança. Guardaré el seu discurs tota la vida, com una cosa que dóna ordre i vigor.

El meu record millor a la senyora Clementina, tan poètica i natural d'alegria sempre.

Una forta abraçada del seu

Blai Bonet

_______________________

(1) És una referència a la desil·lusió davant la mala recepció d'El mar per part d'alguns crítics i amics. La novel·la escandalitzà els benpensants per la seva barreja de religió, sexe i amor entre homes.

(2) El 3 de maig de 1958 es va celebrar un acte d'homenatge a Joan Fuster i a Blai Bonet al Casal de Montserrat (Barcelona).

****

P.S.: De la revista Reduccions, ja us en vaig parlar aquí. Aquest monogràfic Blai Bonet és magnífic!

les històries naturals

Mark Dion i Robert Williams. Theatrum mundi: Armarium, 2001.

Les històries naturals crea la il·lusió literària a partir de la simbiosi d’erudició i invenció. En aquest cas, el tramat bàsic de l’obra prové de la novel·la gòtica i, més en concret, de Dràcula de Bram Stoker. Però Perucho no tria els Balcans ni castells gòtics i tenebrosos per emmarcar l’acció: al contrari, és la Barcelona liberal i el paisatge català, mediterrani, de la primera part del segle XIX, l’espai en el qual un naturalista il·lustrat, Antoni de Montpalau, perseguirà i vencerà Onofre de Dip, el vampir, el qual, en el joc divertit que ens proposa l’obra, hauria vampiritzat tot un personatge com Ramon de Cabrera. I és que la “realitat” històrica hi és ben precisa: les referències a la premsa de l’època, al pas de Chopin i George Sand per Barcelona, a entitats i personatges concrets són constants, sense que això vulgui dir que no siguin sotmesos a un tractament de ficció. D’aquesta manera, l’imaginari s’integra plenament  dins la “normalitat”: real i irreal es reforcen l’un a l’altre i la novel·la adquireix consistència literària partint, ni més ni menys, de l’acumulació d’episodis, textos erudits o digressions mancades de funcionalitat directa. Cal assenyalar que el desequilibri que genera l’acció no prové del fantàstic (que és introduït per la ciència i perfectament controlat com a objecte d’estudi) sinó del mal. La ciència, la raó, és laxa i s’adapta perfectament a les més estranyes circumstàncies, fins al punt d’utilitzar estratègicament tractats de demonologia i vampirisme. El recurs és clàssic dins la literatura fantàstica: Perucho, però, l’utilitza irònicament perquè, cal dir-ho una vegada més, el seu objectiu no és fer novel·la de gènere.

La crítica coincideix a veure en Les històries naturals la primera configuració del món imaginari més específicament peruchià, que havia de trobar el seu desplegament en la prosa, en la creació “deliberadament arbitrària” sobre una base de coneixements històrics i d’intuïció, però també de dades apòcrifes, purament fictícies, que li serveixen “per penetrar subreptíciament en el passat i en el misteri” i, al capdavall, “comprendre’ls d’una manera directa i total ensems”.

[...]

Malgrat –o a causa de- la reivindicació de la literatura fantàstica i d’imaginació, i potser per la càrrega culturalista i erudita, l’obra de Perucho trigà considerablement a incidir sobre el gran públic i, durant anys, fins i tot resultà inabastable: les seves primeres novel·les, per exemple, no van reeditar-se fins als anys vuitanta...


Maria Campillo i Jordi Castellanos. "La novel·la. Joan Perucho". A: Història de la literatura catalana. Riquer, Comas i Molas. Vol. 11. P. 107-109.

 

David Teniers el Jove.  (amb gossos i tot)

 

Damien Hirst

Domenico Remps.

art de coch

Murillo design. Atlas Culinary Adventures. 2004.

Cocino todos los días. Es una tarea que me relaja y me permite pensar. Pienso mientras pico los ajos y el perejil. Pienso y me desahogo triturando el tomate. Pienso y lloro pelando las cebollas. Cocino en silencio, en aparente silencio, pero dentro de mí hierven los pensamientos.

Uso la tabla para trocear las verduras y las carnes. Poseo una buena colección de cuchillos. Me atrae el sonido de los cuchillos atravesando las piezas y el ruido tosco del filo contra la madera. Me convierto en asesino y no me detiene ninguna razón humanitaria. Reviento la pieza con el cuchillo como si fuera el cuello de la víctima. Así imparto la ley en mi cocina.

Nunca dejo el fuego para atender otros quehaceres. El buen cocinero, como el capitán de un barco, jamás abandona la nave. Además, los guisos necesitan vigilancia constante, porque de lo contrario se evaden, se disuelven o se queman.

La cocina requiere imaginación, valentía y paciencia. Las revoluciones no se preparan en unas horas. La venganza se sirve en plato frío. El menú de los sentimientos tiene una carta amplia y variada.

La carne va dorándose lentamente tras el cristal del horno y tras el vidrio agoniza la tarde. Cocinar, a veces, también provoca melancolía. Pero no consigo evitar que invadan mi cabeza macabros pensamientos. Y ahora es otra vez la carne del enemigo la que sufre dentro del horno.

Me gusta trabajar a solas en la cocina. A veces soporto un pinche a mi lado, alguien servil y prudente que me ayude con discreción. Odio el ruido, las voces, la falta de respeto a los sentimientos.

José Antonio Garriga Vela. "El cocinero". A: Poesía a la carta: la gastronomía en el arte y la literatura. Revista Litoral, núm. 241. P. 62.

*******

P.S.: Fa molt de temps, pels bars de Gràcia corria una fórmula eficaç per a posar fi a les converses pretesament intel·lectuals (i pesades, i rotllo) dels estudiants de filologia. No me enorgullesco de los libros que he leído, sino de mis lentejas con choriso, va fer fortuna, però no em va reportar mai ni fama ni un duro ni res. Ni una trista canya. Sí, és meva, i, a banda, ben veritat,  perquè les meves llenties amb xoriço -mal m'està el dir-ho- són de traca i mocador. I ara no me'n sé avenir, que se'm fa molt estrany haver passat quasi dos anys en aquesta casa i encara és hora que trepitgi la cuina. No se'n parli més, a partir d'ara (i de tant en tant) us cridaré a taula. La cosa anirà del que he menjat mentre llegia.